Hi ha pràctiques, treballs, sovint els més quotidians, que no necessiten llibres per ser apresos ni ensenyats. Quan desapareixen, sigui perquè queden obsolets o perquè arriben noves maneres de treballar i, per tant, de guanyar-se el pa, fa el mateix malaurat camí, el coneixement que els ha fet possibles. La saviesa popular erra moribunda, òrfena del seu sentit d’existència, i només la memòria és capaç de mantenir viu el que acaba esdevenint un record, esperant que en la nostàlgia hi hagi quelcom de realitat, de present i de futur.

Aquesta dissort és la que des de fa dècades viuen les construccions de pedra seca a Catalunya, que són la columna vertebral d’una terra i d’una cultura pagesa que malda per sobreviure. Amb cada cop menys pagesos i cada vegada més envellits, i alhora més modernitzats, pel país hi queden immòbils, dempeus, les restes del desastre, les més resistents al rovell i l’erosió, testimonis centenaris, estàtics, d’un mode de vida, d’una terra pretèrita i d’una manera de treballar-la i viure-hi que van desapareixent.

Catalunya és terra de grans arquitectes. Però també ho és d’una arquitectura popular, la que han fet pagesos i pastors amb una sabata i una espardenya

Catalunya és terra de grans arquitectes, és exponent del Modernisme, és patrimoni romà de la humanitat, d’un passat de conquestes i castells. Però també ho és d’una arquitectura popular. La que han fet pagesos i pastors amb una sabata i una espardenya, a còpia de treball, de necessitat, sense argamassa, morter ni cap element d’unió, per esgarrapar terra a la terra i viure una mica millor.

“El paisatge és el patrimoni més important dels nostres pobles, és l’element vertebrador de la seva tradició cultural i el tret que configura una identitat pròpia”, deia Josep Pla

Deia Josep Pla que “el paisatge de cada municipi és el patrimoni més important dels nostres pobles, és l’element vertebrador de la seva tradició cultural i el tret que configura una identitat pròpia. I és el que perdura al llarg dels anys, més enllà de les persones”. Pagès entre moltes altres coses, Pla també va deixar escrit que “la naturalesa tendeix a moblar el paisatge amb pagesos”. Potser per això, un parell de mil·lennis enrere, Ciceró va pontificar que l’agricultura és “la professió pròpia del savi, la més adequada al fet senzill”.

Marges, barraques i aljubs, entre molts altres, són l’exemple clar de la construcció cultural del paisatge, la combinació de l’obra de la natura i la humanitat que bàsicament ha fet la pagesia. El paisatge no és ni un pessebre idíl·lic ni un decorat inalterat, sinó un fet cultural més, com ho són les grans obres que formen part de les identitats col·lectives. És el resultat, sobre el territori, de l’activitat humana, és a dir, de la cerca de la subsistència que les persones i les comunitats han fet històricament a través del treball. Així, té sentit això que es diu, i que s’atribueix a Ramon Folch, que el paisatge és el rostre del territori, no tan sols per una qüestió morfològica, sinó també de caràcter i identitat. Roser Vernet, prioratina autora de Lo mig del món, ho recull en el seu llibre, i comenta, alhora, que la frase permet jugar amb els seus significats i implicacions. Aquí, creiem que la pedra seca és indestriable d’aquesta concepció. Els pagesos són pigues, i la pedra seca, les arrugues.

El paisatge és el rostre del territori, no tan sols per una qüestió morfològica, sinó també de caràcter i identitat

L’ús de la pedra seca és un intent humà sistemàtic de guanyar terreny a la terra per fer-la aprofitable, cultivable i més fèrtil, més productiva. Marges per guanyar uns quants metres, abancalar el terreny i entaforar-hi uns quants ceps, oliveres o ametllers més; barraques de pedra seca que arreceren del fred i de la solana i on s’asseca la collita; aljubs i dipòsits que recullen l’aigua de la pluja. Camins empedrats, pous de gel, de neu i de calç, carrerades per conduir-hi el bestiar o pletes per tancar-lo.

La pedra seca és la complexitat de fer les coses amb una tècnica i uns principis simples, però necessàriament rigorosos. La senzillesa, la màxima sofisticació

La terra no regala res, o no gaire. I amb la pedra que dona, l’element més simple, la que es treu de despedregar el camp, es respon a les necessitats. Pedra a pedra, combinant mides, amb l’auxili de petites falques i aprofitant la gravetat, la inclinació dels talussos i el pes de les mateixes pedres, s’esglaonava els terrenys costeruts i es feien més accessibles a les mules, còmodes per al treball. I alhora es donava una funció al pedruscall, es dividia la propietat i es prevenia l’erosió per culpa de les avingudes d’aigua, que es conservava de millor manera al terreny i s’evacuava gràcies a la permeabilitat dels marges.

La pedra seca és l’autosuficiència resolta amb una arquitectura bàsica, basada en l’aprofitament racional dels recursos del mateix paisatge. És una connexió primària i directa, sense intermediaris, basada a fer-se refugi i aliment amb allò que dona la terra; és la complexitat de fer les coses amb una tècnica i uns principis simples, però necessàriament rigorosos. La senzillesa, la màxima sofisticació.

“Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge”

Al Mediterrani, un gran terreny costaner, sí, però també muntanyós, pedregós, de poca pluja i molta agricultura, hi ha més construccions de pedra seca que en qualsevol lloc del món. Tan sols als Andes es dona un fenomen semblant. A Catalunya, es concentren a la Nova. Són la nostra Gran Muralla, l’esquelet de la terra catalana, el ciment armat dels conreus, l’estructura del paisatge rural. I en l’actualitat, amb l’emergència dels grans incendis forestals i els de sisena generació, tan imprevisibles i incontrolables que fan indefugibles els càlculs de beneficis i pèrdues al bosc, són allà on eren, bastint el tan aclamat i necessari mosaic agroforestal que fa de defensa passiva davant el foc.

“Oh, els marges vells! Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien d’ésser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge.” Això escrivia, en l’article “Elogi dels marges vells”, publicat a La Publicitat l’any 1926, Antoni Rovira i Virgili, fent una romàntica i també iconoclasta veneració de “la primera arquitectura de l’home prehistòric”, “el més digne company de la terra”, “les pedres sagrades que són filles fidelíssimes de la terra que les ha creades”.

“Els marges ploren, les pedres ploren”, es planyia La Gossa Sorda

“Afecte i respecte”, deia que mereixen, però ja sabem —alerta, clixé— que el món canvia, i així les necessitats de la humanitat, i així els usos que donem al paisatge i la manera com ens hi relacionem. I el que no s’usa, es va fent malbé. Allò que no es cuida, per molt que s’estimi, es perd. Aquest sembla el destí a què estan condemnades les construccions de pedra seca. “Els marges ploren, les pedres ploren”, es planyia La Gossa Sorda a “Colpeja fort”, un tema profètic que, amb enuig i nostàlgia, canta a l’abandonament d’una terra cada cop menys cultivada i pasturada i cada cop més assolada pel canvi climàtic.

Les últimes dècades, al mateix ritme que hem anat deixant d’alimentar-nos amb el que es produïa a casa i hem externalitzat la producció d’aliments a països forans, s’ha anat fent cada cop més habitual veure marges engolits pel bosc, que s’apropia de l’espai que li hem deixat al seu lliure albir. I quan no queden soterrats sota els arbres que els ensulsien, els veiem carbonitzats pel foc, que els deixa despullats, solitaris, traumatitzats i alhora alliberats. Com l’estructura òssia d’aquell cos viu que va ser, ens alerten d’un col·lapse que ja van patir, que continuen patint i que és probable que ens arribi als descendents d’aquells que els van aixecar.

Tanmateix, per molt que margenades i barraques es vagin esbaldregant en l’ostracisme, resisteixen. Per això van ser construïdes. Si cauen, no deixen cap petjada ecològica. I ben fetes, poden veure passar un bon grapat de generacions. I tampoc s’esvaeix fatalment la memòria col·lectiva ni la cultura de la pedra seca, fins al punt de quedar soterrada, si encara hi ha pagesos que n’han aixecat.

Les darreres dècades, persones i col·lectius diversos es dediquen a eixugar les llàgrimes de la pedra seca

Ni s’esvairà, perquè les darreres dècades, persones i col·lectius diversos es dediquen a eixugar les llàgrimes de la pedra seca. Tant de manera professional com altruista, estan compromesos amb la supervivència dels coneixements, les tècniques i la cultura associada a la pedra seca transmesa entre generacions a través de la pràctica i l’oralitat. I no tan sols es tracta de supervivència, sinó de posar les construccions de pedra seca a l’ordre del dia.

Des de vessants diversos, des de la recerca acadèmica i des del teixit associatiu, moltes iniciatives treballen per continuar construint amb pedra seca, per restaurar construccions, per divulgar-ne la memòria i per donar a conèixer aquest patrimoni i evitar que caigui en l’oblit. Fan amb els marges, i amb la pedra seca en general, el treball que aquests fan amb la terra: retenir-la, com una realitat encara vigent. I sí, també hi ha persones que viuen a força de construir amb pedra seca, transgredint, inclús, les finalitats eminentment agrícoles per a les quals aquesta tècnica està pensada.

Marges Priorat acompanya la feina al camp amb un vessant formatiu i divulgatiu, un fet que no és excepcional en aquest món

Un d’aquests professionals que no només reconstrueix marges, sinó que fa nous murs carregats d’una intenció estètica en espais com cellers, i que utilitza la pedra seca per integrar noves construccions al paisatge, és Carles Giménez. Nascut a Porrera, és director general en una empresa de compressors d’aire a Barcelona. Arribada la trentena, però, el record de l’avi fent i refent marges al tros i l’enyorança de veure com s’anaven deteriorant el van motivar a aprendre la tècnica de treball. Passats uns pocs anys, convertit en mestre, ha anat rebent cada vegada més peticions i propostes, que han anat engrandint una empresa, Marges Priorat, que ja està formada per quatre persones.

Marges Priorat acompanya la feina al camp amb un vessant formatiu i divulgatiu, un fet que no és pas excepcional en aquest món. D’això, en sap un bon tros Cèlia Mallafrè (Reus, 1992), arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili especialitzada en patrimoni arquitectònic i, sobretot, en la pedra seca, que estudia des de l’any 2018. Hi va dedicar la tesi doctoral, “Pedra en sec: herència constructiva, coneixements i tècnica. Registre i anàlisi de construccions de pedra en sec per mitjà de tècniques digitals”, un treball amb què pretenia atorgar valor científic a la tècnica i les construccions.

Arran d’aquest estudi, la Cèlia ha lligat la seva activitat professional a la pedra seca, i des de fa uns anys també es dedica a projectar obres amb aquesta tècnica constructiva. I la seva vinculació amb aquest món tampoc és casual. Com en el cas del Carles, hi ha viscut a prop des de petita. Tant a les muntanyes que per a ella són casa, les muntanyes de Prades, com al tros que la família té al peu de la serra de la Mussara. “A casa sempre hem tingut un tros, a Vilaplana, i el contacte amb la natura ha estat constant. Ni els pares ni els avis s’hi han dedicat mai professionalment, a la terra, però de petita vaig arreglar algun marge. El pare tenia llibres que en parlaven, a casa. I el fet de ser de Reus i tenir l’entorn de les muntanyes tan a prop ha fet que la constància de la pedra seca m’hagi acompanyat sempre”, explica.

Aquesta estima pel patrimoni va dur la Cèlia a estudiar Arquitectura i, gairebé sense buscar-ho, la pedra seca se li va posar al davant, com una oportunitat, com un fil per estirar, tal com ens agrada dir als del ram periodístic. Va rebre una proposta que semblava pensada per a ella: fer la tesi doctoral al voltant de la pedra seca i, en concret, entorn de les cabanes i els cocons, amb la intenció d’analitzar a través de la tècnica de la fotogrametria digital aquest tipus de construccions i obtenir-ne models tridimensionals escalats.

Tan important és conèixer la tècnica i les construccions com la gent del lloc on són. Escoltar, mirar i aprendre

La pedra seca va portar la Cèlia fins al sud de Portugal i, sobretot, a Tivenys, al Baix Ebre, i a la Fatarella, a la Terra Alta. Ben a prop de casa, va anar a petar a una altra comarca muntanyosa i agrícola, travessada per la pedra seca de dalt a baix. A la Fatarella, de la pedra que tenen, en concret, en diuen pedra de calar. Es tracta d’una pedra molt manipulable, cosa que la fa molt adequada per a la construcció, encara que és una mica més perible que d’altres. Fets amb pedra de calar, a la zona hi ha una nombrosa població de forns de ginebre, a més d’incomptables restes de la batalla de l’Ebre.

Al poble, aixecat a uns 500 metres sobre el nivell del mar en un altiplà que separa el riu Algars i el Matarranya per l’oest i la Ribera d’Ebre per l’est, la construcció amb pedra seca ha estat sempre una tradició. I no s’ha acabat mai de perdre, encara que hi quedin pocs pagesos, perquè, des de 1999, la Fundació El Solà l’ha fet perviure.

La Fundació El Solà conserva el coneixement popular dels pagesos i margenadors i preserva la construcció amb la pedra local

Amb l’interès genuí de qui no vol deixar perdre part de la seva identitat, el col·lectiu, format per veïns del poble, conserva el coneixement popular dels pagesos i margenadors i preserva la construcció i la reconstrucció amb la pedra local. Tant conservant les construccions del seu terme com, especialment, ensenyant la tècnica a prop de mig miler de persones interessades, des d’arquitectes i paletes fins a pagesos, que durant més de vint anys han vingut a fer cursos a la Fatarella, i també a infants o a través de llibres. A més, col·laboren amb la Universitat Rovira i Virgili en doctorats de recerca sobre aquest patrimoni, com el que va fer la Cèlia.

El cas d’El Solà i la Cèlia ha fet realitat l’intent del món acadèmic català de tramar la saviesa popular amb els coneixements científics per dignificar el patrimoni de la pedra en sec

I, a la Fatarella, amb una mà al davant i l’altra al darrere, hi va anar a parar la Cèlia. Vista la seva experiència en perspectiva, el seu cas i el de la fundació són un èxit i un bon exemple del caliu humà que hi ha entorn de la pedra seca, ja que ha fet realitat l’intent del món acadèmic català de tramar la saviesa popular amb els coneixements científics —d’historiadors, geògrafs, enginyers agrònoms, biòlegs i arquitectes— per dignificar el patrimoni de la pedra en sec. Però, per a la Cèlia, arribar a la Fatarella va ser una experiència personal que va anar molt més enllà de la recerca universitària.

“La perspectiva canvia molt quan ets dominguero o te’n vas a la muntanya a caminar respecte de si hi convius”

Tan important és conèixer la tècnica i les construccions com la gent del lloc on són. Escoltar, mirar i aprendre. Aquesta és la premissa que defensa la Cèlia. Per a ella, si bé no va viure mai a la Fatarella i hi baixava gairebé cada dia des de Reus, passar tant temps allà “va ser una immersió total en el coneixement de la cultura i del context rural. La perspectiva canvia molt quan ets dominguero o te’n vas a la muntanya a caminar respecte de si hi convius, amb el nivell d’afecte que generes, que també és diferent”.

“Quan coneixes la gent, el lloc, el clima, entens que la duresa del paisatge i del clima es reflecteix en les construccions. Ho entens tot perquè entens el paisatge, i alhora, entenent-lo, entens la gent”

“La pedra seca”, reflexiona la Cèlia, “és paisatge, i si entenem que aquest és cultura i patrimoni, no només pots anar allà a visitar les construccions. Quan comences a conèixer la gent, el lloc, el clima, entens que la duresa del paisatge i del clima es reflecteix en les construccions. Ho entens tot perquè entens el paisatge, i alhora, entenent-lo, entens la gent. És la convivència, que et permet entendre com funciona”. Encara que reconeix que la pedra seca, així com la pagesia, s’ha associat a la pobresa, la Cèlia destaca que la gent que n’ha construït ha hagut d’estar molt preparada. Gent dura com el fred de l’hivern i la torridesa estival, com Gatano Blanch Gironès i Jordi Colat Ruana, dos homes de generacions diferents, però units pel treball amb la pedra i la pedra en sec, a què es dediquen des de fa un parell de dècades.

“Abans tot pagès sabia fer marges o barraques i se’ls construïa ell mateix. Lo pare ensenyava el fill”

Ells són l’ànima de la Fundació El Solà, i fent marges, barraques, cisternes, pous, escales, aljubs i tot el que es pugui fer amb pedra seca, han tombat tot Catalunya. Construint, per exemple, elements decoratius en rotondes o cellers, sobretot durant el boom de la construcció, o omplint la Fatarella de pedra seca, en un moment en què el consistori va apostar pel seu patrimoni. També han traslladat algunes construccions perquè no acabessin enderrocades, però, especialment, des de fa anys només restauren les de pedra seca, com ara els portells, el nom que reben els esvorancs dels marges caiguts.

El Gatano, que sota la gorra hi amaga la pell colrada per tantes hores de sol, diu que només és un tros de pagès, res més, encara que des dels volts del 2000 té l’empresa La Brigada SCP, que es dedica a construir amb pedra i pedra en sec, i també a fer treballs agrícoles. Més format està el Jordi, diu el Gatano, que va estudiar per treballar de paleta, però que, tanmateix, va aprendre l’ofici i el treball de margenador, tal com en diuen ells, amb el mestre, el Gatano. Al seu temps, el gran de tots dos va aprendre d’un altre mentor, ja mort, Pere Valcebre, veí del poble.

“La terra es perd perquè els pagesos l’han d’abandonar. No en poden viure”

Tots dos han combinat sempre aquesta feina amb la terra, cosa que, diuen, tothom ha fet sempre al poble, encara que ells siguin professionals. “Abans tot pagès sabia fer marges o barraques i se’ls construïa ell mateix. Lo pare ensenyava el fill, igual que li ensenyava a podar un cep o esporgar un oliver, li ensenyava a fer marges”, recorda el Gatano, que supera la setantena. Això, es lamenta, s’ha perdut. “La terra es perd perquè els pagesos l’han d’abandonar perquè no en poden viure. I més amb l’agricultura que tenim naltros, de secà, que no dona per viure. Este barranc tot és garriga. Abans estava treballat. En planes, no ho sé, però a les zones de muntanya, com tenim naltres, s’arribarà a un punt que tot sirà garriga, i veurem los màrgens, les cabanes i les cisternes a terra. Quan hi haurà un incendi quedarà tot i tornarem a veure els màrgens. Per desgràcia, sirà així.”

Per treballar a la terra, cal inversió i satisfer moltes despeses, cosa que fa que molts ni tan sols pensin en la possibilitat de treure’n cap benefici econòmic

Hi queden pocs pagesos, al poble. Com en tants altres. I molts ho són perquè han heretat les terres. El més jove, a la Fatarella, és el Jordi, que va néixer l’any 1980, i que és, més aviat, tal com es diu, “pagès de fi de setmana”. Conserva les terres, diu, perquè té maquinària i perquè les estima, perquè les ha viscut tota la vida i li agrada treballar-hi. No pas perquè hi guanyi diners, cosa que diu que és molt complicada. Per treballar a la terra, cal inversió i satisfer moltes despeses, la qual cosa fa que molts ni tan sols pensin en la possibilitat de treure’n un mínim benefici econòmic.

Mentrestant, la terra es fa garriga, tal com diu el Gatano, i allà on hi havia ceps, oliveres o ametllers, hi han entaforat ventiladors, tal com ell anomena els aerogeneradors. No els semblen malament, perquè creuen que són necessaris i renovables, però a ningú l’estranyarà que es queixin que al sud del Principat generen bona part d’aquesta energia provinent dels molins de vent. El que no pot ser, protesta el Gatano, és “que el pagès no puga viure de la terra”.

L’interès porta amb si l’atribució d’un valor simbòlic, emocional, inclús identitari a la pedra seca, i aquest prestigi genera una consciència que hi repercuteix positivament

Ells, combinant la terra i la pedra, poden viure de totes dues coses. Com a mestres margers, són receptors de l’interès que els últims anys s’ha generat entorn de la pedra seca i de la seva tècnica constructiva, i com que, a més, d’experts n’hi ha pocs, poden guanyar-s’hi la vida. L’interès porta amb si l’atribució d’un valor simbòlic, emocional, inclús identitari a la pedra seca, i aquest prestigi genera una consciència concreta entorn seu que repercuteix positivament en el sector.

“Apreciem allò que no fem: si no treballem al camp però ens el mirem, ens agrada molt, perquè no hi hem de treballar cada dia i viure-hi”

Aquests canvis es materialitzen en més feina per al Gatano i el Jordi, més interès per la tasca pedagògica que fan i més persones interessades a aprendre a construir amb pedra seca o a tenir-ne en les seves propietats, encara que qui pot fer això últim o hi està disposat siguin persones amb un poder adquisitiu determinat. En aquest sentit, la Cèlia matisa que “ha canviat el concepte”, i “qui es pot posar pedra seca al seu jardí o a la seva finca és gent rica”. Potser es tracta, tal com reflexiona la Cèlia, del fet que “apreciem allò que no fem: si no treballem al camp però ens el mirem, ens agrada molt, perquè no hi hem de treballar cada dia i viure-hi, però com que és estèticament bonic i ordena l’entorn, la pedra seca ens agrada molt”.

Al cap i a la fi, tal com recorda la Cèlia, “els usos van relacionats amb tot el que tenim al voltant i la voluntat de cobrir les necessitats”. I això de vegades deriva en la desnaturalització de l’objecte del seu context. Un objecte que, sovint, se sol observar des d’una perspectiva que el romantitza i el lliga amb una reconnexió superficial amb la terra. Per a la Cèlia, això no significa que de manera correlativa els professionals s’hi puguin guanyar la vida, però sí que es tradueix, diu, “en el fet que la gent cada cop tingui més consciència respecte de la pedra seca”. Concebem la pedra seca com un símbol del passat agrícola de les nostres terres.

N’hi ha prou amb un exemple: el Priorat, on els marges són entesos com un element definidor més de la comarca, del seu tarannà i de la dedicació vitivinícola. Tant és així que, a través d’un responsable de la conservació d’un dels espais protegits de la comarca, vaig saber que una o dues dècades enrere, els mateixos prioratins es van negar a acceptar que les margenades que hi ha allà on fots l’ull fossin cobertes amb una mena de plàstics de color fosc que haurien alterat a bastament la fesomia del paisatge. I segurament, també, l’orgull i l’autoestima dels prioratins. Això signifiquen els marges.

“L’arquitectura sostenible i reconeguda internacionalment hi ha apostat, i això fa que tothom s’hi vegi tan identificat”

Alhora, la Cèlia comenta que “l’arquitectura sostenible i reconeguda internacionalment hi ha apostat, i això fa que tothom s’hi vegi tan identificat”. I, sobretot, la declaració de la tècnica constructiva de la pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO “posa en evidència que això és important i li dona més reconeixement”. Aquest va ser un punt d’inflexió que va posar el focus d’atenció en la pedra seca i va servir per reivindicar ja no pas el patrimoni, sinó, sobretot, la feina feta durant generacions per aixecar-lo. Una declaració així, tan sols uns anys després, ha servit perquè els pobles es mirin el melic, hi vegin el que tenen i comencin a dedicar esforços a protegir-ho.

De fet, la fundació, juntament amb més entitats de Catalunya i les Illes Balears, va estar entre els impulsors de la candidatura, que es va consumar l’any 2018. Tant a Catalunya com a Mallorca, especialment, fa temps que s’ha teixit una xarxa de persones, col·lectius i organitzacions que vetlla pel manteniment de les construccions de pedra seca als seus pobles. No és estrany, en un territori amb tanta pedra seca i amb tanta cultura associativa.

I, com dèiem, l’auge actual de la cultura divulgativa de la pedra seca ve de més lluny. Des dels anys noranta, se celebra el Congrés Internacional sobre la Pedra en Sec, que als Països Catalans té el seu homòleg en la Trobada de la Pedra Seca i Arquitectura Tradicional dels Territoris de Parla Catalana, que des de 2002 organitza l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional (APSAT). L’entitat té el paper de coordinadora d’entitats, mentre que l’Observatori del Paisatge de Catalunya dinamitza el portal i l’aplicació Wikipedra, que recull de manera col·laborativa les dades que els voluntaris hi aporten sobre les construccions en pedra. Si us pica el cuc, podeu endinsar-vos en un món que sembla que no s’acabi. També podeu estar atents a les moltes jornades que s’organitzen per parlar sobre la pedra seca, o visitar l’exposició fotogràfica “Tota pedra fa paret”, una mostra itinerant produïda per l’APSAT i el Departament de Cultura que dona a conèixer les variants tipològiques més habituals de la pedra seca i la seva diversitat territorial, i que reivindica la vigència actual d’aquesta arquitectura.

El Consell de Mallorca va ser pioner en la recuperació del treball i les construccions de pedra en sec, a través de l’Escola de Margers de Raixa

Tot plegat, amb el pas dels anys, s’ha materialitzat en experiències d’organització i de cooperació, tant institucional, en alguns casos, com privada, i també de formació per a nous professionals. El Consell de Mallorca va ser pioner en la recuperació del treball i les construccions de pedra en sec, a través de l’Escola de Margers de Raixa, oberta el 2022. Aquell mateix any, al Principat, es va formar el Gremi de Margers de Catalunya, que seguia l’exemple del fundat a l’illa el 2016.

“Els marges ens alerten del col·lapse. Que tot se’n va una mica a la merda, parlant malament. Si no ens mantens, caurem nosaltres i acabareu caient tots”

Aquesta tasca, per a la Cèlia, col·loca la pedra seca com un altaveu d’un futur incert. “Els marges ens alerten del col·lapse. Que tot se’n va una mica a la merda, parlant malament. Si no ens mantens, caurem nosaltres i acabareu caient tots”, comenta. Per a ella, la pedra seca és una resposta, com allò que diuen que en la història d’un mateix hi ha el camí cap al futur. Una resposta a aquest futur incert, una alternativa per anar cap a un món més sostenible i “la mostra més visible que, amb un respecte cap a la natura, podem aprofitar-ne els recursos i, a més a més, guanyar-nos la vida en un entorn molt sa”.

Per això, conscient que “és impossible conservar-ho tot perquè cada cop hi ha menys treball al camp”, ella treballa per tenir-ne, com a mínim, un registre. Una estratègia coherent amb la realitat i que permet conservar aquest valor científic que pretén donar a la pedra seca, encara que la majoria d’aquestes construccions acabin anant pel camí del pedregar.

La Cèlia proposa que s’estableixi un codi tècnic que reguli la construcció amb pedra seca i permeti utilitzar-la de manera legal en edificacions

De camí, pel que comenta la Cèlia, encara n’hi ha per recórrer. Perquè, com a mínim, la cultura de la pedra seca no es perdi, i per pensar amb ambició en un futur en què torni a ser útil, la Cèlia proposa que s’estableixi un codi tècnic que reguli la construcció amb pedra seca i permeti utilitzar-la de manera legal en edificacions. Segons ella, “tenim mil i una mostres que ens demostren que funciona, encara que legalment no està reconegut. A França, per exemple, s’hi pot construir”. Es tracta, diu, de fer proves i demostracions que això aguanta.

“Hem de tornar a treballar el camp, ja sigui per cultivar nosaltres a casa l’hortalissa, per fer oli, avellana o el que sigui”

Una mica més ambiciós és el seu desig que la pedra seca torni a ser aprofitada per als seus usos originals. És a dir, “hem de tornar a treballar el camp, ja sigui per cultivar nosaltres a casa l’hortalissa, per fer oli, avellana o el que sigui, i també per a gestió de l’aigua. Ara que la sequera se’n va de mare, és interessant la gestió de l’aigua a través d’aquestes construccions, que poden rebre l’aigua de la pluja”.

Per tot plegat, cal perseverar en la tasca pedagògica, especialment en les generacions joves, i és necessari, diu la Cèlia, la participació i el suport de les universitats i dels col·legis d’arquitectes, així com d’empreses privades. D’aquesta manera, el patrimoni humà i agrícola del nostre país estaria a recer. Així, faríem inseparable la conservació del patrimoni que hem heretat de les generacions passades, dels avis, de la gent anònima que ha fet servir la pedra seca per viure una mica millor.

Mirar-lo, el paisatge, és mirar-nos a nosaltres, els humans

Amb l’ocàs, marxo de la Fatarella cap a casa. Però abans de començar els revolts que em baixaran fins a les Camposines en direcció a Móra, m’aturo a buscar pau en un lloc on el que hi havia era guerra, a l’espai memorístic de les Devees, a tocar de la carretera TV-7331. Als grans forats que van fer els soldats republicans per defensar-se de l’exèrcit insurrecte i dels seus aliats a cel i terra, i als cràters que van deixar les seves bombes, s’hi veu, despullada, la pedra de calar de què parlaven el Gatano i el Jordi. La seva pedra, la de la Fatarella, que aquell 1938 no va servir de res per evitar la mort, la desfeta. No servia per esglaonar el terreny i plantar-hi més oliveres, però també va mirar de fer servei a la mateixa causa que els marges, la de guanyar-se el pa. I la llibertat. La sensació és estranya, inquietant, i, amb la foscor assetjant, és hora de marxar, recordant que al paisatge hi ha la nostra història, la dels esforços per viure millor i les ferides del que va quedar a mig camí. Mirar-lo, el paisatge, és mirar-nos a nosaltres, els seus habitants.