Selleter / Selletera
m. i f. [LC] [PR] Persona que fa selles.

Sella
1 f. [LC] [TRG] [SP] [AGR] Seient de cuir, de forma adaptada a l’esquena del cavall, del mul, etc., amb la superfície lleugerament còncava, de manera que el genet hi pugui seure còmodament.

Al cor del barri de Santa Catalina de Palma, i enmig de la voràgine turística de la zona, passa molt desapercebut un petit portell de vidriera encortinada. Dedins, s’hi amaga un local estret, sense finestres i d’una sola estança. A l’entrar-hi, un petit llum enclavat il·lumina una taula de feina farcida de retalls, eines i peces per acabar. Enmig d’aquest ambient encuirassat, Pep Barrer (Palma, 1950) perfila la funda d’un ganivet de caça, observat per la seva moixa. Sens dubte es tracta del taller d’un selleter. Encara que el trobem engrescat en peces més senzilles, com una coberta per a coltells, en Pep, tot d’una, es justifica aclarint quina és la seva tasca principal, que dona nom al seu ofici: “Jo arregl i faig estris per a animals, en concret per a cavalls, perquè puguin anar enganxats a un carro o un carretó. I diria que ara me dedic més a sa seva reparació. Per a humans també faig coses: cinturons o carteres; no botes, que això és de sabaters”.

La feina del selleter ha anat perdent importància amb l’arribada de la maquinària agrícola

Malgrat que el món de l’hípica no ha minvat amb el pas dels anys, sobretot en segons quines esferes socials, la feina del selleter ha anat perdent importància amb l’arribada de la maquinària agrícola. Molts dels elements que duia el bestiar en les tasques rurals eren fets a mà per selleters que treballaven la pell. Amb l’arribada dels tractors, premsadores i altres infraestructures, la feina d’aquests artesans s’ha vist molt reduïda, i està a prop de desaparèixer. Però aquest pessimisme pel futur de la selleteria deu ser cosa de la desconeixença. En Pep té esperança en la seva continuïtat i en la importància d’aquest ofici artesà: “La gent per a qui faig feina valora molt la feina feta a mà, s’estima més pagar un poc més i que ho faci algú professional. No s’ha perdut la consciència de l’artesania, ni es perdrà. Encara hi ha gent que ho valora, i molt”.

Quan parlam del món de la pell, és inevitable pensar en el debat moral que hi ha damunt la taula. La utilització de productes d’origen no animal cada cop és més present i són moltes les marques i els consumidors que opten per alternatives sintètiques. L’optimisme que caracteritza en Pep pel que fa al futur catastròfic del seu ofici ens brinda una segona lectura de la situació: “Si la gent vol les coses ben fetes i duradores, no s’acabarà el món de la pell. No hi ha futur per a la pell sintètica. A més, hi ha àmbits a on no es podrà posar mai material sintètic; per exemple, en el món de la mar. Seria insostenible”.

“Si la gent vol les coses ben fetes i duradores, no s’acabarà el món de la pell. No hi ha futur per a la pell sintètica”

L’experiència en els gestos i destreses d’en Pep explica bé els anys que fa que s’hi dedica. Tota una vida, que, quasi empesa per l’atzar, es va encaminar cap al món de la selleteria: “Jo de petit no m’imaginava de selleter perquè sempre m’havia agradat el dibuix i volia ser dibuixant. Per això, amb disset anys vaig començar a fer feina com a delineant per als astilleros, al Passeig Marítim de Palma. Després de set anys allà, me vaig posar a fer feina amb un equip d’arquitectes, també com a delineant. Quan es retiraren els arquitectes, me van donar uns doblers, un milió de pessetes, que en aquell temps era molt. I amb aquest finiquito, vaig muntar el taller”.

“De selleter no hi ha estudis, has d’anar a un mestre. Jo coneixia un selleter, mestre Pep. La primera muntura que vaig tenir, me la vaig fer jo i ell me la va cosir amb la seva màquina”

Encara que podem relacionar el món de la selleteria i el dibuix a través del vincle creatiu i manual d’ambdós, falta qualque cosa més. Tal vegada coratge, però, sobretot, coneixement de la matèria: “De selleter no hi ha estudis, has d’anar a un mestre. Jo coneixia un selleter que hi havia a Establiments [als afores de Palma], mestre Pep. Ell me’n va ensenyar. La primera muntura que vaig tenir, me la vaig fer jo i mestre Pep me la va cosir amb la seva màquina”.

El coneixement sabem que ve de mestre Pep i de moltes hores dedicades a l’autoaprenentatge, però l’espurna que va encendre l’interès dins en Pep va venir a través del món eqüestre: “Sempre m’han agradat els cavalls. Un amic meu, en Toni de la Real, me’n deixava un per aprendre. Un dia me va comentar que tenia un cavall que no hi havia manera d’arreglar-lo, i me vaig oferir per fer-ho. La doma és que el cavall balli, arreglar és només que el cavall se deixi dur amb un carretó o se deixi muntar, que era el que jo volia. Ho vaig aconseguir i el vaig començar a muntar”.

A partir d’aquesta anècdota quasi heroica, en Pep es va veure amb la necessitat de dotar el seu nou cavall dels elements que requeria la muntada. Un món per a entusiastes, però també amb una exigència econòmica que no tothom pot satisfer. Per tant, com diu la dita, “la necessitat fa mestres”. I així és com ho va fer: “La muntura va venir perquè no tenia doblers per comprar-me’n una i vaig decidir fer-me-la jo mateix. Vaig estar tres anys per fer-la, anàvem amb els sogres a Cala d’Or els caps de setmana i me l’enduia per anar avançant. Al començament no sabia com anava, ni per on havia de començar, la feia i desfeia constantment”. Quan li pregunten pels inicis i la seva evolució dins la selleteria, ho té clar: “Tot s’aprèn amb el temps, i fent-hi feina”.

És a través de la seva passió pels cavalls i relacionant-se amb altres devots de l’hípica que vingueren els primers clients. Genets i aficionats que necessitaven un bon selleter en una societat en què ja mancaven els oficis artesans. Quan en Pep va començar, a Mallorca hi havia pocs selleters, de segur qualcun més que ara. Eren coneguts el de Campos o el de Campanet, però, a ciutat, Pep Barrer ha estat sens dubte el més popular. La seva manera de tractar la pell s’ha anat dotant d’experiència, però sempre basada en la tradició de l’ofici i els bons acabats.

Els primers clients d’en Pep van ser genets i aficionats que necessitaven un bon selleter en una societat en què ja mancaven artesans

La constància i la voluntat d’aprendre’n han anat construint el dia a dia del taller cataliner. Elements i articles que han anat configurant la quotidianitat d’aquest experimentat artesà que ens explica les bases del seu jornal: “Quasi sempre faig feina amb pell de vaca d’adob vegetal, que vol dir que no hi té químics aplicats. Normalment, coman la pell sencera, encara que també puc comprar mitja vaca, un coll, mig coll...”, ens aclareix en Pep. “La pell ja ve tractada, després puc donar-li un color o canviar-ne la textura, depèn de l’acabat que vulgui”.

“De les coses més preuades que tenc són les fundes de ganivets, perquè moltes són de pell gravada a mà. La grav jo mateix, cada dibuix és un cop damunt la pell humida”

Encara que la seva especialitat sigui el món eqüestre, també podem trobar elements d’altres àmbits al taller d’en Pep. Un dels articles en la fabricació dels quals més eima hi posa són les fundes per a ganivets. Posa sobre la taula algunes de les meravelles de la seva col·lecció particular, fetes a mà, i de diverses mides, acabats i funcions. Talment un museu: “De les coses més preuades que tenc són les fundes de ganivets, perquè moltes són de pell gravada a mà. La grav jo mateix, cada dibuix és un cop damunt la pell humida. Després la deixes assecar i queda l’estampació marcada. Quasi tots són ganivets de muntanya, encara que també en tenc qualcun d’especial, com el de fer matances i farcir camaiots”.

Entre ganivets, selles i beaces, no passa desapercebut un bust tallat en fusta d’un patriarca indígena nord-americà. Presideix l’espai i, juntament amb en Pep i la seva moixa, és l’element protagonista del taller. A l’altra banda de la taula de feina, una col·lecció de llibres farceix la paret. Llibres històrics i fotogràfics de diferents poblacions originàries de Nord-amèrica.

Després de la pell, o gràcies a aquesta, la seva passió és el coneixement d’aquestes comunitats. Història, tradicions, ritus, jerarquies... Cap detall passa per alt a en Pep, que fa anys que n’estudia les memòries amb admiració: “Quan vaig començar a conèixer la història de les tribus, em va fascinar i d’allà ençà col·leccion llibres i tota classe d’informació sobre ells”, explica en Pep, que confessa que el que més l’atrau “és la seva manera de viure, la seva filosofia. Pensen d’una altra manera, és mal d’entendre per a noltros”.

En Pep fa anys que estudia la història de poblacions originàries de Nord-amèrica. Després de la pell, aquesta és la seva passió

La serietat que mostra en parlar de la pell o de la feina es va difuminant quan li pregunten per les comunitats nord-americanes. A poc a poc, la rigidesa va deixant pas a una sensibilitat cap al patiment i la persecució d’aquests pobles: “Amèrica és com és per la seva història, però els blancs van fer un genocidi com cap altre. Durant molt temps ens van contar que els indis eren dolents, quan clarament eren els europeus els que van anar a fer mal”, reivindica en Pep. Així com va ser autodidacte per aprendre l’ofici de selleter, també va trobar els seus mitjans, llibres i articles, per aprendre i revisar la narrativa hegemònica: “Ens han explicat els indis americans com si fossin una etapa de la història, però són molt més que un període, són tota una cultura. Abans de la colonització no havien de patir per a res: tenien menjar, territori, habitatges... Després tot ha estat patiment per a ells”.

“Abans de la colonització no havien de patir per a res: tenien menjar, territori, habitatges... Després tot ha estat patiment per a ells”

La colonització de la qual ens parla en Pep no té res a veure amb el mal anomenat descobriment d’Amèrica, amb la importació de productes exòtics o amb les missions religioses de fra Juníper Serra. En Pep reivindica una part de la història molt desconeguda i que ha sobreviscut quasi de miracle: “Els europeus els enganaven, els «compraven» les finques per dos duros, quan al sistema territorial dels indis no existia el domini. Ells només hi habitaven, no tenien sentit de la propietat. Per a ells, un terreny era un espai natural que et donava per caçar i viure, i eren nòmades; per això hi instal·laven els tipis”.

Parla dels líders com si fossin coneguts, i no és estrany que després de devorar pàgines infinites sobre aquestes comunitats n’arribi a conèixer detalls com si es tractés de la seva pròpia cultura: “Si te fixes en les fotografies que se’ls feia a finals del segle XIX, veuràs que sempre tenen les boques tancades, mai les obrien. Pensaven que si l’obrien, els en sortiria l’ànima”. Tal és el seu coneixement de la cultura nativa nord-americana que sap els rols interns d’aquests pobles i els costums quotidians del seu dia a dia: “Això que veim a les pel·lícules, que els indis muntaven a pèl, no és cert: per descomptat que tenien muntures. És més, tenien muntures d’home i de dona. A les de dona hi posaven un estri per penjar-hi el bressol, que feia anar l’infant dret al lateral del cavall”, exemplifica.

Malgrat el patiment i l’empatia que en Pep sent per aquestes comunitats, el que realment l’uneix amb ells és la seva passió pel treball de la pell. El seu ofici s’ha convertit en inspiració i nexe entre ell i aquestes poblacions originàries: “Me sent reflectit en ells perquè sent que treballam la pell d’una manera similar. Vaig haver d’aprendre a còpia d’anar fent, jo tot sol, només amb les meves mans, tal com ho feien ells abans de la indústria i la maquinària”.

Al taller d’en Pep hi ha molts elements que destaquen, tots molt preuats per la seva condició d’artesans, i, per això, tal vegada no ens fixaríem mai en un bocí de pell una mica diferent de la resta. És una pell rugosa, d’un marró fosc i una mica més gruixuda que la dels articles o retalls de pell de vaca. Segurament pensaríem que el color fosc d’aquesta peça és d’un dels tractaments que hi ha aplicat en Pep, però ens equivocaríem: “Els bisons eren sagrats per als indis nord-americans. La seva pell l’empraven com a capa per a quan feia fred, i també era la coberta dels tipis. Una coneguda que vivia a la reserva dels navahos me va aconseguir un tros de pell de bisó. És de les coses més valuoses que tenc”.

“Una coneguda que vivia a la reserva dels navahos me va aconseguir un tros de pell de bisó. És de les coses més valuoses que tenc”

Els quasi 10.000 quilòmetres que separen en Pep dels originaris d’Amèrica no han estat un entrebanc per sentir-s’hi connectat de manera molt propera. Per això, si li demanem per alguna cosa per fer després de més de quaranta anys d’experiència, no es referirà a cap article per confeccionar: “Mai he arribat a tenir contacte directe amb ningú de les tribus, però m’agradaria molt. Seria el meu somni”.