Quan a Pau Joan Hernàndez li pregunten on ha nascut, a ell li agrada respondre que és de Bilbao. “Perquè ja saps l’acudit: els de Bilbao naixem on ens dona la gana”, diu rient mentre ens asseiem en una taula del jardí de l’Ateneu Barcelonès. Ha vingut amb Simona Škrabec, que comparteix amb ell els oficis de professor universitari i de traductor. Mentre que ell tradueix del basc al català, ella ho fa des del seu idioma natal, l’eslovè. Avui m’expliquen la seva feina mentre fem un cafè envoltats de flors i literatura.

D’una banda, l’escriptora i traductora Simona Škrabec (Ljubljana, 1968) arriba per amor a Barcelona l’any 1992 i aprèn aleshores el català, una llengua que li obre un món que l’atrapa per sempre. Amb el temps, es doctora en literatura comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona i és professora de literatura a la UOC i a la UPF, i professora de traducció d’alemany a la UAB. Entre les seves múltiples obres pròpies i traduccions, que li han valgut reconeixements com el premi Janko Lavrin de l’Associació dels Traductors Literaris d’Eslovènia, ha estat presidenta del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional i des del 2023 també és directora de la revista L’Avenç.

D’altra banda, Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) no té cap lligam familiar amb el basc, més enllà d’haver-se deixat seduir per aquesta llengua quan estudiava Filologia Catalana. Amb el temps, no només escriu les seves pròpies novel·les, sinó que també es converteix en traductor del basc, del francès i del gallec al català i el castellà. També fa classes a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i la seva obra ha rebut guardons com el Premi Crítica Serra d’Or en tres ocasions i, com a traductor, ha figurat dues vegades en les llistes d’honor de traductors de l’Organització Internacional per al Llibre Juvenil. Durant molts anys, ell ha estat l’única persona que traduïa del basc al català.

El basc sembla una llengua realment difícil...

Pau Joan Hernàndez: Sí, però sempre explico als alumnes, que no s’ho creuen mai, que traduir entre llengües molt separades és més fàcil que entre llengües molt juntes. Quan he de traduir entre català i castellà, pateixo moltíssim, perquè vaig constantment amb la por del calc, de l’expressió poc genuïna. En canvi, en llengües allunyades ja no hi ha perill, perquè difícilment faràs un calc del castellà, i això a mi em dona una certa tranquil·litat.

Molts autors bascos es tradueixen la seva pròpia obra del basc al castellà.

Pau Joan: “El fenomen de l’autotraducció en eusquera és delicat, perquè en molts casos hi entren qüestions polítiques i d’autocensura”

Pau Joan Hernàndez: Sí, i el resultat és que acaben fent una obra molt diferent de l’original. El fenomen de l’autotraducció en eusquera és delicat, perquè en molts casos hi entren qüestions polítiques i d’autocensura. Jo vaig començar a fer una cosa molt rara, que no feia ningú, que era que, quan traduïa un autor que s’havia autotraduït, en traduïa l’autotraducció i l’original al mateix temps. És molt complicat, però s’acaben produint traduccions molt curioses. Ho vaig començar a fer amb Bernardo Atxaga en un moment en què al País Basc hi havia molts factors polítics i d’autocensura que s’havien de tenir en compte.

M’imagino que passar l’eslovè al català deu tenir la seva complicació també.

Simona Škrabec: Jo tradueixo en les dues direccions, cosa que realment és una bogeria, perquè de vegades temo per la meva salut. [Riu.] Igual que amb el Pau Joan, en el nostre cas veníem d’un terreny on no hi havia res en l’àmbit de les traduccions, o que estava absurdament mal fet, com quan un traductor eslovè va traduir La plaça del Diamant i hi va posar que la Colometa tenia el cabell de color panotxa... Per una paraula, ja no era la Colometa “de veritat”.

Simona: “Un traductor eslovè va traduir ‘La plaça del Diamant’ i hi va posar que la Colometa tenia el cabell de color panotxa... Per una paraula, ja no era la Colometa «de veritat»”

Ara hi ha més traductors de l’eslovè al català?

Simona Škrabec: Diria que hi ha algú que fa alguna traducció bicèfala, com diria jo, i que sap castellà, però no és ben bé el mateix. El cas és que, en general, hi ha poc contacte amb les llengües eslaves, més enllà del rus. Aquí l’única llengua que pots estudiar és el rus, com a molt el polonès, però res d’eslovè. Això fa que tampoc hi hagi filòlegs que en sàpiguen. Amb això vull dir que si tu tradueixes del grec al català, hi ha tota una escola de filologia clàssica, però amb els eslaus tot és molt fragmentat i desconegut. Molt poca gent sap, per exemple, que a Trieste hi viuen eslovens, i per a mi revertir aquestes idees preconcebudes és una lluita constant.

Aleshores, ens arriba poca literatura eslava?

Simona: “Tots sabem qui era Tolstoi o Dostoievski, però qui em podria citar deu autors alemanys actuals? Ni tan sols els editors ho sabríem fer”

Simona Škrabec: Hi ha tota una obertura que s’ha fet a través d’altres llengües, com el castellà, però també ens arriba algun clàssic, com El pont sobre el Drina, que és serbocroat i és més fàcil de moure que la literatura eslovena, que és l’ombra de les ombres. Al final, igual que passa amb el rus o l’alemany, ens arriben moltes coses antigues: tots sabem qui era Tolstoi o Dostoievski, però qui em podria citar deu autors alemanys actuals? Ni tan sols els editors ho sabríem fer, i això és perquè vivim emmirallant-nos en un passat que era meravellós, però que ja no hi és. La meva feina és una mica sacsejar aquestes idees preestablertes.

Amb la literatura basca passa el mateix?

Pau Joan Hernàndez: El que passa és que amb el basc funciona de vegades una mica per rampells i modes. Es va començar amb Atxaga i semblava que només ell escrivís en basc. Després va haver-hi una nova narrativa, que era Kirmen Uribe i Unai Elorriaga, i ara estan arribant totes les narradores basques joves nascudes a finals dels setanta que estan tenint molta projecció, com Katixa Agirre i Eider Rodríguez.

Tenen punts en comú, la literatura basca i la catalana?

Pau Joan Hernàndez: La literatura basca sempre té el conflicte entre la particularitat i la universalitat. És un discurs que tenim a tot arreu, però que allà és exagerat: “He de tocar temes bascos o no he de tocar temes bascos?”. La resposta típica és que, bé, un autor de Nova York que escriu sobre la seva ciutat està parlant d’un tema local. Tot és relatiu, però és un joc en què de vegades s’embranquen una mica, en si s’ha de fer una narrativa universal o local. Tot i això, penso que aquestes últimes generacions ja l’han superat una mica.

Pau Joan: “La literatura basca sempre té el conflicte entre la particularitat i la universalitat”

Estan orgullosos de la seva literatura?

Pau Joan Hernàndez: Sí, i tenen molts lectors. A més, les editorials basques han fet un invent molt curiós: les novetats surten per Nadal i a l’estiu, però durant la resta de l’any es dediquen a publicar autors nous. Això permet que puguin tenir més ressò que si els publiquen a l’ombra dels autors més coneguts a les èpoques de promoció. És una idea que els ha sortit molt bé, i autors com Katixa Agirre surten d’aquí.

Tinc entès que en països com Eslovènia es llegeix molt.

Simona Škrabec: Tot i ser un país petit, muntanyós, dividit i amb només dos milions de persones, és el que en alemany se’n diu una nació cultural. És a dir, els nostres monuments, escoles, carrers o vaixells de guerra porten noms de poetes i escriptors. Això és el que ens defineix. L’himne de la nació ens el sabem tots i és d’un poeta romàntic. A la postguerra, al formar part del Bloc de l’Est, només podíem fer discurs polític a través de la poesia i les metàfores literàries. I una dada curiosa és que, tot i ser pocs habitants, es registren disset milions de visites a la biblioteca a l’any. Nosaltres no comprem llibres, perquè una novetat a Eslovènia dura deu anys. Fins i tot un best-seller no vendria prou exemplars per alimentar la bèstia, com passa aquí.

Simona: “Tot i ser dos milions d’habitants, es registren disset milions de visites a la biblioteca a l’any. Nosaltres no comprem llibres, perquè una novetat a Eslovènia dura deu anys”

És un món més “lent”.

Simona Škrabec: Més que lent, potser va més a la profunditat: les edicions són bones perquè durin més temps. També es té molt interès no només per la literatura eslovena, sinó per tot el que ve de fora. Suposo que, com que som enmig de molts mons, entre el món romànic, el balcànic i el germànic, hi ha una mena d’obertura cap al saber i per aprendre altres llengües. Sempre ho volem saber tot. [Riu.]

Has traduït a l’eslovè autors com Pere Calders o Gabriel Ferrater. Com va ser el procés?

Simona Škrabec: Jo no tinc encàrrecs. Simplement, si trobo un llibre que m’agrada i que penso que els eslovens han de conèixer, m’hi poso i el tradueixo. Ara el pròxim que tinc pendent és Solitud de Víctor Català, que em provoca una felicitat immensa. Seré l’única que l’hauré traduït a l’eslovè. És bonic. Ho faig bé? No ho sé. Hi ha un punt que em deixa d’importar. Jo tradueixo perquè els altres ho coneguin, amb la vocació de divulgar, que l’obra es vegi i arribi a la gent.

Els eslovens tenen interès per la literatura catalana?

Simona: “Quan tens una mica de projecció i visibilitat, sempre ve algú a vigilar a veure què poses a les introduccions. Sempre has d’acabar lluitant amb el cònsol o ambaixador espanyol, perquè te les faran”

Simona Škrabec: Sí que hi ha hagut un temps en què s’ha donat una mica de sentiment de germanor, com durant el Procés. I amb el temps, quan tens una mica de projecció i visibilitat, m’he adonat que sempre ve algú a vigilar a veure què poses a les introduccions. Sempre has d’acabar lluitant amb el cònsol o ambaixador espanyol, perquè te les faran. Recordo batallar un any i mig perquè una antologia de literatura dramàtica on es parlava de Benet i Jornet no es titulés El drama espanyol, sinó que es digués El drama a Espanya. I tot i que m’ho van deixar posar, a la introducció feta per un senyor de Madrid hi va sortir aquest títol. És una lluita constant.

Hi ha algun autor català que agradi especialment?

Simona Škrabec: Qui va arribar molt als lectors va ser Maria Barbal, sobretot amb País íntim. A Eslovènia no tenim una tradició gaire gran de patriarcat, sinó que aquí les que manen són les mares, que són intocables. Tots els nostres poetes nacionals tenen alguna obra que parla de la mare. I, és clar, qüestionar la figura de la mare com fa Barbal va causar molt d’impacte. Era com descobrir que a la mare la pots criticar. I Pedra de tartera també va arribar molt, perquè era una història que es podria haver escrit aquí. Quan el vaig traduir no em va costar trobar les paraules, sinó com utilitzar-les perquè no semblés que la història havia estat escrita a Eslovènia.

Hi ha similituds entre els catalans, els bascos i els eslovens?

Simona Škrabec: Jo crec que sí. Tots els pobles no dominants tenen similituds. Tot i això, Eslovènia no té cultura urbana, no té una Barcelona. Hi ha coses que per a ells són incomprensibles. Jo, quan tinc enyorança del meu país, vaig uns dies al País Basc, que també té aquestes muntanyes càrstiques, amb les vaques i els caseríos... És molt semblant.

Pau Joan Hernàndez: Tots són països petits que estan enmig de més coses. Els bascos amb els catalans tenen una mena de complicitat i admiració mútua de base que facilita molt les coses. Jo no tradueixo cap a l’eusquera, però sí que, per exemple, conec gent que està traduint poesia catalana cap al basc i ha tingut molt d’eco. Les traduccions que s’han fet de Maria Mercè Marçal han arrelat molt i les antologies de poetes catalans fetes per Gerardo Markuleta també han funcionat molt bé.

Quins temes literaris ressonen més al País Basc?

Pau Joan: “S’ha tardat molts anys a poder parlar d’ETA en una novel·la i que no fos d’una manera superindirecta, allunyada i metafòrica”

Pau Joan Hernàndez: Quan vaig començar a estudiar basc, quan t’ensenyaven el seu mapa lingüístic hi havia un forat negre al mig que era Bilbao, on es considerava que ningú parlava basc. Ara les coses han canviat i ja hi ha referents literaris sobre el món urbà en la literatura basca. Si no, més aviat era com Pedra de tartera, amb històries de resistència a la muntanya. Aquests canvis d’escenari han arribat gradualment, com el tema de la violència política. S’ha tardat molts anys a poder parlar d’ETA en una novel·la i que no fos d’una manera superindirecta, allunyada i metafòrica. És com a Pasaia blues, una novel·la negra ambientada a la riba de Bilbao, on un comando d’ETA està tancat en un pis esperant que li arribi l’ordre d’atemptar, i com això et dona tota una visió de la societat urbana que anys enrere seria inconcebible.

L’experiència de la diàspora, d’exilis forçosos o d’establir-se a Amèrica la comparteixen molts bascos i eslovens

La memòria històrica és important.

Pau Joan Hernàndez: Sí, ho han fet autors com Kirmen Uribe a través d’històries familiars, moltes de la seva pròpia família. Històries de com després de la guerra la gent va marxar a Amèrica, o dels que ja havien marxat abans. Molta gent no sap que els pastors d’alta muntanya de Nevada i Nebraska són bascos, perquè a principis de segle XX a les zones rurals de muntanya fitxaven els pastors bascos a l’hora de pujar els ramats i fer totes aquelles feines. Encara avui et pots trobar pobles d’aquelles zones on es parla basc. Hi ha un conte molt bonic d’Atxaga que explica la història d’un d’aquests pastors que recupera el contacte amb els seus familiars, després d’haver de deixar el País Basc als anys vint. És una part de la història que ara s’està recuperant i explicant.

Simona Škrabec: Aquesta experiència de la diàspora, d’exilis forçosos o d’establir-se a Amèrica o a l’Amèrica llatina també la comparteixen molts eslovens, que també eren pagesos.

El que no deuen compartir és similituds entre ambdues llengües, oi?

[Tots dos riuen i fan que no amb el cap.]

Pau Joan Hernàndez: El basc, més enllà de teories més o menys marcianes, el relacionen amb el georgià. A Geòrgia aquesta teoria se la creuen, però fora d’allà no gaire...

Quins són els principals reptes que teniu quan traduïu del basc i de l’eslovè al català?

Pau Joan Hernàndez: En el cas del basc, el més difícil és que no hi ha gènere, i és habitual que, en una narració en primera persona, no sàpiga si és un home o una dona. Potser tardaré unes quantes pàgines a deduir-ho, però al final ho deduiré. En canvi, si és un llibre infantil en què el gènere és purament anecdòtic, i a més l’autor ha volgut obviar-lo, què faig? Em va passar amb un conte infantil de Txiliku on en cap moment es deia si es tractava d’un nen o una nena, i les il·lustracions eren molt neutres. Vaig parlar amb l’autor i em va dir que no es volia ficar en la meva feina, que jo ja tenia prou experiència. [Riu.] És a dir, el gènere era irrellevant per a ell. Però, és clar, en català sí que cal saber-ho.

Pau Joan: “En el cas del basc, el més difícil és que no hi ha gènere, i és habitual que, en una narració en primera persona, no sàpiga si és un home o una dona”

Simona Škrabec: La particularitat de l’eslovè és que tenim el dual. És a dir, per a una ment eslovena, si jo dic, per exemple, “ens n’anem” en dual, ja sap que em refereixo a ell i a mi i l’altre es queda. És una noció que per a nosaltres és molt precisa i que necessitem, però després no es pot traduir. També hi ha molts aspectes d’intercanvi cultural que no sempre s’entenen. En una novel·la havia d’escriure “va anar a jeure sobre una estufa” i, és clar, si no has vist mai com són les estufes a Eslovènia, que són de ceràmica i t’hi pots ajeure a sobre, et penses que el traductor s’ha equivocat. Llavors és difícil fugir del dilema d’explicar-ho al lector o de donar-ho per suposat.

Tots dos sou també escriptors. Us ha ajudat el fet de traduir a l’hora d’escriure?

Pau Joan Hernàndez: Sí, és una disciplina en què et vas convertint en altres veus, i això és una pràctica enorme.

Simona: “El punt bonic de fer traducció és capbussar-se dins del text. Això és un plaer”

Simona Škrabec: Penso que el punt bonic de fer traducció és capbussar-se dins del text. La traducció, més enllà de totes les altres utilitats, és lectura. És com si tu, molt profundament, llegissis un text, i això és un plaer. Un traductor ha de passar-s’ho bé fent-ho, perquè amb el que més et paguen és amb aquestes estones de comprensió intensa del text, que diria que només fas quan tradueixes.

Està ben valorada, la feina de traductor?

Pau Joan Hernàndez: No ho sé, però he decidit que no em preocupa.

Simona Škrabec: [Riu.] A mi tampoc. Si ho penséssim, no treballaríem. Penso que això nostre és pur entusiasme. De vegades tens recompenses molt boniques, fins i tot de diners, però no hi pots comptar.

Pau Joan Hernàndez: A l’hora de guanyar-me la vida, soc professor associat, que és la cosa més precària del món després de repartir pizzes. Sempre dic que tinc tres feines: escriptor, traductor literari i professor universitari. Quan ho dius, tothom fa “oh!” i després penses: “Fill meu... Si veiessis la nòmina...”. [Riu.]

Simona: “Crec que no es pot ser només traductor, sinó també fer moltes coses que ho acompanyin, com escriure, donar classes i representar el país que tradueixes”

Què aconsellaríeu a una persona que es volgués dedicar a la traducció?

Pau Joan Hernàndez: Que sigui traductor de llengües poc traduïdes.

Simona Škrabec: Crec que no pot ser només traductor, sinó també fer moltes coses que ho acompanyin, com escriure, donar classes i representar el país que tradueixes. Has d’agafar una responsabilitat que va molt més enllà d’aquest pensament tan utilitari que de vegades hi ha en les llengües més grans, en què el que vols és que et paguin bé i posin el teu nom, però que no t’atabalin amb gaires coses més. A mi m’agrada que m’atabalin amb altres coses, perquè a través de tot això vas coneixent la teva cultura i l’altra fins al punt de no saber d’on ets. [Riu.]

Pau Joan Hernàndez: Al final t’acabes convertint en tot un seguit de coses, i això de vegades fa vertigen. Ara hi ha més traductors del basc, però fins ara, si jo em moria, qui s’hagués dedicat a fer arribar aquí la literatura basca? I, d’altra banda, si jo feia una traducció molt mal feta, se n’adonaria algú? Són pensaments que de vegades tens, i penses que potser tot això et va gran.