Visions

A aquest temple s’hi venia a educar-se

Fotografies de Jordi Borràs Abelló. Text d’Oriol Lleonart Padrell

La curta vida de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923/1925) fa honor al refrany que diu que “feina feta no fa destorb”. Millor avui que demà, i més tenint en contra un enemic al·lèrgic a qualsevol cosa que s’assembli a la democràcia. I, precisament, per fer-la abastable, són essencials l’educació i la cultura, pilars que la primera institució política catalana activa després de 1714 es va preocupar d’aconseguir. De feina en va fer molta, i encara avui en som hereus: planificació viària i ferroviària, difusió de la xarxa telefònica per bona part del país, modernització de l’assistència social, normativització de la llengua, modernització de l’educació primària, de la formació professional i de la indústria agropecuària… La Mancomunitat també va promoure la construcció de les reconegudes catedrals del vi. I d’uns altres edificis menys coneguts, però amb un gran valor social per a l’època: les biblioteques populars, filles de la perseverança d’Eugeni d’Ors. La primera de les catorze que hi va arribar a haver l’any 1931 va ser inaugurada el 1918 al passeig dels Caputxins de Valls.

Avui dia és la que es conserva amb més bon estat. Tanmateix, pocs dirien que era una biblioteca. Més aviat, amb una façana d’un esperit tan neoclàssic, si bé és noucentista, genera la sensació d’estar observant un temple. I no és pas casualitat. Dissenyat per Lluís Planas, arquitecte del Servei de Construccions de la mateixa Mancomunitat, l’estètica de l’edifici respon a la ideologia noucentista, que, de la mateixa manera que volia sanar la terra del terrabastall de la fil·loxera, va voler definir les biblioteques com a temples de la cultura. Ambició davant la misèria. Solemnitat i monumentalitat, però simple i sòbria, davant una taxa d’analfabetisme espantosa.

L’ànim del projecte, que va establir els fonaments de la futura Xarxa de Biblioteques de Catalunya, va ser posar el saber al nivell del sagrat, la cultura en el grau d’importància social que mereix, així com la llengua. El que antany haurien estat magatzems de llibres, es van convertir en eines de transformació social per a una àmplia capa de la societat, que també van arribar als infants i a les dones, encara que amb mancances i limitacions. L’anhel dels qui les van impulsar, però, era ben noble. El desig de tants de fer de Catalunya una nació culta, serena, entusiasta, amb autoestima.

– continua després de la publicitat –

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris