En Nico és un dels quinze ximpanzés que viuen al recinte que la Fundació Mona té a Riudellots de la Selva, a vint minuts escassos del centre de Girona. Nascut en un camió atrotinat a València fa vint anys, el seu antic propietari, un ensinistrador de ximpanzés, el va separar ben aviat dels seus pares per utilitzar-lo en programes de televisió de màxima audiència, una experiència traumàtica que més tard el portaria a autolesionar-se greument. Va arribar a Mona gràcies a la seva germana, la Sara, i, tot i retrobar-s’hi amb la seva mare, la Romie, mai es van reconèixer i no van recuperar la relació maternofilial.

El cas d’en Nico és paradigmàtic per explicar la situació dels primats que resideixen a la fundació. Aquesta entitat sense ànim de lucre va néixer l’any 2000 amb la intenció de rescatar i rehabilitar simis que es troben fora del seu hàbitat natural per culpa de pràctiques d’explotació o negligència per part d’humans. Actualment, la quinzena de ximpanzés que hi ha estan barrejats en tres grups diferents, segons afinitat i procedència, i sempre en funció del seu benestar físic i emocional. A més, en un espai annex hi resideixen tres macacos, amb passats i contextos similars als dels ximpanzés.

Els crits d’alegria dels primats quan perceben la presència dels cuidadors ja ho diuen tot. A trenc d’alba, mentre els simis comencen a agitar-se dins els dormitoris, els cuidadors i voluntaris preparen els tancats on passaran el dia. Sovint, una mascareta els tapa la cara, un hàbit herència de la pandèmia que ha perviscut fins avui per evitar transmetre’ls malalties. Primer, es reparteix el menjar per les àrees de joc, perquè els animals es vegin obligats a distribuir-se per l’espai, mentre que, a la vegada, es preparen les diverses estructures de fusta amb materials d’estimulació que els permetran residir en un hàbitat menys monòton. A més, també es fa un seguiment de les incidències mèdiques de cada animal, per saber en tot moment quina és la seva situació, ja que és sabut que els ximpanzés desenvolupen problemes cardíacs en captivitat. La Fundació Mona, de fet, és capdavantera en l’estudi d’aquestes afeccions i, a més, els cuidadors fan amb els primats exercicis per reduir el risc associat a la seva situació. Aquesta relació en el dia a dia acaba establint un vincle emocional molt fort, que s’estreny amb el pas del temps i construeix instintivament llaços gairebé familiars.

Tot i el trauma i l’angoixa que han patit, a la Fundació Mona els ximpanzés troben un espai que simula un hàbitat tan propici a les seves necessitats com sigui possible, on poden gaudir de per vida de la mica de pau que se’ls ha negat en la criança. En Nico, un cop acabada la sessió de cures, es delecta en les pessigolles que la Cristina, la seva cuidadora, li regala pel seu bon comportament. Salta a la vista el reconeixement i l’afecte que es professen. La Cristina, com la resta de cuidadors del projecte, es dedica en cos i ànima a fer que la vida d’aquests animals, després de tot el que han viscut, sigui una mica menys feixuga en captivitat.