Temps era temps, a les nits, s’anava a cantar bona nit a la lluna. Abans d’anar a dormir, mare i filla pujaven al terrat agafades de la mà i li entonaven “La lluna, la pruna”. I ella, damunt l’horitzó, les il·luminava, tot escoltant la melodia que la bressolava. Mentrestant, les llumetes del poble d’Avinyó s’anaven apagant. Cada llumeta, una història que quedava en repòs.

Anys més tard, unes cases més enllà d’aquell terrat, al mateix poble i sota la mateixa lluna, em trobo amb aquella filla, que mai més ha deixat de cantar. És Alba Careta (1995), trompetista i cantant de jazz, que em rep a la Torre Abadal. No és casualitat el lloc de trobada, més endavant en sabré el perquè. De moment sé que, un dia, a l’Alba li van fer una proposta. I, en fer-l’hi, aquella nena que cada nit pujava al terrat a cantar a la lluna va renéixer.

Durant mesos, alumnes de Cassà de la Selva es dediquen a preguntar a casa quines cançons els van bressolar de petits i descobreixen tonades antigues que adormien els seus avis i rebesavis

Va ser el dia que li van oferir de fer el tercer treball discogràfic de la col·lecció del “Càntut. Cançons de tradició oral”. Per fer-ho, tenia llibertat de buscar en el seu arxiu i decidir-ne la temàtica. I és així com descobreix la iniciativa “Càntut a les escoles: cacem i cantem cançons”, una recerca feta pels alumnes de Cassà de la Selva en què recullen més d’un centenar de cançons de bressol de les diferents cultures del municipi. Durant mesos, es dediquen a preguntar a casa quines cançons els van bressolar de petits i descobreixen tonades antigues que adormien els seus avis i rebesavis.

L’Alba ho veu clar: farà un disc amb algunes d’aquestes cançons de bressol. I ho farà amb el seu germà, el guitarrista Santi Careta. Precisament és ell, divuit anys més gran, qui moltes nits l’havia bressolat amb música per adormir-la. Tot encaixa, tot torna. Però encara no ha acabat la màgia. En aquesta equació encara hi falta la veu que completarà el disc.

El guitarrista Santi Careta, germà de l’Alba i divuit anys més gran que ella, moltes nits l’havia bressolat amb música per adormir-la

Una veu que troba en el Henrio, alter ego d’Enric Verdaguer (1995), un cantautor igualadí a qui de petit bressolaven amb bandes sonores. No es coneixen, però el dia que proven de treballar junts s’adonen que les seves veus flueixen. Per a tots dos, cantar cançons de bressol implica fer una cosa nova, diferent del que estan acostumats a fer. Les seves veus es modulen per trobar la calma i la sensibilitat necessàries. Junts escolten l’arxiu i s’emocionen en descobrir que algunes de les cançons estan a punt de caure en l’oblit, com la de “Sant Josep, feu-lo dormir”. Quan s’enregistra, només queda una àvia que la recordi. I diu:

Sant Josep, feu-lo dormir,
sant Josep, feu-lo ser gran,
que sa mareta del camp
l’en portarà una coseta.

‘Udolç’ ve del joc de paraules que uneix l’udol, aquella part més animal i desesperada del plor de la criatura, amb la dolçor i la tendresa del moment de bressolar

Quantes cançons de bressol més es deuen haver perdut pel camí dels temps? Ara, la cançó de sant Josep és una de les principals d’Udolç, el disc on es recullen dotze cançons de bressol de Càntut. Un nom que ve del joc de paraules que uneix l’udol, aquella part més animal i desesperada del plor de la criatura, amb la dolçor i la tendresa del moment de bressolar. M’ho expliquen l’Alba i el Henrio asseguts a la gran sala d’estar de la Torre Abadal, una joia arquitectònica situada al centre d’Avinyó. És entre aquestes parets que han gravat part de la imatge i el videoclip del disc.

El seu origen és un tipus de cançó molt primitiva que servia per conjurar els mals esperits i els dimonis

Però què és una cançó de bressol? Segons s’explica en la tesi La cançó de bressol: un fenomen etnomusicològic, de Maria-Àngels Subirats Bayego, solen ser cançons de quatre versos que presenten un tema breu. Acostumen a ser improvisades al moment i són de les poques cançons populars que es conserven. El més curiós, però, és que el seu origen és un tipus de cançó molt primitiva que servia per conjurar els mals esperits i els dimonis. Tot i això, amb el temps es van reconvertir en cançons que cridaven els esperits protectors del son, i de retruc es van convertir en cançons de bressol. El seu valor utilitari i pràctic feia que adoptessin el ritme del moviment de la mare en balancejar-se o el del bressol en què l’infant dormia.

I és ara, entre bressols centenaris i vitralls modernistes, que els cantants fan un viatge oníric a les cançons que han tranquil·litzat els nostres avantpassats. I entremig, quatre poemes d’Enric Casasses que ens transporten al món de la nit, el son i els somnis. Com a “Un àngel”, que fa:

Un àngel es desperta
venint de somni endins
i estira bé les ales,
es vol desemmandrir,

té ganes d’envolar-se,
té ganes de fugir,
de volar amb ganes, ganes,
i endur-se-me’n a mi.

Durant la seva cerca, l’Alba i el Henrio s’adonen que no totes les cançons de bressol són dolces. Algunes són cruels i punyents, com “El fill de la mare”, que parla d’una mare que no vol el seu fill:

A dintre el bressol,
un bell infant plora.
La mare ha marxat,
ni se l’ha mirat,
com tant se li’n dona.

Aquell fill per a ella és un destorb,
que per ell no sent més que despreci.
Ell és sols una farsa d’amor
per fer caure a ses mans algun neci.

En un món sense ràdio ni televisió, tan sols queda cantar el conegut, allò que ha viatjat amb el temps de manera oral, sempre amb petites variacions entre persones i espais

Moltes altres són religioses. Tot plegat, una representació de la realitat de temps enllà, quan la religió impregna tots els àmbits de la vida. En un món sense ràdio ni televisió, tan sols queda cantar el que és conegut, allò que ha viatjat amb el temps de manera oral, sempre amb petites variacions entre persones i espais. I els drames mai en són aliens, com la cançó de “La dida”, que, sense voler, mata el nadó:

I amb a l’escofor del foc,
la dida n’hi és adormida.
Quan ella s’hi despertà,
trobà l’infant amb cendra viva.
La non-non,
feu-li non-non;
que si cas la dida canta,
l’infant dorm.

Tot i això, la taral·la suau i repetitiva de les seves melodies adorm els infants. Des dels principis dels temps, la música ens calma. La tonada cíclica i cantada en un xiuxiueig actua com a elixir per allunyar els monstres i la foscor. I no només això: en un món sense xarxes ni música gravada, l’acte de cantar en grup, en família i en espais conjunts és més habitual en el dia a dia de les persones, m’expliquen l’Alba i el Henrio. Fins i tot es fan servir cançons per recordar-se d’un camí o per transmetre un ofici. Les festes no són festes si no hi ha un músic tocant i compartint amb els altres.

La tonada cíclica i cantada en un xiuxiueig actua com a elixir per allunyar els monstres i la foscor

Però encara n’hi ha més. Hi ha alguna cosa terapèutica en el fet de cantar i sentir cantar algú. És la màgia d’escoltar qui expressa la seva vivència sense filtres, des de dins, i veure com la seva actitud canvia, com a poc a poc es desempallega dels seus mals. És així com cantant i oient entren en un estat meditatiu, en què s’obliden del món per uns moments.

Segons s’explica en la tesi de Subirats Bayego, el nen entra en contacte amb l’univers simbòlic a través de la cançó. No comprèn la lletra ni la música, però és el to amb què se li conta i el ritme el que fa que s’adormi. A més, no se li transmet només la cançó, sinó també una actitud cultural pròpia de la societat en la qual li tocarà viure.

La cançó de bressol cantada a través de la veu materna serveix a l’infant com una manera de recobrar “el paradís perdut” intrauterí

A la cançó de bressol també hi ha una continuació de la relació entre mare i fill que ja existia abans del naixement, i és a través seu que es transmet a l’infant seguretat i afecte, alhora que s’expressen els estats d’ànim de la persona que la canta. I no només això, sinó que la cançó de bressol cantada a través de la veu materna serveix a l’infant com una manera de recobrar “el paradís perdut” intrauterí, quan sentia la veu de la mare durant la gestació, fet que li produeix un efecte tranquil·litzador.

Durant la recerca musical, un dia l’Alba s’entendreix amb un avi que vol cantar-li una cançó de bressol, però és en un bar i li fa vergonya. Mentre canta, intenta no riure i s’amaga cap enrere, però ell vol ensenyar-li la cançó. Se sap tota la lletra i vol entonar-la fins al final. Més endavant, l’Alba s’adona que és una sardana cantada. Es diu “Angelina” i fa així:

Non-noneta, non-nonenta, non,
el fillet de la mare té una son
i la mare li canta la noneta,
noneta-non.
I tot bressant l’amanyaga
i amb amor dolç li parla.

Un altre dia, mentre graven la cançó “Non-non”, el Henrio, que està assegut contra una columna, es deixa endur pel so màntric i s’adorm. Una màgia que també es dona en els seus concerts de petit format, en els quals, mentre una part del públic plora o s’emociona recordant la seva infantesa, una altra s’acaba adormint. A ells això no els molesta, al contrari. Saben que aquesta és la funció de les cançons de bressol. Tot el seu ritual té com a destí aconseguir relaxar i que l’oient es deixi endur pel riu dels somnis.

En els seus concerts de petit format una part del públic plora o s’emociona recordant la seva infantesa, mentre que una altra s’acaba adormint. Això no els molesta, al contrari

Non-non,
non-non,
canta la mare
junt al bressol,
cluca els ullets, vida meva,
cluca’ls i dorm.

Això ja arriba al final. La lluna comença a dibuixar-se a dalt del cel quan acabem de parlar. Aquesta nit l’Alba no pujarà amb la seva mare al terrat. Però és possible que en un altre poble, en un altre terrat, una mare i una filla s’estiguin preparant per dir-li bona nit, tot cantant-li una cançó. I així serà fins a la fi dels temps, o fins que les cançons i els infants deixin d’existir, si és que això és possible.