La Fina té un petit temple. És de fusta i s’hi entra a través d’una porteta de vidre. A dins, una taula i una cadira són els únics mobles que hi caben. Però això rai, perquè el més important és el que hi ha penjat a la paret. Cartes, postals, fotografies, figuretes de paper, dibuixos i tota mena de records que, amb el temps, ha anat rebent dels diferents veïns de l’escala. Ella n’és la portera i cada dia s’ho mira, com el seu petit tresor.

És un tresor que ha cultivat amb temps, paciència i, sobretot, molt d’amor. Tan sols fa dos anys que treballa en aquesta porteria ubicada a la Via Laietana de Barcelona, a l’altura del Palau de la Música, però ha estat un temps suficient per convertir-se en una persona molt estimada pels veïns. Sobretot pels que viuen “al galliner”, com l’anomena ella. Són els joves que viuen en pisos d’estudiants i a qui cuida com una mare més.

“Són els meus pollets, m’omplen molt perquè sempre n’hi ha algun que baixa i m’abraça. Em diuen: «Ai, Josefina, com t’estimo»”, li brillen els ulls mentre m’ho explica. Els coneix tots: els mallorquins, que sempre li duen ensaïmades quan tornen de veure la família; la que estudia Medicina, el que fa fotografia... “Som com una gran família. Ells s’han integrat a mi i jo m’he integrat a ells”, somriu.

No sempre ha estat portera. Nascuda el 1964 en un petit poble del Priorat, la Josefina Crusat passa gran part de la infància de les seves tres filles netejant llars per poder conciliar feina i família. Quan es fan grans, obre una botiga d’alimentació de productes directes del camp a Sant Cugat del Vallès, on viu. Manté la botiga oberta durant deu anys, temps en què fa molta relació amb els pagesos i els clients. El que és clar és que li encanta tractar amb la gent.

Però un dia arriba la pandèmia del coronavirus i es veu obligada a plegar. “Vaig tancar un 31 de juliol, perquè si no hauria perdut fins i tot el pis”, admet. És aleshores quan demana a la seva filla, que treballa en una empresa de contractació de personal, a veure si li troba alguna cosa de neteja o de portera.

“Des del primer dia vaig pensar: «Fina, has de ser tu i fer el que t’agradaria que et fessin»”

La sort fa que, al cap de pocs mesos, aconsegueixi feina en aquesta antiga porteria de Via Laietana. Hi comença a treballar l’1 d’octubre del 2020. “Des del primer dia vaig pensar: «Fina, has de ser tu i fer el que t’agradaria que et fessin», que això és una cosa que em van inculcar sempre els meus pares”, confessa. “I avui encara ningú m’ha dit res dolent”, s’enorgulleix.

“Aquí hi ha molts despatxos i hi entra molta gent, i si això està brut m’assenyalen a mi”

“A mi m’agrada tenir-ho tot net i polit, perquè en aquest edifici també hi ha oficines i per aquí hi passa molta gent. I la cara és la meva, saps? Jo soc la portera d’aquí, i llavors ha d’estar tot impecable”, continua. Una tasca que no és fàcil, perquè al seu tram de carrer hi ha obres des de fa temps. “Ho estan aixecant tot per renovar-ho i estic de les obres fins aquí. Un porter d’aquí al costat em diu que la meva és la porteria més neta de tota Via Laietana, perquè tot i que m’hi entra molta pols de les obres, sempre ho tinc tot net. M’agrada molt treballar i és el que et dic, aquí hi ha molts despatxos i hi entra molta gent, i si això està brut m’assenyalen a mi. I a la meva vida el meu nom no ha anat mai per terra, saps? Tu, si penses en la Fina, ja saps que ho deixarà tot perfecte”, diu contundent.

“Jo surto aquí fora a fumar i soc com un buldog. Quan veig alguna cosa que no, és que no”

“M’agrada molt observar, saps? I jo soc de les que, on posa l’ull, posa la bala”

A l’exterior, el soroll de cotxes i la gent passant és una constant del dia a dia de la Fina. “Jo surto aquí fora a fumar i soc com un buldog. Aquí on em veus, jo no deixo passar ni això [fa el gest amb el dit]. Quan veig alguna cosa que no, és que no. Per això la gent es refia de mi. Soc una persona molt observadora. M’agrada molt observar, saps? I jo soc de les que, on posa l’ull, posa la bala. Si a mi una persona no em cau bé, és que ja no em cau bé mai més. Fins ara no m’ha passat mai... Però és que són 58 anys que tinc, i més sap un diable per vell que per diable, no? De vegades em diuen: «I això com és que ho saps?», i jo ric”, explica.

Assegura que, de moment, no ha vist gent que volgués entrar a robar a l’edifici, tot i haver-se trobat amb alguna persona “estranya”. “Jo sempre tinc l’obligació de preguntar a tothom que entri cap a on va, i si no em quadra, al carrer. Però sempre intento donar una oportunitat, perquè penso que un mal dia el pot tenir tothom. Pot ser que la persona estigui nerviosa i al final tu ets aquí per ajudar, no per donar-te-les de ser més que ningú. És saber estar”, reflexiona.

“Les primeres dues setmanes, quan vaig arribar aquí, va ser brutal; no entenia què passava. Un dia hi havia vuit o nou furgons de la policia a fora”

Ser la portera d’un edifici del centre de Barcelona és ser testimoni d’un niu d’històries i anècdotes. També de manifestacions. “Les primeres dues setmanes, quan vaig arribar aquí, va ser brutal; no entenia què passava. Un dia hi havia vuit o nou furgons de la policia a fora. Em vaig acollonir. Pensa que jo vinc d’un poblet del Priorat, i vaig tancar amb clau i tot. Aquí, si t’hi fixes, no hi ha contenidors, perquè els cremaven. Ara ja m’he acostumat que hi hagi manifestacions qualsevol dia de la setmana, ja ho tinc per la mà i cap problema”, relata.

També s’ha acostumat a ajudar els turistes desencarrilats, molts dels quals busquen el Palau de la Música. A ella li agrada ajudar, sent que és com una vocació. Igual com cuidar-se dels més joves de l’edifici. “Per a ells soc com una mare, i de vegades baixen i em demanen consells”, assegura.

“Per als estudiants soc com una mare, i de vegades baixen i em demanen consells”

“Mira, ahir van baixar la Carmen i l’Andrés, dos estudiants del quart, i se m’asseuen aquí, ella al tamboret i ell a terra. I em diuen: «Fina, ¿qué consejo nos puedes dar sobre el amor? ¿Cómo conociste a tu marido?»”, riu. “Jo els vaig explicar que fa 34 anys que estic casada i que és l’amor de la meva vida, i que sempre hem estat molt lliberals, en el sentit que sempre ens hem deixat el nostre espai. Ells al·lucinaven i em deien que ja tornarien a baixar un altre dia”, continua. “I llavors entra una altra veïna i em diu: «Pero Fina, ¿aún estás aquí?», perquè ja feia estona que hauria d’haver plegat. I jo li vaig dir que sí, però que no m’importava, perquè estava molt bé parlant amb ells”, somriu.

La tranquil·litat d’aquesta porteria senyorial, que té un aspecte impecable, és interrompuda per la presència del Mati, un dels estudiants que ara entra per la porta. La Fina de seguida l’abraça. “Mira, aquest és el meu nen!”, se li il·luminen els ulls. Ell li segueix la mostra d’afecte dient que aquí, a la Fina, tothom se l’estima molt.

Quan ens tornem a quedar soles, continua parlant. “Fa un any es va morir la meva mare i jo, que sempre estic molt alegre amb tothom, vaig estar dues setmanes molt trista. Un dia em ve un dels estudiants i em pregunta: «Fina, què et passa?». I quan l’hi vaig explicar, de seguida em va abraçar i em va oferir la seva ajuda. I així va passar amb més veïns”, s’emociona. “És que és parlar d’ells i m’emociono... Pensa que estic més hores aquí que a casa”, li tremola la veu.

Des que entra a treballar en aquesta porteria, la Fina se sent responsable de tots els habitants de l’edifici, “des del més petit, que té dos anyets, fins al més gran, que en té més de vuitanta”, reconeix. Sovint li demanen ajuda, com quan hi ha un escapament d’aigua o s’han de llençar trastos vells. “Em va venir l’home dos dies després amb una capsa de bombons per donar les gràcies, i li vaig dir: «¡Dónde vas! Si ho faig amb tot el carinyo del món»”, confessa.

“Al final la gent vol caliu. M’agrada dir bon dia, bona tarda, com estàs... És el que a mi m’han ensenyat al poble, voler que tots siguin feliços i estiguin bé”

“O avui mateix”, continua. “Estava aquí netejant i em ve una senyora que havia d’anar al gabinet de psicòlegs i m’ha demanat si podia pujar amb ella a l’ascensor, perquè tenia claustrofòbia. Quan hem arribat a dalt em diu: «Moltes gràcies» i jo: «Si no tinc res més a fer!». Després ha baixat la psicòloga i també m’ha donat les gràcies i ja li he dit que no cal, que ho faig amb tot el gust del món”, explica. I acaba de matisar: “Vull dir que aquí hi ha un vincle molt gran. Al final la gent vol caliu. M’agrada dir bon dia, bona tarda, com estàs... És el que a mi m’han ensenyat al poble, voler que tots siguin feliços i estiguin bé”.

Sempre amb el pal de fregar a punt, la Fina s’organitza per tenir cada dia la porteria i els espais comuns de l’edifici impecables. Són sis pisos amb quatre portes a cada replà, però assegura que tot és qüestió de saber organitzar-se bé. Està contenta perquè tots els veïns són molt nets. Un dia una de les bosses d’escombraries que hi havia al replà va regalimar, i ella va decidir repartir diaris a tothom perquè els posessin al cul de les bosses. Des d’aleshores tots li fan cas.

“Als repartidors els dic: «Jo respecto el vostre treball i vosaltres també heu de respectar el meu»”

També té molt ben ensenyats els repartidors de menjar a domicili que venen amb bicicleta (“Els estudiants els truquen molt”, assegura). “Sempre els demano, de molt bones maneres, que, si us plau, deixin la bicicleta o el carret a la catifa de l’entrada, perquè, si no, em ratllen el terra. Els dic: «Jo respecto el vostre treball i vosaltres també heu de respectar el meu»”, explica.

I així passen les setmanes, netejant, saludant els veïns, vigilant i compartint trossets de vida. Alguns dies són distrets; d’altres, com els divendres a la tarda, quan tothom ha marxat, se li fan llargs i tediosos. Però ella mai deixa de ser una bona portera. I què és ser bona portera? “És la que fa el que li agradaria que li fessin i la que dona tot el que té perquè la respectin i l’estimin. Sobretot sempre has de donar per després rebre, com el que sembra i després recull”, reflexiona.

“Mira! L’amor de la meva vida!”, interromp el discurs per saludar un home que acaba d’entrar a la porteria. “És un gestor boníssim”, m’explica davant seu. Ell, més prudent, li diu que també comet alguns errors. “Sí, però a la vida, si ho fas tot bé, per un fallo que facis, no passa res”, li respon la Fina. Ell riu tímidament i puja cap a l’ascensor.

“Un porter és com els ulls de tot un edifici. El que facis tu és el que els altres rebran, i si vols el respecte de la gent, te l’has de guanyar”

La Fina continua amb el discurs que havia deixat a mitges: “Quan entres en un lloc, no hi coneixes ningú. Envaeixes un espai i llavors has de donar el que t’agradaria que et donessin. Mira, se’m posen els pèls de punta i tot. Un porter és com els ulls de tot un edifici. El que facis tu és el que els altres rebran, i si vols el respecte de la gent, te l’has de guanyar. Tot el respecte val un sacrifici, i si tu fas el teu sacrifici, et vindrà sol. Jo tinc l’orgull de poder dir que en cap feina on he estat mai m’han fet fora”, assegura contundent.

Des que ha arribat a aquesta porteria, la Fina s’ha construït el seu petit temple. És de fusta i s’hi entra a través d’una porteta de vidre. A dins, hi guarda el seu petit tresor, una acumulació de records i agraïments de totes les persones a qui ha volgut tocar i consolar amb el seu amor més maternal.