Històries

Jugar i aprendre entre geometria sagrada

Entrem a l’Escoleta, la llar d’infants municipal de Vilanova de Bellpuig, que amb el seu espai i una pedagogia innovadora lluita contra el despoblament d’aquest indret del Pla d’Urgell. El futur del país també comença aquí

per Laura Saula Tañà

Jugar i aprendre entre geometria sagrada
Un nen juga al jardí de l’Escoleta, a Vilanova de Bellpuig. (Fotografies de Pep Companys Huguet)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Aquest és un món de textures i reflexos. Cada petit espai és un univers de materials que juga amb la imaginació dels que s’hi endinsen. Aquí tot és de color blanc, càlid, però són els retalls i les formes els que hi aporten el color que dona vida. Els jocs de llums, fluixos i indirectes, suavitzen l’ànima dels qui hi viuen dins. Fan que parlin baixet, que endolceixin els seus passos i moviments. Aquests habitants són infants d’entre quatre mesos i tres anys que tot just descobreixen el món. I ho fan a l’Escoleta, la llar d’infants municipal de Vilanova de Bellpuig.

Inaugurada el 2024, aquesta escola bressol del Pla d’Urgell neix amb un somni: que els nens i pares del poble estiguin tan contents que mai més en vulguin marxar. Saben que molts dels progenitors un dia en van sortir a cercar altres horitzons, però ara han tornat per formar una família. Des del centre són conscients que, si estan satisfets amb l’espai que s’ofereix als seus fills, no tindran necessitat de tornar a buscar altres indrets on establir-se. I, de moment, tant és així que fins i tot famílies de pobles veïns ja estan en llista d’espera per entrar-hi. Però aquí no hi caben aglomeracions, només una vintena de nens poden passar el dia en aquest entorn del qual s’ha pensat fins al mínim detall.

L’arquitecta Assumpció Vilaseca és una de les responsables de projectar els espais de l’escola bressol.

L’espai ha estat creat per les arquitectes Assumpció Vilaseca i Cristina Fortuny. És amb Vilaseca amb qui quedo perquè m’expliqui com s’ha dissenyat aquesta escola bressol on sembla que els nens respirin tranquils i alleugerits. Potser part del secret és que l’arquitecta, a banda de ser professora a l’Escola d’Art Municipal de Lleida, té un màster en Bioconstrucció i imparteix cursos de geometria sagrada.

“La geometria sagrada és un joc de mides, proporcions i criteris que totes les cultures, independentment de la seva religió, han utilitzat a l’hora de fer els seus edificis i ciutats”

Precisament, la geometria sagrada ha tingut un paper fonamental a l’hora de pensar l’Escoleta. “En realitat, és com treballaven els antics mestres d’obres per fer els seus edificis. És un joc de mides, proporcions i criteris que totes les cultures, independentment de la seva religió, han utilitzat a l’hora de fer els seus edificis i ciutats”, explica Vilaseca. I què tenien en comú els grecs, els egipcis o els maies? L’observació del moviment del sol, que sempre es repeteix. “El sol té dos moments àlgids: el solstici d’estiu, que és quan es troba en el punt més alt, i el solstici d’hivern, quan és en el punt més baix. Aquest moviment del sol ens dona una proporció i, portant-ho a l’arquitectura, ens permet crear espais harmònics, equilibrats i favorables a la vida”, explica l’arquitecta.

El laboratori de reflexos juga amb les il·lusions òptiques dels més petits.
“En moltes escoles bressol hi ha un munt de colors a les parets, i això ens estressa fins i tot als adults”

Són detalls amagats a la vista, però que contribueixen que els infants se sentin bé. De la mateixa manera, el fet que l’edifici disposi d’una bona eficiència energètica també ajuda. El seu consum és molt baix, tot i les necessitats dels nens. “Hi ha calefacció radiant, perquè els nens sempre van per terra”, somriu Vilaseca. També s’han instal·lat plaques al sostre perquè no hi hagi reverberació, un paviment antiestàtic per evitar enrampaments, així com materials saludables, com la fusta, el bambú i pintures sense tòxics. “Apostem per fer totes les parets blanques i el color és el dels elements amb què treballen els nens. En moltes escoles bressol hi ha un munt de colors a les parets, i això ens estressa fins i tot als adults”, considera.

Corrent amunt i avall, els nens descobreixen el món en un entorn càlid i adaptat als seus ritmes.

A l’Escoleta tot està fet a la mida dels infants. El primer que va fer l’arquitecta, a l’hora de projectar els espais, va ser posar-se al seu lloc: “Són més petits i el seu punt de vista no té res a veure amb el dels grans. S’ha de pensar en la seva alçada i en com han d’estar situats tots els elements”, explica. Detalls com una finestreta arran de terra, per on puguin veure què passa a la sala del costat, són els que marquen la diferència quan encara s’està aprenent a caminar. Fins i tot la il·luminació de les aules és indirecta: “Quan són petits, miren molt cap amunt i s’enlluernen”, remarca Vilaseca.

“Els nens són més petits i el seu punt de vista no té res a veure amb el dels grans. S’ha de pensar en la seva alçada i en com han d’estar situats tots els elements”
Jocs de formes i materials vesteixen l’espai neutre d’una de les sales polivalents. 
En el “laboratori dels reflexos” s’explora amb els diferents fenòmens òptics de la llum, i a la “sala de les textures” tenen protagonisme diversos materials

Encara que la llar d’infants és de poques dimensions, el seu sistema de sales polivalents, que es poden obrir o tancar amb portes corredisses, hi dona una amplitud especial. En cadascun dels espais es treballa amb diferents materials; així, hi ha el “laboratori dels reflexos”, on s’explora amb els diferents fenòmens òptics de la llum, o la “sala de les textures”, on tenen protagonisme diversos materials. Una experimentació que els nens poden fer al seu ritme, sempre amb un ambient neutre de fons, que els ajuda a estar tranquils.

Cada nen té el seu espai, un petit requadre que guarda un univers sencer.

Un dels requisits que Bet Soldevila, la directora de la llar d’infants, va demanar a les arquitectes és que afegissin molts ganxos al sostre per poder-hi penjar els diferents materials. I és que, al final, el disseny de l’espai ha d’estar adaptat al projecte pedagògic del centre, en què els treballs no només es fan sobre la taula, sinó també en 3D i en vertical. “Utilitzem elements de disseny de l’espai per afavorir el benestar, la creativitat, el pensament i l’exercitació de competències”, explica Soldevila. Tot això ho vehicula a través dels laboratoris de joc: “Són espais dissenyats a partir dels interessos dels infants i que tenen en compte la qualitat visual i estètica, amb una tria acurada de materials, colors, llum i sonoritat, ja que l’estètica dels ambients influeix en el benestar i, per tant, en l’aprenentatge”, continua. Tot plegat vol dir que els espais es van transformant amb el pas dels dies i s’adapten a la pedagogia i a les necessitats dels més petits.

A dins o a fora, a la Placeta, l’aprenentatge no s’atura mai.
El jardí es va pensar com si fos una aula més, una manera de lluitar contra la falsa creença que les coses importants sempre passen a l’interior dels llocs

Sortim a l’exterior, on un petit jardí ens dona la benvinguda. “Aquest espai es va pensar com si fos una aula més”, se n’enorgulleix l’arquitecta. En aquest cas, l’autora és Esther Montoy, arquitecta tècnica especialitzada en espais educatius i criança, que ha volgut lluitar contra la falsa creença que les coses importants sempre passen a l’interior dels llocs. I encara menys en l’etapa dels zero als tres anys, en què s’aprèn sobre el món que ens envolta a través dels sentits. La natura és part essencial d’aquest ensenyament. Ella regala la paciència a través de l’observació de les plantes, que es prenen el seu temps per créixer. Contemplar el ritme natural de les coses és una altra manera d’aprendre a assaborir el temps. Lluny queda el món trasbalsat per les presses i la hiperconnexió dels adults. Els infants necessiten un ritme en què no hagin de desconnectar de les seves necessitats bàsiques.

Els ganxos del sostre serveixen per fer muntatges insospitats.

Materials com la fusta, l’escorça, la sorra de sauló i de silici rentada —una més solta, l’altra més atapeïda— permeten jugar amb les diferents textures. Un petit paisatge que queda amorosit per arbres, arbustos i plantes aromàtiques que tan sols són una primera fase d’un jardí que té previst ser ampliat en un futur.

“Al final, els arquitectes anem deixant fillets per aquí i per allà. Un cop els entreguem, moltes vegades veiem que se’n fa un ús diferent del que havíem pensat, però si els funciona, ja està bé”, somriu Vilaseca. Davant nostre, un món de textures i reflexos s’ha convertit en tot un actiu al municipi, un espai i una pedagogia innovadora que vetlla per lluitar contra el despoblament d’aquest indret del país.

Com un antídot contra el despoblament, la Placeta acull els més petits per ensenyar-los que una vida rural també és sinònim d’innovació amb visió de futur.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris