Guitarra espanyola o catalana? “A cada terra fan sa guerra”, replica Joan Pellisa Pujades (la Fatarella, la Terra Alta, 1979), lutier i investigador en organologia, la ciència que estudia els instruments musicals. En el debat que enceta aquesta pregunta, s’hi vessa la subjectivitat nacionalista, tant l’opressora com la defensiva. No ho tragueu de context: en temps de guerra, tot forat és trinxera i, per tant, cal destriar el gra de la palla. Què millor que fer-ho, a casa seva, a la Fatarella, “allà on Déu va perdre lo metxero”, amb un dels grans constructors d’instruments del país, deixeble de diversos dels grans lutiers de l’Estat espanyol —com José Luis Romanillos, Jaume Bosser, Carlos González o Raúl Yagüe— i expert en l’obra d’Antonio de Torres Jurado, considerat el pare de la guitarra clàssica moderna.

D’instruments de corda similars a la guitarra, el naixement de la qual se situa al voltant del segle XVI, ja n’hi havia en temps de sumeris, egipcis i grecs. Pandores, cítares, llaüts àrabs, cítoles, violes… La guitarra, segons la primera edició impresa del tractat De inventione et usu musicae, publicada el 1487 pel compositor i musicòleg Johannes Tinctoris, va ser un “catalanis invento”, tal com explica el Joan. Aquest ha estat el fil que ha estirat la historiografia catalana, i és una de les diverses teories esteses sobre l’origen de l’instrument. En la segona edició del tractat, però, l’invento era “hispanorum”. El canvi, diu el Joan, és significatiu, si bé Espanya no existia com a entitat política. Ell creu, però, que la guitarra devia néixer al Regne de València o a la Corona d’Aragó.

“Organològicament parlant, hi ha poques diferències entre una guitarra clàssica i una de flamenca”

En qualsevol cas, què vol dir que a cada terra fan sa guerra? Que la guitarra s’ha escampat ràpidament per tots racons, i s’han desenvolupat, així, incomptables variacions, escoles i maneres tant de construir-les com de tocar-les, adaptades a les necessitats musicals de cada indret. Que és una mica inútil tancar en un corral terminològic una bèstia que fa segles que corre per les orelles i les ànimes de la gent d’ací i d’allà. Que “parlar d’orígens no té cap sentit”. “Els noms”, diu el Joan, “hi són per a distingir-se entre si”, però “l’important”, continua, “és lo músic i allò per lo qual es toca”, perquè, “organològicament parlant, hi ha poques diferències entre una clàssica i una flamenca”. “La guitarra”, comenta a tall d’aforisme, “és superversàtil”. Tant, que un hi faria un concert de sala i l’altre hi tocaria unes jotes de gresca.

El Joan surt un moment del petit taller ple de guitarres a mig acabar i de fustes llestes per fer música, i se’n va a buscar un guitarró amb trasts fets d’ossos animals, el més antic que té en col·lecció, del segle XVII. “Més bast no pot ser”, deixa anar el Jordi quan el veu, curiós fins a l’avorriment, com sempre. I, sí, efectivament: “És horrible, és cutre”, com moltes guitarres que es feien a Barcelona en aquells temps, que valien el mateix que qualsevol objecte d’ús casolà. “Devia sonar com una merda”, diu el Joan, “però aquest era el sentit de la seva existència: fotre sarau!”.

L’esperit del Joan és que, si l’instrument que li arriba a les mans ha passat per quaranta persones, pugui passar per quaranta més amb la màxima informació original possible

El que molts altres farien amb aquesta relíquia, tal com critica el Joan, seria polir-ne la fusta, envernissar-la i fer d’un instrument amb tanta història un nou instrument, bonic, lluent, preciós, però buit d’ànima, i sense la possibilitat de fer un estudi dels vernissos i de la seva feina de construcció. Perquè, de fet, el guitarró es conserva en un estat deplorable, trencat per tot arreu. El Joan diu que “ni boig, el tocaria”, però tampoc el restauraria. Això seria eliminar-ne informació, eliminar-ne història, fer revisionisme històric musical. El més lògic i rigorós és ser fidel a l’instrument. Si cal, fins i tot, eliminant apòcrifs que en falsegen la genuïnitat tímbrica i copiant o reconstruint peces originals, i, així, fer possible que qui rebi l’instrument el trobi com ell el va trobar i pugui extreure’n la mateixa informació. Que si l’instrument que li arriba ha passat per quaranta persones, pugui passar per quaranta més, i amb la màxima fidelitat original possible. Aquest és l’esperit del Joan sempre que té una guitarra antiga a les mans.

La reproducció no ha de ser tan sols estètica, cosa que molts poden fer, sinó sonora, tímbrica. Aquí rau la màgia

A banda de fusta d’avet, de xiprer, de cedre i de diversos tipus d’arbres més, al taller del Joan hi ha eines a cabassos. Ribots i més ribots, rasquetes i enformadors. Ja ho diu, fent broma, que “los que mos dediquem a fer instruments, ho fem perquè mos molen les eines”. Les que s’usen per al treball manual li agraden, però també, no pas com a tots, els nous instruments que brinda la tecnologia, com la impressió en 3D o el tall làser, amb què crea les rosetes que decoren la boca de les guitarres i que li permet abaratir preus. “S’ha d’aprofitar el que et doni cada eina”, reivindica.

Tanmateix, tot, antic o nou, és tecnologia, i ja ho diu, que no hi ha res com el treball manual, per arribar a aconseguir el so que té al cap. Precisament ell, que treballa amb molts models històrics, els quals sovint no pot sentir, ha de reproduir aquests sons. La reproducció, diu, no ha de ser tan sols estètica, cosa que molts poden fer, sinó sonora, tímbrica. Aquí rau la màgia. Es tracta, com a premissa bàsica de l’ofici, de tenir un respecte suprem pels instruments i la seva música.

Per a això, cal utilitzar els mateixos materials que s’han usat per fabricar els instruments. La fusta que correspon a cada instrument, amb les condicions idònies, que el Joan localitza allà on sigui, i com més velles i “curades” millor. Per què? Perquè això significa que la lignina, una proteïna de la fusta que és sensible a la humitat, estarà més ben entrenada com més vella sigui. D’aquesta manera, la fusta, i, per tant, l’instrument, es comportarà d’una manera més eficient en termes mecànics. El treball és integral, des de l’arbre fins a l’instrument. Segueix la lògica que recomana, gairebé imposa, la natura: que s’obeeixi el recorregut de les fibres de la fusta, que són les estructures més fermes. “És com una biga”, diu el Joan, “que si és feta d’una peça, sostindrà millor l’estructura”. Tan important és això com la simetria, perquè també aporta equilibri.

El Joan té molt presents els seus mestres i reconeix que en el seu ofici s’ha de saber “que tot Déu sap més coses que tu. S’ha de buscar aprendre i al mateix temps oferir informació”

“Aquí, a friquis no ens guanya ningú”, ens deia el Joan al principi. I ara, si ja destil·laven passió les seves minucioses explicacions sobre la fusta, ens en mostra unes de l’any 1975 que va comprar a la vídua d’algú molt especial per a ell. És Romanillos, José Luis Romanillos, traspassat el febrer de 2022, de qui parla amb devoció. De mestre, amb el prestigi de ser reconegut com el millor guitarrer del món, van passar a ser amics i companys de treball i de passió. I és que el Joan té molt presents els seus mestres, i reconeix que en el seu ofici, s’ha de saber “que tot Déu sap més coses que tu. S’ha de buscar aprendre i al mateix temps oferir informació”.

Game recognizes game, que diuen. Potser aquesta és una frase que, encara que no ho sembli, peca de poca humilitat, i al Joan no li’n falta pas. D’autodidacte no en té res, assegura. Li agrada reconèixer la gent de qui ha après, tant directament com indirectament, les bases que té. Perquè tant d’Antonio de Torres com de Josep Massaguer, morts fa segles, també n’ha après. La base del seu ofici és l’estudi. Així com treballar la fusta amb coneixement i sensibilitat és essencial per a l’excel·lència, encara més ho és l’estudi, la documentació i la interpretació de la informació que rep de les peces, i no només això, sinó l’aprenentatge documental, escrit.

Informar-se, llegir, saber. “És la mare dels ous”, diu el Joan. L’ofici de guitarrer, tal com l’entén, “sense tècnica no és res, però sense estudi, tampoc. És una combinació de totes dues coses”

Informar-se, llegir, saber. “És la mare dels ous”, diu, insistentment. L’ofici de guitarrer, tal com l’entén, “sense tècnica no és res, però sense estudi, tampoc. És una combinació de totes dues coses”, i també de la creativitat, encara que sembli mentida. Podria fer el mateix sense estudiar, però no s’hi atreviria. Un instrument, explica, exigeix el màxim, i sense creativitat no es pot ni entendre, ni copiar, ni restaurar.

La creativitat no implica necessàriament generar coses noves, sinó entendre les del passat, accedir, sovint, a les inaccessibles entranyes d’un instrument i comprendre’l, amb la dificultat que hi ha sons que no es poden sentir. I llavors? Intuïció, afirma. Bé —es corregeix ràpidament—, “deduint, més que intuint”. Fer un instrument, conclou, “és tenir moltes virtuts, controlar moltes artesanies”. I això “és la definició del que és un ofici”.

Parlant, parlant, el Joan ens ha ensenyat guitarres. “Però una Torres, collons!”, exclama, i amb la mà esquerra n’agafa una, l’alça i en sosté el lòbul inferior amb la mà dreta, i la posa sobre l’illa central del taller. No podem conèixer la seva feina sense que ens parli de l’eminència, d’Antonio de Torres, el lutier en qui fa anys es va especialitzar. I ho fem, poca broma, amb uns 150.000 euros sobre la taula. Ha passat temps des de llavors, així que ho podem dir. El Joan té l’encàrrec de fer un estudi d’autoria d’aquest instrument per certificar que Antonio de Torres en va ser el constructor.

Encara recorda la primera Torres que va tenir a les mans, a casa de Romanillos. “Em va agafar una síndrome de Stendhal que va ser bèstia. Vaig haver de sortir fora a prendre l’aire”, recorda, esborronat. Encara era a les beceroles del que ha fet i és ara, i aquest, precisament, va ser un dels moments en què es va adonar que havia de conèixer aquest món. “Però no en si l’instrument, sinó poder-lo tocar, veure’l amb un ull crític, analític.” Necessitava saber com estava parit, apropar-s’hi des de la humilitat. Això, diu, “t’aporta de l’hòstia”.

D’unes 130 Torres reconegudes, el Joan n’ha estudiat unes 70. Però quan encara no les havia descobert, cada vegada que hi posava les mans rebia “un xute d’informació superbèstia”. I això “m’espenyia a estudiar més”

Ara, d’unes, aproximadament, 130 Torres reconegudes, n’ha estudiat unes 70. “És un percentatge considerable”, reconeix. Però quan encara no les havia descobert, cada vegada que hi posava les mans rebia “un xute d’informació superbèstia”. I això, insisteix, “m’espenyia a estudiar més, a treballar més, a conèixer. I et flipes, i et converteixes en un fanàtic d’aquestes coses”. Bé, “una mica friqui”, afegeix, rient per sota el nas. De fet, en alguna ocasió, en el passat, l’han titllat de “flipat”, perquè considera Torres un revolucionari. Segons ell, va ser el responsable del pas de l’estil musical romànic al gòtic, l’home que va posar la guitarra al nivell expressiu i tècnic del piano i l’arpa.

És per això que Torres ràpidament es va fer famós, i les seves guitarres van ser àmpliament sol·licitades. Totes les que van venir després van estar marcades per les Torres, unes guitarres caracteritzades per tenir un ventall de varetes a l’interior del lòbul inferior, fet que permetia reduir el gruix de la fusta. Més finor significa menys absorció de l’energia alliberada en tocar la corda, i això, al mateix temps, significa que s’aprofita de manera molt més eficient aquesta energia. Si parléssim de colors, agafant el símil que fa el Joan, aquesta seria la guitarra amb més gamma cromàtica fins ara.

“Estudiar vol dir fixar-se en tot. Coincidències i divergències, i veure si el percentatge de coincidències és prou important per a assegurar que aquesta guitarra està feta al taller de Torres”

I com s’ho fa, el Joan, per certificar que les guitarres que li porten són realment obra de Torres? Argumentant per comparació. Estudiant la peça. I això què vol dir? “Estudiar vol dir fixar-se en tot.” Basar-se en el bagatge obtingut a través de la setantena de guitarres analitzades, treure informació de la peça que estudia i comparar-la amb la que té sintetitzada. “Coincidències i divergències, i veure si el percentatge de coincidències és prou important per a assegurar que aquesta guitarra està feta al taller de Torres o, al contrari, les divergències passen per damunt”, explica el Joan. I, de fet, aquesta guitarra té més divergències que coincidències amb la línia constructiva de Torres. Però va ser construïda l’any 1891, un any abans que Torres morís.

El Joan construeix una desena de guitarres cada any, al seu estil, clàssic i propi de la música antiga

“Torres estava vell, havia tingut una angina de pit, havia estat molt fotut, tant que havia fet testament, però havia de continuar treballant i va continuar construint guitarres. I a una persona de més de setanta anys, amb problemes de salut, les mans no li funcionen com si en tingués quaranta. Per tant, hi ha una sèrie de coses que no encaixen.” Una altra persona, comenta el Joan, diria que aquesta guitarra no és una Torres. Però a la fase final de la seva vida, segons alguns documents que ho certifiquen, altres lutiers van ajudar-lo, i “és possible que aquesta part que no és perfectament rodona, com la faria Torres, fos feta per un company, per un guitarrer anomenat Melchor de Moya”, el seu deixeble més immediat.

Així doncs, el Joan ha conclòs que el que té a les mans és una Torres. En aquesta conclusió, hi ha una gran satisfacció en joc, i també molts calés. L’amo, segons el Joan, sabia què comprava, i va afluixar la mosca, i devia necessitar la seva confirmació. Quan li ho ha dit per telèfon, li ha deixat anar que s’emborratxaria. La majoria d’encàrrecs que fa el Joan, però, són noves construccions. No recorda quantes guitarres ha construït, perquè fa només dos anys que ho registra en una llibreta, però, actualment, en fa una desena cada any, al seu estil, clàssic i propi de la música antiga.

En qualsevol cas, el fet que els seus instruments siguin d’aquest tipus no significa que estiguin necessàriament fets per tocar aquesta música. Avui dia, es fa música moderna amb instruments barrocs i clàssics. Com tampoc és cap obstacle viure i treballar “allà on Déu va perdre el metxero”, com deia el Joan abans. “Qui vol, ve”, diu. O no, perquè ha venut instruments a molts clients llunyans, des dels Estats Units fins al Japó, a molts dels quals no ha vist mai el rostre. No deu ser excepcional, en un món tan ple de passió com aquest, que les distàncies no siguin un inconvenient. Això parla molt bé d’ell, com el fet que tingui una llista d’espera d’unes cinquanta persones. Però abans de tornar a casa seva, al lloc d’on va marxar, a la Fatarella, terra de pedra seca, el camí va ser llarg i dolorós.

El Joan sap tocar el més just i necessari una guitarra. Ell és d’instruments de vent, de família de grallers, i mai s’havia plantejat ser constructor d’instruments

De fet, el Joan sap tocar el més just i necessari una guitarra. Ell és d’instruments de vent, de família de grallers i “gent més del terreny”, i mai s’havia plantejat ser constructor d’instruments, però, tal com diu, “la vida em va portar per mil camins, i un va ser este”. Un camí que va començar i va tornar al mateix lloc, la Fatarella. “Com tothom”, comenta, va anar a estudiar a Barcelona, Filologia i Magisteri, i allà va conèixer la Laia, la seva companya, i va començar a estudiar música, oboè. Ser oboista era el seu horitzó, i s’hi va dedicar en cos i ànima, vuit o nou hores diàries. Els caps de setmana tocava “per estos mons de Déu”, no tenia vida social i tant esforç físic li va acabar provocant problemes musculars greus. Poc abans d’acabar la carrera, es va quedar sense mobilitat als dits petits de les dues mans. Aturat, sense allò a què dedicava la vida, es va trobar sense feina, sense l’únic estímul social que tenia i enmig d’una depressió.

“Dedicant-me al que em dedico, puc viure d’una manera que no podria en un altre lloc, una vida descapitalitzada”

I va arribar una d’aquelles coses inesperades, atzaroses i aparentment insignificants, però que, passat el temps, es demostren plenes d’importància i sentit: un curs de construcció de guitarres barroques a Jaca. Qui ho diria. Tal dia en farà vint anys. En va sortir encantat i, poc després, li va arribar una oferta de feina per treballar al Museu de la Música de Barcelona. Escac i mat. El Joan havia tornat fascinat de Jaca i entrava a treballar al museu que guarda la col·lecció de guitarres més important d’Espanya, on aniria engrandint la seva vocació musical, que també va començar a desenvolupar fora de la feina, al petit taller que va improvisar al seu pis, al barri de Sants, on va fer els seus primers instruments de corda.

La llibertat que sentia allà i el desencant amb el món funcionarial el van empènyer a deixar la feina. Va arribar la crisi, i ell i la Laia, sense por, van vendre el pis i, “sense un duro, però sense deure res a ningú”, tal com destaca el Joan, se’n van anar a la Fatarella. Abans de conèixer una banyolina com la Laia, era dels partidaris del lema de Valero Sanmartí: “Los del sud us matarem a tots”. Ara, però, només ho faria amb alguns. I no diu que no tornaria Barcelona, on és feliç d’haver viscut, tant com de no viure-hi ara. Surfejarà allò que arribi, però ara per ara, el seu lloc, i el de la Laia, artesana de la llana que també té el seu negoci, és al poble. Aquí, amb una casa en propietat, tenen tot el que necessiten per viure, i d’entrada, el més bàsic: tenen com guanyar-se la vida.

“Si hi poses ganes i una mica de creativitat i imaginació, pots viure perfectament. Si t’ho muntes bé, des del racó més amagat, d’allí on sigue, ho pots fer”

Deu guitarres semblen poques, però no ho són. A més, el Joan diu que als guitarrers els agrada prendre’s la vida a poc a poc, i que no es guanya la vida per anar amb pressa pel món. Guanyar-se la vida, diu, no és més que tenir-ne prou per viure, “que avui dia ja és molt”. I al poble, això és més senzill, o, dit d’una altra manera, “dedicant-me al que em dedico, puc viure d’una manera que no podria en un altre lloc, una vida descapitalitzada”, sense dependre de gaire més que dels seus clients i tenint la possibilitat de dir que no a allò que va en contra del que pensa, com l’especulació. És clar que la Fatarella està mal connectada per carretera, que hi ha mala connexió d’internet, que la llum marxa quan plou, tot i estar produint electricitat a dojo al costat de casa. També que quan passen tractors pel carrer el senyal trontolla… Però, com diu el Joan, “tot i això, se pot. Si hi poses ganes i una mica de creativitat i imaginació, pots viure perfectament. Si t’ho muntes bé, des del racó més amagat, d’allí on sigue, ho pots fer”. Des d’allà on Déu va perdre el metxero.