Som al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), amb vista a la catedral de Barcelona. Sobre la taula, un volum enquadernat de color granatós, de 1935. Hi llegim: “Cooperativa Popular La Ciutat de Repòs i de Vacances. Entitat d’interès públic, patrocinada per la Generalitat de Catalunya. Memòria”. Desempolsem els arxius del gran projecte d’una ciutat dedicada al lleure que el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) va dissenyar per construir a la zona costanera de Viladecans, Gavà i Castelldefels. Iniciem el viatge, camí de la Ciutat.

“Aquest és el projecte que van presentar. Una altra còpia es va signar ja pel Govern de l’Estat espanyol l’any 37. No hi va haver temps, però van arribar a plantar les estaques de la delimitació dels terrenys.” Ens ho explica Andreu Carrascal, responsable tècnic de l’arxiu històric del COAC.

“Era un concepte molt pensat per a la classe treballadora i des de la classe treballadora: el GATCPAC presenta la cooperativa i, a partir d’aquell moment, ells passen a ser tècnics de l’obra, però és la cooperativa i les institucions de treballadors els que se l’haurien fet seva”

Per donar forma a aquesta ciutat de somni, els arquitectes del GATCPAC proposen allargar la Gran Via en una línia recta. “Ells han plantejat un sistema urbanístic, que és el Pla Macià, que són illes de 400 per 400, més enllà, l’equivalent a tres illes per tres illes del Pla Cerdà... I estableixen una gran avinguda, que parteix en dos la ciutat, per on passaran el tren i els cotxes, com una mena d’autopista. Veuen que fent una prolongació d’aquesta via cap a la banda del que seria Gavà, Castelldefels..., s’arriba en línia recta a una pineda que els enginyers militars havien plantat cap als anys deu, perquè les dunes no es desplacessin. Un lloc on, fins aquell moment, ningú havia especulat ni havia fet res perquè primer eren simplement això, dunes. Era un focus de paludisme, de mosquits, perquè hi havia molts aiguamolls.”

Amb el temps, aquests aiguamolls es dessequen en gran part, i revelen un espai ideal per establir-hi la Ciutat de Repòs i de Vacances. A més, la zona es perfila com a estratègica, ja que es preveu que l’aeroport de Barcelona i el port de zepelins se situaran a prop.

La Ciutat es constitueix com una cooperativa amb la idea que els propietaris han de ser els mateixos treballadors. Aquesta proposta es trasllada a institucions que agrupen els treballadors, com l’Ateneu Polytechnicum i el CADCI, entre altres. “Era un concepte molt pensat per a la classe treballadora i des de la classe treballadora: el GATCPAC presenta la cooperativa i a partir d’aquell moment ells passen a ser tècnics de l’obra, però és la cooperativa i les institucions de treballadors els que se l’haurien fet seva”, precisa Carrascal.

“És urgent organitzar les zones de repòs de què manquen les ciutats i facilitar al ciutadà mitjans ràpids i econòmics de transport a aquestes zones”

Continuem explorant documents i obrim l’exemplar número 7, corresponent a l’any 1932, de la revista Actividad Contemporánea (AC), dirigida per l’arquitecte del GATCPAC Josep Torres Clavé. La portada de la publicació reclama la necessitat d’organitzar el repòs de les masses. La revista inclou un editorial que defensa la necessitat de la vida a l’aire lliure, i que presenta “l’esport, la vida higiènica a l’aire lliure, l’equilibri físic perfecte” com una “necessitat ineludible per a les masses” davant del “ritme veloç, absorbent i dinàmic de la vida moderna”. Per aquesta raó, indica que “és urgent organitzar les zones de repòs de què manquen les ciutats i facilitar al ciutadà mitjans ràpids i econòmics de transport a aquestes zones”.

La Ciutat s’estructura en quatre àrees: les zones de banys, cap de setmana, residència i cura de repòs. A més de les piscines, la zona de banys disposa de grans restaurants amb terrasses, situats al costat dels grups de cabines i de la platja. També hi ha un parc públic amb una àmplia zona verda plena de pins i romanins; camps d’esports per practicar-hi futbol, hoquei, tennis, i un velòdrom, que es poden llogar als equips de treballadors de fàbriques i oficines. Inclou cinemes a l’aire lliure, espais per a parcs d’atraccions, fires, exposicions i botigues.

La zona de cap de setmana té una extensió de platja de 2.000 metres a partir de l’estany de la Murtra. Disposa d’edificis que ofereixen petites unitats d’allotjament amb cabines dormitori equipades amb dos llits superposats i un lavabo amb dutxa annex. Aquestes cabines es poden llogar per estades de dos o tres dies a preus de dues o tres pessetes diàries. També disposa de restaurants per als inquilins, amb bones vistes, i més camps esportius, incloent-hi camps de futbol amb grades, i una piscina per a competicions.

“Aquest concepte està pensat per als treballadors, però l’ideen i el teoritzen arquitectes, que no són precisament treballadors. Es tracta de persones de la mitjana i alta burgesia”

“S’ha de tenir en compte que aquest concepte està pensat per als treballadors, però l’ideen i el teoritzen arquitectes, que no són precisament treballadors. Es tracta de persones de la mitjana i alta burgesia, quadres tècnics que provenen de famílies benestants i que estan acostumats a fer esport. El mateix Torres Clavé, per exemple, era un aficionat a l’esquí, al tennis i a la natació. Jo m’imagino que en el seu ideari hi ha la idea que, això que sabem que va bé i que practiquem nosaltres, presentem-ho també a les masses, com una opció més a la qual també haurien de tenir tot el dret”, valora Carrascal.

A la zona residencial, amb una platja de 2.500 metres entre l’estany del Remolar i el de la Murtra, hi ha hotels de platja, camps esportius, banys i cases mínimes de lloguer per a estades de quinze o vint dies per als treballadors. També presenta espais lliures per a càmping, parcs i pinedes. En l’àrea comuna d’aquestes tres zones, hi ha cooperatives, oficines d’administració, clíniques d’urgència i petites parcel·les de terreny per al cultiu d’horts, que es poden llogar.

“El que plantejava el GATCPAC anava dirigit a persones que no tenien la capacitat econòmica per comprar o mantenir una segona residència. Perquè, entre altres coses, era il·lògic tenir una segona residència, perquè no podien gaudir-ne cada cap de setmana”

Una extensa platja s’estén des de la zona de banys fins a les costes del Garraf, on es troben hotels sanatoris amb àmplies terrasses dedicades a les cures de sol i aire. “Aquesta idea està inspirada en el sanatori antituberculós de Paimio, a Finlàndia, dissenyat per Alvar Aalto”, referencia l’arxiver. Aleshores, el que fan és reproduir sanatoris concebuts específicament per a malalties respiratòries, oferint espais a l’aire lliure per gaudir de banys de sol.

“Le Corbusier deia que les cases eren màquines per viure-hi: igual que en un cotxe tot està pensat per complir la seva funció, una casa ha de tenir una sèrie d’elements que la facin molt habitable”

“El que plantejava el GATCPAC anava dirigit a persones que no tenien la capacitat econòmica per comprar o mantenir una segona residència. Perquè, entre altres coses, era il·lògic tenir una segona residència, perquè no podien gaudir-ne cada cap de setmana”, raona Carrascal. La intenció és que puguin fer-ne un ús puntual, similar al d’una biblioteca: “L’uso aquest cap de setmana, potser l’altre no; hi vaig sempre que puc perquè m’agrada, però no és meu i, per tant, la quota és més baixa”.

El GATCPAC, com la secció espanyola, el GATEPAC, està molt influït per les noves tendències del racionalisme arquitectònic. “Le Corbusier deia que les cases eren màquines per viure-hi. És a dir, igual que en un cotxe tot està pensat per complir la seva funció, una casa ha de tenir una sèrie d’elements que la facin molt habitable, més enllà de ser estèticament bonica, com ara una ventilació correcta, que estigui ben assolellada, que urbanísticament permeti la vida de les persones en contacte amb elements que són relativament nous, com l’ús massiu del transport en cotxe i tren, que per a ells és el maquinisme”, exposa Carrascal. 

“Una pell més blanca indicava que no treballaves al camp i que, per tant, tenies més poder adquisitiu. Això canvia. A partir dels anys vint, a Europa, es considera que l’home ha de tenir un contacte amb la natura més important”

Urbanísticament, la teoria racionalista entronca amb dos conceptes més. D’una banda, l’higienisme: “L’home nou, l’home del segle XX, ha de tenir un contacte amb la natura més gran que abans. Al segle XIX, per exemple, les classes burgeses, que eren les úniques que podien permetre’s uns dies de vacances o d’estiueig, evitaven el sol, ja que una pell més blanca indicava que no treballaves al camp i, per tant, tenies més poder adquisitiu. Això canvia. A partir dels anys vint, a Europa, i aquí una mica més tard, als anys trenta, es considera que l’home ha de canviar i tenir un contacte amb la natura més important per eliminar una sèrie de coses perjudicials, sobretot malalties respiratòries, ja que la tuberculosi era una epidèmia molt gran en aquell moment”. 

“La famosa vaga de La Canadenca va fer que es limités l’horari de treball a vuit hores. Entre els treballadors més acomodats, comença a aparèixer el concepte de cap de setmana”

Per altra banda, s’han produït una sèrie de canvis relacionats amb el treball dels obrers: “A Europa, es comença a veure que els treballadors gaudeixen del cap de setmana. Cal tenir en compte que fins als anys vint la gent treballava moltes hores i, com a molt, tenien el diumenge lliure perquè era el dia del Senyor, i l’Església marcava que no es podia treballar. La famosa vaga de La Canadenca va fer que es limités l’horari de treball a vuit hores. A més, en alguns casos, sobretot entre els treballadors més acomodats, comença a aparèixer el concepte de cap de setmana, o weekend”, així com la idea de tenir una casa per al cap de setmana.

Aquestes qüestions són abordades en diferents edicions del CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna), tant en l’àmbit europeu com mundial. “Els participants veuen que hi ha una gran massa de treballadors als quals s’ha d’oferir alternatives diferents de les tradicionals, com el joc o anar a la taverna. Proposen activitats per treballar el cos, opcions higièniques, anar a la platja... Tot i que abans ja s’hi anava, no era una forma de lleure massiu. Així, igual que molts altres grups del CIAM a Europa, busquen on es podrien fer aquestes estades.” 

Els arquitectes de la Ciutat confeccionen una caseta desmuntable per al cap de setmana. “Amb mòduls de fusta, estableixen el que ara seria un bungalou”

Continuem passant les pàgines de la revista AC: “Aquí es torna a parlar de la Ciutat de Repòs, la ciutat que Barcelona necessita. Mostren com estan les platges de Barcelona i com, a pocs quilòmetres, hi ha una meravella per descobrir”. “Bé, ells ho estudien absolutament tot”, segueix explicant l’arxiver. Per exemple, els arquitectes de la Ciutat confeccionen una caseta desmuntable per al cap de setmana. “Amb mòduls de fusta, estableixen el que ara seria una caseta de càmping, un bungalou. La caseta té una planta baixa, lleugerament elevada per evitar problemes d’humitat, amb una zona exterior per prendre l’aire i tenir un contacte màxim amb la natura”, descriu Carrascal. Aquesta caseta desmuntable té cuina i enllumenat a base de gasolina, així com bany amb vàter i dutxa. 

El projecte de la Ciutat és molt coral, molt col·laboratiu entre els membres del GATCPAC. “Ells tenien reunions setmanals i, a més, aprofiten projectes de treball que es deriven dels congressos del CIAM.” Els CIAM són organitzats pel CIRPAC (Comitè Internacional per a la Resolució dels Problemes de l’Arquitectura Contemporània). Aquest comitè reuneix els grups que promouen el racionalisme com a element de treball.

La reunió preparatòria de la següent edició del CIAM, que s’havia de celebrar a Moscou l’any 1934, es fa a Barcelona. “Van assistir-hi arquitectes destacats, com Van Esteren i Gropius, el millor del moment. També hi va participar Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat. La sessió de treball es va celebrar al Saló de Cent de la Generalitat, cedit per a l’ocasió, i fins i tot hi va assistir Francesc Macià. Aquí, com pots veure, estan mostrant tota una sèrie de propostes.”

El congrés de Moscou, per desavinences, finalment no se celebra. En lloc d’això, es fa en un vaixell, el Patris, que surt de Marsella i navega com si fos un creuer fins a Atenes. Treballen en les propostes durant el viatge: “Al CIAM es demana que presentin l’evolució de la ciutat que cadascun representa i quins elements són factibles de canvi. Així, presenten la ciutat de Barcelona amb tota la seva evolució: primer la part romana, després la medieval, la de l’Eixample, i finalment el que proposen del Pla Macià i la Ciutat de Repòs i de Vacances”.

“No es va fer cap plànol d’execució amb cotes detallades i a gran escala. No van arribar a fer-ne detalls minuciosos perquè no van tenir l’oportunitat de plasmar-los”

Els projectes tècnics i els projectes de cada element, com els hotels d’estada, es treballen en plànols. “Tot això va ser dibuixat, però no es va fer cap plànol d’execució amb cotes detallades i a gran escala. No van arribar a fer-ne detalls minuciosos perquè no van tenir l’oportunitat de plasmar-los. Sí que van treballar molt el concepte de dessecament, parcel·lació i tot el que és la fase prèvia a la construcció dels edificis. De fet, això és el projecte de dessecació, sanejament i urbanització”, assenyala. Però “el projecte d’execució, que requereix que tot quadri fins al centímetre, no estava fet”.

Situada a prop del mar, la Ciutat de Repòs i de Vacances necessita l’aprovació del Ministeri de Costes. Per aquest motiu, es trasllada a Madrid. “Al principi, a Madrid hi va haver alguns problemes, però el projecte es va signar el 1937 amb el vistiplau de la Generalitat. Això va ser al setembre o octubre del 1937, en un context ja complicat.” La guerra posa fi al projecte de la Ciutat.

“Alguns membres del GATCPAC es van exiliar. S’iniciava, així, una gran diàspora que va portar a la dissolució del grup”

Com apunta Carrascal, de fet, es pot dir que el GATCPAC deixa d’existir efectivament el 1938: “Josep Lluís Sert es va traslladar a París el 1936, on va rebre l’encàrrec del Pavelló de la República. Antoni Bonet Castellana, que treballava amb ells com a estudiant, se’n va anar amb ell i, el 1937-1938, es va traslladar a l’Argentina. Cap al 1938, alguns membres del GATCPAC van començar a exiliar-se a Xile i a altres llocs. S’iniciava, així, una gran diàspora que va portar a la dissolució del grup. A partir del 1937, els membres restants estaven molt vinculats al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, que és la col·lectivització del Col·legi, i ja no tenien la capacitat de reunir-se per treballar en la Ciutat de Repòs, perquè el projecte ja no era viable”. La Ciutat era, ja, una oportunitat perduda.