Històries

La “Diadíssima”, el primer Onze de Setembre en llibertat

Baixem pel passeig de Gràcia per assistir a la manifestació de la primera Diada legalitzada de la Transició a Barcelona, que va reunir un milió i mig de persones l’11 de setembre de 1977 amb el clam de “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”

per Elena Yeste Piquer

La “Diadíssima”, el primer Onze de Setembre en llibertat
L’estelada, presidint la manifestació de la Diada de 1977, al passeig de Gràcia de Barcelona. (Fotografies de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona – Ajuntament de Barcelona)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Tot Catalunya, present a Sant Boi.” Així obria l’Avui la seva portada l’endemà de la diada de l’Onze de Setembre de 1976, la primera autoritzada i preludi d’una reivindicació unitària que l’any següent emergiria amb una força encara més gran. “És llàstima no haver pogut fer-ho a Barcelona, però malgrat els entrebancs, veieu la concentració multitudinària que s’ha produït”, comenta el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer al periodista de l’Avui Joan Rendé. La Diada de 1976 aplega 100.000 persones a la plaça Catalunya de Sant Boi, un èxit rotund. Un helicòpter sobrevola la plaça: la multitud xiula enèrgicament. Les proclames més corejades són “Visca Assemblea de Catalunya”, “Viola dimissió”, “Pinochet, vete” i “El poble unit mai més no serà oprimit”.

Antonio García-Trevijano, membre de la plataforma Coordinació Democràtica, vingut de Madrid amb Euricio de la Peña, de la Unió Socialdemòcrata Espanyola, i Ramón Tamames, del Partit Comunista, confessa a Rendé com n’està, d’impactat: “En arribar a la plaça, abans de començar els parlaments, he quedat fortament impressionat pel clima festiu i relaxat que podia mantenir una multitud tan gran en un acte polític. Jo no havia vist mai res semblant. En aquesta plaça he comprès la maduresa política i l’equilibri de comportament de les masses catalanes. He vist que aquestes masses estan perfectament preparades per dirigir-se elles mateixes cap al seu destí, i és una llàstima que encara hi hagi gent que no ho vulgui reconèixer”.

Assistents a la manifestació convocada per l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi de Llobregat l’11 de setembre de 1976.

Després de les intervencions de Miquel Roca Junyent —en representació del Consell de Forces Polítiques—, d’Octavi Saltor —en nom de les organitzacions que no formen part ni del Consell ni de l’Assemblea de Catalunya— i de Jordi Carbonell —representant de l’Assemblea—, l’actriu Maria Josep Arenòs llegeix el missatge del president de la Generalitat, Josep Tarradellas: “Si estem ben units, la victòria serà esclatant”, proclama. “La nostra força és i serà sempre triomfant”, continua, i demana: “Ofegueu el que ens pugui dividir i tota intenció de partidisme, perquè no ha arribat encara el moment de fer-ho”. “Avui, la diada de l’Onze de Setembre representa la nostra irreversible determinació de fer tots els sacrificis que calgui perquè la Generalitat de Catalunya reneixi més forta i esplendorosa que mai”, decreta. 10.000 persones es reuneixen davant la tomba de Rafael Casanova a l’església parroquial de Sant Boi per retre homenatge al conseller en cap.

“Avui és la darrera vegada que commemorem la Diada sense que les nostres institucions hi siguin presents. Això vol dir que el nostre poble, gràcies als seus sacrificis, la seva fe i la seva voluntat, ha obtingut una esclatant victòria”, proclama el president Tarradellas

L’any següent, el 1977, la Diada té la seva cita un diumenge a les cinc de la tarda, al passeig de Gràcia de Barcelona. Aquell any, el missatge del president Tarradellas transmet un designi decidit: “Avui és la darrera vegada que commemorem la diada de l’Onze de Setembre sense que les nostres institucions hi siguin presents. Això vol dir que el nostre poble, gràcies als seus sacrificis, la seva fe i la seva voluntat, ha obtingut una esclatant victòria i que ben aviat celebrarem el restabliment de la Generalitat de Catalunya”, amb la formació del govern provisional de la Generalitat. 

Moment d’acollida davant l’estàtua de Rafael Casanova en la Diada de 1977.

A quarts de sis, comença a desfilar la comitiva davant del monument a Casanova, acordonat pel servei d’ordre. Cinc minuts abans de les sis, hi passen els parlamentaris. “Els segadors” sonen pels altaveus. Algú comenta: “I deien que Catalunya estava morta!”, recull l’Avui. Durant quatre hores, la desfilada és constant, amb un flux incessant de banderes i pancartes que passen per davant del conseller en cap, fins a un quart de deu del vespre. Entre les ofrenes de flors, destaquen les portades per uns membres de la Guàrdia Civil apartats del cos al final de la Guerra Civil per la seva fidelitat a la Generalitat i al govern legalment constituït.

Una dotzena d’entitats independentistes celebren un acte al fossar de les Moreres per primer cop en quatre dècades, amb una participació “massiva i unitària”

El fossar de les Moreres ha recuperat la seva placa, col·locada per l’Ajuntament la tarda del dissabte, després de quaranta anys. Patrícia Gabancho i J. Moya Angeler expliquen a la revista Destino que, aquella nit, la gent passeja al voltant de l’església de Santa Maria del Mar. Alguns pregunten si el fossar és a prop. El diumenge al matí, la plaça de Santa Maria del Mar s’omple de gent amb estelades. Una dotzena d’entitats independentistes celebren un acte al fossar de les Moreres per primera vegada en quatre dècades, amb una participació “massiva i unitària”.

Concentració independentista, el 1977, al fossar de les Moreres.
Se senten proclames com “Volem l’Estatut” o “Llibertat, amnistia total”, i visques a Catalunya, a més de crits com “Suárez, escolta, Catalunya està que explota”

Un milió i mig de persones surten al carrer en el que l’Avui descriu com “una de les manifestacions més grans del món”. Per a molts, és la seva primera experiència participant en una manifestació pública. El diari recorda que, en les eleccions del 15 de juny, la ciutadania ja havia mostrat un “suport massiu als partits que incloïen sense embuts en els seus programes l’Estatut del 32, amb el restabliment de les institucions i el retorn del president de la Generalitat”. Ara, aquest suport es referma amb una nova expressió popular. “Milió i mig de llavis desclosos després de la foscor”, evoca el diari. Llavis que alternen el cant d’“Els segadors” amb proclames com “Volem l’Estatut” o “Llibertat, amnistia total”, i visques a Catalunya, a més de crits com “Suárez, escolta, Catalunya està que explota”, “Suárez, Catalunya és una nació” i “Catalunya unida mai més no serà oprimida”.

El secretari general del Futbol Club Barcelona, Joan Granados, coordina l’arribada de diversos representants del barcelonisme al bar del Cinema Comèdia, on el Barça es concentra abans de l’inici de la manifestació. Hi ha el president Agustí Montal, alguns directius i executius, membres de les seccions esportives, Rifé per part dels tècnics, i Carles Rexach, Pere Valentí Mora i Josep Ramos per part dels jugadors. Segons descriu l’Avui, el Barça rep una ovació que supera àmpliament l’aplaudiment rebut per diputats i senadors, quan se sumen a la manifestació. 

El Barça rep una ovació que supera àmpliament l’aplaudiment rebut per diputats i senadors, quan se sumen a la manifestació
A peu pel passeig de Gràcia, els manifestants, envoltats de pancartes i banderes, celebren la Diada de 1977.

Al capdavant de la marxa, el senador Josep Benet se situa al costat de Jordi Solé Tura (PSUC). El delegat del president Tarradellas, Frederic Rahola, avança braç a braç amb el diputat socialista Joan Raventós i el comunista Antoni Gutiérrez. Carles Sentís (UCD) desfila juntament amb Miquel Roca Junyent (CDC), mentre que Jordi Pujol (CDC) camina amb Joaquín Arana (PSC-R) i el senador Paco Candel. López Raimundo (PSUC) va acompanyat de Pere Portabella (PSUC), i, entre Portabella i Candel, hi ha Jaume Casanova (PSDC). Ho llegim a Diario de Barcelona. Una de les presències més aplaudides de la manifestació, però, és la de soldats mutilats de l’exèrcit republicà.

Un dels gestos més comuns d’aquella tarda és el dels manifestants alçant quatre dits per simbolitzar les quatre barres

Enmig de la joia de la manifestació, destaca un gest, un símbol molt habitual aquella tarda: el dels manifestants alçant quatre dits per simbolitzar les quatre barres. La gent comenta admirada: “Deu ser impressionant vist des de dalt...”, “Això és històric, mai s’ha vist una cosa igual...”, recull Destino.

La cruïlla entre el passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona, un formiguer de participants vist des del cel.

Cap a les set, el primer tram de la manifestació arriba a la Gran Via. Una hora més tard, la primera meitat de la marxa arriba a l’estàtua de Casanova, on els altaveus anuncien que s’ha superat el milió de persones. “Els provocadors actuaren”, però “no aconseguiren infiltrar-se en el gruix de la manifestació”, relata l’Avui. Amb la manifestació arribant al zenit, es comença a dissoldre ordenadament al passeig de Sant Joan. Molts participants es relaxen asseguts a l’Arc de Triomf després de caminar durant quatre o cinc hores. “Si després d’això no ens donen l’autonomia...”, comenta algú.

Aquell vespre, un jove resulta greument ferit al crani per una bala de goma i mor uns dies després. És Carles Gustau Frecher

Però aquell vespre, quan la manifestació ja acaba, hi ha incidents amb aldarulls a la Rambla, a la plaça de Catalunya, a la ronda de Sant Pere i al carrer Pelai. A la Rambla, un jove de 28 anys, Carles Gustau Frecher, resulta greument ferit al crani per una bala de goma i mor uns dies després. Els principals partits polítics catalans, en un comunicat conjunt, condemnen els fets, i afirmen que, “en tot moment, la gran manifestació de la Diada va produir-se en perfecte ordre pacífic i democràtic”. Denuncien tant “l’acció provocativa de petits grups aliens a la Diada” com “l’acció brutal i indiscriminada d’alguns sectors de les forces d’ordre públic”, i exigeixen una investigació i una nova política d’ordre públic. 

El futur s’enlaira als carrers de Barcelona.

L’endemà de la manifestació, el corresponsal a Madrid de The New York Times expressa la seva sorpresa pel fet que Catalunya hagi necessitat mobilitzar un milió de ciutadans per reclamar una Generalitat que representa un poder autonòmic menor que el que té qualsevol dels estats que integren els Estats Units d’Amèrica. El britànic Financial Times comenta que “el senyor Suárez confiava que la devolució de poders podria ser lenta i gradual, però a Catalunya, joves i vells, al marge de les seves preferències polítiques, tenen avui la febre de l’autonomia”. Per la seva banda, The Guardian ressalta que la senyera, prohibida durant el franquisme, ara es veu omnipresent en finestres i balcons, i menciona que una botiga ha venut més de 100.000 metres de tela amb les quatre barres. A més, els serveis mundials de la BBC cobreixen la Diada en quaranta idiomes.

‘Financial Times’ comenta que “Suárez confiava que la devolució de poders podria ser lenta i gradual, però a Catalunya, joves i vells, al marge de les seves preferències polítiques, tenen avui la febre de l’autonomia”

La Hoja del Lunes parla de “l’apoteosi catalana”; Destino, de “la Diadíssima”, mentre que Tele-exprés subratlla que “L’Onze va ser un plebiscit”, coincidint amb l’editorial de Diario de Barcelona, que afirma que “la Generalitat acaba de ser plebiscitada a Barcelona. I Madrid té la paraula”. Aquell Onze del 77, els carrers van clamar llibertat, amnistia i l’Estatut d’autonomia. Van cridar esperança i canvi. La consigna era que tothom havia de ser al passeig de Gràcia. I la gent hi va ser.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris