A l’alba, en Gil Coma navega amb la seva pick-up per un mar de vinyes folrades de boira. Les primeres llums a la porta del Penedès ens descobreixen un paisatge estampat de camps, immersos, després de la verema, en una metamorfosi pictòrica majestuosa. En Gil es dirigeix cap al bosquet on pasturen les vaques d’una finca veïna, i on, amb permís de l’amo, pot recollir excrements que li seran indispensables per elaborar un compost que aplicarà a les vinyes a partir dels principis de l’agricultura biodinàmica.

El juny de 1924, l’educador i filòsof Rudolf Steiner va pronunciar a Koberwitz, a Polònia, unes conferències sobre agricultura per tal de respondre a les preocupacions dels pagesos amoïnats per la gradual pèrdua de fertilitat de la terra. Aquelles convencions van fixar les bases del que avui dia coneixem com a agricultura biodinàmica: una manera de concebre els conreus com a ecosistemes circulars en què la relació entre la terra, les plantes i els animals forma un conjunt en equilibri. Amb aquest mètode, preval la salut del sòl: se’n potencien les virtuts a partir de preparats bioecològics; s’eviten productes químics, pesticides i herbicides, i, alhora, es dona importància a l’impacte dels astres sobre els diferents processos agrícoles.

Cent anys després, són moltes les finques d’arreu del món que practiquen aquesta manera de conrear. Una és a Gelida, a Can Castany, que des de 2016 està certificada en agricultura biodinàmica. Una de les pràctiques d’aquesta agricultura consisteix en l’elaboració del preparat conegut com a 500, que s’obté a partir de bonyiga fresca de vaca introduïda en desenes de banyes d’aquest animal. Tot plegat s’enterra a la tardor fins a la primavera següent, quan estarà a punt per ser aplicat a la terra i aconseguir augmentar la vitalitat del sòl. No és un adob, sinó que es tracta de posar-hi les condicions perquè hi neixi la vida: un sòl viu ajudarà a tenir una planta més sana que produirà un aliment més complet i amb més ànima, la qual cosa preservarà l’entorn de manera respectuosa.

Com s’ha fet a pagès tota la vida, les activitats relacionades amb les terres menades per la casa es fan en família. Reunits al voltant dels fems, el germà d’en Gil, en Ramon, i la seva mare, la Carmen, col·laboren a omplir les banyes en un mas que n’ha vist de tots colors. Envoltats d’un paisatge canviant arran de la pressió urbanística de l’àrea metropolitana, aquests procediments sorprenentment sobreviuen avui en una regió que pateix les greus conseqüències del canvi climàtic i les dures condicions actuals del treball al camp.

Un cop farcides totes les banyes, en Gil les enterra a mig metre, on reposaran i es convertiran en un valuós substrat que l’ajudarà a combatre unes condicions adverses que ja fa massa que duren. En un moment en què el Penedès debat intensament sobre la supervivència d’un model històric que s’oposa a ser devorat pel sector logístic que impera al territori, els pagesos i els seus mètodes ancestrals són l’últim baluard davant la postmodernitat i la dictadura de la rendibilitat, que no té paciència. Que no entén que la terra requereix ofici, constància, sacrifici i estima. I, sobretot, pluja.