El sol de primera hora del matí acaricia l’herba de la muntanya. Un gos blanc, immaculat, pastura les vaques pendent avall. La seva pau quotidiana, solitària, avui té companyia: una filera de caminants que pugen cap amunt. A pas serè i elegant, com si seguissin una processó ancestral, avancen fins a dalt del port, on l’astre solar es retalla a la carena com si fos un diamant. A alguns ja els queda poc per arribar. Tan sols uns últims esforços per aconseguir l’esperada recompensa.

Per a molts, no és la primera vegada que pugen aquí dalt el primer diumenge d’agost. Alguns ho fan des del 1988, el primer any que s’organitza el que es coneix com la Pujada al Port de Salau, un pas de muntanya de 2.100 metres que fa frontera entre el Pallars Sobirà i l’Arieja d’Occitània. És aquí, en aquest espai simbòlic, on avui els caminants procedents dels dos vessants de la muntanya venen a celebrar l’amistat entre tots dos pobles.

Salau és una autopista d’històries, drames i fugides que avui roman en silenci. Tan sols un cop l’any reviu el seu passat

Així doncs, mentre des de la banda catalana els excursionistes pugen en unes dues hores des del refugi del Fornet o el pont de la Perosa, a l’Alt Àneu, des de la banda occitana el camí puja gairebé durant quatre hores des del poble de Salau. Un camí de connexió exigent, però que durant segles ha estat una de les principals vies de comunicació entre Catalunya i Occitània. Des de les cavalleries en temps remots, fins als exiliats republicans a la Guerra Civil i els exiliats jueus durant la Segona Guerra Mundial. O el contraban. Una autèntica autopista d’històries, drames i fugides que avui roman en silenci. Tan sols un cop l’any reviu el seu passat i celebra la germanor entre dos pobles que, quan ha calgut, sempre s’han ajudat.

Entre els caminants que avui pugen per primera vegada hi ha el Joan i la Mònica, dos germans que ronden la quarantena i que m’aporten la seva història. El seu avi Josep, fill del poble de Son, al Pallars Sobirà, va ser un dels exiliats republicans que va haver de travessar el port de Salau. La seva salvació es trobava a Tolosa, on vivien uns familiars. Anys més tard, l’avi va poder desfer el camí i tornar cap a casa. Ara ells volen caminar pels mateixos revolts i trobar-se amb el poble que va acollir l’avi. “Les cultures catalanooccitanes són germanes, i encara ho haurien sigut més si la història hagués estat diferent”, diu el Joan mentre enfila el camí.

“Ens agrada recordar el que havia estat aquest pas per a la nostra vall i com sempre hem estat agermanats amb els occitans”

Qui sí que puja cada any és l’Esther i tota la seva família, veïna del poble d’Isil, un dels més propers de l’inici de ruta. Hi van des de la primera edició i “fins que les cames aguantin”, riu la matriarca. Pugen ampolles de vi, que després compartiran amb els occitans, encarregats de dur els formatges. “Ens agrada recordar el que havia estat aquest pas per a la nostra vall i com sempre hem estat agermanats amb els occitans”, s’emociona. Lluny han quedat les velles reivindicacions de construir el túnel de Salau per unir els dos territoris. Ara només queda aquest port, que un cop l’any es converteix en una festa.

Arribo a dalt a mig matí, just quan es comencen a hissar les banderes catalana i occitana. El cel estival, sense núvols, fa resplendir les muntanyes com si fossin catedrals naturals. A l’horitzó, el pic de Qüenca i el de Moredo assenyalen el vessant pallarès. A la banda occitana, les muntanyes de l’Arieja decoren aquesta balconada natural on van arribant els caminants.

En un cartell estès sobre l’herba inclinada hi diu: “Salau per l’amistat catalanooccitana”. I just a sobre, hi reposen les runes de l’antic telefèric, que semblen evocar un antic aqüeducte romà, però que en realitat daten de principis del segle XX, quan es construeix per transportar fusta des del bosc del Bonabé fins a França. Un recorregut de deu quilòmetres que el converteix en el telefèric més llarg d’Europa, però que deixa de funcionar el 1920, quan s’esgota el bosc després de la Primera Guerra Mundial. Ho explica Marc Garriga, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, a un grup de curiosos que acaben d’arribar.

Mentrestant, les banderes ja onegen dalt del cel, testimonis de les abraçades sinceres de tots aquells que, un any més, es retroben; de les paraules i els somriures que comparteixen tots els que se senten germans. Com si fos el dinar de Nadal, sota un dels pals s’hi van acumulant ampolles de vi, capses de galetes, carquinyolis i formatges.

Entre les persones que se saluden hi ha Jordi Carrera, un dels primers organitzadors de la iniciativa, que no s’ha perdut mai cap de les trobades. M’explica que tot comença a finals dels vuitanta, quan es fa soci del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC). És en una trobada que es fa a Foix, quan explica als companys occitans que per a ell, fill d’Esterri d’Àneu, sempre ha estat molt important el port de Salau com a via de connexió amb Occitània. Per què no fer una trobada allà dalt? I dit i fet, queden que es trobaran el primer diumenge d’agost. I fins avui.

“Quan als catalans o occitans els han anat mal dades, sempre han trobat en l’altre el caliu, el suport i la comprensió mútua”

“Per als catalans, el fet occità sempre ha estat al rerefons del nostre imaginari, sigui per l’edat mitjana, per mossèn Cinto, Frederic Mistral o per l’època d’exili i clandestinitat”, m’explica Jaume Figueras, professor de llengua i literatura occitanes. “Quan als catalans o occitans els han anat mal dades, sempre han trobat en l’altre el caliu, el suport i la comprensió mútua”, s’emociona Figueras, que creu que la muntanya, lluny de separar-nos, ens permet la trobada.

Quan ja ens hem aplegat més d’un centenar de persones, es canten els himnes de Catalunya i Occitània. És així com s’inicia la festa de germanor, que, des de fa un temps, també atrau grups d’excursionistes, que ara s’ho miren asseguts a l’herba. “Abans els occitans miraven amb enveja la situació del català, però ara tenen la sensació que anem darrere d’ells”, lamenta Esther Lucea, presidenta del CAOC, quan comença el seu parlament. En aquesta edició l’entitat creu necessari conscienciar els joves sobre la importància de mantenir la llengua. Saben què va passar amb l’occità: va haver-hi una pèrdua de transmissió de la llengua quan tota una generació va decidir parlar als fills en francès, pensant que allò era sinònim de progrés.

“Abans els occitans miraven amb enveja la situació del català, però ara tenen la sensació que anem darrere d’ells”

Una pèrdua lingüística que també recorda Annie Wolf, presidenta de l’Institut d’Estudis Occitans d’Arieja. “Ara alguns joves intenten recuperar la llengua, però és molt complicat, perquè ja no hi ha cap ús social ni cap voluntat política”, es queixa. Per això, s’enorgulleix de la trobada catalanooccitana, que considera com una celebració de l’amistat i una manera de resistir davant dels qui els volen veure desaparèixer. “Recordem els nostres valors i la nostra capacitat de resistir”, diu, alhora que lamenta els discursos d’odi i la pujada de l’extrema dreta, que tenyeix el país veí.

Aquesta és, sens dubte, una festa de germanor on tampoc falten mai els fallaires d’Isil. Jaume Comas, que ve com a representant, fa una pregunta a tots els que ens hi apleguem al voltant: “Hi ha cobertura aquí? No. I no passa res, oi? La veritable cobertura és la que dona la natura i l’amistat entre nosaltres”.

I és així, amb aquest missatge, que es comença a repartir el formatge, el vi, les galetes i els carquinyolis a tothom. Lluny queda la muntanya que els últims anys s’ha omplert de trail runnings i finishers. Aquí l’essència és compartir aliments, cantar i ballar danses tradicionals, i no hi falten cançons de l’Arieja o catalanes, com “L’estaca”.

“Hi ha cobertura aquí? No. I no passa res, oi? La veritable cobertura és la que dona la natura i l’amistat entre nosaltres”

Un petit grup de músics occitans i catalans aporten el toc musical que tota festa necessita. Uns d’ells són el grup de folk Joan Pol Duet, el nom artístic de Joan Codina i Pol Aumedes, que ja han estat amenitzant els caminants a mig camí. “La música sempre anima a seguir pujant”, somriuen. Amb el seu acordió diatònic i la flauta saben que la música, idioma universal, és part del secret de fer d’aquesta trobada un moment emotiu i amb un gran valor simbòlic. L’alegria de les seves tonades fa que molts dels assistents ballin davall les banderes, que avui onegen sota un lluminós matí d’estiu.

Hi ha anys que el port està cobert per una boira espessa que va baixant per la muntanya, com si fos una cascada de gel

No sempre fa tan bon temps. Fa una estona Jordi Carrera m’ha explicat que hi ha anys que el port està cobert per una boira espessa que va baixant per la muntanya, com si fos un riu o una cascada de gel. Altres anys s’han trobat que el dia és bo, però a dalt, enmig del port, hi ha una gran esfera rodona, un núvol estàtic on, si hi entres, perds el camp de visió i l’aire està completament glaçat. “Quan a Esterri veuen aquesta esfera ja saben que a baix no plourà”, ha afegit.

Avui el dia és radiant. Entre les cames de l’acordionista hi voleteja una papallona groguenca. Ja és migdia i aviat tocarà acomiadar-se, no sense abans fer una gran foto de família i entonar el cant dels adeus. En una gran rotllana, ens encreuem de braços i cames i cantem ben fort que això no és un adeu per sempre, sinó un adeu per un instant, i que la llei que ens agermana ens fa més forts i ens fa més grans.

Damunt nostre un voltor sobrevola majestuós tot el port de Salau, i provoca una admiració general. “Oh!”, exclamen mirant al cel. És la natura, sempre encarregada de recordar-nos quin és el nostre lloc. Ara sí que ha arribat el moment de tornar cap a la nostra vida a banda i banda de la muntanya. Tot són abraçades i comiats. I és així com, a poc a poc, es va apagant el so de les flautes i els acordions, de les rialles i la festa. El port es torna a quedar sol, acompanyat del silenci i de la remor de la seva història. Fins a l’any següent.