Persones

Guardianes compromeses amb la natura

La Marisa, la Laia i la Berta són tres agents rurals de generacions diferents que, malgrat la diferència d’edat, tenen una cosa en comú: ser minoria en un entorn masculinitzat. Elles ens expliquen els entrebancs que han hagut de superar dins del cos

per Sònia Pau Cortada

Guardianes compromeses amb la natura
La Berta pertany a una de les darreres fornades d’agents rurals de Catalunya. Tot i que la paritat dins del cos encara queda lluny, creu que les dones ara ho tenen molt més fàcil que anys enrere per formar-ne part. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Viure a la natura i treballar-hi per protegir-la, conservar-la i guardar-la. Ho fan Berta Casanova Jiménez (Valls, 1993) i Maria Lluïsa Aguinaga Soler, Marisa (Barcelona, 1957). Són agents rurals. Casanova tot just té el seu primer destí de carrera, a Tremp, i Aguinaga va ser la primera agent rural a Catalunya, l’any 1992, i ja està jubilada. Es podria suposar que no s’assemblen en massa res —pels orígens, per la formació, per les experiències viscudes, per l’edat, per l’època que els ha tocat viure—, però coincideixen en moltes coses. “Treballar a dins de la natura, amb la natura i per a la natura”, diu l’agent rural de Valls, i segurament ho firmaria la de Barcelona.

Aguinaga va ser la primera agent rural de Catalunya. Dels 3.000 aspirants de la seva promoció, només hi havia deu dones. Va ser l’única que va superar les proves físiques

La Marisa era muntadora de cinema, però volia marxar de la capital i canviar de vida. La decisió estava presa. Necessitava tornar a començar i fer-ho en contacte amb la natura. Així és com Aguinaga es va convertir, aquell 1992 dels Jocs Olímpics i de la transformació de la Ciutat Comtal, en la primera dona agent rural a Catalunya. El canvi va ser radical. Des del seu entorn van intentar dissuadir-la’n. Sense èxit. L’estimació a la natura, a les plantes i als animals li venia de sempre. “Volia un canvi de vida. Podia fer de jardinera o d’agent rural, i em vaig decantar per la segona opció. La família es pensava que m’havia tornat boja”, recorda. Va sacrificar una carrera professional de més de quinze anys i d’èxits, assistir a estrenes enmig de persones famoses, guanyar molts diners…, i es va començar a preparar per superar unes oposicions per a una feina en què només hi havia homes. A les proves físiques, entre 3.000 aspirants hi havia deu dones. Només ella les va superar. Va trencar esquemes.

Aguinaga va sentir la necessitat de fer un canvi que la vinculés amb la natura, fins i tot si això implicava cobrar una quarta part del que guanyava aleshores, mentre treballava de muntadora de cinema.

Tot i que de petita volia ser mestra, Casanova va estudiar Biologia Ambiental a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Després de treballar de tècnica de medi ambient en un ajuntament i en un consell comarcal, de cuidadora d’animals i en un escorxador de conills, va decidir que volia ser agent rural: “Als meus pares els va fer molta por la meva decisió. Això que la filla, tenint feina, plegui i torni a estudiar, no ho acabaven de veure... Però ara estan molt contents”. Pel que fa a la poca presència de dones al Cos d’Agents Rurals, mai ho va veure com un fre. “Sabia que era un cos masculinitzat, i això volia dir que hi hauria coses que hauria de gestionar. Por no me n’ha fet mai, ni va ser una circumstància que em tirés enrere per provar-ho”, assegura. El 2021, quan es va presentar a les oposicions, les dones representaven el 13% en el cos, mentre que a mitjans del 2024 havien augmentat tímidament fins al 15%.

“Quan intento posar-hi la visió d’una dona, als companys i al cap no els agrada sentir-ho, sovint els molesta”, assegura Laia Fusté

Entremig de la generació d’Aguinaga i de la de Casanova, hi ha hagut agents rurals que han anat obrint portes i obligant la gent de dins, i també la de fora, a canviar mirades. “Noto que si parlo de coses des del meu punt de vista, als companys i al cap no els agrada sentir-ho. Quan intento posar-hi la visió d’una dona, sovint els molesta, no ho volen, estan cansats de sentir-me.” Són paraules de Laia Fusté Giró (Barcelona, 1973). És agent major d’incendis del Cos d’Agents Rurals. Si les coses haguessin anat una mica diferent fa uns anys, potser Fusté no seria agent rural, sinó jugadora del primer equip de futbol del Futbol Club Barcelona. Sí, s’entusiasma tant parlant de la feina d’agent rural com de futbol i del Barça. S’agafa somrient el comentari: “No sé si portaria gaire bé tot això de les xarxes socials i les fotografies constants”, diu. No es veu fent vida d’influenciadora, ni explicant per Instagram les seves vacances o mostrant com s’emprova l’últim model de vambes d’una marca megaconeguda. Fusté havia jugat amb el primer equip del Barça i ara ho fa amb les veteranes. Eren anys de menys reconeixement per al futbol femení, però Aitana Bonmatí, Alexia Putellas i Patri Guijarro potser no serien on són ara sense els sacrificis, les il·lusions, les victòries i les derrotes d’aquells anys, quan les dones jugaven a futbol sense cap focus mediàtic. Quan el primer equip del Barça femení jugava en un camp de terra al costat del Camp Nou que els dies de partit era un aparcament per als cotxes.

Quan la Laia investiga les causes d’un incendi, recull testimonis i busca indicis i proves a la zona d’inici del foc. “És com una investigació de les de les sèries, com CSI, però portant-la al bosc.”

Entre les feines de Fusté, que va entrar al cos el 2001, hi ha investigar l’origen dels incendis forestals. Apassionada per la feina i molt exigent amb si mateixa, admet que hi ha moments que una investigació es pot convertir en una obsessió. Treballa al Vallès Oriental, on és l’única dona. Defensora ferma que calen més dones al cos per justícia, i també “perquè la diversitat és riquesa en els equips”, reconeix que, a vegades, se sent poc escoltada i poc reconeguda pel fet de no ser un home. “Si he fet la feina bé, no entenc per què no se’m reconeix i per què se li treu importància”, planteja enrabiada. Diu que són situacions que li costen de pair, que ha intentat parlar-ne i res. Abaixa el to i diu que s’ho prendrà diferent, perquè se li fa evident que, per desgràcia, hi ha dinàmiques establertes que encara costen molt de canviar.

La Marisa, la Laia i la Berta són conscients que un error les penalitza més a elles que a un company

Com que s’ho mira i ho analitza amb les ulleres liles, Fusté es guarda anècdotes xocants, com ara quan un cap, amb qui precisament es portava molt bé, a l’hora d’organitzar un servei en un lloc conflictiu, li va dir que no patís, que ja hi aniria amb un company forçut. “Em vaig adonar que no em veia com una agent rural, només em veia com a dona. Com a res més”, recorda. Aclareix que no són mals companys i que se’ls estima, però troba a faltar més empatia. Exigent com és, no escapa a la síndrome de la impostora. Potser perquè s’ha acostumat, com també relaten Aguinaga i Casanova, a fer-ho millor que els seus companys, per no ser qüestionada. Totes tres són conscients que un error les penalitza més a elles que a un company.

La Berta va aprofitar el parèntesi de la pandèmia per fer un gir laboral a la seva vida. Va ser aleshores quan va començar a estudiar per a les oposicions d’agent rural, una feina que sempre li havia cridat l’atenció pel seu lligam amb la natura.

Oberta a descobertes i a aprenentatges, quan ja havia deixat enrere el cinema i Barcelona, Aguinaga recorda amb un somriure el seu primer dia de pràctiques al Priorat. “M’estaven esperant. Hi havia expectació. Entro i em pregunten: «Ets tu?». «Soc jo», vaig contestar.” Una mica absurd. No es podia dubtar gaire, perquè era l’única dona al cos. Recorda que no la deixaven anar mai sola, la sobreprotegien. I es va trobar traves, com ara quan no li permetien formar part del grup que treballava contra els caçadors furtius, amb l’argument que era massa perillós per a una dona. Té clara la resposta a la pregunta de si en algun moment va arribar a pensar que s’havia equivocat: “No. Tenia la il·lusió, la motivació i sentia el compromís. Sabia que havia de demostrar que les dones podíem fer aquesta feina i fer-la bé”.

Aguinaga es va trobar traves quan va entrar al cos, com ara quan no li permetien formar part del grup que treballava contra els caçadors furtius amb l’argument que era massa perillós per a una dona

“T’havies de fer respectar, i més si eres una dona. No et podien veure dèbil, perquè llavors no tenies sortida”, insisteix Aguinaga quan relata algunes actuacions complicades, per exemple, amb caçadors que feien pràctiques il·legals. En més d’una ocasió, relata, es van dirigir a ella dient-li que la violarien. No amaga que va arribar a passar por algunes vegades. La seva reacció: evitar precipitar-se i no fer servir la força per la força. Vist ara, des de la jubilació i amb perspectiva, té clar que sempre la va beneficiar la capacitat de saber mantenir la calma. I també una convicció i una persistència que li permetien demostrar, igual que explica Fusté, que sabia fer la feina tant o més bé que els seus companys. L’agost del 2007, es va convertir en la primera dona comandament a Agents Rurals i va ser deu anys cap de l’Àrea Bàsica del Priorat.

“La primera vegada que vaig anar sola em vaig trobar amb un merder amb caçadors. Aquell va ser un punt d’inflexió perquè els companys i el cap m’anessin donant més marge de confiança”, explica.

Amb comptagotes, darrere seu n’hi van anar entrant més, de dones. L’any 2000, tres, i el 2002, vint-i-cinc. Amb la majoria va establir-hi una bona relació, encara que no treballessin a la mateixa zona. Parlaven quan topaven amb alguna dificultat i organitzaven trobades per compartir inquietuds i complicitats. Estaven trencant esquemes a marxes forçades. No trobar-se tan soles, per exemple, davant de situacions d’assetjament sexual: “Et penses que només et passa a tu i que no et creuran. O que potser ha estat culpa teva… Quan ho vam començar a compartir, vam veure que no era puntual, sinó que era un problema”. Estar de patrulla i que un cap li posés la mà a la cama o que intentés fer-li un petó. En el seu cas, ho va tallar ella mateixa plantant cara a l’assetjador. No n’havia parlat amb ningú, perquè no tenia cap interlocutor que li semblés vàlid. Quan diferents agents dones en van parlar entre elles, van portar-ho als delegats sindicals. Fins llavors cadascuna s’ho havia quedat per a ella en silenci.

Aspectes bàsics com la vestimenta o compartir vestidors petits són alguns dels entrebancs que s’han trobat dins del cos

En un cos masculinitzat en l’estructura i en les inèrcies quotidianes, una dona manant, com Aguinaga, no ho va tenir fàcil. Però és que tampoc no ho tenia fàcil en aspectes bàsics, com ara la vestimenta, amb dissenys pensats per a cossos masculins. L’havia de dur a la modista, perquè la hi adaptés a un cos de dona. Amb els anys, s’ha fet patronatge per a dona. Tot i que Casanova això ja s’ho ha trobat solucionat, té problemes amb el calçat: tenir un peu prim l’obliga a anar amb doble mitjó tot l’any. I d’entrebancs encara se’n troba, com ara en la qüestió de vestidors: va fer les pràctiques a la Seu d’Urgell, on van coincidir tres dones i havien de compartir un vestidor molt petit i estret. Ha passat per Lleida i Tremp. S’ha sentit integrada en tots els equips. “Les primeres sí que ho devien tenir complicat. Que siguis la primera... Això sí que és vocació. Devien ser molt persistents”, reflexiona. Precisa que el fet que ella no s’hagi sentit incòmoda ni sobreprotegida no significa que no passi a altres companyes. Està contenta d’haver decidit ser agent rural, li agrada encara poder descobrir coses noves de la feina i no descarta optar a algun càrrec. No ara, més endavant. Casanova està convençuda que el cos no canviarà de debò si no hi ha més dones que estiguin en els àmbits organitzatius i prenguin decisions.

De tot el personal d’Agents Rurals, només el 15% són dones. La Laia considera que com més s’assembli el cos a la societat, més bon servei podrà oferir.

Amb l’experiència de més de dues dècades al cos, Fusté també sap que perquè les dinàmiques canviïn cal que hi hagi més dones manant. Dones capaces de desfer-se dels tics patriarcals i que manin amb una perspectiva de gènere. Perquè les dones no se sentin ni més observades ni més jutjades. Ella, que quan era petita deia que de gran seria “jugadora del Barça”, que va ser-ho jugant d’extrem dreta al primer equip a principis dels noranta, i que encara ho és en l’equip de veteranes, creu fermament que les dones poden ocupar nous terrenys. Li surt el to reivindicatiu: “A vegades, fa la sensació que fem coses perquè ens autoritzen. Això no m’agrada. No m’agrada que m’obrin l’aixeta quan volen i que me la tanquin quan volen. L’aixeta ha d’estar oberta per a tothom”. Convençuda que el reconeixement del futbol femení ha arribat per quedar-se, Fusté defensa que feminitzar els cossos d’emergències i seguretat, amb noves maneres de liderar, d’organitzar-se i de relacionar-se, els farà més eficients.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Foto de perfil

Sònia Pau Cortada

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris