Alguna vegada, com allò que tots sabem per cultura popular, he sentit a dir que una casa és el reflex de qui hi viu. Tino Soriano (Barcelona, 1955) s’ha passat més temps rodant món que a casa seva, a tocar de l’estany de Banyoles. Però les tres voltes que ha fet al globus, les desenes de viatges i els països que ha conegut al llarg de quatre dècades se sintetitzen, més enllà de fer-ho en la seva experiència i treballs, en les fotografies, els records i els objectes que té a casa seva. Especialment a les golfes, un espai lluminós que és com un petit museu, atapeït, un pèl desordenat, però harmònic i auster, en el qual es pot fer una volta al món tan sols amb la mirada. Ell encara no sent que li hagi arribat l’hora de tornar al Born, però aprofitant que, encara amb una mica de jet-lag, ha tornat del seu últim viatge de feina al Tibet, l’hem anat a visitar. Home curiós de mena, viatger, docent i fotògraf —així es defineix, en aquest ordre—, LA MIRA ha reconegut la seva trajectòria amb el Premi Miravisions d’Honor 2024.

Hergé, autor de “Les Aventures de Tintín”, “m’ensenyava que tot podia ser molt diferent en funció d’on arribés el tren, però jo volia veure-ho”

Parlant d’aquestes coses que se saben per ambient, també diuen que un periodista és com una finestra al món, que ha de treure la mà i comprovar si plou o no, i no simplement dir-ho. Ha d’entendre el món, cercar la veritat, posar sobre la taula el que, sigui pel motiu que sigui, no es veu. I aquesta vocació, el Tino la va descobrir des de ben jove, amb la finestra al món que per a ell van ser “Les Aventures de Tintín”. Hergé, diu, “explicava visualment el que hi havia, m’ensenyava que tot podia ser molt diferent en funció d’on arribés el tren, però jo volia veure-ho”. I va arribar el seu primer viatge, amb l’Interrail. Criat en la censura i l’hermetisme franquistes, veure altres realitats va ser “un descobriment”, “una guspira” que li va permetre adonar-se que “tot era relatiu”.

Ara, aquella llavor que es va sembrar en una ment novella, però afamada de vida, ja és un arbre gran i esvelt, però encara ho explica impregnant el record d’aquella innocència i ganes de menjar-se el món. Perquè la pregunta que es va fer va ser clara: “Bé, quines coses més hi ha?”. Viatjar: havia tastat la mel i no n’allunyaria la llengua. Belgrad, Suècia, l’Anglaterra dels Beatles, els Països Baixos, Dinamarca… Rondant per Europa, “vaig començar a veure que existia un món paral·lel on tot el que estava prohibit i penat amb penes molt grosses aquí era la vida quotidiana en altres nacions. I vaig pensar: «Què hi deu haver a l’Àsia? Què hi deu haver a Amèrica?»”.

La inquietud que movia el Tino era “veure com reacciona l’ésser humà davant d’altres religions, altres cultures, altres espais [...], com treballa en diferents ambients...”

No es tractava tan sols de veure altres paisatges, altres ciutats, altres tipus d’arquitectures i gastronomies, sinó de conèixer i entendre altres persones i societats. Aquesta era la inquietud que movia el Tino: “Veure com reacciona l’ésser humà davant d’altres religions, altres cultures, altres espais [...], com treballa en diferents ambients, ecosistemes”. Aquells primers viatges eren de coneixement i reflexió, de mirar enfora i, alhora, amb un retorn endins, “per decidir què podria ser de la teva vida, enriquida per aquesta mirada als altres éssers humans”. La resposta devia ser la mateixa: “Què més puc veure?”; viatjar i entendre el món, allò que avui dia, tant temps després, considera una assignatura obligatòria, una inversió necessària. Allò a què ell ha dedicat la vida.

La fotografia va arribar després, oferint-se-li com el modus vivendi que faria possible les seves prioritats i hi donaria sentit. Viatger, docent, fotògraf. L’ordre, un altre cop. “Era professor de fotografia abans que fotògraf.” El Tino no va acabar els estudis per ser mestre, però tampoc se li va acabar la vocació per compartir, que s’ha materialitzat en llibres, tallers, guies, exposicions i documentals, i també en els viatges comercials que des de fa uns quants anys du a terme amb la revista Viajar, en què, mentre fa el que faria en una expedició en solitari, l’acompanyen curiosos i altres viatgers. En aquells moments, el servei militar cadascú el vivia, patia o aprofitava a la seva manera, i ell se’l va passar llegint llibres de tècnica fotogràfica durant el temps lliure.

Va descobrir la fotografia gràcies a un amic, el Fede. En revelar les fotografies a casa seva, recorda “el miracle que ens ha passat a tants, que fiques un full en blanc al revelador i hi apareix un tros de la teva vida”

En sortir de la mili, el Tino va començar a oferir cursos, diu, “podent parlar de fotografia sense saber fer fotos”. Havia descobert la fotografia a la universitat, fora de classe, aprofitant les incomptables vagues en temps del franquisme moribund i gràcies a un amic, el Fede. En revelar les fotografies a casa seva, recorda “el miracle que ens ha passat a tants, que fiques un full en blanc al revelador i hi apareix un tros de la teva vida”.

Aquella “màgia especial” se li va aparèixer com una manera de fer docència, com un camí alternatiu als temaris magistrals amb el potencial d’arribar a molta més gent, i de ser sempre diferent. Des de llavors, des de l’any 1978, no ha deixat mai d’oferir tallers marcats per la seva perspectiva humanista de la fotografia. No acabaríem mai si ens poséssim a citar els centres d’estudi que ha trepitjat parlant de fotografia, però aquest vessant a què s’ha dedicat tant com a fer fotografies li va valdre, entre 2007 i 2018, la participació en el selecte grup de docents experts de la National Geographic Society.

Per al Tino, un fotògraf “és una mena de Frankenstein que va agafant un fetge d’aquí, un pulmó d’allà, un ronyó d’allí… I que, al cap i a la fi, crea un ésser amb vida pròpia que és un mateix i el que se’n diu l’estil propi”

“Fer docència amb la fotografia”, assenyala, tenia sentit “perquè al final un fotògraf, sigui de viatge o sigui fotoperiodista, sempre té un tema del qual parla: ecologia, medi ambient, política, història, paisatge, geografia [...]. Una docència molt més variada i molt més vivencial”, basada a saber “què has d’incloure en l’enquadrament per explicar la lliçó, el missatge que vols compartir”. I això es porta dins: les fotografies són el llegat, el testimoni de la manera de veure el món d’un fotògraf.

Però, de fer fotografies i fer-les de maneres diferents i millors, un fotògraf també n’aprèn, amb humilitat, observant i nodrint-se d’altres mestres, com Elliott Erwitt o Alex Webb, que van ser professors seus; d’altres que mai ha pogut conèixer, com Robert Capa o Eugene Smith, però també de col·legues actuals, com qui el retrata avui, Jordi Borràs. Es tracta de ser alumne sempre que se’n té l’oportunitat. Per ser millor mestre, millor fotògraf. Perquè un fotògraf “és una mena de Frankenstein que va agafant un fetge d’aquí, un pulmó d’allà, un ronyó d’allí… I que, al cap i a la fi, crea un ésser amb vida pròpia que és un mateix i el que se’n diu l’estil propi”.

Les primeres incursions professionals del Tino en el món de la fotografia van sorgir de la seva pròpia empenta. Treballava com a administratiu a l’Hospital de Sant Pau, on va conèixer la seva dona, i dedicava les vacances a fer reportatges per diversos països, com el Nepal, l’Índia o el Marroc. Es recorda com un mal fotògraf, però acompanyava les fotografies amb textos, i això l’ajudava a vendre més fàcilment els reportatges quan tornava de viatge. L’Avui va ser el seu primer gran client, i alhora també feia fotografia de moda. Mentrestant, a l’hospital no s’hi va fer metge ni cirurgià, tal com el seu pare, pneumòleg, de vegades li comentava. Però, cap als anys vuitanta, sense moure’s de Sant Pau, va entrar en un incipient departament d’audiovisuals, on, gràcies al fet que el centre ja era casa seva i hi tenia un accés que no tenia ningú més, va poder fer i desfer i convertir-se en un pioner de la fotografia mèdica.

El Tino ha estat una finestra original, única i compromesa que la societat ha pogut obrir per conèixer de més a prop el món de la medicina

La primera feina no va ser la més senzilla: una sessió en una autòpsia. Però s’hi sentia còmode, en aquella ciutat petita que diu que és un hospital. Ell estava immunitzat, i per als professionals que fotografiava veure retratat allò a què dedicaven esforços tenia el valor de permetre’ls veure el que amb el ritme de treball no podien apreciar. Amb el temps, també va començar a fer fotografies per a si mateix. El 1988, va publicar el seu primer llibre, La fotografía en los viajes. El 1992, va arribar El futur existeix, un reportatge dedicat al càncer infantil que es va convertir en la seva primera exposició, que encara ronda per centres i sales, i que el va encimbellar en aquest àmbit concret de la fotografia. Més tard, arribarien més reportatges, com “Reconstruyendo a un gran quemado”, el 1994, “David contra Goliat”, el 2010, o el llibre Instituto mental, editat el 2022 per Ojos de Buey, que recollia les fotografies que havia fet als pacients de l’Institut Mental de la Santa Creu.

El Tino ha estat una finestra original, única i compromesa que la societat ha pogut obrir per conèixer de més a prop el món de la medicina, des dels tractaments de la leucèmia o el càncer infantil fins a trastorns mentals. Aquesta tasca de divulgació li ha valgut premis molt diversos i nombrosos, com el Carles Rahola que atorga el Col·legi de Periodistes de Girona, tres premis Humanity Photo Gran Award de la UNESCO i la China Folklore Photographic Association o el reconeixement de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de l’Organització Mundial de la Salut. Aquests tan sols són alguns premis, entre els quals també hi ha el Premi Nacional de Comunicació que li va concedir la Generalitat el 2018. Ara, però, assumeix que el que ell va fer als hospitals no es podria fer, ja que s’és més estricte amb el dret a la intimitat.

“Com a fotoperiodista ets una part passiva del que està succeint. Ets suficientment a prop per sentir el que passa, però intentant ser prou lluny perquè la gent no es reprimeixi”

Aquella escola que per al Tino va ser l’hospital li va ensenyar la posició que calia adoptar com a fotògraf. Com a membre de l’escola Leica —encara que des de fa anys és ambaixador d’Olympus—, sol treballar amb angular i sol ser a una distància d’entre tres i cinc metres de l’escena. Però no es refereix a això, sinó al fet de ser admès a l’espai mentre explica què hi passa. “Com a fotoperiodista, no ets un espectador que està amagat darrere d’un arbre o un teleobjectiu”, explica, “sinó que ets, d’alguna manera, una part passiva del que està succeint. Ets suficientment a prop perquè amb la teva pell puguis sentir el que passa i escoltar el que es diu, però intentant ser prou lluny perquè la gent no es reprimeixi per la teva presència”. Avui, temps després, encara continua dedicant temps a la fotografia mèdica arreu del món, buscant xamans o medicines tradicionals a la Xina.

Un altre aprenentatge que el Tino es va endur d’aquelles experiències a l’hospital l’ha integrat com un criteri fonamental a l’hora de treballar: l’originalitat. “Moltes vegades”, comenta, “el fotoperiodisme és el tòpic, mitja dotzena de temes que es van repetint contínuament, i en fotografia de viatges encara és pitjor”. L’ambició per l’originalitat és una bona recepta per combatre-ho, i una virtut, però és, alhora, una font de contradiccions i un pes en una balança on també hi ha els interessos dels clients. Perquè, segons la seva classificació, n’hi ha “que volen que siguis tu, i n’hi ha que et demanen una feina molt concreta”. És una lluita, i la solució, sovint, suposa reservar-se un espai de llibertat en forma de projectes personals, que són, “per dir-ho d’alguna manera, els que et donen més caixet”.

“Com que era un museu de còpies, vaig veure el mirall, a la paret, i vaig pensar: «Esclar, és una còpia»”. Així va parir una fotografia premiada amb el World Press Photo

I de ser original, el Tino en sap, no tan sols pel que fa a la fotografia mèdica. Així va guanyar, l’any 1999, un premi al World Press Photo, el certamen fotogràfic més important del món. Originalitat i picardia. Anys després d’haver fet el seu primer gran reportatge al Tren de la Muerte, que travessa el Brasil, treballant per a Paris Match, el Tino havia d’anar a fer fotos al Museu Imaginari de Barcelona, on s’exposaven còpies de grans obres artístiques, entre les quals La Gioconda de Leonardo da Vinci. Potser hi va arribar una mica tard, perquè aquell dia el museu tancava una mica abans d’hora. Algunes obres s’havien de portar al programa de televisió Esta noche cruzamos el Mississippi, i com que no hi havia més remei, el Tino va retratar la Mona Lisa mentre era traslladada fora de l’edifici. “Com que era un museu de còpies, vaig veure el mirall, a la paret, i vaig pensar: «Esclar, és una còpia».” Així va parir una fotografia World Press Photo. És millor observar-la que intentar descriure-la.

De llavors ençà, amb l’ajuda essencial de la seva dona, Anna Oliver, en les pesades, però necessàries, tasques de gestió i producció, el Tino no ha deixat de rodar món fent reportatges de fotografia de viatges. I publicar-los, sobretot, a National Geographic i Viajar, però també en molts mitjans i suplements, com La Vanguardia i El País Semanal, o en grans capçaleres com Paris Match, La Repubblica, Smithsonian o The New York Times. I tant aquests tipus de productes que cerquen imatges bellíssimes com la mateixa anècdota de la Mona Lisa el fan ser un ferm defensor de la sinceritat com a base del fotoperiodisme. No tan sols en termes d’ètica informativa, sinó de sentiments i emocions, de saber cap on es dirigeix la mirada i què hi ha en ella.

“La base de tot és que has d’explicar les coses no com les veus, sinó com les sents. Per això ets a prop de les coses, perquè n’intentes captar una energia, una llum”

Per a ell, un bon fotoperiodista és qui se submergeix en històries i les narra, sense messianismes ni estilismes, amb compromís, i és capaç de captar l’intangible, allò que va més enllà de l’aparent. “La base de tot”, argumenta, “és que has d’explicar les coses no com les veus, sinó com les sents. Per això ets a prop de les coses, perquè n’intentes captar una energia, una llum, quelcom que està succeint més enllà de la forma. I la virtut del fotògraf és fer-ho entendre i transmetre-ho fàcilment a l’espectador. Ets una esponja, aquest és el fotògraf ideal, que digereix la informació i la treu amb un llenguatge com més universal millor”.

“A l’hora de captar l’intangible has d’anar a buscar coses que són allà, però que serien el més oposat a una posta de sol. Petites claus amb què l’espectador es pot fer un puzle amb les peces que li dones”

En el fet de trobar aquests instants congelats és on rau la dificultat de l’ofici, i sobretot, a fer que qui veu un retrat pugui entendre’l més enllà d’aquell instant. La difícil tasca de crear allò que la fotoperiodista Dorothea Lange anomenava “secrets sobre secrets”, perquè porten a conclusions ben diverses, perquè no ho acaben d’explicar tot. Les fotos també s’han de llegir, estimulen i exigeixen l’intel·lecte en totes dues direccions. I sobre això, precisament, el Tino també ha escrit. Molts llibres i, especialment, un best-seller, Ayúdame a mirar. La biblia del reportaje gráfico, un llibre metafísic, metafotogràfic, en què dedica 600 pàgines a parlar sobre com fer una fotografia més enllà dels aspectes tècnics. Li va valdre el Premio Nacional al Mejor Libro de Fotografía 2020, que atorga la Confederación Española de Fotografía, de la qual és ambaixador.

Segons ell, el diccionari sempre té una paraula adequada per a cada cosa, però la fotografia, posa com a exemple, no sempre té la llum adequada. “És molt més delicat”, diu. “A l’hora de captar l’intangible has d’anar a buscar coses que són allà, però que serien el més oposat a una posta de sol. Una mirada, un gest, petits detalls que són petites llavors, petites claus amb què l’espectador es pot fer un puzle amb les peces que li dones.”

“A mesura que t’apropis als llocs amb respecte, amb educació, amb ganes de conèixer i amb humilitat, el producte que aconsegueixis serà molt més ètic, molt més sòlid que quan anteposes el fotògraf a la persona”

De fet, el “clic” és la part final de tot un procés d’interaccions humanes. De parlar, de preguntar-se, d’interessar-se. D’apropar-se amb empatia i simpatia a les persones, a les històries, als contextos, perquè, si considerem el fotoperiodista un caçador d’imatges, la peça caçada “també sap per què es deixa caçar, sap veure si ets un aconseguidor o t’hi vols apropar”. I, així, “a mesura que t’apropis als llocs amb respecte, amb educació, amb ganes de conèixer i amb humilitat, el producte que aconsegueixis serà molt més ètic, molt més sòlid que quan anteposes el fotògraf a la persona”.

Primer, la persona. És d’aquí d’on neix el bon fotògraf: “Com més bona persona siguis, més bon fotògraf seràs”, afirma el Tino, i de raó no li’n falta, ni en la paraula ni en el gest, ja que genera una sensació de familiaritat per la bonhomia que desprèn. La competitivitat i la vanitat, tal com ell mateix recorda, són elements inherents a aquesta professió, però creu que tot es basa a tenir clara i situada la necessitat i la voluntat de fer les coses de la millor manera possible. A l’hora de fer el “clic”, esclar, però més encara en tota la feina prèvia, en tota la vida prèvia. Perquè la vida d’un fotoperiodista dedicat a la fotografia de viatges com el Tino necessita un equilibri difícil de trobar, entre sacrificis, renúncies i absències que, sovint, en aquest ofici, aïllen els professionals dels vincles personals i familiars.

En una vida tan nòmada, el Tino ha fet esforços “per no ser un satèl·lit que va i torna a una base”, i per apropar la seva feina a la família

En una vida tan nòmada i també malinterpretada com la del fotoperiodista, el Tino assegura que ha fet esforços “per no ser un satèl·lit que va i torna a una base”, per ser marit i pare, per apropar la seva feina a la seva família i mai separar-se del seu món compartit. El Tino mostra amb les paraules que els adreça, però també amb els ulls, la fortuna que sent de tenir rondant per casa la seva dona i la seva filla mentre nosaltres anem canviant de temes en aquesta llarga conversa. Més enllà que la seva dona l’ajudi en la logística necessària per al treball, i més enllà dels molts viatges que fan junts, es nota en la relació entre tots tres que són un equip, que el que viu el Tino ho viuen tots tres.

A ell, i als seus col·legues, el Tino els veu vivint en un hàbitat cada vegada més petit, com si fossin “uns ossos panda, que en quedem quatre i no sabem com sobrevivim”

Per a ell el fotoperiodisme ha estat un mode de vida. I això, es percep en elles dues. Ell parla en temps perfet de la feina, com si l’anés deixant enrere, encara que ja ens ha deixat clar, poc després de conèixer-nos, que continua tan actiu com quan anava amunt i avall pel món. Però, realment, no parla com si prengués distància de l’ofici, sinó d’una època passada de la professió, que cada cop perd més semblança amb el present. A ell, i als seus col·legues, els veu vivint en un hàbitat cada vegada més petit, com si fossin “uns ossos panda, que en quedem quatre i no sabem com sobrevivim”. Aquest hàbitat en decadència és una feina que, més enllà d’haver estat sempre personalment sacrificada, viscuda a ritmes alts i sense descans, a disposició a tota hora, cada cop estreny més les escletxes per on passar i viure’n dignament.

“La figura del fotògraf”, comença l’argument el Tino, “tal com l’he vist jo, ja no existeix: amb el que et paga una revista cada mes per fer un reportatge només hi viu una persona de cada deu milions. La fotografia, així com la revista després de la televisió, ja no existeix. Ara, l’únic mitjà és la xarxa, internet i les plataformes de cinema. Per això, el fotògraf ja no és algú que fa clics, sinó vídeo, documentals, escriu… A més, has de ser influencer, ser actiu a les xarxes i tenir molts seguidors. Es necessita ser una màquina de comunicar, multiplicar els recursos d’entrada, ampliar els tentacles, aproximar-se als fets amb diferents productes, i això apura les energies i fa que no facis bé ni el vídeo, ni la foto, ni el text, ni la locució. Moltes coses però cap en profunditat”.

L’hàbitat és molt més ric, nombrós, però alhora molt més pobre, com un mar infinit d’informació ja gairebé atàvic que desorienta, i en què la intel·ligència artificial va fent-ne de les seves. Ell ho anomena, ja des de fa anys, el moment de la “fotografia fast food”, sense pretendre ser elitista, sinó més aviat realista. L’abundància, considera, sol anar associada a la pèrdua de valor d’allò que abunda. Perquè rere una foto hi ha feina, pensament, ideari, sensibilitat, empatia, humanisme; hi ha una professió, una filosofia de treball.

“En el moment que cau la publicitat, els mitjans ja no poden enviar un fotògraf i un periodista i pagar les despeses com ho feien abans”, diu el Tino. I els que ho pateixen són aquells productes més cuinats a foc lent

Els viatges del fotoperiodista que, com a molt, anava acompanyat pel de la ploma, aquells llargs i fets a foc lent, són passat. O un reducte present ben minso i per a privilegiats. “Això era abans d’internet”, recorda el Tino, amb una perspectiva del temps molt més àmplia que la de servidor. Eren els temps en què es venia en paper i la publicitat tenia un paper molt important, previ a les crisis entrecreuades, l’econòmica, la dels mitjans i la del paper. Temps en què es podia elaborar molt més allò en què es treballava, i en què, de la mateixa manera, es valorava i es pagava millor. 

“La baixada intel·lectual és eminent, i això ha portat a un augment molt bèstia del populisme”

“En el moment que cau la publicitat, els mitjans ja no poden enviar un fotògraf i un periodista i pagar les despeses com ho feien abans”, diu el Tino. I els que ho pateixen són aquells productes més cuinats a foc lent, de qualitat, que necessiten temps, i que viuen en la incertesa i el risc, és a dir, en la possibilitat de no treure’n cap rendiment o perdre-hi diners, com el periodisme d’investigació. Tan sols els més adinerats, i aquells que ho prioritzen, es poden permetre el que ara ja són luxes. I els llargs viatges del passat, les voltes al món, ara són les expedicions comercials, en què van ser pioners National Geographic i Steve McCurry, que ell també organitza.

“És un peix que es mossega la cua”, es plany el Tino. L’hora és greu per a la cultura fotogràfica. No vol semblar “l’abuelo cebolleta”, diu, referint-se a uns temps passats en què percebia la intel·lectualitat més present, però “la baixada intel·lectual és eminent, i això ha portat a un augment molt bèstia del populisme”. Impotent, veu la dinàmica inclinada cap als interessos del capital cap on cauen de pet l’esperit crític i la cultura. La fotografia i l’escriptura fan el mateix camí, “són llenguatges cada vegada més curts per falta de mitjans”, més buits de valor i de valors. I, malauradament, també el fet de viatjar, que defensa com un privilegi, com el que ell es va permetre amb la voluntat de conèixer i compartir, i no com un dret o un acte social d’exposició i pretensió. Ve d’una època daurada tant de la fotografia com de l’acte de viatjar. És narrador en primera persona de l’evolució d’un ofici que no tornarà a ser com era, d’un món que ha vist canviar.

“És possible que aquestes dècades, que són les més fotografiades de la història, acabin sent aquelles en què hi hagi menys informació real i contrastada fins ara”

“És possible”, diu, “que aquestes dècades, que són les més fotografiades de la història, acabin sent aquelles en què hi hagi menys informació real, tangible i contrastada fins ara…”. És pessimista respecte de la humanitat: “Hi ha poc interès a mantenir el que tenim, cada cop som més gent, consumim molts recursos, més dels que tenim… Podem votar, però podem fer poca cosa més. Les eines importants, com l’ensenyament, el coneixement, la reflexió, no estan, precisament, al capdavant per arreglar aquests problemes. El consumisme, el «jo més», gent jove conservadora… Hi ha una sensació de futilitat. La vida és un pèndol, i veurem com es trobarà el canvi climàtic la generació que sigui capaç d’adonar-se del que està succeint”.

Aquesta guerra, però, diu que ja no és la seva, i em mira a mi com si es mirés la seva filla Anaïs i la nostra generació sencera. Ell s’ho ha passat bé viatjant i mostrant al món el que veia i sentia a través de les fotografies. I així continua, en aquest hàbitat en extinció, organitzant expedicions i entregant reportatges, buscant l’equilibri que prioritza. Potser per això transmet tanta calma i pau mentre parla i recorda tan nítidament i alegre les anècdotes i els cims de la seva carrera.

Encara té món per recórrer, i no li cal anar gaire lluny. Insisteix que necessitaria moltes vides per conèixer la comarca que el va acollir fa més de quaranta anys. Mentre passeja per la vora de l’estany de Banyoles, prepara projectes, reflexiona, respira, fa banys de verd, busca l’equilibri. A la seva manera, la del fotoperiodista curiós i sensible, pensant, tal com recorda que ho deia Colita, en com dissecar la gent a través de les fotografies. Envellint, que, tal com diu, és com escalar una muntanya amb cada cop menys forces, però amb una mirada més lliure, més àmplia, més serena, cosa que no va gens malament per a l’ofici del fotoperiodista.

Potser ara que ens acomiadem, el Tino es posarà a llegir Eben, l’obra que va encimbellar la trajectòria del periodista polonès i referent universal Ryszard Kapuściński. És una narració descriptiva en primera persona de la seva llarga experiència a l’Àfrica, país on va viure durant moltíssim temps. El Tino no la tenia ubicada per casa. Deu ser aquella cosa que, a parer meu, passa a les poques persones que he conegut que han viscut una vida tan rica, plena i d’alta volada, però humil, de casa enfora, i que a casa guarden amb un petit desordre inevitable tanta saviesa obtinguda.

Quan ens hem conegut a la porta de casa seva i m’ha ensenyat el garatge, he vist el llibre amb una mirada furtiva. Quan li ho he dit, després de la sorpresa, amb una tristor profunda i una sensibilitat afilada, s’ha planyut que era “un bon dia per llegir-lo”. Fa unes quantes hores ha mort assassinat Toni Espadas, fotoperiodista que havia passat mitja vida a l’Àfrica, precisament a Etiòpia, i gran amic del Tino, amb qui compartia moltes anècdotes. Ara entenc per què parla de la Colita, perquè quan aquests taxidermistes de la societat moren, com el malaguanyat Espadas, deixen quelcom que no es mor: les seves fotografies, que són el llegat d’una vida dedicada a aquesta complexa vocació, d’una manera de veure el món i d’un esperit noble.