Què passa quan l’art contemporani envaeix els carrers? Pot transformar la societat? O ens en sentim massa lluny? La realitat és que, molt sovint, l’art i el patrimoni històric viuen d’esquena al dia a dia dels habitants dels pobles i ciutats. Però, afortunadament, hi ha gent que reflexiona sobre aquestes preguntes i intenta, a poc a poc, anar segellant les escletxes, els esvorancs, que sovint hi ha entre ciutadans i art, entre receptors i creadors.

Qui coneix molt bé aquest dilema és Christian Alonso, investigador cultural, curador, professor i director del Centre d’Art La Panera de Lleida, amb qui reflexiono sobre com l’art es pot apropar al públic sense passar pels circuits d’exhibició d’art establerts. Segons ell, així s’aconsegueix interpel·lar directament els ciutadans en els seus espais de convivència i vida quotidiana. “I sense escenificacions”, remarca. Amb això vol dir que, d’alguna manera, quan una persona entra en un museu, acostuma a adoptar “uns manerismes, unes posicions i una reverència” cap a l’objecte artístic, que es presenta com un element sacralitzat. Un objecte que ja sap que no pot tocar, ni olorar més enllà de l’experiència estètica que ens vol proporcionar l’espai en si mateix.

Per això, considera molt important la creació de festivals com el Forma. Espais d’Art Contemporani de Balaguer, un festival impulsat des de la Paeria que envaeix els carrers de la capital de la Noguera des del 2021, quan es comença a celebrar. Durant uns dies, la ciutat es converteix en un museu temporal, on artistes fan de l’espai públic una mostra d’art contemporani, amb diverses instal·lacions efímeres que volen generar art i apropar-lo als seus ciutadans. Alonso, de fet, és un dels membres del jurat de l’edició dedicada a la memòria històrica.

Convençut, aquest investigador remarca la importància de portar les obres al carrer, a l’espai públic i urbà, on assegura que totes les atenuacions i els vicis que s’agafen com a usuaris de centres d’art contemporani desapareixen. “Són espais de conflicte, de negociació i d’experiència, que mai són neutrals. És a dir, darrere de tota la configuració urbana hi ha un seguit de decisions que determinen, configuren i influencien el que és una ciutat i com s’ha de moure la gent o com ha de reposar”, explica. Per això, considera que fer aquesta mena d’interaccions a l’espai urbà posa en evidència totes aquestes tensions i dona molt joc per renegociar-les.

“L’art sempre té una dimensió estètica, política i ètica”

“L’art sempre té una dimensió estètica, política i ètica”, matisa. Per començar, l’art, per definició, és creació. “Per tant, és un acte creatiu que ja per si mateix qüestiona l’ordre establert, perquè ofereix una nova manera de veure les coses”, continua. Després hi ha una mena d’art que proporciona una experiència estètica intensa, i un altre tipus, que és estèril. Tot i això, l’art sempre té una dimensió ètica, “que vol dir que és relacional i que permet copsar les relacions entre els humans, entre els humans i no humans o entre humans i tecnologia”, diu a tall d’exemple. I l’art també és política, perquè l’experiència que es rep quan es “consumeix” una obra d’art “transforma la nostra manera de sentir, de pensar i d’actuar”.

Així, l’art sempre ha format part de la societat i ha aspirat a transformar-la. “El que passa és que durant una època de la història de l’art, sobretot en l’època de la il·lustració, va haver-hi un seguit de poders que deien que no, que l’art havia de mirar-se a si mateix i que era una disquisició estètica desconnectada d’allò que era real i social”, aclareix Alonso.

Sigui com sigui, per a molta gent sempre ha estat complicat entendre l’art, sobretot el més contemporani. Per a Alonso, hi ha molts prejudicis que cal tirar a terra, tot i que també accepta que sovint no es fan prou esforços per fer-lo accessible a tothom. “Al final, l’art sobretot són sensacions i percepcions, i això no ha de passar necessàriament per un text explicatiu. L’art ha de commoure, i pot ser que ho aconsegueixi o no”, remarca.

“L’art sobretot són sensacions i percepcions, i això no ha de passar necessàriament per un text explicatiu. L’art ha de commoure, i pot ser que ho aconsegueixi o no”

Cal més educació i pedagogia per enderrocar murs, com un moviment d’art conceptual en què semblava que l’art es podia reduir a un concepte, a una cosa mental i molt cerebral que no passava pel cos. “No es tracta de mirar un quadre i dir: «És un oli sobre tela que representa una escena de caça», sinó de veure com estan modulats aquests colors, les pinzellades, la tècnica, però sobretot com intervé en la teva ànima, si et commou o no. I, evidentment, en aquest commoure també hi influeix com tu hi accedeixes i com t’ho expliquen”, reflexiona.

Alonso m’explica com Balaguer i Lleida estan connectats pel riu Segre: “Quan parlem de patrimoni, no només parlem de patrimoni arquitectònic, sinó també de patrimoni immaterial, com les tradicions, o el patrimoni natural. I el cos d’aigua que és el riu Segre no només és un recurs natural que tenim instrumentalitzat, sinó també un curs d’aigua que encapsula el flux de la memòria passada i la memòria futura”.

“Tot és susceptible que sigui rellegit i interpel·lat. Hem de saber explicar totes les capes de la història, justament per no repetir patrons”

Es pot entendre el riu com una obra d’art que també forma part d’una ciutat històrica com Balaguer, com la basílica santuari del Sant Crist o el safareig de la Reguereta, on s’han fet instal·lacions durant les diferents edicions del Forma. “D’alguna manera es vol fer reviure l’ofici i recordar que abans era un espai on les dones no només anaven a rentar, sinó també a socialitzar”, diu Alonso. És clar que no tots els espais i edificis històrics amaguen històries amables al darrere. També hi ha històries crues i de tortura que, no perquè siguin desagradables, s’han d’escombrar. “Tot és susceptible que sigui rellegit i interpel·lat. Hem de saber explicar totes les capes de la història, justament per no repetir patrons”, explica el curador, que considera que festivals com el Forma tenen aquesta capacitat de repensar totes aquestes memòries que encapsulen els espais.

“L’art és una eina per mantenir i amplificar la memòria, per manifestar-la, però també per renegociar-la”, continua. Durant l’última dècada, Alonso ha detectat que hi ha un esforç per part de molts artistes de rellegir i interpel·lar certs monuments colonialistes i esclavistes o repensar noms de carrers. “Al final, els monuments són elements que semblen inqüestionables i que tenen una potència molt forta a l’hora de construir el relat social i urbà”, assegura.

Més enllà de la memòria i del significat d’un monument, Alonso també recorda que la restauració dels béns immobles no sempre s’ha fet de la mateixa manera. Al segle XIX, en una Europa on hi havia moltes esglésies i catedrals gòtiques destruïdes, l’arquitecte Eugène Viollet-le-Duc decideix restaurar-les seguint paràmetres gòtics. “I el que no se sabia, s’inventava”, subratlla. Catedrals com la de Notre-Dame de París o la de Barcelona estan construïdes seguint aquestes premisses, igual que gran part del barri Gòtic de la capital catalana.

Tot un paradigma de la restauració que no té res a veure amb el que predomina avui: “Es conserven les diferents capes de la història, de manera que si hi ha un conjunt arquitectònic amb llacunes i zones destruïdes, se’n conserva l’original i a les parts que hi falten s’hi posa una part neutra, sense voler falsejar”, aclareix Alonso, que en aquest punt hi veu un cert paral·lelisme amb aquesta relectura de la memòria històrica dels espais.

A les terres de Lleida hi ha patrimonis arquitectònics excepcionals, però les administracions encara han de fer passos més valents 

Per al curador d’art, a les terres de Lleida hi ha patrimonis arquitectònics excepcionals, però les administracions encara han de fer passos més valents. Cal més compromís i suport a propostes que han demostrat ser d’èxit, com el Forma Balaguer. “Estic content que, amb aquestes iniciatives, cada vegada s’evidenciï més que no tot passa a Barcelona i que, més enllà de l’Àrea Metropolitana, hi ha tota una riquesa d’entitats, projectes i artistes als quals s’ha de prestar més atenció”, conclou.