A la Barcelona de finals dels vuitanta un nen de nou anys vetlla paraules capturades dins de globus i bafarades. Dret i amb el pit erigit, es pren seriosament la tasca que li ha estat assignada. És el guardià del silenci i de la imaginació, que no és poca cosa. El pare és autònom, i per no pagar un ajudant fa venir el fill. Sovint, l’olor de la tinta i estar-se tanta estona sense xerrar el fan endormiscar, però aleshores entra un senyor, i m’imagino el noi, que sent com si tots els “Tintins” que estan col·locats a l’estanteria del costat li cridessin amb una veu gruixuda: “Guifré, afanya’t!”. Però qui ha parlat és el pare, que ara l’escruta amb ulls interrogadors, esperant que allargui el còmic que li demana aquell senyor ben vestit, un regal per al seu fill, que fa anys l’endemà. “Tindrà la mateixa edat que tu”, li diu abans de marxar, picant-li l’ullet.

Ara, en comptes d’acompanyar-nos el Milú i el Capità Haddock, estem envoltats de llibres antics, i entre ells hi reposa el llom vell d’algun incunable. No és estrany sentir-se petit en aquest cau amagat a prop de Sant Gervasi, farcit de pergamins per on dansen les veus d’altres temps. Som a la llibreria de vell de Guifré Serra, al carrer de la Gleva, a Barcelona. Damunt de la porta hi ha un cartell que diu: “Llibre vell Immaculada de Regàs. Llibres antics, rars i curiosos”. Com tots els llibreters de vell, el Guifré es dedica a la compravenda de llibres usats i exhaurits, intentant encisar bibliòfils i col·leccionistes, els seus clients habituals. “El pare va muntar el negoci als anys vuitanta, i al principi ens dedicàvem només als còmics”, relata el Guifré. “Can Còmic era una de les primeres llibreries dedicades al còmic de Barcelona, i fins als dotze anys m’estava al taulell amb el pare o algun amic seu. Després ja me’n vaig anar a la parada del Mercat de Sant Antoni, on veníem llibres.”

Els colors granats i marronosos tinten els dos pisos de la llibreria del Guifré, plena de secrets immortalitzats pel paper de drap. A principis dels noranta el món del còmic va fer un tomb. Amb l’arribada de mangues com “Akira” o “Bola de Drac”, el pare del Guifré va decidir allunyar-se dels còmics i dedicar-se només als llibres. Tot i tractar-se d’un ofici que sovint abraça fins a quatre o cinc generacions, l’any 97 la família va tancar Can Còmic per estrenar-se en l’apassionant univers del llibre vell. El pare era la cara visible del negoci, però la mare era qui s’encarregava dels números i la logística.

“Amb la manca de relleu generacional cada vegada som menys, i des de l’any 98 potser han entrat sis persones en tot Catalunya. Els veterans ens anem morint”

“Quan vam entrar al sector érem els més joves, i al gremi devíem ser uns cent i escaig. Ara, però, amb la manca de relleu generacional, cada vegada som menys, i des de l’any 98 potser han entrat sis persones en tot Catalunya. Els veterans ens anem morint”, es lamenta el Guifré. L’ofici de llibreter de vell és llarg i antic, i es remunta als temps del llibre manuscrit, confeccionat pels copistes, una feina que acostumaven a desenvolupar els clergues. L’any 1446 el Consell de Cent va reconèixer el Gremi de Llibreters de Barcelona, i el 1533 va establir-se un conveni amb la priora del monestir de Sant Jeroni, que permetia a la confraria del gremi instal·lar-se al cenobi per celebrar, anualment, les festes gremials. L’any 1978 es va constituir el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, independent de les altres associacions de llibreters generals.

“D’aquí a cinc o sis anys es jubilarà el 35% del Gremi de Llibreters de Barcelona, i és un problema, perquè els fills no volen continuar”

“D’aquí a cinc o sis anys es jubilarà el 35% del Gremi de Llibreters de Barcelona, i és un problema, perquè els fills no volen continuar. Jo no crec que em pugui jubilar en aquest negoci, ho veig molt complicat”, sospira el Guifré. A banda i banda hi jeuen peces centenàries que es rejoveneixen a les mans del Guifré, les úniques que, de tant en tant, n’acaricien les velles cobertes. Classificats per temàtica i per any d’edició, llibres de medicina, de dret i de botànica del segle XVIII esperen ser rescatats per algun bibliòfil que en realci el valor.

Ara s’aixeca i passeja distretament els dits gruixuts pels lloms, però s’atura de cop i en treu una llibreta de contracoberta esgrogueïda, que havia quedat com amagada dins d’una de les cavitats de l’enorme prestatgeria. “Això no és el més car que tinc, però és força curiós. Una llibreta del 1500 en blanc, cosa estranya.” Per conservar els llibres, el Guifré té la persiana del local mig abaixada, i procura que els vidres mai estiguin nets del tot, per així crear una pantalla que els protegeixi del sol. Els aireja un cop l’any i, per evitar que hi entrin corcs, congela els llibres que li arriben nous durant tres o quatre dies.

Els incunables són llibres del segle XV editats entre l’any de l’aparició de la impremta de Gutenberg i el 1500

Mentre parla, treu amb totes dues mans un exemplar corpulent, i em fa saber que és una primera edició en llatí de l’any 1522. És sorprenent com encara es pot palpar el relleu suau de la tinta, en aquest llibre venecià de botànica florit d’il·lustracions. El que fa que alguns llibres dels anys 1500, 1600 i 1700 es conservin tan bé és el tipus de paper, m’explica, un paper fet de drap, que té molt poca cel·lulosa. Això i una impremta de planxa molt forta. “Malgrat tot”, assenyala el llibre, “això no és un incunable. Els incunables són llibres del segle XV editats entre l’any de l’aparició de la impremta de Gutenberg i el 1500. Els més puritans del sector considerem incunable fins a l’any 1499”.

El Guifré és caçador de lletres i manuscrits. La seva feina, a banda d’anar a les fires i aconseguir que l’olor del pergamí faci salivar algun col·leccionista errant, és la de perseguir llibres vells i antics, sovint oblidats en algun racó fosc i humit d’una casa. Cal distingir el llibre vell de l’antic: un llibre vell és un llibre esgotat que no s’ha reeditat ni reimprès en els últims 25 anys, i que no supera els 100 anys des de la primera edició. Els llibres antics, per altra banda, són aquells que van editar-se de l’any 1800 cap enrere, tot i que en algunes catalogacions s’admet fins a l’any 1820. “La gent no sap què és llibre antic, i a vegades vaig a un domicili perquè m’han dit que en tenen. Quan hi arribo em trobo que em donen un llibre del 1940 i, és clar, jo això no ho puc comprar. A excepció d’una edició especial d’algun bibliòfil, com un exemplar del segle XX que estigui numerat o signat, però llavors ja entrem en bibliofília”, diu.

Un llibre vell és un llibre esgotat que no s’ha reeditat ni reimprès en els últims 25 anys, i que no supera els 100 anys des de la primera edició

Els llibreters de vell i antic també abracen el mercat dels llibres de segona mà, que són molt més assequibles i que, per tant, s’acostumen a vendre més a les fires. “Però triadets, sempre triadets i d’especialitat”, sosté Guifré, “i amb trets distintius, que estiguin fets de paper de fil o paper Japó, que hi apareguin personatges concrets… Per exemple, hi ha gent que col·lecciona enquadernacions; busquen un Brugalla o un Bueno, que potser el contingut del llibre no té res de particular, però el tipus d’enquadernació és el que el fa únic”. La major part de les vegades compra els llibres a particulars, però a vegades els aconsegueix en subhastes o a través de companys del gremi.

Cada matí el Guifré inicia el mateix ritual, envoltat dels seus companys silenciosos. Apuja la persiana, obre els llums, engega l’ordinador. Se submergeix en el món paral·lel d’internet i, després de respondre uns quants correus electrònics, es posa a treballar a la pàgina en línia del mercat d’antiguitats. Passen les hores i entra per la porta algun client habitual, i el Guifré selecciona un dels volums i l’hi ofereix. Aquest no li acaba de fer el pes; doncs bé, un altre. No l’hi pot pagar de cop? “No es preocupi, me’l paga a terminis.” És com un metge que ofereix remeis fets de paraules. Cada moment vital que travessa una persona requereix una cura diferent per a la psique bellugadissa. A vegades tan sols necessitem una veu antiga que ens recordi que tot anirà bé, que els problemes sempre han existit, encara que sigui sota noms diferents fets de llengües transformades. “Per a vostè, un llibre d’agricultura del segle XVIII, perquè no s’oblidi de l’olor que fa la terra remoguda, encara que no tingui temps de desempallegar-se de la Línia Blava del metro.” “Per a tu, un llibre d’ornitologia, i ja sé que no t’agraden els ocells, Jordi, però és perquè t’enlairis als temps en què els científics feien d’artistes, mentre estudiaven capturant amb el pinzell les bèsties amb plomes.” Quan s’hi aventura —cosa poc freqüent— algun interessat d’aspecte jovenívol, el Guifré li guarda el llibre: “No pateixis, quan hagis cobrat vens i te l’endús”.

Els dimecres i els diumenges és dia de mercat, fet que també comporta una preparació i un esforç físic exigent. Ha d’encabir 12.000 llibres en 100 caixes, i s’hi posa a les nou del matí del dia abans per tenir-ho tot a punt per a la Fira de Sant Gervasi i la de Sant Antoni. “El meu hàndicap és el físic; ja m’han operat d’una hèrnia inguinal i d’una discal, i tinc molt de dolor a les lumbars…”

Abans qui establia el preu de venda era la intuïció del llibreter, però ara els mana internet i els catàlegs de subhastes

Quan no és a la botigueta és a la fira, i si no és fora fent domicilis, convertint-se en caçador de llibres oblidats. Per sort, té les habilitats necessàries per ser un dels millors i no deixar-se aixecar la camisa: un bon olfacte i una vista agudíssima que li permeten identificar la presa sense necessitat de tocar-la. Quan dubta, fa com tots els caçadors, observar i palpar-ne les petjades: la coberta ha estat restaurada?; la tipografia i la densitat del paper fan que es tracti d’un gòtic i no d’un incunable?

Cada setembre se celebra a Barcelona la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, on els llibreters de vell reuneixen una àmplia selecció de llibres antics, rars i de segona mà. “En aquests moments el llibre antic no es ven, costa molt d’entrar. Abans qui establia el preu de venda era la intuïció del llibreter, però ara ens mana internet i els catàlegs de subhastes. Fa uns anys trucava a tres o quatre persones i, si no era un, me’l comprava l’altre, i en dues setmanes tenia el llibre venut. Ara no tinc clients”, es lamenta el Guifré. Tot i que reben subvencions, els llibreters posen 2.000 euros de la seva butxaca per muntar la parada a la Fira d’Ocasió. A aquesta despesa s’hi ha de sumar el que perden tancant i paralitzant el negoci, més el que els costa muntar-ho i desmuntar-ho tot, una xifra que acaba enfilant-se als 5.500 euros.

“Abans el perfil de compradors era gent amb un bagatge cultural molt alt”

El que ha fet canviar tant el negoci del llibre vell i antic ha estat l’extinció gradual del tipus de client. “Abans el perfil de compradors era gent amb un bagatge cultural molt alt. Econòmic també, però eren persones molt cultes: metges, advocats, professors… Una classe mitjana que s’ho podia i s’ho volia permetre. Ara només ens en compren els col·leccionistes”, diu mentre desapareix entre les galeries. Torna amb un petit volum fosc, que sembla poca cosa, i en fa girar la coberta amb cura. “D’aquest llibre només n’hi ha 50 exemplars, i val uns 7.000 euros. És un Papasseit amb il·lustracions de l’Obiols. Fet amb paper Japó, que és molt estrany, perquè en el moment en què vols pintar-lo es desfà.”

Ara el Guifré ja no restaura gairebé cap llibre, perquè s’ha trobat que sovint els clients prefereixen l’original, encara que estigui fet malbé. Restaurar un llibre pot costar uns 2.000 euros, així que només ho fa amb els exemplars més valuosos, per realçar-ne el valor. “Si el client m’ho demana expressament, el poso en contacte amb la restauradora i li presento l’enquadernador, però que en parlin entre ells, perquè un cop tocat ja no hi ha marxa enrere”, explica.

El Guifré no ha tornat a llegir-se un llibre sencer des que tenia 23 anys

El Guifré és potser una excepció dins del Gremi de Llibreters de Vell. Una raresa que ens deslliga de l’halo romàntic que sovint associem a l’ofici. Fa anys que no llegeix. De fet, no s’ha llegit cap llibre sencer des que tenia 23 anys. Quan era adolescent es va empassar de cop els tòtems de la literatura i… zas! Mai més va lamentar-se d’haver perdut un punt de llibre. Encara va tenir temps de submergir-se en l’èpica Odissea, l’Eneida, el Quixot, Les mil i una nits… I quan va llegir l’últim fragment de Tirant lo Blanc va dir prou. A vegades les persones s’empatxen, ves. I ell està tip de verbs i substantius. És com si cada dia, des que ets petit, et donessin macarrons per sopar. És impossible desvincular el tast suau i càlid de la pasta a una experiència rutinària. El Guifré ha nascut entre llibres, i és comprensible que quan arribi a casa l’última cosa que desitgi sigui obrir-ne un altre. Podria ser així, i segur que és el que fan molts companys de l’ofici, afirma, però la seva passió, la de Guifré Serra, és cuinar. La seva especialitat? Uns rostits que fan venir salivera. Tot i això, el Guifré se sap de memòria el contingut i l’estat en què es troba cada un dels seus llibres. Té una espècie d’arxiu mental on guarda les radiografies dels volums: l’any d’edició, si ha estat restaurat, la temàtica, si hi falta alguna pàgina…

Quan ha de muntar la Fira del Llibre d’Ocasió s’està vint hores preparant-ho tot, fent caixes, transportant-les i instal·lant la paradeta. Comencen tres setmanes seguides de feina a la fira, treballant onze hores diàries i sense cap dia de festa. Al Guifré ja li agrada estar-se de cara al públic i xerrar, i potser se li fa més dur tancar-se a la botiga i veure com passen les hores feixugues, que s’interrompen, de tant en tant, pel so de la campaneta que anuncia l’arribada d’algun bibliòfil que persegueix un rastre fet de tinta.

A vegades encara se sent petit, entre els volums gruixuts que sembla que li xiuxiuegin amb veus d’altres temps. Però la seva feina és bonica, pensa mentre entrega una obra de Josep Pla a un client. Ja gairebé no ven llibres antics. La majoria de les vendes són literatura catalana dels anys vint, trenta o quaranta. Coses més senzilles. L’ofici ara tremola més que mai; l’auge d’internet i els estralls provocats per la crisi de la covid s’han ajuntat amb la manca de relleu generacional, tant de compradors com de venedors. Malgrat tot, el negoci del llibre antic és com vendre un dalí, un tàpies o un van gogh: mentre hi hagi aficionats, caçadors de peces úniques i bibliòfils errants, els llibreters de vell no desapareixeran.