“Sant Pol, quina hora és?” Diu la llegenda que quan els rellotges de sol encara estaven a l’ordre del dia, a Sant Pol de Mar se’n va restaurar un que havia quedat malmès per la severitat del temps, del sol i la pluja. No devien pensar que no era gaire bona idea cobrir-lo amb alguna mena de porxada perquè no es tornés a fer malbé. El rellotge va perdre la seva utilitat, i la població del Maresme va guanyar-se la burla de les localitats veïnes que ha arribat als nostres dies. No pas com molts rellotges de sol, que semblen inerts, mantenint-se com poden en moltes parets del país, esperant rebre les mirades dels homenets que caminem pel carrer i, en molts casos, no sabem gairebé entendre quina hora marquen.

L’anècdota —ves a saber si real o no— convertida en sarcasme l’ha tret del calaix de la memòria el Jordi Borràs, el cap de fotografia de LA MIRA, la càmera que ens sol acompanyar, als de la ploma, per allà on rondem. Tots dos som al cotxe del Xavier Calabuig, aparellador de professió, treballador de l’Ajuntament de Girona en excedència i dissenyador de rellotges de sol per passió amb el seu negoci, Quadrant. Ens acompanya el David Mallorquí, conservador i restaurador de patrimoni arqueològic amb la seva empresa, Signinum, un nom que fa referència a l’opus signinum, una mescla de calç, sorra i bocins de terrissa utilitzada per a paviments i decorada amb mosaics que va ser molt emprada en època romana. Ell, artesà i artista, construeix els rellotges de sol que el Xavier s’encarrega de calcular. I amb tots dos som de camí a veure el primer que van construir plegats. Va ser el 2009, i tots dos gironins no el van fer pas a Sant Pol, sinó ben a prop de casa seva, a la masia de Can Carreras, al veïnat d’Olivars del terme de Medinyà.

El Xavier va trobar en el David el seu complement perfecte, l’embellidor dels seus càlculs, l’artista que d’aquests dissenys en fa obres escultòriques pintades en fresc

De fet, aquest rellotge no només uneix el David i el Xavier pel fet de ser la seva òpera prima, sinó, d’entrada, perquè es van conèixer a través de l’encàrrec per fer-lo i a través de qui els el va demanar, la Nuri, amiga de tots dos i antiga propietària de Can Carreras. Feia pocs anys que el Xavier s’havia endinsat en aquest món tan petit i curiós, a través d’un altre amic, el Francesc Sànchez, matemàtic. Mentre el Xavier acabava d’estudiar el grau en Arquitectura Tècnica i ja pensava en el projecte final, el Francesc feia de mestre de matemàtiques a Ripoll, i el seu company professor de religió, rector de Molló, li va demanar de construir un rellotge de sol a la rectoria. No en sabia, de dibuixar, el Francesc, i ho va demanar al Xavier. Allà, amb els programes informàtics que ell mateix es va crear, i que encara utilitza, va començar tot per a ell. I aquí, a Can Carreras, va començar la història per al Xavier i el David. El primer va trobar en el segon el seu complement perfecte, l’embellidor professional d’una vintena dels seus càlculs, l’artista que d’aquests dissenys en fa obres escultòriques pintades en fresc, les mans sensibles i primmirades que fan efectius els càlculs i que en restauren d’altres de fets fins fa dos segles.

Fa quinze anys d’aquella primavera de 2009, prou temps perquè els amos de la casa ja no siguin la Núria i l’Eduard. Ara que hi hem arribat, ha sortit un home estranger que, amb un català rudimentari, ens ha fet palesa la sorpresa de trobar-se davant dels autors d’aquesta obra, única i particular. El pas del temps, de fet, també es nota en la intensitat del color vermellós del rellotge, afegit a la façana que toca a la solana amb un revestiment d’estuc fet amb lliscat i decoració duta a terme amb la laboriosa tècnica de l’esgrafiat. Solana, vent i inclemències vàries en deuen haver fet de les seves mentre el sol ha possibilitat la funció del gnòmon, la barra de ferro del rellotge, la que hi marca l’hora.

“Quan tot es fa més exacte i a Lleida ha de ser la mateixa hora que a Girona, però hem d’anar amb l’hora de Greenwich… Aquí va ser quan ens vam complicar la vida”

Tot i això, el rellotge, fet amb materials i pigments de qualitat i enllestit amb un fènix que el presideix, continua sent ben cridaner i contrasta amb la paret de pedra, ben gruixuda, d’una masia que, segons hi ha escrit en una llinda de pedra, va ser construïda l’any 1615. Segons el Xavier, en aquella època es van començar a fer els rellotges de sol tal com ara ell els fa, els anomenats “rellotges de temps mitjà”, amb un calendari senzill i la reproducció dels analemes, les corbes que descriu el sol a la mateixa hora al llarg d’un any. Però ara en parlarem, d’aquests rellotges una mica més complexos, tant de crear com d’entendre.

El rellotge de Can Carreras, que no consta només de les línies que marquen les hores, normalment col·locades de manera simètrica en una cosa semblant a un semicercle, no és el que m’imaginava quan pensava en un rellotge solar. El tipus de rellotge que m’imaginava, amb el gnòmon al centre, el típic rellotge que es veu en una església, un ajuntament o un mas, és l’anomenat “de temps local”, el tradicionalment usat pels nostres avantpassats, que marcava hores subtilment diferents en cada punt del país. Eren altres temps, pel que diu el Xavier, i la tecnologia evoluciona: “Quan tot es fa més exacte i a Lleida ha de ser la mateixa hora que a Girona, però hem d’anar amb l’hora de Greenwich… Aquí va ser quan ens vam complicar la vida”.

El lloc i la paret: aquests són els factors bàsics per fer un rellotge solar, que és fruit de les lleis astronòmiques

Avui dia, a tot arreu dins un mateix fus horari és la mateixa hora. Quan els rellotges de sol eren les referències per a la noció del temps, tal com diu el Xavier, “si a Lleida eren les 11, al mateix temps, a Barcelona eren les 11.06 i a Girona les 11.09. A cada poble hi havia una hora”. És per això mateix que, com dèiem, cada rellotge de sol és únic i particular. No hi pot haver dos gnòmons col·locats de la mateixa manera. Per la latitud en què es troba, però també per l’orientació de la paret en què es col·loca. El lloc i la paret: aquests dos són els factors bàsics per fer un rellotge solar, que és fruit de les lleis astronòmiques que regulen els moviments dels astres com el Sol. És per això que “tots els rellotges de sol es calculen igual, però tots són diferents”.

Un rellotge de sol, ens explica el Xavier, “és la plasmació del moviment de la Terra entorn del Sol”. El secret perquè funcioni, doncs, “és que ha d’estar col·locat en paral·lel a l’eix de rotació de la Terra”, la línia imaginària sobre la qual el planeta gira una vegada cada 24 hores i que no és pas perpendicular respecte del pla de l’el·líptica que és el planeta, sinó a un angle d’aproximadament 67 graus. “L’únic que estem fent”, afegeix, “és traslladar el pla de la Terra i el seu eix en una paret”. És d’aquesta manera com el rellotge està, per dir-ho així, ben calibrat. “És una cosa molt intuïtiva, natural”, comenta el Xavier en aquest sentit, però, al mateix temps, singular i complexa, per la qual cosa el càlcul, el primer dels passos, requereix un rigor i una cura excepcionals. A ell, les nocions i l’experiència en dibuix tècnic i en càlcul matemàtic li donen el coneixement necessari per treballar amb sobrietat.

L’essencial és conèixer la latitud exacta en què es col·locarà el gnòmon que marcarà l’ombra sobre el quadrant

Dit amb relativa frivolitat, tota la Terra i el seu moviment es concentren en la petita circumferència que és un rellotge de sol. I què cal fer per ser rigorosos a l’hora de dissenyar un rellotge eficaç? L’essencial, assenyala el Xavier, és conèixer la latitud exacta en què es col·locarà el rellotge, o, més aviat, el gnòmon, que marcarà l’ombra sobre el quadrant, el dibuix escalat de les línies que marquen les hores sobre el pla o la vertical. Si el David el construeix en una paret vertical, com és més freqüent, ha d’obeir a dos angles calculats pel Xavier. El primer és el que creen el gnòmon i la paret si ens els mirem de costat. Anomenat “angle de la colatitud”, aquest resulta de restar a un angle recte, de noranta graus, la latitud del lloc on es construeix el rellotge. De resultes d’aquest càlcul, el gnòmon s’inclinarà en direcció a la paret els graus concrets. Aquest càlcul cal fer-lo tant en rellotges construïts en horitzontal com en vertical, els més freqüents.

A més, cal escollir la millor paret, que és la més orientada cap al sud, ja que és quan el Sol és al punt més meridional que és al seu punt més alt. El Xavier, llavors, comprova com la llum solar es reflecteix a la façana, un pas previ a la construcció. Quan el Sol és a la seva màxima altitud, l’ombra reflectida a la paret marca l’eix nord-sud, que és el segon dels eixos d’acord amb els quals el gnòmon s’ha de col·locar. Així doncs, el càlcul del segon angle és més senzill: es tracta de saber quina orientació concreta té la paret —mai estarà del tot enfocada a un sol punt cardinal— i col·locar l’agulla de tal manera que la corregeixi. És a dir, mirant-la des d’una vista d’ocell, l’agulla es col·locarà mirant més cap a la dreta o cap a l’esquerra en funció de com de desplaçada d’aquesta línia nord-sud estigui la paret. D’aquesta manera, si mirem el gnòmon just des de sota, en persona —que, tot sigui dit, és molt més fàcil d’entendre que no explicat, ja em perdonareu—, no el veurem centrat, sinó desviat. Així, ens trobarem un rellotge de sol que té un gnòmon inclinat en direcció al terra i en direcció a la paret, cap a la dreta o l’esquerra.

“A l’hivern avancem una hora de l’hora solar. I a l’estiu, una més. A més, ens orientem amb el meridià de Greenwich, que és més cap a l’oest. Això genera un desfasament de longitud, i cada grau són quatre minuts de desfasament en els rellotges”

Així és com es construeix un rellotge de sol de temps local, tal com dèiem uns paràgrafs més amunt. Però ja ho diu, el Xavier, que en construeixen més de temps mitjà, aquests més complexos que incorporen en el quadrant els analemes amb l’objectiu de ser més exactes, de ser més fidels no pas a l’hora solar, sinó a l’hora que hi ha marcada als nostres rellotges o telèfons mòbils. El Xavier ens instrueix sobre com funcionen, ens parla dels analemes i de com fan palesos aquests matisos, però abans enraonem sobre aquesta diferència entre l’hora solar i l’hora que, segons ell, hem decidit de manera artificial.

I és que, tal com ens explica, “a l’hivern avancem una hora de l’hora solar. A les sis, són les set. I a l’estiu, una més, i són les vuit. Mai seguim l’hora solar. A més, ens orientem amb el meridià de Greenwich, que està situat més cap a l’oest. Això genera un desfasament de longitud, i cada grau són quatre minuts de desfasament, per la qual cosa els rellotges de sol van uns quatre minuts avançats”. Però això no és tot: “Després, l’òrbita de la Terra respecte del Sol no és constant, va més ràpidament o més a poc a poc, i això fa que els dies tinguin alguns segons més o menys segons l’època de l’any”.

Els analemes són la plasmació sobre el quadrant de la corba que descriu el Sol durant un any sencer a la mateixa hora i en una mateixa posició, i solucionen aquesta distorsió

Els analemes reproduïts en els quadrants dels rellotges solucionen aquesta distorsió. Si hem comentat que el rellotge de sol és una concentració de la Terra i el seu moviment entorn del Sol, els analemes són, de fet, la plasmació sobre el quadrant de la corba que descriu el Sol durant un any sencer a la mateixa hora i en una mateixa posició. Això és un analema, com a tal, i reproduir-los al quadrant permet conèixer l’hora solar d’una manera més fidel. Són una mena de vuit estirat pels extrems en què cadascuna de les quatre paràboles es correspon amb una estació i, als rellotges, es col·loquen a la part intermèdia.

Els gnòmons d’aquest tipus de rellotges incorporen una petita bola que destaca ben a prop del quadrant, la paret. Quan l’ombra de la bola es reflecteix sobre les línies corbes, indica l’hora exacta. La referència canvia, ja no és la línia recta que, teòricament, indica l’hora en punt. Així, avui, com que som a 20 de juny, ben a prop del solstici d’estiu, però encara a la primavera, el rellotge marca que passen uns minuts de dos quarts de deu. Si fos hivern, ja seríem a prop de les deu, marcades per l’extrem esquerre superior de l’analema. Realment, però, són dos quarts de dotze. Heus ací la diferència. És així com cal llegir un rellotge de sol, i més encara de temps mitjà. I a més, hi ha més codis a entendre, en aquest de Can Carreras, ja que incorpora un calendari que indica, als dos laterals, un dia de cada mes de l’any. La mateixa bola del gnòmon, avui, dia 20, és gairebé completament per sobre de la línia que, creuant de manera més o menys perpendicular els analemes, marca el dia 21 de juny.

Usar morter i pintar-hi per sobre quan s’asseca és sinònim d’unes garanties de qualitat i durabilitat que ni el ciment ni les pintures industrials poden igualar

De manera simultània a tots aquests càlculs, el Xavier treballa els dissenys amb els seus clients. I també amb el David, en cas que el desig dels qui sol·liciten aquests estris i alhora petites obres d’art sigui que es plantegin i construeixin de la manera més tradicional, és a dir, amb l’ús del morter de calç i la pintura en fresc. En aquest sentit, molts clients tenen ja una idea premeditada, i d’altres busquen en tots dos especialistes fer real l’expectativa que tenen que el rellotge de sol sigui, per si mateix, un element bell i plaent. Segons el David, tot un apassionat del que fa, tant usar morter com pintar-hi per sobre quan s’asseca és sinònim d’unes garanties de qualitat i durabilitat que ni el ciment ni les pintures industrials poden igualar. Per no parlar, tal com recorda, dels pigments naturals que s’ocupa de subministrar-se, la majoria dels quals són inorgànics, és a dir, aquells que són d’origen mineral no biològic, com terres o roques.

Segons el David, la seva feina és a mig camí entre la d’un pintor i la d’un paleta. I de la d’un cirurgià amb un bisturí: ha de plasmar amb exactitud els càlculs del Xavier

En aquest punt, la construcció del rellotge, la part final i definitiva, és la síntesi de les tasques prèvies, tant el càlcul com el disseny, i requereix uns coneixements de les tècniques constructives i artístiques equiparables a l’exigència que té el Xavier en els càlculs. Segons el David, la seva feina és a mig camí entre la d’un pintor i la d’un paleta. I, alhora, de la d’un cirurgià amb un bisturí: ha de plasmar amb exactitud els càlculs del Xavier, no tan sols encaixant de manera correcta el gnòmon amb un regruix d’un centímetre i mig endins del morter: a més, cal senyalar cada línia que marca les diverses hores en el quadrant. Aquesta feina es fa més senzilla gràcies a les plantilles pautades que el Xavier prepara a escala 1:1, i que el David fa servir per marcar la paret amb una mena de drap fi que actua com a esponja carregada de pigment que es queda als forats.

“Has d’estar al tanto, amb qualsevol cosa ho pots desbaratar”, relata el Xavier, i el David afegeix que “una variació de tres mil·límetres ho canvia tot”. Però no tan sols es tracta de precisió, sinó també de temps i bona preparació: “Tranquil·litat i tenir-ho tot a punt, que no falli res, perquè sempre faltarà alguna eina o alguna cosa”, concreta el David. I és que aquesta feina s’ha de fer en un sol dia, ja que el morter s’endureix i exigeix rapidesa a l’hora de decorar-lo, sigui amb pintura en fresc o amb l’esgrafiat, la tècnica basada a traçar dibuixos a sobre del morter de manera que en quedi descoberta la capa interior, despullada de la pintura superficial. La pintura, però, segons el David, ofereix més varietat cromàtica.

Avui dia, és més aviat l’estètica el que crida l’atenció de la gent, i no pas el caràcter pràctic d’un rellotge que queda en l’ostracisme amb l’existència d’altres de molt més senzills, exactes i fàcils de llegir

La feina artística i artesana que fa el David culmina els càlculs del Xavier d’una manera elegant i, sobretot, fent de cada rellotge una peça única, bella i que distingeix i realça els espais on s’ubiquen. Avui dia, segons ells, és més aviat això el que crida l’atenció de la gent que en desitja un, i no pas el caràcter pràctic d’un rellotge que queda en l’ostracisme amb l’existència de rellotges molt més senzills, exactes i fàcils de llegir. Per al Xavier, també es tracta d’una qüestió econòmica i de temps, cosa que no fa accessibles a tothom els rellotges. El preu mitjà d’un rellotge voreja els 1.500 euros, que es reparteixen en proporció a la feina i el temps dedicat, encara que és molt variable. Sobretot, el del David, ja que la construcció de cada rellotge és un món diferent. Són uns preus que cadascú interpreta segons la seva escala de valors, i el preu no fa la cosa, però és clar que el Xavier i el David els ajusten tant com poden, perquè la seva intenció més genuïna no és econòmica. A més, recordant el que deien que tots els rellotges es calculen igual, el Xavier reivindica que, si ho volgués, qualsevol persona podria ser “quadrantera”, així com ho és ell.

De demanda, diuen, en van tenint, però tampoc es fan gaire propaganda, ja que aquesta ocupació tampoc és la seva feina principal. Com en tantes coses, funciona, més aviat, amb el bocaorella, però també quan algun mitjà de comunicació s’apropa a conèixer-los. Esperen que aquest reportatge els serveixi perquè alguna persona sensible i curiosa s’interessi pels rellotges. Tothom que els fa un truc i els demana un rellotge acaba “encantat i il·lusionat”, segons el Xavier, i tots dos acaben satisfets veient un rellotge posat en una paret. Tant com durant aquesta estona en què ens han explicat com es fan, sense rellotges, sense mòbils, amb càlculs, tècniques artístiques i constructives antigues i molta estima per la feina. Perquè, com diu el David, “al cap i a la fi, tot és feina. Feina que t’agrada, i que fas perquè vols. T’ho mires, ho tries… El resultat, llavors, sempre serà positiu”.