“Aquí us morireu de pena i de fred.” A en Gerard Quer (Barcelona, 1992) se li va quedar gravada a la memòria la frase que els va etzibar el primer veí amb qui van intercanviar paraula a Vilada, al Berguedà. Ell i la seva parella, tots dos nascuts i criats a l’Àrea Metropolitana, s’aventuraven el 2018 a cercar pis en aquest municipi prepirinenc de poc més de 400 habitants, disposats a capgirar la seva vida en la majoria d’aspectes. Serveis, transport, habitatge, amistats, feina, paisatge. Tot canviaria. El seu futur veí els advertia de les possibles conseqüències, però, malgrat tot, van decidir tirar endavant i fer el pas. “Tenia raó, ell?”, li pregunto, ingenu. “Pel que fa al fred, molta!”, respon. Però de pena, cap ni una. N’és una prova que, d’aleshores ençà, en Gerard i la seva companya no han canviat de residència. Enguany farà set anys que van traslladar-se a Vilada.

En Gerard és l’exemple paradigmàtic del que avui se’n diu neorural. La ciutat, diu, no li ha cridat mai l’atenció i sempre l’ha percebut com una ratera aclaparadora, plena d’estímuls que no deixen marge per a la introspecció. Amb només 25 anys, va fer un cop de volant vital i va decidir abandonar la rodalia de Barcelona a la recerca d’un entorn molt més natural i tranquil, suggeridor paisatgísticament, allunyat del trànsit, del ciment i del fum. I com ell, molts més.

Un 38,3% dels joves que resideixen en àrees urbanes tenen el desig de traslladar-se a un municipi rural, molts més que a l’inrevés

El que en Gerard va acabar materialitzant és una aspiració cada cop més creixent en un gruix important dels joves catalans. Un 38,3% dels que resideixen en àrees urbanes tenen el desig de traslladar-se a un municipi rural, molts més que a l’inrevés (un 26,3%), segons el recent estudi L’atracció del camp i de la ciutat: percepcions i preferències de la joventut catalana respecte de l’entorn residencial, elaborat pels geògrafs Oriol Nel·lo i Joan Checa i encarregat per la Direcció General de Joventut. Aquest anhel neorural, en un context marcat per un encariment de l’habitatge desfermat, ha augmentat un 31% entre el jovent principatí en tan sols cinc anys.

La infantesa i l’adolescència d’en Gerard, però, queden molt lluny del Berguedà. Ell va viure fins als quatre anys en un bloc de pisos de Ciutat Meridiana, una de les zones més aïllades i amb la renda més baixa de la capital catalana. Escorat al nord de Barcelona, a la falda de Collserola, el barri va néixer com un bolet als anys seixanta, sense els serveis i els equipaments més bàsics, fruit d’una promoció immobiliària d’edificis gairebé idèntics que tenia com a objectiu acollir els immigrants provinents del sud d’Espanya. Aquí van anar a parar els avis materns i paterns d’en Gerard, aquests últims amb una parada al mercat del barri, d’on no han marxat mai.

En Gerard va viure fins als quatre anys a Ciutat Meridiana, una de les zones amb la renda més baixa de Barcelona. Després, els seus pares es van traslladar a Mira-sol, un barri residencial de Sant Cugat

Quan Quer tenia quatre anys, els seus pares van decidir canviar els blocs de pisos de Ciutat Meridiana per una casa, i van marxar a Mira-sol, un barri residencial de Sant Cugat del Vallès que amb prou feines estava asfaltat. Aleshores molts barcelonins hi tenien una segona residència, però els seus pares hi van establir el domicili habitual. “Van comprar un xalet al preu d’un pis de Barcelona i se’l van arreglar. Allà és on vaig créixer i on em vaig criar”, assenyala en Gerard. Així i tot, el seu vincle amb la capital catalana va continuar sent estret. “Els meus avis han continuat vivint a Ciutat Meridiana, el meu pare és autobuser a Barcelona, ma mare hi treballa d’infermera en un hospital...”, explica. La vida, però, la feia entre Mira-sol, on vivia, i Bellaterra, on va estudiar fins que va acabar l’institut.

En Gerard va provar de cursar Infermeria a Terrassa, però al cap de dos anys va deixar la carrera per intentar formar-se en el que sempre havia estat la seva passió, la cuina. Ell va pertànyer a la primera fornada d’alumnes que van estudiar Ciències Culinàries i Gastronòmiques i, durant aquest període, se li van obrir noves oportunitats laborals. “Jo havia treballat en una carnisseria a Sant Cugat, al McDonald’s de Ripollet un estiu... Sempre m’havia agradat tot el relacionat amb el menjar i la cuina. Però en aquesta carrera hi vaig trobar un contacte que em va donar feina al nord d’Eivissa a l’estiu i, a partir d’aquí, vaig començar a anar-hi a fer la temporada”, recorda. “Durant les vacances feia quartos i a l’hivern venia aquí a estudiar.” Després de la seva primera temporada vivint sol a Eivissa, Quer va decidir independitzar-se quan va tornar a Catalunya, aquest cop encara al Vallès.

En acabar la universitat, en Gerard va haver de deixar el seu pis de Cerdanyola i va decidir marxar de l’Àrea Metropolitana

“Devia tenir 22 o 23 anys. Un parell de col·legues més s’hi van animar i vam agafar un pis de lloguer a Cerdanyola. Era al típic barri que van construir durant el franquisme per als curreles, amb tot d’edificis iguals, com a Ciutat Meridiana. Allà vaig anar fent, vaig continuar dedicant-me a la restauració mentre estudiava, i me’n vaig tornar a Eivissa un parell d’estius”, explica. En acabar el grau universitari, els dos amics amb qui Quer compartia habitatge van marxar a treballar a Sud-amèrica, la qual cosa va provocar que en Gerard hagués de deixar el pis de Cerdanyola. Va ser aleshores quan va decidir deixar l’entorn metropolità i es va traslladar a una zona on la natura era molt més present, una decisió que va prendre sense gairebé premeditació i fruit d’una conjunció de circumstàncies a les quals es va veure empès.

Tornar a casa dels pares estava descartat, i trobar un pis on viure sol a l’Àrea Metropolitana es presentava com un periple gairebé impossible i impagable. “Precisament hi havia uns amics que havien fet el pas i estaven vivint en una masia molt xula aquí a prop, a Santa Maria de Merlès, entre el Lluçanès i el Berguedà. Els havia vingut a veure diversos cops, estaven molt bé i justament dos dels quatre col·legues marxaven, així que em vaig quedar una habitació.”

La recerca d’un entorn rural i proper a la muntanya va ser un dels aspectes que va tenir més pes en la marxa d’en Gerard al camp

Tot i que el factor de l’habitatge i la impossibilitat de pagar-se’n un a prop de Barcelona van tenir un pes relatiu en la decisió, la recerca d’un entorn rural i proper a la muntanya va ser un dels aspectes més preponderants en la marxa d’en Gerard de la ciutat. De fet, segons l’estudi de Nel·lo i Checa, aquest és el principal motiu amb què justifiquen els joves de contextos urbans el seu desig d’anar a viure al camp (un 71,6% dels enquestats). En el cas de Quer, aquesta pulsió “ruralita” venia de lluny.

“Sempre m’havia agradat molt la muntanya i ja tenia els ulls posats al Berguedà”

“Sempre m’havia agradat molt la muntanya i sempre que podia tirava cap allà. Amb els meus pares veníem a Rasos de Peguera a buscar bolets, jo venia de colònies a Casserres amb el col·le, anava amb els col·legues a cases rurals, marxava a fer excursions o a escalar... Ja tenia els ulls posats aquí”, reconeix. Si bé en Gerard assegura que li agradava la seva vida tant a Cerdanyola com a Mira-sol, les seves prioritats, diu, eren unes altres. La masia dels seus amics al Berguedà era l’oportunitat idònia per materialitzar el seu anhel.

“A Merlès, fèiem un hort i no ens creixia, teníem un galliner i en una setmana se’ns fotien totes les gallines... Érem quatre xavals amb ganes, però molt pixapins”

En Gerard va arribar a la Catalunya Central el setembre del 2017, amb uns quants diners estalviats però sense cap feina. En aquell moment s’estava coneixent amb la seva actual parella, que continuava residint al Vallès. “Allà a Merlès em movia molt i realment no estava fent una vida rural com a tal. Fèiem un hort i no ens creixia, teníem un galliner i en una setmana se’ns fotien totes les gallines... I això que teníem gossos a casa! Érem quatre xavals amb ganes, però molt pixapins”, confessa Quer. Després de tres mesos vivint dels estalvis, al desembre va començar a buscar feina.

“Vaig parlar amb un home que regentava una empresa d’aventura. Havia agafat la concessió d’una àrea esportiva al pantà de la Baells i buscava un cuiner”, recorda. Amb la feina tancada, en Gerard va començar a buscar pis amb la seva parella a Vilada, el poble que queda al costat del negoci. “Al desembre em va oferir la feina, a la primavera del 2018 vaig començar a preparar la temporada i, al juny, quan ja obríem cada dia, ens vam traslladar a Vilada”, explica. És en el moment que ell s’estableix definitivament a l’Alt Berguedà en parella i amb feina allà quan, segons Quer, comença per a ell la vida real de poble i se submergeix de ple en la quotidianitat rural.

El 2018 en Gerard es va traslladar a Vilada amb la seva parella després de trobar feina al pantà de la Baells

En Gerard assegura que establir-se a Vilada no li va generar cap mena de por ni vertigen. “Jo ja estava una mica enamorat de la muntanya i tenia la decisió ben clara. Si fessis aquesta mateixa pregunta a la meva parella, segur que et respondria diferent. Ella és una persona molt més social i familiar, i sí que ha patit més la distància, perquè no tens els teus a prop i els ha trobat a faltar. Hi havia dies que, si estava sola, baixava al Vallès, per exemple. Per això et dic que és normal que hi hagi entorns que no ho vegin clar”, argumenta. Tots dos, però, també van comptar amb l’avantatge que un grapat dels seus amics van fer el mateix camí cap al món rural seguint el seu exemple, amb la qual cosa l’adaptació va ser més senzilla. “De fet, fins i tot vam fer un grup de WhatsApp que es deia «Cerdanyola del nord»!”, reconeix.

“Abans de la covid, la diferència del preu de l’habitatge amb l’AMB era molt considerable.” En Gerard va trobar un pis de lloguer a Vilada per només 325 euros

A diferència del que ja passava a la majoria d’entorns urbans, trobar habitatge aleshores a Vilada no va ser missió impossible. “Per sort o per desgràcia, vam vindre aquí abans de la covid, i la diferència de preu era molt considerable. És veritat que el Berguedà és a hora i poc de Barcelona i sempre hi ha hagut força demanda: hi ha moltes més segones residències, Manresa també té molts polígons i molta penya que viu aquí treballa allà... Però els preus eren baixos, i vam poder trobar un pis molt assequible”, relata. L’immoble tan sols els costava 325 euros mensuals, un import molt allunyat de les xifres metropolitanes, i hi havia l’avantatge de pagar un cànon d’aigua trimestral irrisori atesa la proximitat entre la Baells i el municipi de Vilada.

“Quan va venir la covid, però, va haver-hi un canvi. Molta gent que s’havia muntat feines al voltant de l’ordinador i podia teletreballar va pujar cap aquí dalt a viure. També hi va haver molta gent que es va quedar tancada allà baix durant el confinament, i això va fer pensar a molts de tenir una casa a la muntanya, sobretot segones residències compartides entre famílies d’amics. Això és el gran mal d’ara mateix. És molt complicat trobar un pis aquí, i la diferència de preu amb Barcelona no és tanta”, afirma. L’escola de Vilada exemplifica aquest creixement demogràfic. En tan sols cinc anys, ha passat de rebre menys d’una desena de famílies a acollir-ne gairebé una quarantena, segons Quer.

En Gerard i la seva parella van driblar aquest augment de la demanda amb un marge de dos anys, però els inicis al poble no van ser del tot fàcils. “En certa mesura, el veí que ens va dir que ens moriríem de fred tenia raó, perquè el pis no tenia calefacció. Pensa que al gener hi havia dies que se’ns feia gel als vidres per dintre!”, exclama. “Jo no soc gaire fredolic, però el pare de la meva parella és instal·lador de calderes... Ja et pots imaginar que a casa seva no han passat fred mai”, explica entre rialles.

Després de la pandèmia, la demanda d’habitatge i de segones residències va augmentar al Berguedà. “Ara és molt complicat trobar un pis aquí, i la diferència de preu amb Barcelona no és tanta”

Pel que fa a les relacions amb el poble, les primeres impressions van ser una mica hostils. “Quan vam arribar ens deien que compréssim el butà en un lloc i el pa a l’altre, perquè no es pensessin que només anàvem a un dels dos comerços, coses així... Al final, res més lluny de la realitat. És cert que si no surts del poble pots acabar una mica intoxicat, per això també voltem molt. Però a Vilada ho sabem tot de tots i no passa res. El Maurici, el veí que ens va dir que ens moriríem de pena i de fred, ara és com el nostre avi. Ell em recull els paquets que m’arriben, jo el vaig a veure i li pujo carn quan n’hi falta, li fèiem la compra a Berga durant la pandèmia...”, subratlla. “Quan vivia a Cerdanyola, en canvi, en dos anys i mig no vaig arribar a saber com es deia el meu veí de replà.”

Quer opina que els pobles i la seva gent no són tan hermètics per als nouvinguts com de vegades sembla. “Si vols ser un més del poble, ho pots ser, i tothom et rebrà amb els braços ben oberts”

En Gerard, en relació amb això, destaca que a Vilada el tracte amb la gent és molt més proper que a la ciutat. En contra dels prejudicis que ell mateix tenia en un principi, Quer opina que els pobles i la seva gent no són tan hermètics per als nouvinguts com de vegades sembla. De fet, va ser aquest bocaorella el que el va ajudar a trobar habitatge més endavant a Vilada. La clau, pensa, rau en l’actitud que té un mateix per integrar-s’hi, una opinió que comparteixen tots els amics vallesans que, com ell, van decidir deixar la ciutat. “Cap dels nostres col·legues que viuen per aquí ha tingut mai cap problema. De vegades et poden fer bromes, et poden dir «pixapí» al bar, per exemple, però sempre va amb bones intencions. Si vols ser un més del poble, ho pots ser, i tothom et rebrà amb els braços ben oberts”, assegura. “De fet, pel que fa a socialitzar, no he tingut cap problema. Som només 400 i pico a Vilada, però podria estar cada tarda al bar.”

No obstant això, en Gerard sí que creu que inicialment les diferències entre el tarannà dels neorurals i el dels autòctons en alguns aspectes són remarcables, i de vegades les dues realitats poden xocar. “Aquí, fa no tant, la vida era molt complicada. El meu veí m’explicava que a Puig-reig, d’on ells són, el dia que naixies ja sabies quina màquina et tocaria a la fàbrica. Era tot molt dur i, per tant, hi ha una consideració molt diferent cap a moltes coses. Per exemple, cap als animals. Aquí és molt normal tenir un gos al carrer suelto, a fora, que es mogui per tot arreu. A Barcelona dirien que està abandonat, no? Al principi, molt neorural s’escandalitza amb aquestes coses. Hi ha la broma aquesta de «no has viscut en un poble fins que no has agafat un gos, has trucat al propietari i t’ha fotut la bronca per agafar-lo», saps?”, ironitza Quer.

En Gerard treballa en una cooperativa ramadera que comercialitza la carn dels petits productors de la comarca sense dependre del mercat i a un preu just

Després d’un temps treballant a la Baells, i amb la vida ja establerta a Vilada, un desacord amb el propietari del negoci va provocar que en Gerard deixés la feina. “I sort d’això, perquè va arribar la pandèmia i l’empresa va tancar. Després, amb la sequera, les activitats del pantà han caigut”, afirma. Des de llavors, en Gerard treballa a Ramaders de Muntanya del Berguedà, una cooperativa que va néixer amb la intenció de comercialitzar la vedella –i, més endavant, també el pollastre– dels petits productors de la comarca sense dependre del mercat i a un preu just. “En aquell moment vaig entrar per substituir un noi que estava a l’escorxador de pollastres de Casserres preparant comandes. Després vaig estar a Berga desfent vedella, d’aquí vaig passar a fer una mica de comercial i ara estic de gerent amb un company de la comarca”, explica satisfet.

El seu canvi de feina, seguit del canvi de residència a una casa del poble amb jardí i hort, van ser els passos definitius en la seva integració al món rural. En Gerard ja no era només un habitant més de Vilada, sinó que treballava plenament vinculat al sector primari, braç a braç amb els petits ramaders que produeixen carn de quilòmetre zero en règim extensiu i que formen part de l’ADN de la comarca. Aquesta feina, que el fa voltar molt per tots els racons del Berguedà, li ha permès conèixer amb profunditat el sector des de dins i teixir una bona xarxa de contactes i amistats de gent que, com ell, viuen connectats a la terra i al món rural.

Quin és el principal canvi que ha notat des que viu aquí? “T’adones que tens temps. Temps per fer el que tu vols, temps per estar sol o, fins i tot, temps per no fer res”

A mesura que parlo amb en Gerard, percebo que no té cap intenció de tornar a la seva vida anterior a la ciutat ni té cap rastre de penediment o enyorança per haver-ne marxat. Aquí ho té tot: una bona feina, una casa espaiosa a un preu molt més baix que qualsevol llodriguera a Barcelona, un entorn natural privilegiat i una bona vida social i lúdica. Li pregunto quin és el principal canvi que ha advertit des que viu aquí, i la seva resposta és clara i concisa. “La percepció del temps”, apunta. “T’adones que tens temps. Temps per fer el que tu vols, temps per estar sol o, fins i tot, temps per no fer res. Potser no tens tants plans o inputs com a la ciutat, i comences a valorar-ho i a adonar-te que aquest temps també és fonamental.” Llegir, cuidar-se de l’hort, buscar bolets, passar les tardes a la muntanya, conèixer país o, simplement, avorrir-se. Coses tan mundanes com aquestes, que en Gerard no tenia en compte a la ciutat, ara són cabdals. “Ara bé, si vols anar al Zara, ho tens més xungo”, afegeix.

En Gerard opina que la manca de serveis és un dels grans problemes de viure a l’Alt Berguedà

“Molta gent necessita baixar de casa i tenir-ho tot a l’abast, com a Barcelona, però aquí al poble no tens les facilitats de tenir un supermercat al costat. El Decathlon més proper el tens a Manresa, el Zara el mateix, l’Ikea a Sabadell... També és una qüestió d’ideals i de prioritats a la vida”, assenyala. No obstant això, en Gerard sí que opina que la manca de serveis, més enllà dels capricis, és un dels grans problemes de viure a l’Alt Berguedà. “A Vilada, encara ara, si un diumenge a les dues del migdia no has decidit què sopes, no sopes. Hauràs d’agafar el cotxe per poder menjar. Hi ha un colmado al poble que ven una mica de tot, però no t’esperis gaire cosa més. Un paki de Barna li dona 3.000 voltes, a aquella pobra dona. Per tant, jo crec que sí que has de sacrificar moltes coses quan vens aquí, pel que fa a serveis sobretot”, afirma amb contundència. 

“Sense cotxe, aquí no ets ningú. Alhora, també és la teva major despesa. De vegades arribem a gastar més en benzina que en lloguer”

El transport públic és una altra de les assignatures pendents de la comarca. “Sense cotxe, aquí no ets ningú”, assevera en Gerard. A Vilada, diu, el bus cap a Berga només passa dos cops al dia. “Tu també hi pots entrar, però és per al jovent que va a l’institut”, apunta. Quan la gent gran ha d’anar al metge a fer-se una analítica, el Consell Comarcal els posa un taxi. El vehicle privat és una necessitat per a tothom, tant per motius laborals, com sanitaris, comercials o lúdics. “Per anar a veure cinema a la fresca, per anar al teatre, per anar d’excursió, a festes majors... Sense cotxe no pots accedir a la cultura, tampoc. Alhora, crec que també és la teva major despesa. De vegades arribem a gastar més en benzina que en lloguer.”

“Aquí estàs lluny de tot, i això condiciona una mica les teves relacions d’amistat i familiars. Ho has de fer tot amb planificació i no hi ha marge d’improvisació; has de buscar les situacions”

En relació amb això, un altre dels aspectes negatius de viure a Vilada segons en Gerard és la distància, que sempre salva amb el vehicle privat. “Aquí estàs lluny de tot, i això condiciona una mica les teves relacions d’amistat. No t’ha de fer res baixar per quedar, però no ho pots fer massa sovint”, reconeix. “No es crea la situació, sinó que l’has de buscar. Ho has de fer tot amb planificació i no hi ha marge d’improvisació. I tant que pots fer birres amb la gent del poble, són maquíssims, però es fa complicat continuar cuidant els teus vincles anteriors d’allà baix, també la família, per culpa de la distància. De fet, el tema dels pares és potser el més complicat”, assegura. “Si he d’anar a veure la meva cosina patinar, m’he de fotre el tute d’una hora i quart d’anada i una altra de tornada per, potser, només mitja hora. El mateix per a un sopar. Però a mi, pel que pago de lloguer, per la meva feina a la cooperativa o per l’estil de vida que tinc, em val la pena aquest sacrifici. A molta altra gent no.”

El vincle que té en Gerard amb la muntanya i la natura, juntament amb el temps de qualitat del qual disposa, és el que el manté lleialment ancorat al Berguedà. Sortir de la feina i, per exemple, poder anar a buscar bolets: tot això compensa qualsevol maldecap generat per la manca de transport públic, de serveis o per la distància. Per tot plegat, Quer veu el seu futur al Berguedà i preveu que se’n penediria molt, si hagués de marxar de la comarca. “En cas que decideixi formar una família, criar els nens aquí dalt ha de ser molt millor que a Barcelona. Aquí encara veus la canalla jugant al carrer... Allà baix, en canvi, tens el teu fill envoltat de ciment i de pantalles i és difícil trobar un espai fora de casa, lliure i no mercantilitzat. Si no tens una bona capacitat econòmica per portar-lo a extraescolars i que faci mil coses, el nen ho tindrà més complicat”, argumenta Quer.

“En cas que decideixi formar una família, criar els nens aquí dalt ha de ser molt millor que a Barcelona”

És precisament aquest entorn privilegiat que facilita la criança, el contacte amb la natura o el temps de qualitat el que, sobretot després de la pandèmia, va fer augmentar la demanda d’habitatge al Berguedà i, de retruc, va esperonar-hi el negoci immobiliari. “A molts propietaris els va començar a sortir més a compte posar el pis a Airbnb que no pas llogar-lo, i van començar a veure l’habitatge com una possibilitat d’inversió més”, lamenta. “Van adonar-se que hi havia la possibilitat de donar un valor afegit al totxo, més lucratiu que el que tenia aleshores, i això ho està pagant la gent que només busca un lloc on viure.”

Segons en Gerard, aquest és el principal problema que pateix la comarca, més enllà de la manca de serveis. Les segones residències en són en gran mesura les culpables i, sovint, això provoca reticències entre els berguedans cap als urbanites que hi van a esbargir-se. “És força habitual aquest pique entre la gent d’aquí i els pixapins, però sort que hi ha interès a visitar la comarca. El Berguedà té potencial, però brillava quan hi havia mineria, quan el tèxtil era potent, quan l’agricultura i la ramaderia estaven molt més desenvolupades... A Vilada, per exemple, abans hi vivien més de mil persones, ara poc més de dos centenars. Ens agradi o no, ara la comarca viu principalment del turisme i de la temporada d’estiu, perquè és la muntanya que hi ha més a prop de Barcelona. Malgrat les reticències, jo crec que els berguedans saben que necessiten els pixapins més del que diuen”, opina Quer. Ell mateix ha constatat aquesta realitat tant quan treballava a la Baells com actualment, a la cooperativa ramadera, des d’on percep l’augment de consum de carn a la comarca durant l’estiu.

“Malgrat les reticències, els berguedans saben que necessiten els pixapins més del que diuen”

La falsa concepció que la vida de poble és més barata serveix a molts empresaris per justificar que els salaris de la comarca siguin més baixos

“Un altre dels problemes d’aquí és la falsa concepció que la vida de poble és més barata. Abans el lloguer sí que era molt més econòmic, però ara no, i si tens en compte el tema de la distància i el que et gastes en transport, realment no hi ha tanta diferència”, detalla. En Gerard critica que aquesta retòrica serveix a molts empresaris per justificar que els salaris del Berguedà puguin ser més baixos que en zones metropolitanes. “Aquesta concepció hi és, en tot el món rural, i crec que a Barcelona s’ha notat més la pujada de sous que aquí. En un cambrer potser no hi ha tanta diferència, però en càrrecs intermedis de pimes sí que es nota”, critica.

Malgrat totes les dificultats quotidianes que es deriven de viure en un poble amb pocs habitants i serveis, en Gerard no ho canviaria per res. Cada cop que torna a l’Àrea Metropolitana es reafirma en la decisió que va prendre fa sis anys. “Notes que tot és molt més estressant, que hi ha molt més de soroll i menys tranquil·litat. Filosòficament parlant, perceps també que hi ha molta més impersonalitat i anonimat. Amb la meva parella, per exemple, riem molt quan entrem a botigues, saludem i ens miren estrany perquè no hi estan acostumats”, comenta. “Venint aquí he perdut la proximitat als llocs i a alguns serveis, però he guanyat moltíssimes coses, com el contacte amb els veïns.”

“Barcelona cada cop és més cara i està més saturada, amb la qual cosa estàs una mica obligat a marxar-ne”

Temps lliure, natura, calma, suport comunitari i una feina arrelada al territori. Tot això, per al Gerard, pesa molt més que tenir-ho tot a prop. Ell pronostica que, si actualment gairebé dos de cada cinc joves de ciutat volen fer el pas de marxar d’entorns urbans, en un futur en seran molts més. “La gent se n’anirà adonant, i és totalment normal que prefereixin anar-se’n cap al camp. Barcelona i la costa cada cop estan més saturades i són més cares, s’està estenent la taca, amb la qual cosa estàs una mica obligat a marxar-ne, encara que t’hi vulguis quedar.” 

Mentre el camp s’eixuga i les ciutats arriben al seu límit, urbanites com en Gerard ajuden a reequilibrar la balança demogràfica

En Gerard és la demostració perfecta que el neoruralisme pot ser un antídot contra el despoblament. I, també, que és el futur. Mentre el camp s’eixuga i les ciutats s’atapeeixen i arriben al seu límit, urbanites com ell ajuden a reequilibrar la balança demogràfica repoblant i omplint aquells entorns rurals castigats per la manca de serveis i infraestructures. Ara, a més, és més fàcil que mai. Vilada així ho exemplifica: els neorurals han revifat una escola que estava a punt de tancar i han aturat la sagnia de gent provocada per la davallada del sector industrial a la comarca. Camp i ciutat són dos mons destinats a entendre’s.

El neoruralisme pot ser un antídot contra el despoblament

Després de sis anys vivint al Berguedà, les inseguretats inicials de la parella d’en Gerard ja s’han esvaït. “Ara és ella qui no vol marxar, està molt més convençuda que jo!”, ironitza Quer. “Sempre em diu que, si mai ho deixem, me n’hauré d’anar jo”, diu entre rialles. “Al final, traslladar-se al Prepirineu és una mica com el que deien a la pel·lícula francesa Benvinguts al nord: «Plores dos cops: un quan arribes i un altre quan te n’has d’anar».”