A la carretera de la mort, un rellotge de sol. “Ell és el sol, l’ombra sóc jo, tu ets el temps”, hi ha escrit. Es troba a la façana lateral d’un casalot, Can Gustà, on resideix l’artista Ignasi Esteve. En aquesta carreterota, la nacional al seu pas per Bàscara, hi va morir massa gent abans que es prohibís que els camions passessin pel mig del poble, ara fa onze anys. Més o menys en aquella època, l’Ignasi s’hi va instal·lar.

Venint d’Orriols, la mirada s’enlaira per veure el rellotge amb unes broques llargues que moren en unes pardaleres de terrissa negra de Quart. No és només el rellotge, que fa embadocar: també són les pintures murals al fresc, i aquest edifici del segle XIX, que l’Ignasi ha convertit en el seu estudi, en el seu espai expositiu, en casa seva, en una obra d’art en si mateixa. Ha vestit la casa: per dins, de quadres i mobles de la seva família i del seu avi, l’arquitecte gironí Josep Esteve Corredor; per fora, d’escultures, flors i plantes. Una col·lecció de cítrics i tot de rosers de varietats antigues: dels que hi devia haver fa més d’un segle al jardí d’una casa com aquesta.

El jardí, enclotat rere la façana de llevant. S’hi accedeix per unes escales, força distingides, que surten de la galeria de la planta baixa. Al centre, una escultura, la Mediterrània de Domènec Fita, mestre de l’Ignasi. Una reproducció d’una dona nua i tombada; avui esquerdada i esquitxada amb pintura: una manera de matar el pare, el pare artístic. A mà dreta, una paret de rajols altíssima, on l’Ignasi ha recreat un jardí pixelat. Un jardí acolorit i amb tons blaus, com el seu univers: un món de tots els blaus possibles.

És des d’aquí que es pot contemplar la part més bonica de la casa, que no és pas la de la façana principal: les galeries d’arcs de la planta baixa i del primer pis, i la balconada del segon. Les galeries, dibuixades amb animalons i cossos anatòmics, clàssics, d’un temps mitològic. De l’edifici en sobresurt un badalot decorat amb merlets enrajolats: una torreta que porta al terrat.

Pujant per les escales interiors, abans d’arribar al terrat, una pintura de santa Llúcia: amb els ulls al plat i una aurèola dels colors de l’arc de Sant Martí. El sostre de les escales, tenyit amb blauet i estrelles daurades. Com si fos una capella popular. Sembla la culminació d’aquest aire hedonista que impregna la casa i l’obra de l’Ignasi. Un aire que ens ve a dir que l’art no ha de ser pràctic: tan sols ha d’embellir la vida. També la d’aquest poble, tan avesat a la mort.