Si la vida s’hagués de pintar, diu Ignasi Esteve, seria de color gris. Perquè la realitat, assegura, és fosca, negra, dura, violenta i agressiva. “I no posicionar-se és condemnable”, opina el pintor nascut a Girona el 1963. Ell es rebel·la a la seva manera: amb una pintura colorista, voluptuosa, eròtica. L’obra d’Ignasi Esteve neix de la recerca del confort, busca embolcallar-te, endinsar-te en boscos i jardins, dir-te en veu baixa: “Aquí estàs protegit. Embadaleix-te amb la bellesa que t’envolta”. I com a artista s’afanya a recrear submons ideals o idealitzats, el no-lloc, la utopia. Utopia, una paraula que repeteix al llarg de la nostra conversa un matí de primavera a Can Gustà de Bàscara.

Aquesta casa noble del segle XIX situada a la carretera que, com una cicatriu, parteix el poble en dos, reflecteix la idea de bellesa de l’artista. Hi viu, hi té l’estudi, des de fa deu anys: “Aquesta casa és un intent de trobar allò que des de ben petit busco. Sempre he tingut la fascinació de trobar-me envoltat d’elements bonics, tridimensionals: teixits, dissenys, pintures, colors, mobles i plantes”.

“Aquesta casa és un intent de trobar allò que des de ben petit busco. Sempre he tingut la fascinació de trobar-me envoltat d’elements bonics, tridimensionals”

Després de llicenciar-se en Belles Arts i de treballar com a docent, amb trenta anys va decidir “sortir del cavallet”, de la tela i el quadre. Des d’aleshores, ha pintat pells i cossos, façanes i parets, ha transformat espais i jardins. El cos és un dels tòpics de la seva obra. També el paisatge i la natura. El color, però, és el que ho impregna tot. La insígnia del seu estil: “El desig em sorgeix a partir del color, després busco una raó i començo a pintar”. El color, per damunt de la forma: “Hi ha qui treballa l’estructura, la línia i el dibuix, i hi ha un altre tipus de gent que busquem l’expressió de les emocions a través d’un món cromàtic i sensitiu, potser també més relatiu, efímer i inconcret”.

A Girona es parla del “blau Ignasi Esteve”. Aquest color l’ha acompanyat des de fa quaranta anys. L’any 2024, museus i centres d’art de Girona li han dedicat quatre exposicions. La retrospectiva portava per títol “Des del primer blau”. L’Ignasi, però, resta importància a aquest color tan seu: “Això del «blau Ignasi Esteve» em fa gràcia i em complau, però no és real perquè no existeix. No deixa de ser un blauet retocat amb una mica de carmí. Els blaus, els colors, existeixen en relació amb d’altres”.

Defuig les rectes i els angles. El seu és un imaginari ensucrat, arrodonit, curvilini, hedonista. Però també hi ha contundència en les seves pintures, que aconsegueix jugant amb els colors: “L’efecte punyent el trobo a través de colors complementaris nets: el taronja i el blau o el vermell i el verd. Aquests colors, oposats en l’espectre cromàtic, creen aberració òptica: sembla que es trepitgin i es moguin”.

A Girona es parla del “blau Ignasi Esteve”. Aquest color l’ha acompanyat des de fa quaranta anys

La petjada d’en Fita i l’avi arquitecte

A la primera planta de Can Gustà, amb vista al jardí, hi ha un despatx amb una biblioteca. Quadres penjats d’homes llegint: en Pau, la parella de l’Ignasi, i l’Uzman, que li havia fet de model per pintar. Hi té un gran moble que era del seu avi, l’arquitecte gironí Josep Esteve Corredor. A l’eixample de Girona, i d’Olot, va construir-hi nombroses cases d’estil noucentista, d’altres d’eclèctiques, durant els anys vint i trenta del segle passat.

“La gent necessita moments de reconèixer que també podem trobar bellesa en el món on vivim”

Al costat de la porta, l’Ignasi hi té penjat un acudit emmarcat de l’humorista i dibuixant Valentí Castanys. El quadre era del seu avi Josep. Hi surt el blauet: “De petit, aquest color ja era un punt de fascinació”. Qui sap si li ve d’aquí, la fal·lera pels blaus; qui sap quines són les casualitats, els gestos que ens acaben fent com som. Josep Esteve es va morir dos anys després del naixement de l’Ignasi. “L’avi pervivia, però, en els objectes i en les explicacions quotidianes. Saber que em va donar afecte en aquells primers anys de vida, ho sento com una mena de benedicció.” No és creient, però aquest concepte li agrada prou per parlar de les persones que el van acompanyar en la infantesa, quan era el nen que no estava interessat ni en la competitivitat ni en la força, ni en el futbol ni a córrer. A ell li agradava badar, estar-se a casa, dibuixar. “Valoro les benediccions: són reforços que et donen confiança per persistir en la manera de ser com un és: et refermen, et donen un punt màgic, com un talismà, davant la inseguretat. Aquests records, quan et vas fent gran, et reconforten i et fan somriure”, explica.

L’avi va morir només dos anys després del naixement de l’Ignasi: “Saber que em va donar afecte en aquells primers anys de vida, ho sento com una mena de benedicció”

L’artista Domènec Fita també té un paper protagonista en el seu recorregut com a pintor. El febrer de 1963, pocs dies abans del seu naixement, en Fita va fer un retrat  dels seus pares. Havia anat de visita a casa de la família Esteve perquè estava treballant en un projecte amb l’avi arquitecte i va aprofitar per dibuixar el pare i la mare de l’Ignasi. Ho feia sovint, això, en Fita: retratar els seus amics, coneguts i alumnes. Alumnes com l’Ignasi. Perquè l’Ignasi va acabar anant a classes de l’artista, quan es va obrir l’Escola d’Art Fita. La seva primera formadora, però, va ser la pintora Maria Rosa Ferrer Dalgà: “Ella em va educar en aquell moment de la infantesa en què als infants no sempre els has de donar les coses mastegades”.

Aprenem imitant, mirant els altres, rumiant com ho farien ells: “Sempre pensava en què havia fet Picasso a l’edat que jo tenia. No l’he atrapat mai, però, secretament, el volia imitar. I en la meva època de formació, seguia els aprenentatges d’en Fita: fer el traç, la pinzellada, la barreja de colors”. Hi ha aprenentatges que s’han de fer durant la infantesa, a parer de l’artista: “Cal que tornin els oficis: que els nens es cremin, es pessiguin, es tallin… No se’ls ha de sobreprotegir. Jo veia de manera estranya els companys que començaven a pintar amb quinze, divuit o vint anys… Alguns hi feien molta via, però els era difícil aconseguir habilitats de dibuix precises o una observació afinada”.

“Matar el pare” per traçar el propi camí

Entre en Fita i l’Ignasi hi havia la relació que acostuma a haver-hi entre mestres i alumnes, pares i fills, la picabaralla entre qui defensa una manera de fer i qui se’n vol desempallegar: “En Fita era més contundent i més radical. Demanava que també ho fos jo a l’hora d’explicar les coses o a l’hora de pintar. Ell estaria satisfet si veiés el que he anat fent, com el meu propi pare. Però en Fita, potser, hauria volgut una altra cosa. I jo he anat per un altre camí.”

Al mig del jardí de Can Gustà, una estàtua: el cos d’una dona nua estirada, que reposa però en posició d’alerta, amb el cos mig incorporat, els cabells recollits en una cua baixa i la mirada fixa cap endavant. És la Mediterrània d’en Fita; la Mediterrània ultratjada de l’Ignasi amb sanefes blaves i esquitxos de pintura blanca: “Vaig fer una obra per matar simbòlicament el pare, el pare artístic, que és en Fita”. Per a una edició del Temps de Flors de Girona va fer un muntatge amb aquesta escultura i escultures d’animals, la d’una gasela i un llebrer, que en Fita havia modelat de jove. En Fita va acabar rebutjant-les i van acabar a Ceràmiques Marcó de Quart: de tantes còpies que se n’havien fet amb materials emborderits, la forma del motlle inicial va quedar alterada i en Fita no en volia saber res. Fins que un dia, l’Ignasi, desafiant el seu mestre, les va recuperar i les va exposar pintades per ell. Matar el pare, desobeir-lo, voler-lo fer enfadar, no deixa de ser un homenatge. Un reconeixement a qui ens ha fet com som. Encara que sigui per oposició.

Matar el pare, desobeir-lo, voler-lo fer enfadar, no deixa de ser un homenatge. Un reconeixement a qui ens ha fet com som. Encara que sigui per oposició

Els interessos d’Esteve són diferents dels del seu mestre. Als noranta, va aparcar els quadres, i es va començar a pintar a ell mateix. Més tard, va agafar models i amics que es deixaven pintar i el fotògraf Joan Juanola els retratava: “Imprimíem les imatges en tela, lona, paper… Aquells cossos que abans pintava de manera més evocadora, ara els pintava en la realitat”. Amb aquesta idea performàtica, de modelar el món més proper, va ser un dels impulsors de la cooperativa per a la cria del pollastre de raça empordanesa a Orriols, poble alt-empordanès al costat de Bàscara. Una aventura que va durar poc: “Quan els pagesos van veure que hi havien d’invertir massa i que era un risc… se’n van desdir. I jo soc pintor, professor de dibuix; no era gestor. En realitat, soc un científic frustrat”, comenta irònic.

L’Ignasi també s’ha interessat pel paisatgisme i la jardineria. El rerefons és el mateix, un continu en la seva manera de viure, pensar i crear: embellir els llocs que habitem. En xerrades i debats, crida l’atenció als polítics perquè tinguin més criteri a l’hora d’intervenir en l’espai públic: “La idea és entendre que el color forma part del paisatge i que l’hem de tenir en compte, l’hem de tractar bé o amb un cert atreviment, també”. Posa els exemples dels polígons industrials: “Sovint es construeixen de manera ràpida i invasiva i per a la gent del lloc es converteix en un territori agressiu i incòmode. Amb el color, aquests espais es poden integrar o camuflar en el paisatge”.

Embellir els llocs que habitem és un continu en la manera de viure, pensar i crear d’Ignasi Esteve

Ara, fa balanç de la seva trajectòria: “Amb les exposicions que hem fet aquest any, tinc la sensació de plenitud, de tancament, de dir: «Jo he arribat fins aquí com a artista local». Quan estudiava Belles Arts tenia la il·lusió de ser un artista amb més difusió de la seva obra, entrar als museus d’art contemporani. Però la tendència general dels anys noranta no era la que jo podia proposar en aquell moment”. Les seves reflexions em fan rumiar. Les aspiracions d’Esteve: legítimes, comunes per a tantes persones de tants àmbits diferents. Però penso que, sovint, és més interessant intervenir en la realitat més immediata, propera, palpable. I que seguir les intuïcions més genuïnes, honestes, és l’únic camí de l’artista. És la manera de donar a llum una obra autèntica: “Només peca qui s’enganya a si mateix”, va escriure el poeta sabadallenc JMa Uyà, que coneixia bé l’Ignasi.

Can Gustà, la casa utòpica

No s’arriba mai a la utopia, però la utopia serveix per caminar, que deia el periodista Eduardo Galeano. Ignorem quin és el no-lloc en què somia l’Ignasi, però sí que sabem que ha creat un lloc ben singular amb la seva idea de bellesa. Ha revestit amb un aire clàssic i mediterrani una casa despullada: amb grans quadres penjats; amb façanes pintades amb pigments naturals i amb dibuixos de nimfes, sàtirs i altres éssers mitològics; amb un gran rellotge de sol fet pel calculista olotí Josep Clarà, i amb un jardí que recrea com eren els jardins del segle XVIII, l’època en què es va construir l’edifici.

“La casa segueix sent un projecte, m’aporta una certa fantasia. La gent necessita moments d’evasió, de reconèixer que també podem trobar bellesa en el món on vivim. No calen grans inversions ni grans dissenys”, diu l’Ignasi abans d’acomiadar-nos. I explica que encara li queden parets per pintar. Per continuar inventant un altre món. Per apropar-se, una mica més, a la seva utopia.