L’any 2000 naixia l’editorial Meteora. Era un projecte engrescador de la Maria Dolors Sàrries i el seu marit, el Jordi Fernando, filòleg. Després de gairebé divuit anys dedicada a l’educació i d’una jubilació forçada de la funció pública a causa d’un greu accident de cotxe, la Maria Dolors aixecava una nova persiana. “El meu home, que era cap de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, i jo, que havia estudiat Filologia Catalana, vam veure que ens ompliria molt fer alguna cosa relacionada amb el món de les lletres.” I van treballar 22 anys corregint textos, millorant originals, promocionant llibres, relacionant-se amb llibreters o descobrint nous autors.

L’any 2022, més de dues dècades després, van decidir que ja no publicarien més títols. Arribava el moment de la jubilació. “Vam superar tota mena de clatellades: econòmiques, logístiques, d’autors… Però sempre vam treballar molt i ho vam gaudir.” Ja no publica nous llibres, però la Maria Dolors, com a editora, ens en parla des de l’experiència, des del talent cultivat al llarg del temps i des de l’estima inconfusible a la lectura i als llibres.

“Una cosa paga la pena quan aprens. A la vida, fins i tot les males vivències, si en treus un aprenentatge, no són tan dramàtiques”

“Si hagués de tornar a començar, ho faria. Un editor és alguna cosa més que fer llibres. És, sobretot, coneixements i molts aprenentatges. Una cosa paga la pena quan aprens. A la vida, fins i tot les males vivències, si en treus un aprenentatge, no són tan dramàtiques. Però aquest ofici m’ha fet feliç”, diu serenament. Se la veu amb la consciència tranquil·la, aquella que una té quan sent que ha fet bé la feina. Perquè amb coherència i moltes hores de dedicació ha encaixat vida i ofici. “Jo no puc anar al carrer sense un llibre a la mà. El llibre és una passió. Evidentment, entenc que no tothom ho senti així”, afegeix. Amb aquest entusiasme va tirar endavant Meteora, malgrat totes les dificultats inherents a l’edició. “Una editorial petita és patir constantment. Cada llibre és una lluita. Sempre vaig tenir la sensació que amb cada obra començava de zero, com si no hagués fet res abans. És bonic i esgotador”, afirma sense que sembli una crítica, sinó una constatació.

“Cada llibre és, també, una loteria. Si tinguéssim el secret, tots els editors seríem rics”

Sense que tingui temps de preguntar pels números, pels balanços de resultats, dispara: “Tampoc vaig tenir satisfaccions econòmiques, no et pots fer ric fent aquesta feina. I, fins i tot, hi ha llibres que ens van donar grans disgustos. Mai saps quan un tindrà èxit. De vegades, es tracta de publicar una cosa en el moment oportú. Si quan un llibre surt d’impremta passa alguna cosa en l’àmbit social que desperta un interès determinat, pot ser clau; un fet que quan gestes un llibre no saps. És el que va passar quan vam publicar, l’any 2007, El preu de ser catalans, de la Patrícia Gabancho, amb prop de 18.000 exemplars venuts. Però si tinguéssim el secret, tots els editors seríem rics”, comenta amb un somriure murri.

“Cal cuidar molt un llibre, des que es gesta fins que surt publicat; cal acompanyar-lo. I la gran majoria d’autors ho agraeixen. Saben que els teus consells milloraran l’obra, mai l’empitjoraran”

En aquest sentit, la Maria Dolors sí que explica el que creu que és determinant quan tens una editorial petita, que necessita fer equilibris constantment, com un gran malabarista. “Una col·lecció n’ajuda una altra. Vam començar amb tres: una de biografies il·lustrades i dues de novel·la. Tenir-ne poques pot anar-te bé. Perquè si un llibre fracassa, no t’ensorra l’editorial. Si tens moltes línies obertes, és més fàcil equivocar-se i tenir pèrdues econòmiques.” De la mateixa manera que té clar què contribueix a l’èxit: “Cal cuidar molt un llibre, des que es gesta fins que surt publicat; cal acompanyar-lo. I la gran majoria d’autors ho agraeixen. Saben que els teus consells milloraran l’obra, mai l’empitjoraran. La Marta Pessarrodona sempre diu: «Quan sec davant de l’editor, jo hi he de creure». Perquè l’editor està fora de l’obra i la mira amb més perspectiva. També és cert que tothom té el seu amor propi, i recordo una escriptora que em va deixar de parlar durant un any perquè li vaig fer una crítica, pàgina a pàgina, de coses que creia que no estaven prou bé i que era millor que retoqués. Després em va demanar perdó i el llibre va guanyar un premi. Però en el 90% dels casos això no és així. Una altra cosa que també passa és que una obra comença bé i decau a la meitat. I llavors cal dir: «Escolta, el que tens al capítol següent, potser que ho canviïs»”. Queda clar que tot procés, també el de l’edició, té alts i baixos, moments senzills i d’altres de més delicats. La qüestió és saber-ho conjugar amb coherència.

“No ens oblidem que una editorial és un negoci, però els editors també som una mica somniadors i romàntics”

Per això, la Maria Dolors sempre va saber què volia publicar i què no. Es tractava, simplement, de no trair-se a ella mateixa. “Volia només els llibres que, per principis, creia que havia de publicar. Si una cosa pensava que anava en contra de la meva moral o dels meus principis, no la publicava. I a partir d’aquí, treies una obra perquè t’enamorava el text o perquè consideraves que era necessària. Hi ha llibres que s’han publicat precisament pel seu valor social. No ens oblidem que una editorial és un negoci, però els editors també som una mica somniadors i romàntics”, explica. I pregunto, gairebé innocentment, si és idealista. “I tant, crec que això és inherent a les persones a qui ens agrada la literatura. Sempre penses que pots canviar les coses o que un determinat llibre pot transformar el pensament d’algú. Confies que ajudaràs a fer un món millor”, comenta reconeixent que les il·lusions i els desitjos s’han de fer aterrar. Però ara, ja des de la distància de la jubilació, encara dona més valor a aquests ideals, als que van donar rumb i significat a Meteora.

Ara bé, malgrat que, certament, enyora algunes coses, n’hi ha d’altres de què ha pogut desprendre’s. Com, per exemple, el tràngol de tots els editors, sense excepció: dir “no”, a un text o a un escriptor. “Sempre és dur, i encara més si coneixes aquella persona. I quan es tracta d’un autor que ja has publicat encara és pitjor. Però dir que no sempre costa, no només com a editor, també a la vida en general. A un pare li costa dir que no al seu fill quan veu que una cosa li fa il·lusió. Només cal saber que forma part de la mateixa existència.”

“Escriure és el més barat que hi ha. Amb un paper i un llapis pots fer una novel·la. Per tant, tothom s’hi veu amb cor. Però l’editor sap destriar el gra de la palla”

Dir que no o ser conscient de les pròpies habilitats. Perquè, com deixa intuir la Maria Dolors amb les seves paraules, molta gent s’atreveix a escriure, tingui o no el talent, la destresa i l’aptitud. “Escriure és el més barat que hi ha. Amb un paper i un llapis pots fer una novel·la. Per tant, tothom s’hi veu amb cor. I si quan acaben l’ensenyen a la dona, la mare o la germana, sempre et diran que és meravellosa. Però l’editor sap destriar el gra de la palla. Si alguna cosa fa és llegir, llegir i llegir, i veu quan una cosa funciona, transmet o és original.” I sap, també, com aconseguir que un llibre tingui recorregut, és a dir, que arribi a les mans adequades. Una virtut que no exerceixen sols. “Els llibreters són importantíssims. Ells, per molt que els agradi un llibre, tenen un espai determinat i cada dia reben novetats. Però els llibreters d’ofici treballen per mostrar la bona feina de les editorials grans, però també de les més petites.”

“Sempre he tingut una bona relació amb altres editors i ens hem ajudat moltíssim. Tots sabem que aquest és un sector difícil i ple de disgustos; per tant, és important crear sinergies”

Perquè editorials com Meteora han fet una feina de formigueta, constant i perseverant, i han aconseguit, així, fidelitzar uns lectors. I en això hi ha contribuït de manera important la bona sintonia entre diferents editors. Una competència sana que col·labora per continuar creixent. “Sempre he tingut una bona relació amb altres editors i ens hem ajudat moltíssim. Tots sabem que aquest és un sector difícil i ple de disgustos; per tant, és important crear sinergies.”

I ara, com abans, llegeix el que publiquen els altres per plaer, sense que sigui una lectura professional, amb ulls de correctora o editora. “Soc una apassionada de l’Émile Zola. Quan el llegeixo ja no penso en l’ortografia o en altres detalls, perquè tot flueix. T’agradarà o no, però està ben escrit i a la segona pàgina ja ets dins d’aquell món. Això és per a mi la bona literatura”, confessa. I és en aquest moment quan deixa anar una frase que ressonarà: “Hi ha un llibre per a cada persona”. Es fa un gran silenci. Qualsevol rèplica serà supèrflua; per tant, espero que sigui ella mateixa qui reprengui el fil: “Això ho vaig veure quan feia de professora. Un any vam llegir Tots els detectius es diuen Flanagan, d’Andreu Martín i Jaume Ribera, i els va fer xalar. Doncs aquell llibre va donar peu que se’n compressin un altre. El més important és defensar una història amb passió”.

Efectivament, quan s’hi posa entusiasme, tot pren un altre sentit. Per això, la Maria Dolors va estar al capdavant de Meteora durant dues dècades. Perquè sense ser utòpica, perseguia una il·lusió: servir la societat a partir de les lletres. Seguint aquest miratge va publicar novel·les, assajos i llibres de poesia. I ara, amb tota una motxilla de coneixements i vivències, continua fent el que sempre ha fet: llegir, llegir i llegir. I gaudir. Un binomi senzill, si el llibre acompanya.