Qüestions històriques, de filosofia i d’estètica, de diners i de reputació, de classes socials i de política, de medi ambient i drets laborals, de globalització i també de la merceria del poble, de teixits i de mans que cusen. Parlar de moda és obrir un armari amb milers de calaixos curulls de temes complexos. Un entramat de debats que sovint desemboquen, malauradament, en contradiccions. Avui, per sort, ho fem amb un guia expert que ens orienta enmig d’aquesta nebulosa. Parlem amb algú que coneix el sector fins al moll de l’os, Joan Ros Garrofé (Térmens, 1992), que, teixint fil rere fil un ferm discurs, transforma l’entrevista en una classe magistral sobre moda i tots els debats que l’envolten. Després d’un curt però intens camí, aquest jove dissenyador de moda s’ha guanyat una còmoda posició en el sector a Barcelona, on ha treballat per a tòtems com Armand Basi i ha vestit personalitats com la cantant Rigoberta Bandini.

“El meu avi era sastre, però als cinquanta anys el van fer fora de la sastreria, perquè ja ningú es feia ‘trajes’”

La conversa l’enceta ell, directe. Sense que calguin preguntes, es conjura a superar la incomoditat que li provoca parlar de si mateix, insegur d’on situar-se. De moment, com a net. Explica, només començar, que ell recull el guant del seu avi, que, obligat per les circumstàncies de l’època, va haver de deixar les aigües on, dècades més tard, el Joan neda amb destresa: “És bastant graciós perquè el meu avi era sastre, però als cinquanta anys el van fer fora de la sastreria, que no era seva, perquè ja ningú es feia trajes, i es va ficar de mosso a la fàbrica de Sant Miquel de Lleida”.

En Joan, de moment, s’hi pot dedicar en cos i ànima, malgrat que la ruta que l’hi ha conduït ha deixat marques, cicatrius a la pell, al caràcter. No hi ha hagut flors i violes, ni còmodes coixins on caure si van mal dades. Si alguna cosa es desprèn precisament de la seva trajectòria és autoexigència i molta disciplina. Ja lluny de la seva terra natal, a Ponent, Ros va emigrar a la capital catalana per estudiar a BAU, un centre universitari d’arts i disseny situat al Poblenou on, de fet, ens trobem per a aquesta entrevista. Primer, Disseny Gràfic, per pressió dels pares, i, finalment, el que el cos li demanava: Disseny de Moda.

Determinat, disparat, va desmentir la por familiar heretada de la ferida de l’avi amb tal precocitat que la primera setmana de segon de carrera va entrar com a estudiant a la marca Martin Lamothe. “Jo no sabia fer res, però és que ni cosir un botó, ni patronar, ni absolutament res.” I l’aposta va sortir bé, perquè la dissenyadora, Elena Martin, amb una intuïtiva mirada a llarg termini, va fer que en Joan deixés de cosir botons i l’assistís per completar una col·lecció que estava confeccionant. “De sobte, estava amb els meus dissenys a Cibeles Fashion Week i jo no entenia res.”

“De sobte, amb dinou anys, estava amb els meus dissenys a Cibeles Fashion Week i jo no entenia res.” El tsunami començava a agafar força

El tsunami començava a agafar força, i va acabar desembocant en una altra carambola: just després de guanyar el 2014 un altre premi, el de Millor Dissenyador Emergent de la 080 Barcelona Fashion, va ser admès a la prestigiosíssima escola d’art Central Saint Martins, a Londres. Allà, la consciència de classe que avui el defineix tant es va consolidar més que mai. “Jo era dels pocs que havia de treballar per estar allà. Van ser dos anys literalment non-stop. Hi havia encara més la pressió de dir: «És que jo no puc fallar, no tindré una oportunitat més com aquesta en la vida»”, explica exigent.

De discurs, en la moda, n’hi ha des d’allò més superficial fins a les profunditats sociològiques. Només cal gratar una miqueta que, de seguida, amb l’ajuda d’en Joan, trobem or a cada meló que obrim. A banda de dissenyador, Ros també investiga des de l’acadèmia qüestions com el binomi moda i classe. De fet, està acabant la primera tesi doctoral en pràctica sobre moda a l’Estat a espanyol —ningú abans havia fet un doctorat així en aquest àmbit—, que està dedicant a la configuració de símbols de classe en un procés de disseny. “En el cas de la moda, jo dissenyo alguna cosa, però no decideixo com la gent s’ho posa, qui s’ho posa o en quin context s’ho posa”, m’explica, i especifica que analitza “símbols contraculturals o lligats a les cultures pròximes a les reivindicacions de classe”. Agafem un exemple per entendre-ho millor: la jaqueta bomber.

Ros està acabant la primera tesi doctoral sobre moda a l’Estat espanyol. Ningú abans s’havia doctorat en aquest àmbit

Els detalls de la història d’aquesta peça de roba, que amaga molt més del que sembla, ens resumeixen, en un sol cas, això dels símbols de classe de què tracta la tesi del Joan. “La bomber neix com a jaqueta militar a la Segona Guerra Mundial. El forro és taronja perquè, si queien al mar, els poguessin veure. El coll és de canalé perquè estava plantejada perquè la portessin els pilots quan no hi havia cabina a l’avió i estaven al descobert. Per això són enconxades i per això són curtes, per poder seure però no passar fred.” Aquest n’és l’origen: al cap i a la fi, una indumentària militar dels Estats Units, amb la qual cosa ja tenim la fórmula perfecta perquè es convertís en símbol de patriotisme, de masculinitat, d’exèrcit. “El que va passar és que als anys seixanta les dones la van començar a utilitzar perquè era molt còmoda i, a més, combinava molt amb la peça del moment, la minifaldilla, i la comencen a portar com a símbol de tribut”, continua.

Però això no és tot, i aquí és quan la contracultura es cola entre les escletxes: “Amb la guerra del Vietnam, el moviment antibel·licista comença a utilitzar la roba de l’enemic [els militars] com a símbol despolititzant, i veus les manifestacions amb molts hippies que anaven amb bombers”. I va ser quan els hard mods, antecessors dels skinheads, neixen com a tribu urbana que la jaqueta, per a més inri, agafa un enèsim significat, en aquest cas de reivindicació de la classe treballadora. A finals dels setanta, ara ja sí els skinheads, un estil que sorgeix a finals dels seixanta al Regne Unit definit per la música i l’orgull obrer, la van adoptar definitivament dins la seva estètica transgressora tan característica. D’aquest moviment, que en un principi es desvinculava de posicions polítiques però del qual, anys més tard, van sorgir joves que en copiaven l’estètica amb discursos d’extrema dreta, en parla a bastament Carles Viñas en el llibre Skinheads, de Bellaterra Edicions.

Amb tot, la bomber s’integra, amb aquest component contracultural, al moviment rave al Berlín dels anys vuitanta, o també al moviment queer a principis dels noranta, que de manera conscient despolititza símbols que havien sigut opressors, com la càrrega hipermasculina d’aquesta jaqueta militar. La peça perd pistonada amb l’arribada d’altres col·lectius, com els canis, que acaben adoptant les jaquetes de la marca Alpha com a tret distintiu, i en torna a guanyar amb una reaparició, ja amb connotacions purament comercials, amb Beyoncé al videoclip de “Crazy in Love”, en un moment en què ningú portava bombers. “Potser està bé que estigui despolititzada perquè el que representa potser tampoc ens interessa”, conclou en Joan després de travar sense despentinar-se tot un viatge per la història contemporània a través d’una sola peça de vestir.

Encara que les aparences enganyin, alguns dels grans noms del sector, com ara Miuccia Prada, tampoc escapen a les contradiccions que, a la mínima que es dediquen més de cinc minuts a conversar sobre moda, apareixen cada dos per tres. “Treballo per a una empresa de luxe. No és l’ideal amb una posició política com la meva, sempre ha estat la meva contradicció més gran”, deia en una entrevista a Vogue la dona al capdavant de les marques Prada i Miu Miu, que, com tants altres dissenyadors —Rick Owens, Raf Simons, Vivienne Westwood...—, en Joan subratlla que són d’esquerres, i alguns, també queers. La mateixa Prada, de fet, havia sigut militant del Partit Comunista Italià.

“L’esquerra tenim un problema amb l’estètica. Tenim una mentalitat superpuritana, supercristiana, sobre la concepció del pecat, la moda i la frivolitat, i no ens permetem jugar-hi”

Aprofito que la conversa entra en política per esvair un dubte: el mite que la gent d’esquerres no vesteix bé, per tant, és una fal·làcia? Segons en Joan, depèn, i diagnostica sense un bri de dubte que l’esquerra té “un problema amb l’estètica”: “Jo crec que tenim una mentalitat superpuritana, supercristiana, sobre la concepció del pecat, la moda i la frivolitat, i no ens permetem jugar amb això perquè creiem que és frívol”. I no, la millor estratègia no és portar missatges compromesos a les samarretes, perquè, a vegades, pot generar l’efecte contrari. “La típica samarreta d’àvia on amb lluentons hi posa fashion serà de tot menys fashion”, exemplifica el dissenyador, que recomana “altres formes de parlar de política amb l’estètica que no hagi de ser posar-hi un missatge”.

“El simple fet que tu creguis que no vas a la moda, però vagis amb una samarreta i un texà, carinyo, parla del fet que vius al 2024”

“De la moda, ens agradi o no ens agradi, no podem escapar-nos-en”, sentencia, se sigui d’esquerres o de dretes. Ho demostra la jaqueta bomber, però també qualsevol peça de roba del dia a dia, perquè “la moda és un llenguatge i ens situa a nivell social i a nivell cultural”. “El simple fet que tu creguis que no vas a la moda, però vagis amb una samarreta i un texà, carinyo, parla del fet que vius al 2024. Per què quasi totes les dones mediterrànies d’esquerres van amb eyeliner i aros? No és fortuït, hi ha un imaginari darrere.” Ara m’ha interpel·lat directament, filla d’aquesta estètica. El que més sorprèn de tot plegat, però, és que el famós enunciat “el que es portarà” que fan tantes revistes de moda no és un missatge buit i estèril, amb intencions únicament de màrqueting. En Joan em confessa que ell ja em podria dir els temes que marcaran les tendències el 2028 segons revistes especialitzades. I com es fa això? “No estem parlant d’una mà negra, sinó de gent que es dedica a l’antropologia, a la sociologia, a la investigació en disseny i tecnològica, que comencen a veure per on van els trets. Es fa una anàlisi d’això, després es fa una anàlisi de tendències globals, que és com aquests conceptes s’acaben traduint en imaginaris. No parlo de moda, sinó d’estètiques, de sensacions.”

En altres paraules, el que està passant al món, tant en l’àmbit geopolític, com socioeconòmic o científic, s’acabarà traduint d’una manera o altra en el que portem. Tan senzill i increïble com això. Som animals socials profundament interdependents, també en moda. Un exemple: fa deu anys ja es pronosticava que el boom de la lluita LGBTIQ+, i també el de les reivindicacions racials i descolonials, agafaria volada. “Es deia que es parlaria de transicions, de coses no estàtiques, que és una tonteria, però d’aquí es tradueix al líquid, i si et mires les desfilades de fa cinc anys, hi havia molts teixits aquosos, tornassols... I tot això ja s’anava teoritzant.” Ara, per exemple, està tornant la sastreria, i tampoc és gratuït. “Cada cop hi ha més persones interessades en això, a fer-se una americana per a tota la vida. La sastreria és dels pocs processos dins del disseny que hi ha un tu a tu real, perquè t’ho estàs fent a mida. La sastressa t’està tocant, hi ha alguna cosa molt íntima que justament ve d’aquest moment de l’slow. No és fortuït que de sobte neixi un altre cop la sastreria, perquè toca molts temes: crisi climàtica, el contacte de tu a tu, conèixer la persona i que no sigui a través de la pantalla...”

El que està passant al món, tant en l’àmbit geopolític, com socioeconòmic o científic, s’acabarà traduint d’una manera o altra en el que portem

Parlant de sastres, i de noves generacions d’aquest antiquíssim ofici, li pregunto per les paraules, els significats. Per prudència i per dir les coses pel seu nom.  I no, no és el mateix un sastre que un dissenyador, que una modista, o que un artista. Al pa pa, i al peix peix, i en Joan és radical en això. “Jo soc dissenyador, no artista, i això no és ni millor ni pitjor. Són dues disciplines que es poden arribar a tocar, però funcionen molt diferent.” Pel que fa a la modista, “molts cops fa proves de vestit amb un altre teixit i després fa el final” i, en canvi, en sastreria, “directament treballes amb la tela final”. Com ho fa un sastre perquè una americana ens pugui durar tota la vida? Qüestió de centímetres: “Normalment, tu cuses a un centímetre de costura, però en el cas del sastre, dos, tres centímetres de costura et permeten pujar una talla o inclús una talla i mitja. Potser el traje et costarà 300 o 400 euros, l’americana i el pantaló. Però en un principi el podràs tenir per a tota la vida perquè el patronatge està pensat perquè te’l puguis arreglar”, explica.

Els biaixos de gènere també han afectat molt aquestes professions, ja que la modista —tradicionalment, i per herències patriarcals, lligada a la dona— sorgeix d’una figura que fa la roba a mida, i el sastre —una professió associada principalment als homes— també, però concretament confecciona trajes a mida, ja sigui per a homes o per a dones. De nou, les paraules: l’ús del castellanisme traje no és un error —la correctora em perdonarà—, ja que en català es traduiria com a “vestit d’home”, però en Joan, de sobte, s’encén. “Em nego, el 2024, a haver-ne de dir «vestit d’home», la qual cosa vol dir que l’altre és vestit de dona.” Amb la puntualització feta, el dissenyador lleidatà m’explica que, de fet, segons la historiadora Anne Hollander, la sastreria neix com el primer estudi que es fa del cos, i sobretot del cos en moviment. I, per tant, seguint aquesta lògica, els primers sastres serien els forjadors que feien armadures per als soldats perquè és dels primers cops que s’estudia la roba en moviment dins d’un cos. Cada dia s’aprenen coses noves.

Segons la historiadora Anne Holander, la sastreria neix com el primer estudi que es fa del cos, i sobretot del cos en moviment

Si un sastre produeix una americana i un pantaló a 300 o 400 euros, com pot ser, doncs, que comprar aquest conjunt a Inditex te’n costi només setanta? “Jo, per exemple, quan produeixo una americana…, només la confecció, i ajustant preus, em surt a vuitanta euros”, comenta en Joan, que assenyala que les marques de luxe normalment multipliquen el preu de cost per quatre o cinc, mentre que Zara el pot arribar a multiplicar per vuit. “Estem parlant que aquesta americana potser els ha costat vuit, nou euros. És una completa barbaritat”, lamenta, amb tot el que això implica pel que fa a impactes, especialment en tercers països, en matèria de drets humans —i de manera exacerbada en els drets de les dones o dels infants— o de medi ambient. Alhora, però, matisa que, mentre que “s’ha de criticar de forma molt violenta el sistema de Zara, no hem d’oblidar que hi ha altres coses que també hem de criticar”. Perquè hi ha deslocalitzacions i precaritzacions més invisibles, aquelles que fan referència als teixits amb què està feta la roba. “Hi ha marques que no són marques, que són proveïdors de Bangladesh, de la Xina, que són fàbriques que produeixen dissenys i teixits”, i és en aquestes subcontractacions que apareixen els buits legals arran de la tremenda dificultat de rastrejar-ne els orígens.

Les marques de luxe normalment multipliquen el preu de cost per dos i mig, mentre que Zara el pot arribar a multiplicar per vuit

Podria ser perfectament el cas de la típica botiga amb peces d’autor de Gràcia o, també, d’una botiga de roba de poble. “És una merda, perquè a les botigues del barri no els queda cap altra opció que comprar a aquestes empreses. Vas a una merceria i, els calçotets marca random, com estan produïts? Però si no compra això, què compra, si es vol sostindre amb els preus que hi ha al mateix mercat?”, es pregunta. El tema és complex i no el resoldrem ara, però el resum que en fa en Joan és clar: “Òbviament, jo crec que s’ha d’apostar pel comerç local. És a dir, abans de donar diners a Amancio Ortega, prefereixo donar-ne a la Marta, que és la mercera del meu barri, al Mercat dels Encants Nous”. Ni ell, que entén fins a la medul·la aquest àmbit, és capaç de desempallegar-se de les paradoxes, i ho reconeix. “Jo, que conec el sector, és que tampoc ho estic fent del tot bé, no? És molt difícil consumir bé”, però la recepta, en aquest cas, és comprar el mínim. “Consumir molt menys, consumir comerç local, i si tenim la sort i el privilegi de poder demanar que algú ens faci una peça, meravellós, perquè a més estem incentivant que hi hagi gent jove, nous dissenyadors.”

“Consumir molt menys, consumir comerç local, i si tenim la sort i el privilegi de poder demanar que algú ens faci una peça, meravellós”

I com és, precisament com a nou dissenyador, haver crescut dins del sector de la moda a Barcelona? “Jo soc una persona molt insegura. Crec que faig bé la meva feina, o almenys a mi m’ho sembla, però sí que m’adono que estic zero preparat per a l’ull públic. M’afecta molt el que diguin persones que no tinc ni idea de qui són, malgrat que sé que jo tinc més coneixements per poder rebatre segons quins arguments.” En l’era digital, en què opinar és tan ràpid i senzill com disparar un simple tuit carregat amb malesa, el terreny per a la crítica destructiva està adobat. I quan vesteixes una candidata a representar Espanya a Eurovisió, això es multiplica. Efectivament, Joan Ros va ser el dissenyador del vestit que duia Rigoberta Bandini, el nom artístic de Paula Ribó, quan va defensar “Ay mamá” al concurs que havia d’elegir el representant espanyol per al festival europeu l’any 2022. “En el cas de la Paula, quasi tots els comentaris eren positius, però jo ho vaig viure com... Uf! Jo vull fer la meva feina, no necessito que se’n parli. I de sobte era a tots els diaris”, recorda. “Sembla que perquè tots ens vestim, tots tenim potestat absoluta per parlar de moda i jutjar. Hòstia, tu no parlaries amb els mateixos paràmetres, potser, d’una cançó. Diries «m’agrada» o «no m’agrada», però no series tan salvatge.”

Joan Ros va dissenyar el vestit que portava Rigoberta Bandini quan va defensar “Ay mamá” al Benidorm Fest

La rebuda del look de Rigoberta al famós Benidorm Fest, per sort, va ser bona: tant és així que se’n va crear una icona. A més, el procés de disseny per arribar-hi va fluir, ja que assegura que “dissenyar amb la Paula és molt guai perquè es deixa aconsellar molt i perquè té un univers superpersonal que no és el meu”, malgrat que admet que, d’entrada, no seria un vestit que posaria en una desfilada que hagués de definir el seu estil. Amb tot, en Joan afirma amb un somriure que vesteix gent amb qui té afinitat, almenys de moment. En són exemples la compositora Clara Aguilar —“Amb ella és com... Què em posaria jo? Doncs allò és el que es posa la Clara”—, l’actriu i directora de cinema Elena Martín, la ballarina Mabel Olea o l’actor Enric Auquer, amb qui diu tenir “molta afinitat estètica”. “Ho passo malament perquè sé que qui s’està exposant allí no soc jo, són ells. Imagina’t que l’Elena guanya un Goya i li surt un pit. Aquesta responsabilitat és meva. O l’Ana Polo quan va presentar els Gaudí: sé que per a ella és important sentir-se còmoda quan està treballant i jo li he de fer la feina més fàcil”, reflexiona.

Abans d’acabar la conversa, cal que afegim una altra capa a la vida de Joan Ros. Concretament, la que ocupa el seu alter ego: es diu Ros Elavy i és una drag-queen. “Ros Elavy és una reivindicació que l’esquerra pot ser brillant, glamurosa i estètica. Neix d’ajuntar l’orgull de classe i la moda, que són dues coses que a mi em travessen.” De nou, sorgeix el discurs de classe que el cala. I ho fa a través d’un sindicat, perquè Ros Elavy no és una sola drag vestida, literalment, amb un passamuntanyes i un vestit amb un còctel Molotov brodat amb brillants, sinó que “és un conjunt de persones que es personifiquen en una persona”. Amb elles, en Joan sacia aquesta inquietud de rebel·lió, de reivindicació de tantes injustícies que ens envolten. I en fa espectacle. Performance.

“Ros Elavy és una reivindicació que l’esquerra pot ser brillant, glamurosa i estètica. Neix d’ajuntar l’orgull de classe i la moda”

Ros Elavy creix, brilla, en un escenari, com quan protagonitza els Sarao Drag de Futuroa, una festa queer que se celebra regularment a la Sala Apolo de Barcelona. Però en Joan Ros original tampoc s’està gaire lluny dels focus, en el dia a dia. De fet, a banda de compaginar la tesi amb la docència a BAU, Ros també fa de figurinista, és a dir, és dissenyador de vestuari en peces d’arts escèniques. “El teatre m’està ajudant perquè és un univers que m’agrada molt”, diu mentre confessa que, a més de gaudir de la disciplina, hi està trobant noves amistats. “Jo, als trenta anys, he fet amics que vull conservar tota la vida, gràcies al teatre”, afirma orgullós. “Si no estigués fent teatre, i només fes tesi i BAU, crec que m’explotaria el cap. I crec que si només fes teatre i la tesi, i no fes BAU, també m’explotaria.” El benaurat equilibri i la sort d’aquells qui el troben, ni que sigui momentàniament! Qui ho diria, que donant classes als estudiants de la universitat és, de fet, on en Joan troba l’espai de la setmana per desconnectar: “No depèn res de mi. Jo estic acompanyant-los i ja està. És molt gratificant no pensar en mi, pensar en un altre, en què és millor per a tu”.

“Si soc conegut? Jo crec que no”, afirma incrèdul

Malgrat que “per primer cop a la vida” diu que no té cap objectiu marcat, a l’horitzó d’en Joan sí que hi plana treure nova col·lecció. Una nova desfilada sota la signatura de Joan Ros Garrofé. “Que si soc conegut? Jo crec que no”, afirma incrèdul. Ara, però, s’ho mira des de la comoditat, des d’aquest equilibri que aporta serenor. “Estic en una posició que m’agrada molt. No és qüestió de ser famós o no, sinó que tinc peus a tot arreu”, valora. Tot i això, el sostre és baix. Barcelona, per a aquest jove dissenyador, és molt petita, massa. “Quan vaig portar la direcció creativa d’Armand Basi, hòstia…, allò em feia molta por, perquè deia a la meva parella: «És que a Barcelona només hi ha un Armand Basi»”, evoca. “Però ara m’he conciliat amb això: la sento tan petita que m’hi sento a casa.” I això, en segons quins moments de la vida, no té preu. “Sí, però també soc un cul de mal asiento, i em fa por dir, d’aquí a uns anys... Què? Potser trec col·lecció i la cosa funciona. I mira, si no, no ho sé, pla B: muntar una pastisseria, i ciao. Que sempre ha sigut el pla B.” Aquesta no me l’esperava. Joan Ros, d’adolescent, resulta que gaudia fent rebosteria.

Mirant enrere, em confessa amb enyor que en aquella etapa tendra sabia perfectament qui era sense definir a què es dedicava, aliè a la moda. Amb 32 anys, però, diu que no sabria fer-ho desvinculant-se de la feina. On és ara, aquell Joan Ros? Ha perdut tota la innocència? “S’ha apagat completament. Jo d’adolescent em considerava molt optimista. Ara no ho soc i em fa ràbia”, admet, des d’una profunda consciència de com funciona el món. A falta d’optimisme, és bo el pragmatisme. L’esperança. “Em puc enfonsar un dia, dos dies, una setmana, però no em fa por reinventar-me. No tinc poc a assumir que hi ha coses que ja no passaran o que s’acaben.” Mentre gaudeix d’aquest moment dolç de la vida, fent el que li agrada i fent-ho bé, aquesta incertesa que sempre regna a la vida no li fa por. Perquè, a ell, vingui el que vingui, de ben segur que no li cauran els anells.