La distància que separa el faristol de la paret és d’uns dos metres. En aquest espai, en Francesc Sansalvador (Barcelona, 1995) estén un seguit d’objectes que l’acompanyaran en el seu concert. Treu la guitarra de l’estoig i el deixa obert de cara al públic. Vesteix americana blava, texans foscos i botes de pell. En Cesc –aquest és el seu nom artístic–  ha carregat el carro fins a l’estació de metro de Diagonal, escenari per a la seva actuació. Ara prepara el micròfon, posa les vuit piles recarregables a l’amplificador i fa un parell de glopets a la petita ampolla d’aigua. Connecta la guitarra a l’aparell i es lliga la pandereta al peu esquerre. Al dret, el pedal que colpejarà el caixó. Tot preparat. S’asseu i esgarrapa les cordes, les de l’instrument i les del seu propi coll. Tot el cos és música. Amb els peus marca el ritme, amb les mans construeix la base harmònica, amb la boca llança un missatge melòdic que sedueix més d’un vianant. Davant el reclam, diverses persones s’aturen: algunes li tiren una moneda, d’altres li dediquen unes paraules d’agraïment i hi ha qui simplement s’atura a escoltar, i això ja és molt.

“Jo vull ser músic, vull que la gent em conegui. Quina millor manera d’aconseguir-ho que plantar-me davant d’aquesta gent, al metro?”

En Cesc va acabar la carrera de Magisteri fa poc més d’un any, però es considera músic, ja que viu de la música. “Jo vull ser músic, vull que la gent em conegui. Quina millor manera d’aconseguir-ho que plantar-me davant d’aquesta gent, al metro?”. És per això que uns tres cops per setmana baixa al subsòl barceloní a tocar, perquè és conscient que està fent camí, “construint un públic, una carrera”. Toca al metro per “curtir-se”. Els fluorescents, les escales mecàniques i les parets grises són la seva escola. “Al metro tens la pressió que no et pots equivocar, perquè si t’equivoques perds el públic”, apunta. Qui s’hagués aturat, ja no ho farà. Aquesta és la diferència amb el carrer, comenta, que allà la gent passeja, pot perdre una estona. És per això que, m’assegura, “hauria preferit tocar al carrer”.

Quatre músics fan festa

És al carrer on toca Ilya Matveev (Sant Petersburg, 1974), un saxofonista rus que fa cinc anys que viu a Barcelona. No s’assembla massa a en Cesc: l’un és barceloní de sempre, no gaire alt i de cabells foscos; l’altre, un estranger de quasi dos metres, pocs quilos i ulls i cabells ben clars. Però tenen un parell de coses en comú: els dos són músics del metro de Barcelona, però ambdós prefereixen tocar sota el sol que sota terra. Matveev em parla en anglès. M’explica les ganes que té de tocar davant la Catedral, avui: faran un combo de jazz, amb banjo, saxo i més instruments. A vegades ha arribat a tocar en agrupacions de sis persones, a Portal de l’Àngel. “M’agrada molt el carrer i fer concerts, però el metro no massa. Allà a vegades només hi faig escales o improviso alguna cosa”, comenta, una mica nerviós, però alegre.

L’Ilya és un dels pocs privilegiats que pot tocar als carrers de Barcelona sota la protecció de la legalitat. A la capital catalana, només hi ha 93 persones (dades del 2018) que puguin fer música al carrer amb llicència, ja que no s’han repartit nous carnets des de fa quatre anys. És per això que músics com el Cesc no han tingut l’oportunitat de tocar al carrer. És per això que tanta gent toca il·legalment a Barcelona. A més, el projecte “Música al Carrer”, que engloba els músics que toquen legalment a la ciutat, només s’aplica a Ciutat Vella, així que els músics amb llicència només poden tocar en 18 punts de música –és a dir, espais concrets en el mapa– repartits pel districte. A la resta de Barcelona, les restriccions són molt majors.

Fa 15 anys que l’Enric d’Armengol (Barcelona, 1954) es mou per aquests espais. Té 65 anys i toca amb llicència al carrer i al metro des del 2004. Aquest va ser, per a ell, el moment del canvi. Havia tingut una separació i acabava de deixar la feina de transportista, que feia 18 anys que exercia. Tenia una depressió. “50 anys i estava força acollonit”, m’explica aquest home d’ulls brillants i americana grisa. I va trobar en la música al carrer la manera de tornar a veure els colors. “M’hi vaig ficar de ple. Vaig agafar una tendinitis de tant tocar. A vegades m’hi estava cinc hores seguides”.

"Quan fa sol, el carrer és una festa. Al metro també hi ha situacions boniques, però el carrer és més dinàmic".

Però l’Enric volia ser músic des de ben jove. Quan tenia nou anys, va dir-ho a casa i “va ser un drama espectacular”. La relació amb el pare no va ajudar massa al seu desenvolupament musical. “Ell era de dretes i va lluitar a la Guerra Civil. Estava molt tocat… Era un home de bé, però en el mal sentit de la paraula”, assevera. Així que d’Armengol no va començar a estudiar música fins als 16 anys. Va estrenar-se amb la guitarra i la flauta dolça; més tard, el flabiol (un petit instrument de vent molt present en les cobles). Però és ara, a la tercera edat, quan realment en gaudeix. “Ara faig el que em dona la gana. Després de moltes reflexions he arribat a la conclusió que toco per a mi i, en la mesura que ho faig, toco per tota la gent que sintonitza amb això”. L’asfalt ja és una segona casa. Si bé la pluja o el fred hi poden ser grans inconvenients, ell comenta que “quan fa sol, el carrer és una festa”. Com l’Ilya, ell també toca al metro, però prefereix l’experiència a l’exterior. “El carrer és més dinàmic. Al metro també hi ha situacions boniques, però hi ha aquelles riuades de gent que quasi et trepitja i a vegades et mira malament”.

La pastilla blava, o la vermella?

D’Armengol va renéixer quan tenia 50 anys. Va aparcar el camió i va agafar la guitarra. Va abandonar la carretera i va apuntar-se a Ciutat Vella. Va deixar el sou fix, i va llençar-se a la piscina de les arts de carrer, on tot és una mica incert i mai no estàs realment protegit. Ha fet de la música de carrer el seu mode de vida. Com ell, en Rubén H (Salamanca, 1972), l’actual “antipresident” de l’Associació de Músics del Carrer i del Metro de Barcelona (AMUC). És anarquista i no creu en càrrecs. Sí que creu, però, en el poder de la música. I sembla que sempre ho ha tingut força clar. Només tenia 18 anys quan va marxar de casa, amb la guitarra a l’esquena i ganes de veure món. Vivia de tocar al carrer i al metro. I això ha fet sempre: quan va deixar Salamanca, encara adolescent; durant els sis anys que va viure a Londres; i tot el temps que ha passat a Barcelona, on ha nascut el seu fill. La música ha estat, per a ell, “una eina per emancipar-me de moltes coses, la meva manera de ser lliure”.

“Al carrer hi ha molt turisme. Dona més diners, però el públic és una farsa. En canvi, al metro, el públic és molt més heterogeni”

Actualment, però, en Rubén toca poc als carrers de Barcelona. Reconeix que “el millor escenari que existeix és el carrer” perquè allà la comunicació és “directa”. Ell també té llicència, és membre del projecte ‘Música al Carrer’, però fa anys que es mou més pel metro. Allà, la comunicació no és pas menys pura, més aviat al contrari: “El metro és encara més real que el carrer”. Està clar que el carrer és més alegre. L’Enric, l’Ilya, en Cesc… tots ells ho remarquen. Malgrat això, en Rubén prefereix l’autenticitat per davant de la comoditat. Ho raona: el carrer és festiu, l’aire que respira el músic no és com el del metro, que “està molt contaminat”, però és al metro on hi ha els treballadors. Segons el salmantí, “al carrer hi ha molt turisme, que és una artificialitat absoluta. Dona més pasta, però el públic és una farsa. En canvi, al metro, el públic és molt més heterogeni”. Com en Neo a la pel·lícula Màtrix, el Rubén escull la pastilla vermella de la realitat. Altres opten per la blava de la comoditat.

El metro és més difícil. S’hi fan menys diners i l’exigència és més alta. Potser és el gris de les parets, potser és el fet d’estar sota terra, potser és la pressa que té la gent o que tothom està massa connectat als aparells electrònics. L’Ilya i en Cesc pensen que al metro la gent escolta menys. L’Enric comenta que la gent sovint és la mateixa, que repeteix el mateix trajecte periòdicament i “els que volen llençar una moneda, ja fa anys que ho han fet”. Però sota terra també hi ha color. Al Rubén, per exemple, li agrada més la sensació a baix que a dalt. Prefereix allò que és més real.

Homes d’arreu

El carrer i el metro són dos mons diferents. L’ambient és diferent. La manera d’organitzar-se dels músics, també. Els artistes que hi toquen, en general, no són els mateixos. La majoria dels músics de metro no tenen llicència al carrer i uns quants dels que toquen al carrer no voldrien pas tocar al metro. Però hi ha aspectes que són propis de la professió. I, per tant, es donen tant a dalt com a baix. Al cap i a la fi, es tracta de músics en la desvalorització social que sol implicar fer art al carrer. Conseqüència (o no) d’això, a Barcelona, els músics del carrer i del metro són principalment homes d’arreu. Homes migrants, que viatgen, que venen de fora.

No és casualitat que, fins ara, els personatges de la història que llegiu siguin tots senyors, nois, barons, mascles. Homes. A inicis del 2019, dels 80 músics actius al metro de Barcelona, només una desena en són dones. I al carrer, la proporció és similar. D’això en parlo amb la Beatriz Fernández (Barcelona, 1977), una músic del metro que conec una tarda a l’estació de Diagonal. Texans foscos, dessuadora d’Extremoduro, veu dolça i guitarra acústica. Està tocant “Sin documentos” de Los Rodríguez i, a mi, amb això, ja em crida l’atenció. Quan seiem a xerrar, m’explica que porta uns sis anys fent dels soterranis de Barcelona el seu lloc de treball i que és aquí on s’ha fet músic. “Em vaig quedar a l’atur i em vaig començar a replantejar les coses”, relata. Sempre li havia agradat la música i havia tingut grupets anteriorment, però no havia arribat a tocar de manera autosuficient. I al metro hauria de fer-ho. Va decidir provar-ho, “a pelo, sense equip ni micròfon”. I, poc a poc, “cada vegada buscava menys feina i tocava més al metro”. Havia trobat el que realment volia. “Poder viure d’una cosa que et dona aquesta satisfacció, aquesta sensació d’estar aportant alguna cosa a la gent, és increïble”, descriu, amb la il·lusió de qui viu del que estima.

“Estàs molt exposada i hi ha poques dones que s’atreveixin a anar elles soles”

Ara és la dona més implicada en l’Associació de Músics del Carrer i del Metro de Barcelona (AMUC). Treballa colze a colze amb en Rubén i és conscient que el fet de ser dona, al metro, fa que les coses siguin una mica diferents. Tot i que deixa clar que tocant al metro hi ha “gent de totes les edats, de tots els països, de tota mena”, sap que la majoria d’aquesta gent són homes. “Estàs molt exposada i hi ha poques dones que s’atreveixin a anar elles soles”, raona la Beatriz. Tot i així, a vegades ser dona “t’aporta una cosa bona, en principi”, però que al cap i a la fi és un tracte diferent per raons de gènere. M’ho exemplifica. Imagina que estàs tocant i ve un borratxo a molestar-te. “Si ets dona, els homes que estiguin a prop et protegiran més. Tinc companys a qui també els passa, però com que són tios s’han de defensar sols”. En Rubén H. comentava que “el metro és un reflex de la societat”. Doncs en aquest reflex, el tracte cap a les dones, no n’és una excepció.

L’arpista colombià Juan Gratiniano (Bogotá, 1964) hi està d’acord. Ell és membre del projecte ‘Música al Carrer’ des que es va crear, ara fa uns 12 anys. Acostuma a moure’s pels carrers del centre de la ciutat sota un barret fosc i acompanyat de la seva arpa, una obra d’art en si. Ell no ha tocat mai al metro i no estaria disposat a fer-ho. Diu que se sentiria com si estigués demanant. Però té molta experiència al carrer i entén per què el col·lectiu dels músics de carrer, com el dels del metro, està format principalment per homes, que rarament són catalans de naixement. “El carrer és agressiu”, sentencia. D’una banda, cal afrontar moltes coses i, apunta, “hi ha poques dones que estiguin disposades a això”. De l’altra, el fet que molts músics siguin d’orígens diversos tampoc és fruit de l’atzar. De fet, segons en Juan, l’origen de la música al carrer i al metro és aquest: “Tradicionalment, era una alternativa dels estudiants de postgrau que venien d’altres països a fer la seva carrera”. Per guanyar alguna cosa, es posaven a tocar allà. Però conclou que “és una cosa d’immigrants, en general”.

L’Ilya té estudis musicals al Convervatori de Sant Petersburg, però considera que, quan toca al carrer o al metro, està “demanant diners”. “Perquè els necessito”, diu. Però molts d’ells no senten que estiguin demanant diners. En Cesc, la Beatriz, l’Enric i en Rubén en són exemples. En Cesc vol ser músic a nivell internacional i ja té més de vint mil seguidors a Instagram. És llicenciat en magisteri i toca al metro. La Beatriz és llicenciada en Belles Arts, però voldria continuar tocant al metro molts anys. En Rubén i l’Enric s’han emancipat a partir de la música al carrer. Toquen al metro i al carrer i han dedicat la vida a la música. Demanant o no, la societat no mira amb els mateixos ulls el músic, per exemple, d’orquestra, que el de carrer. Segons en Juan, “hi ha una representació social del músic en funció d’on toca”. Hi ha prejudicis, la idea que “qui toca al carrer és dolent”.

El que no passa en un escenari

Però no tothom té prejudicis. Hi ha gent que escolta la música i es desfà d’idees preestablertes. La primera parella d’en Juan, almenys, ho va fer. Es varen conèixer pels carrers medievals de Ciutat Vella, un dia que ell feia sonar la seva mussa de fusta, aquesta arpa única, escolpida en forma de dona. El músic colombià va arribar a Barcelona fa 16 anys, amb la intenció d’anar cap a París, però un cop va començar a tocar al carrer, no va saber desfer les seves passes. En Juan m’explica que ha tingut males experiències: “M’han trencat l’arpa, m’han robat amplificadors, he rebut multes...”. Perquè així és el carrer: “El carrer és la vida”. Però la vida també té moments molt bons, oi? En Juan s’ha fet artista al carrer, ha fet amics al carrer, ha viscut de tot al carrer. I assegura: “El carrer m’ha donat tot el que tinc”.

"Estàs tocant i hi ha una persona que s’asseu en una cantonada i comença a centrar-se en si mateixa. S’apropa a tu, et diu que la teva música l’ha empoderat”

Els músics, en general, estan molt agraïts a aquesta gent. A aquells que escolten. A aquelles que s’aturen. A qui els tira una moneda o els felicita. Una vegada, un nen molt petitó es va apropar a la Beatriz, mentre ella tocava al metro. “Devia tenir uns tres anys”, comenta. Se li va acostar i li va dir: “Ets la persona que millor canta del món”. La Beatriz somriu amb tendresa. També ho fa en Rubén, quan em descriu els moments de connexió “espiritual” amb els vianants: “Estàs tocant i hi ha una persona que s’asseu en una cantonada i comença a centrar-se en si mateixa. S’apropa a tu, et diu que acaba d’entrar en un estat diferent de consciència i que la teva música l’ha apoderat”. Hi ha moments que només es poden donar en la música al carrer o al metro, sensacions extraordinàries que, precisament, tenen sentit per donar-se en espais ordinaris, i fer-te'ls viure d'una manera especial. Al carrer, al metro, la música no té més intermediari que l'aire que uneix el músic amb el vianant. I això, ho diu el Rubén, “no passa en un escenari”.

Tanmateix, ja hem vist que al carrer no són tot flors i violes. I hi ha coses que passen al carrer, que no podrien passar mai en un escenari. I que tampoc passen al metro. Parlem de les persecucions policials, dels instruments requisats, les multes per fer música, les tensions entre artistes, l’eliminació aleatòria de punts de música o el mateix fet que al carrer no hi puguin tocar nous músics des de fa anys. La coneguda com a Ordenança de Civisme (Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona, 2005) ha estat el principal problema dels músics de carrer durant anys. L'Ordenança, presentada pel PSC i ERC, es va aprovar gràcies al suport de CiU i l'abstenció del PP, partit que demanava encara més fermesa. “Aquell va ser un punt d'inflexió”, valora en Rubén H: “Es va fer la normativa considerant la música contaminació acústica”.

Al metro els músics han aconseguit autoorganitzar-se a través de l'AMUC, una associació assembleària de la qual en Rubén és el president. Però al carrer la gestió va delegada. Se n’encarrega l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) en col·laboració amb el Districte de Ciutat Vella i el Convent de Sant Agustí (espai on es duu a terme la gestió). Em reuneixo amb en Yacine Belahcene (Alger, 1979) per parlar de l’organització de la música al carrer. Ell és l’intermediari entre la realitat al carrer dels músics legalitzats i la paperassa de les entitats. “El carrer és molt més salvatge” apunta. És per això que Belahcene considera necessària una gestió externalitzada, perquè hi ha hagut molts problemes entre músics i veïns: “Conflictes de drets adquirits”, per exemple, o casos de veïns que es queixaven per la música. La resposta institucional a aquests fets, però, sembla que ha estat poc apropiada. Ho comenta ell, però també ho pensen l’Enric d’Armengol i en Juan Gratiniano. Els músics critiquen que, “quan hi ha un problema, es tanca el punt”. De fet, si el 2012 a Ciutat Vella hi havia 23 punts de música, set anys més tard només n’hi ha 18. En Yacine hi afegeix que “alguns governs han criminalitzat l’activitat”.

“A Barcelona està prohibit tocar al carrer, a no ser que siguis un dels pocs afortunats que tenen carnet”

La majoria de músics, siguin de carrer o de metro, saben a què es refereix Belahcene, quan parla de criminalització. Fa quatre anys que no es reparteixen nous carnets, tot i que són molts els músics que voldrien tocar al carrer amb llicència. Sense anar més lluny, els del metro. A més, al carrer, qui toca il·legalment (sense llicència o fora de torn) pot ser multat i se li pot requisar l’instrument. La Beatriz m’ho explica indignada: “Te’l retornen si pagues uns diners, a part de la multa. És horrible. A més, ens estan traient la nostra eina de treball, així que ens estan condemnant a no poder treballar”. I, així, a no poder recuperar l’instrument. Amb fermesa, sentencia: “A Barcelona està prohibit tocar al carrer, si no és que siguis un dels pocs afortunats que tenen carnet”.

A poc a poc, es va teixint un entramat complex. Al qual cal afegir-hi que, segons Belahcene, “els músics del projecte no estan units”, cosa que en dificulta molt la gestió participativa. No fan gaires propostes i, quan en fan, aquestes arriben fragmentades, puntals, disperses. No hi ha un missatge comú. Alguns músics de carrer han intentat unificar el col·lectiu, que se celebressin assemblees només de músics. Però ha resultat impossible. D’Armengol és un d’aquests. Però va abandonar la lluita. Comenta que ha passat nits sense dormir per aquest tema, fins que es va dir a si mateix: “Escolta, no volen associar-se. Jo m’he de trencar el cap per ells? No, no, jo ja soc gran, tu”.

Un nou paradigma?

A nivell organitzatiu, està clar que el metro i el carrer són dos mons. Al metro, els músics prenen les seves pròpies decisions en assemblea i les tracten a continuació amb Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Al carrer, no hi ha diàleg real entre els músics i el col·lectiu depèn de les institucions. Al metro, els membres de l’AMUC gaudeixen de 41 punts de música i tenen llibertat per tocar-hi quan vulguin, sempre que estiguin lliures. Es preveu que els punts augmentin fins a 45 a finals d’any. Al carrer, els punts se suprimeixen aleatòriament i els músics no poden tocar més que els torns que tenen assignats. Al metro, hi ha audicions per a nous músics anualment. Al carrer, fa anys que no. Al metro, no hi ha repressió contra els músics. Al carrer, sí, i molt denunciada. Al metro, els músics poden passar mesos sense tocar i no perdre el carnet. Al carrer, és obligatòria l’assistència almenys a sis sortejos, que són mensuals, a l’any. Altrament, els músics perden el carnet.

“L’art al carrer passarà a considerar-se patrimoni immaterial de la ciutat”

Però es treballa per equiparar ambdós sistemes. Des de les últimes eleccions municipals, el 2015, l’Ajuntament està treballant amb els artistes per canviar les coses. Hi estan implicats els músics de l’AMUC, els músics de carrer legalitzats i els que toquen sense llicència. En Yacine i en Rubén ho saben més que ningú. Belahcene ho desenvolupa: “La música al carrer serà regulada a nivell de ciutat. Els punts s’ampliaran a 50, dels quals vuit seran lliures. Es tornaran a fer audicions anuals i els carnets s’hauran de renovar cada cinc anys”. És per això que de moment no s’estan donant carnets. Però el més important és el canvi de perspectiva. Apunta en Rubén que “l’art al carrer passarà a considerar-se patrimoni immaterial de la ciutat”. Si això passa, poden canviar moltes coses. Músics com el Cesc podran començar a tocar al carrer. D’altres, com el Juan, no hauran de patir per rebre multes abusives. I, en definitiva, cap intèrpret haurà de patir per fer art sobre l’asfalt. Les últimes línies sobre aquesta qüestió, però, les escriurà l’Ajuntament.