Hi ha persones que, quan els arriba la crisi dels quaranta, es compren una moto o un cotxe esportiu. N’hi ha d’altres que decideixen obrir una acadèmia d’escacs. Almenys això és el que fa Josep Oms quan entra en aquesta etapa vital i sent que necessita fer canvis. Que li falta alguna cosa. Fa més de 25 anys que es dedica a ser docent d’escacs i que viatja arreu del món per fer tornejos amb els millors jugadors del moment. Jugadors com ell.

Josep Oms guanya la medalla d’or a les Olimpíades d’Escacs de Torí el 2006 i obté el Grand Master (GM), el títol més important d’escacs en l’àmbit mundial

Nascut a Vallfogona de Balaguer (la Noguera), en Josep guanya la medalla d’or a les Olimpíades d’Escacs de Torí el 2006 i un any més tard obté el Grandmaster (GM), el títol més important d’escacs en l’àmbit mundial. Tot això entre nombrosos podis i títols en els campionats de l’Estat espanyol i Catalunya en gairebé totes les categories. Resumidament, Josep Oms és considerat com el gran mestre internacional d’escacs que ha tingut Lleida i el seu territori en tota la història.

Per això, quan arriba als quaranta anys considera que ja és hora que tot aquest aprenentatge i aquesta experiència d’elit es pugui difondre. El 2013 inaugura l’Acadèmia d’Escacs Josep Oms, la primera que existeix a la ciutat de Lleida, i fa una clara aposta per introduir els escacs als centres docents. Una acadèmia que, ja a peu de carrer, té un bon reclam: a través del vidre s’observa un tauler d’escacs gegant. I a dins, un espai diàfan ple de taules que esperen, pacients, els seus jugadors.

En una d’aquestes taules m’espera Josep Oms, que em convida a seure al seu davant. Som al mig de la sala, il·luminats per un llum blanc i resplendent damunt nostre. Es percep una lleugera tensió en l’ambient, com si s’estigués a punt de produir un interrogatori. Tot plegat és un punt desconcertant, penso mentre Oms estén els dos braços a banda i banda de la taula i em mira amb un mig somriure. Aleshores ho entenc tot. Estem a punt d’iniciar una partida d’escacs. Només que entre nosaltres no hi ha cap tauler ni cap joc de peces. La partida serà verbal, i Oms espera que jo faci el primer moviment.

“Els escacs són un 90% d’estona que estàs sol i un 10% que jugues amb altres persones”

Amb els meus braços també damunt la taula i un mig somriure, li pregunto: “Quan vas moure el teu primer peó? Com et va arribar un tauler d’escacs a les mans?”. Ell respon àgil, com en un acte reflex, i m’explica que neix en una casa en què la família només es dedica a la ramaderia i l’agricultura. Durant els seus primers onze anys de vida, el seu entorn és el camp i la cura dels animals. Fins que un dia al seu poble s’organitza la setmana cultural i una de les activitats són els escacs. “M’hi vaig apuntar i va ser un amor a primera vista”, confessa.

“Els escacs atrauen molt les persones més introvertides, perquè sense fer gaire soroll i amb un perfil baix, poden destacar molt”

En els escacs descobreix tot un món en el qual encaixa, un univers que l’acull amb els braços oberts. “Jo era tímid, introvertit, i tenia poca activitat social, i els escacs atrauen molt les persones més introvertides, perquè sense fer gaire soroll i amb un perfil baix, poden destacar molt”, continua. En Josep s’enganxa a aquest joc i comença a dedicar-hi moltes hores. “A part del fet de jugar, moltes vegades l’estímul també és tota l’estona que estàs sol, preparant-te, observant i descobrint-te a tu mateix. Al final, els escacs són un 90% d’estona que estàs sol i un 10% que jugues amb altres persones”, reflexiona.

“Un nen sempre és més inconstant que un adult. Quan juga, potser és millor el nen, però comet errors perquè no té tanta estabilitat a l’hora d’aprendre”

Durant les llargues jornades escolars, ell és l’únic que té aquesta afició i passa les hores pensant en els escacs. Ni tan sols treu bones notes. Però a les seves llibretes hi dibuixa taulers d’escacs i s’imagina partides i més partides. “Vivia una mica amb l’obsessió”, confessa. És així com als dotze anys s’apunta al club del poble, on s’està uns quants anys. “Però en realitat un nen sempre és més inconstant que un adult. Quan juga, potser és millor el nen, però comet errors perquè no té tanta estabilitat a l’hora d’aprendre”, reflexiona Oms, tot i que en el seu cas no va ser així, perquè ja de petit hi posa la mateixa passió i dedicació que un adult.

No passa gaire temps fins que comença a destacar per la zona, però les coses no són fàcils. “Tenia molts problemes de logística: vivia en un poble i arribar fins a Lleida era una odissea, perquè o m’havien d’acompanyar o no hi podia anar. Tampoc hi havia gaire cultura d’escacs i potser em passava tot un estiu sense poder jugar amb ningú. I si jugava, normalment guanyava i llavors ja no tenia cap al·licient”, fa una mitja rialla.

“Amb els tornejos que guanyava em pagava els campionats”

Però si una cosa té Josep Oms és persistència. I quan ja frega la majoria d’edat i es pot moure més lliurement, la seva presència als tornejos i campionats és cada vegada més habitual. “Amb els tornejos que guanyava em pagava els campionats”, explica. En aquells moments la seva obsessió és poder arribar a dedicar-se als escacs, però encara hi ha molta feina a fer. “En aquell moment, si abans dels setze o disset anys no eres bo, ja no tenies res a fer. Jo tenia bons resultats a Lleida, però a fora no tenia resultats que m’indiquessin que em podria dedicar a viure dels escacs”, recorda.

Fins que arriba l’any 1993 i guanya el Campionat Juvenil d’Espanya. El seu entrenador és Javier Ochoa i tot plegat li suposa un punt d’inflexió a la vida. Aquest guardó li serveix per acabar de convèncer la seva família i a ell mateix que pot jugar de manera professional. L’espera un llarg recorregut de tornejos i competicions en què sovint no guanya res, per això ho intenta combinar fent classes d’escacs. “Però, com que sempre he estat autodidacte, era difícil saber quin guió fer servir a l’hora d’ensenyar”, admet.

A diferència del que passava a Catalunya, a Andorra ja feia temps que es destinaven força diners a l’ensenyament dels escacs

Durant un temps n’imparteix classes a Barcelona, però és durant els seus anys a Andorra quan realment aprèn a ensenyar seguint la seva pròpia pedagogia. A diferència del que passa a Catalunya, en aquest país dels Pirineus ja fa temps que es destinen força diners a l’ensenyament dels escacs. “Jo venia d’un món prehistòric i el canvi va ser molt gran”, remarca. Allà coincideix amb jugadors de nivell, com Òscar de la Riva, i aprèn dia rere dia.

Assegura que el primer dia que un nen prova els escacs, sempre dirà que li encanten

Fa estona que parlem, i el que havia començat semblant un interrogatori, una partida a blanques o negres, a poc a poc es converteix en una conversa. Tornem al present. Ens trobem asseguts un davant de l’altre i, al nostre voltant, es desplega l’acadèmia que durant anys havia somniat. Un espai on poder divulgar allò que tant el fascina. El felicito per tenir un tauler gegant d’escacs a l’aparador. Tot un savoire faire publicitari. “Als nens petits els fa molta gràcia, encara que deixen ditades al vidre”, riu. De fet, assegura que qualsevol nen, tot i no saber què són els escacs, quan ho prova el primer dia sempre dirà que li encanten. També m’assegura que, com la seva acadèmia, no n’hi ha una altra d’igual en tot l’Estat espanyol. “És com si fos una acadèmia de música o d’anglès”, em compara.

“Els intentem ajudar a pensar i a sentir-se importants”

El seu mètode, tot i partir d’una base autodidàctica, va molt enfocat cap a un ensenyament de caràcter social, en què no només s’ensenya a petits i adults, sinó també a persones amb pocs recursos; fan tallers en presons, estades en llars de gent gran, o ajuden persones amb problemes de salut mental, com l’esquizofrènia. “Els intentem ajudar a pensar i a sentir-se importants”, explica. Unes tasques que aprenen sobre la marxa: “En ser dels únics que ho fem, no hi ha massa matèria sobre el tema”.

“Aquí els nens aprenen a concentrar-se, a estar tranquils, a reflexionar abans de prendre decisions i a socialitzar de manera tranquil·la”

Un altre dels seus puntals és l’ensenyament a les escoles, sigui en horari lectiu o extraescolar. “Sovint es té el concepte que venen aquí a competir, però només la meitat ho fan. Aquí també aprenen a concentrar-se, a estar tranquils, a reflexionar abans de prendre decisions i a socialitzar de manera tranquil·la”, reflexiona Oms, que, al contrari del que passava quan ell era petit, ara veu que els aficionats als escacs són cada vegada més ben vistos socialment. “Els pares veuen molt bé el fet d’apuntar-los aquí, i fins i tot els psicòlegs ho recomanen, sobretot per als nens que pateixen TDAH o Asperger, perquè està comprovat que els tranquil·litza molt”, continua.

“Amb els escacs es veu molt la personalitat de cadascú”

Per al jugador, l’acadèmia és una espècie d’extensió de l’escola on van els nens, fins i tot fan informes sobre l’evolució dels alumnes en aquest esport. “Amb els escacs es veu molt la personalitat de cadascú. Es veu en coses com la manera de jugar, si es té por, si és molt decidit o es posa nerviós, si en moments en què està guanyant tira enrere, si només va cap al rei, si és pacient...”, enumera. Amb tota aquesta informació, tot i no ser psicòlegs, sí que intenten orientar els professors sobre com ajudar-los i motivar-los. “És un joc amb què et pots trobar molt a tu mateix”, reflexiona.

“Entre moltes famílies encara hi ha el sentiment que a les nenes se les ha d’apuntar a coses com gimnàstica artística, i als nens, a jocs més mentals i d’intel·ligència”

Malauradament, aquest esport encara és molt masculí. “De la setantena d’alumnes que tenim, només cinc o sis són nenes”, lamenta Oms, que tampoc acostuma a veure gaire presència femenina als campionats. De fet, a l’acadèmia hi treballa una de les poques professores i jugadores professionals d’escacs del moment, Laura Larroca: “Ho intentem, però és molt difícil. L’important és que comencin perquè normalment se senten còmodes i s’hi queden, però entre moltes famílies encara hi ha el sentiment que a les nenes se les ha d’apuntar a coses com gimnàstica artística, i als nens, a jocs més mentals i d’intel·ligència”, lamenta la jugadora.

També es dedica a ensenyar els escacs a les presons. Primer, al Centre Penitenciari de Ponent, i després, al de Quatre Camins i a Lledoners

La inquietud sempre ha estat una de les essències en què s’ha mogut Oms. Ja des d’abans de muntar l’acadèmia també es dedica a ensenyar els escacs a les presons. Primer, al Centre Penitenciari de Ponent, i després, al de Quatre Camins i Lledoners. Fins i tot ha fet classes a Raül Romeva i Oriol Junqueras en aquest últim centre. Sobretot recorda Junqueras: “Té una memòria molt gran i s’esforçava i es preparava molt. Li agradava enfocar-ho tot més per la part d’història, sobre els jugadors coneguts, els campions del món, i mirava i comentava les partides que s’havien fet”, recorda.

“És un joc que encaixa molt bé a les presons, perquè canalitza bastant l’agressivitat i distreu molt”

“Intentem que, en sortir de la presó, s’apuntin a un club d’escacs per aprofitar aquesta habilitat”

Aviat Oms descobreix que ensenyar els escacs a la presó és un èxit, i a finals del 2019 s’organitza un torneig a Lledoners on juguen interns, com els dos presos polítics, amb jugadors externs. Una simulació de torneig “de barri”, igual com s’havia fet feia un temps a Quatre Camins. I arran del confinament, diferents presons d’arreu del món organitzen el 2021 un campionat intercontinental de presons en línia. “És un joc que encaixa molt bé a les presons, perquè canalitza bastant l’agressivitat i distreu molt. Et fa oblidar altres coses i pots estar hores jugant. Els jugadors veuen que van millorant, s’animen, i intentem que, en sortir de la presó, s’apuntin a un club d’escacs per aprofitar aquesta habilitat”, resumeix.

Una habilitat que serveix per a molt més que per a jugar davant d’un tauler. “La gent que em coneix em diu que jo sempre estic jugant, que sempre estic pensant i prenent decisions”, em mira fixament. “El concepte principal és que, quan prens decisions, et poden sortir malament, i de vegades et surten malament, però és el percentatge el que t’ha sortit malament. És a dir, una part del percentatge et sortirà malament i una altra part et sortirà bé. Has d’acceptar això. L’altra opció és no prendre decisions, però aleshores segur que et sortirà malament, sigui amb els escacs o amb la vida. Has de prendre decisions sense por i confiar en tu mateix. Jo ho extrapolo totalment”, reflexiona.

“Quan prens decisions, una part del percentatge et sortirà malament i una altra part et sortirà bé. Has d’acceptar això”

Amb només divuit anys aconsegueix fer unes taules amb Kaspàrov a Andorra. “Era una simultània, però per a mi aquell moment era molt important”

I pel camí, entre decisió i decisió, Oms ha pogut viure moments que sempre l’acompanyen a dins, com els nervis de les darreres rondes a les Olimpíades de Torí: “Venia d’una època en què els companys se’n reien una mica, de mi, i hi ha moments que l’ambició fa que perdis una mica el nord i l’objectivitat”. O aquell dia que, amb només divuit anys, aconsegueix fer unes taules amb Kaspàrov a Andorra. “Era una simultània, però per a mi aquell moment era molt important”, recorda. O el dia que guanya al mestre Nakamura i rep grans ovacions del públic. Moments molt intensos que, segons Oms, de vegades costen de controlar. “Hi ha una part que t’agrada, però de vegades també has de saber tocar de peus a terra. Sempre és el punt de saber trobar l’equilibri”, reflexiona.

Un equilibri que intenta dominar des de fa anys. “Abans em passava dia i nit pensant en com fer les partides i ara faig el mateix però pensant en com millorar i tirar endavant l’acadèmia”, riu Oms. Sap que aquesta actitud pot ser pesada per al seu entorn més proper, però no pot evitar que aquesta sigui la seva passió. És la seva vida, el seu bot salvavides que l’ajuda a travessar totes les crisis vitals. Si als quaranta obre una acadèmia d’escacs, que farà als cinquanta?