Hi ha records d’infantesa que s’esborren amb el pas de temps, però n’hi ha d’altres que es retenen i, fins i tot, potser s’acaben idealitzant. Perquè esdevenen especials; formen part d’un passat llunyà i, alhora, present. “Recordo que als migdies, al sortir de l’escola, anava a casa i abans de dinar tocava el sol al sofà, i m’agradava seure-hi i llegir. Aquella mitja hora era fantàstica”, comenta la Núria Mañé, directora de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Va remenant a la motxilla de la memòria i encara afegeix: “El meu pare era un gran lector, i jo el vaig seguir”. Des de sempre ha devorat llibres, però no s’imaginava, ni tan sols ho intuïa, que acabaria dissenyant col·leccions, revisant galerades i editant textos. A la vida una acumulació de fets et poden abocar al lloc adequat. I aquest és el cas de la Núria. Va estudiar Traducció i Interpretació i va fer diferents feines abans d’acabar treballant braç a braç amb el pare Josep Massot, “un savi editor, una figura genuïna, un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes”. Ell va ser el seu mentor, però la Núria continua amplificant-ne el llegat. Submergint-nos en una de les editorials més antigues d’Europa i que acumula grans pàgines de la història.

“El pare Massot era una persona molt treballadora. La seva vida estava envoltada de llibres. Escrivia, revisava, corregia. I sempre ho feia amb un gran respecte pel llibre i per l’autor”

“Des del 2007 que treballo a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, però des del 1995 que hi feia feina com a externa. Una de les primeres coses que em va encarregar el pare Massot va ser la transcripció dels textos dels volums de Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. També vaig col·laborar amb ell en l’edició de Memòries, de Josep Puig i Cadafalch. Realment, mai m’havia plantejat ser editora, però m’hi vaig trobar”, assegura. Quan pronuncia el nom del seu mestre ho fa amb una delicadesa especial, es nota que li té un agraïment profund, a més d’una gran consideració. “Era una persona molt treballadora. La seva vida estava envoltada de llibres. Escrivia, revisava, corregia. I sempre ho feia amb un gran respecte pel llibre i per l’autor. Aquest rigor és molt important, i tots els qui vam tenir la sort d’aprendre d’ell vam respirar aquest tarannà.” 

La Núria sempre va valorar els seus ensenyaments; per això, quan l’abril del 2022 mor el pare Massot, accepta l’encàrrec de seguir impulsant l’editorial, a partir de llavors des del capdavant. “Sabia que començava una etapa diferent, però que també havia d’intentar mantenir i cuidar la seva essència”, apunta.

“El més meravellós de participar en l’elaboració d’un llibre és que toques tecles molt variades i et vas trobant obstacles, evidentment. Vas passant per persones diferents però tu has de seguir per arribar fins al final”

Perquè la Núria té clars els criteris que han de guiar la seva feina. Se la veu una dona humil en les formes, parla serenament i pausadament, però amb les idees clares i ben meditades. I li pregunto pel procés d’edició, que també combina tranquil·litat i reflexió. “El més meravellós de participar en l’elaboració d’un llibre és que toques tecles molt variades i et vas trobant obstacles, evidentment. Vas passant per persones diferents, però tu has de continuar per arribar fins al final. Això és també el que ho fa bonic.” Gaudeix de tot el trajecte, tot i saber que, de vegades, algun problema intentarà barrar-li el pas. L’objectiu és que res la paralitzi perquè un llibre arribi a les mans dels lectors. De fet, en aquest moment de la conversa, la Núria parafraseja una frase del pare Massot: “Els llibres sense error no existeixen. Has de treballar perquè no n’hi hagi, però també està bé saber que se te n’escaparà algun, i no només a tu, sinó també a qualsevol dels altres que passen pel procés”. Acceptar l’error perquè aquest sigui, sempre, motor per continuar millorant, per avançar i fixar nous reptes.

“Sé que he d’anar fent petits tocs de timó per adaptar-nos als nous temps i a les necessitats dels lectors. Porto una motxilla però aquesta m’ha de servir per brillar, no perquè m’afeixugui”

De fet, la Núria assegura que des que dirigeix l’editorial també viu tot el procés amb una nova perspectiva. “Quan assumeixes responsabilitats ho gaudeixes d’una altra manera. Això és un transatlàntic! És una editorial amb sis segles d’història. Els porto a la motxilla. És un repte estimulant. Sé que he d’anar fent petits tocs de timó per adaptar-nos als nous temps i a les necessitats dels lectors. I, alhora, no puc prescindir de tot el patrimoni que ha generat l’editorial per al país. Porto una motxilla, però aquesta m’ha de servir per brillar, no perquè m’afeixugui”, assegura. Perquè, com indica la Núria, Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha actuat, en alguns moments de la nostra història, com a institució. “Quan hem vist que una obra hi havia de ser, en català, l’hem fet”, afegeix.

“No fem narrativa i només publiquem en català. Això té unes limitacions però la veta de l’assaig hi és i hem de mantenir-la. Tenim un camí per on transitar i l’hem de continuar aprofitant per explicar i divulgar el pensament”

Sempre han intentat remar a favor de la llengua, la cultura i el país. “No fem narrativa i només publiquem en català. Això té unes limitacions, però la veta de l’assaig hi és i hem de mantenir-la. Tenim un camí per on transitar i l’hem de continuar aprofitant per explicar i divulgar el pensament. Hem d’ajudar els autors que tenen coses interessants per explicar”, relata. Però això no vol dir que, de vegades, no li toqui descartar propostes, i la Núria reconeix que, per molt que ho hagi fet moltes vegades, sempre l’acaba incomodant. “Quan és un llibre que senzillament no encaixa en el teu catàleg o que no t’interessa, no costa tant, però si t’agrada, et sap molt greu.”

“Fer molts papers diferents crec que és el secret de molts oficis”

Sap que els obstacles s’han d’anar superant i que, per aconseguir-ho, cal conrear diferents habilitats. “Editem llibres acadèmics, religiosos, infantils, d’aprenentatge de música i de català. Tocar tantes tecles i fer feines molt diferents crec que forma part de la idiosincràsia de l’editorial. Però, realment, fer molts papers diferents crec que és el secret de molts oficis”, explica. I en aquesta conjunció de tasques i activitats frenètiques sempre hi tenen un paper els autors. “Alguns són fantàstics i sempre estan predisposats, d’altres no tant. Depèn molt cadascun.” Perquè la personalitat queda impresa en la relació entre els autors i els editors. És inevitable. Tot i que, per la manera com ho explica la Núria, es pot deduir que té una certa mà esquerra, sap com afrontar cada llibre i com connectar amb els seus autors. Perquè si es produeix una bona sintonia això acaba repercutint en el resultat final del llibre.

“Contràriament al que molta gent es pensa, crec que en moltes coses hem estat innovadors”

“No em costa reconèixer les meves debilitats. Sempre em costa proposar un bon títol. En aquest sentit, no tinc gaire bona inspiració. Però sé veure els que poden funcionar i els que no”, diu. És capaç de fer autocrítica, no amaga què pensa i què creu que es podria reconduir: “Fem molts llibres, però ens falten lectors. I, en el cas de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, hi ha gent que es pensa que nosaltres som l’editorial dels llibres de missa. El públic que ens coneix sap que fem una gran feina, més enllà dels llibres religiosos, però hem de seguir treballant per donar a conèixer tot el que publiquem. De fet, contràriament al que molta gent creu, en moltes coses hem estat innovadors. En els inicis de l’edició infantil en català, en el sistema de lectura fàcil, en els mètodes d’ensenyament de català...”.

“El pare Massot ens va ensenyar a fer molta feina sense atabalar-nos innecessàriament. És una cosa una mica complicada, però crec que és la clau de tot. Anar fent una cosa rere l’altra amb molt de respecte sempre pel que tens davant”

I en aquest recorregut, la dedicació, la guia i l’empremta del pare Massot continuen sent importants. Realment, en aquest punt de la conversa hi ha una pregunta que és indefugible: “Quin és el llegat que et va deixar?”. Es produeixen uns segons de silenci abans que la Núria respongui, però, finalment, afirma: “Ens va ensenyar a fer molta feina sense atabalar-nos innecessàriament. És una cosa una mica complicada, però crec que és la clau de tot. Anar fent una cosa rere l’altra amb molt de respecte sempre pel que tens davant”. Ho diu amb convenciment i serenor. Potser perquè sap que aquesta és la combinació perfecta per dirigir una editorial que aglutina el pas del temps, el valor de la història i la vitalitat d’un patrimoni de sis segles.

Amb la seva actitud afable i decidida, la Núria capitaneja un gran transatlàntic. Ho fa seguint els consells del seu gran mestre, el pare Massot, però amb una mirada renovada que s’adapta a les necessitats del moment. Perquè Publicacions de l’Abadia de Montserrat continuï sent una de les editorials més antigues d’Europa. Perquè segueixi treballant amb respecte i rigor a favor de la cultura i la llengua catalanes. Com ha fet sempre fins als nostres dies. I com continua fent per escriure la història dels propers segles.