De petit, a Carles Riba li deien “el poeta”. Però ell no en tenia res, de poeta. Simplement, era el net gran dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu. Es donava per fet que ell havia de ser igual, que era una cosa de família. El que molta gent no sabia és que a l’entorn dels Riba Romeva sempre hi ha hagut dos vessants molt clares: la poètica i la científica.

“Tant en Joan com en Pau tenien un rigor extraordinari per la llengua, com l’avi. Un rigor que hem heretat molt a la família”

Ell, igual que el seu pare, en Jordi, surt de la branca més racional, i es doctora en Enginyeria Industrial. Dels seus vuit germans, en Jaume és arquitecte; la Clara, matemàtica, i en Jordi, enginyer. Mentre que en Xavier és violinista; la Mercè, escultora; la Montserrat, assistent social; en Joan, corrector lingüístic, i, finalment, en Pau, el més conegut de tots, va ser poeta i cantautor. “Tant en Joan com en Pau tenien un rigor extraordinari per la llengua, com l’avi. Un rigor que hem heretat molt a la família”, m’explica en Carles.

He quedat amb ell a la casa familiar de Cadaqués, la dels avis. És un matí xafogós i la badia està coberta per la calitja. Només uns estridents reflexos solars tenyeixen de daurat l’aigua de mar endins. Per arribar a casa seva, m’he de desviar del passeig Marítim i pujar pel carrer Hort d’en Sanés, on encara queden algunes galeries d’art. I és quan giro a l’esquerra que em trobo el carrer de l’Amargura, anomenat així perquè forma part del viacrucis. Però d’amargura no en té res.

És un carreró estret i empedrat, amb casetes blanques i plenes de flors. Aquest és el Cadaqués de les postals, el que busquen els milers de turistes que hi arriben cada any. Al número 15, un petit edifici blanc de tres plantes i porticons verds s’alça bonic, mirant cap al mar. A la porta, un senyal de ceràmica de marges verds i interior groguenc indica que som a can Riba. “Ho va fer la meva germana, que és ceramista”, diu orgullós en Carles, que m’espera a la porta. És un home amable, calmat i reflexiu, que m’obre aquesta caseta de pescadors amb total familiaritat.

La casa, construïda el 1953, va ser un regal fet per la intel·lectualitat catalana amb motiu del seixantè aniversari del poeta Carles Riba, que feia deu anys que havia tornat de l’exili

I això que no és una casa qualsevol. Construïda el 1953, va ser un regal pel seixantè aniversari del poeta Carles Riba, que feia només deu anys que havia tornat de l’exili. La iniciativa sorgí de la poetessa Rosa Leveroni, que formà una comissió amb Jaume Bofill i Ferro, J. V. Foix, Josep Maria Cruzet, Tomàs Garcés, Marià Manent, Anna Maria Gili, Paulina Pi de la Serra, Joan Rebull, Ramon Sunyer i Joan Triadú, i en la qual també col·laboraren com a mecenes Fèlix Millet i altres burgesos amb sensibilitat cultural i patriòtica. Fins i tot Salvador Dalí els va fer un regal per a aquesta casa, que es va entregar al matrimoni Riba Arderiu completament moblada, amb el rebost ple, els llits fets i la taula parada.

“Jo tenia uns set anys quan vaig començar a estiuejar aquí”, somriu Riba, que m’ensenya la xemeneia amb petxines incrustades i una raconera amb la data de 1953. “Amb vidre de Menorca”, remarca posant-hi la mà. En una de les parets, una fotografia dels avis menjant a la taula que tenim al davant presideix l’estança. Encara se’n pot percebre, subtil, la presència.

No només ha estat la casa d’estiueig del net dels poetes, sinó també la de tots els altres germans, oncles i cosins

Aquesta no només ha estat la casa d’estiueig del net dels poetes, sinó també la de tots els altres germans, oncles i cosins. Una bona colla, tenint en compte que cada unitat familiar ha tingut molts descendents. Però aquí sempre hi ha hagut lloc per a tothom, encara que la casa sigui petita i s’hagin de repartir en lliteres.

“Durant uns anys havíem ajuntat la casa del costat i havíem arribat a ser fins a vint persones. Ara, en Jaume, que és arquitecte, se l’ha comprat”, explica Riba mentre comencem a pujar les escales, petites i dretes, que duen als diferents pisos. A les parets, quadres regalats per artistes com Dalí decoren l’espai. Quan arribem a dalt de tot, ens trobem una terrassa amb vista a la badia. És idíl·lic i hipnotitzant. M’imagino que hi deu passar moltes hores, però de seguida m’assegura que, en realitat, està molt temps treballant al pis de baix.

Potser fruit del seu llegat familiar per part materna (el seu avi era Pau Romeva, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya), en Carles va arribar a ser alcalde de Sant Joan Despí pel PSUC als anys vuitanta

La seva feina sempre ha estat molt vocacional. Doctorat en Enginyeria Industrial, ha estat professor de la Universitat Politècnica de Catalunya i és president del Col·lectiu per a un Nou Model Energètic i Social Sostenible. I la cosa no acaba aquí. Potser fruit del seu llegat familiar per part materna (el seu avi era Pau Romeva, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya), en Carles va arribar a ser alcalde de Sant Joan Despí pel PSUC a principis dels anys vuitanta i va ser vicepresident de la Corporació Metropolitana de Barcelona. Durant uns anys també va ser president del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, vicepresident de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i membre del Patronat de l’Institut Ramon Muntaner. La llista encara podria continuar.

“Estem gastant l’energia solar que ens va enviar el sol durant centenars de milions d’anys fa centenars de milions d’anys. I estem consumint els combustibles fòssils a raó d’un milió de vegades més ràpid del que es van formar”

Però si s’hagués de destacar una passió de Carles Riba, el motiu pel qual continua treballant tot i que ja podria gaudir d’una merescuda jubilació, aquesta és el món de les energies renovables. Un cop es posa a parlar d’aquest tema, no hi ha qui l’aturi. “Estem gastant l’energia solar que ens va enviar el sol durant centenars de milions d’anys fa centenars de milions d’anys. I estem consumint els combustibles fòssils a raó d’un milió de vegades més ràpid del que es van formar”, m’alerta Riba, que aposta per fer un canvi de mentalitat i no només anar cap a una moderació del consum, sinó també cap a invertir en energies renovables a més superfície del territori. “Hi haurà una ocupació de superfície enorme de dimensions que ni concebem”, continua el científic.

No li ha calgut anar gaire lluny per veure els estralls del canvi climàtic. A Cadaqués mateix els norais que hi ha al costat del passeig per amarrar-hi les barques han deixat de tenir musclos

No li ha calgut anar gaire lluny per veure els estralls del canvi climàtic. A Cadaqués mateix s’ha sorprès veient que els norais que hi ha al costat del passeig per amarrar-hi les barques han deixat de tenir musclos. “Abans n’hi havia molts i estaven boníssims, els anàvem a buscar cada any”, recorda. Ara han desaparegut del tot. “Va haver-hi un moment en què també van desaparèixer les garotes i les lapes que pescàvem”, recorda.

Tampoc queden gaires pescadors a la zona. Res a veure amb l’època que ell era petit i venia a passar els mesos d’estiu a casa dels avis. “No feia gaire que havia acabat la guerra i encara hi havia vestigis de cases enderrocades i famílies que havien desaparegut”, rememora. Aleshores la família es relacionava amb els habitants del poble, sobretot amb els pescadors, els mateixos veïns.

A casa dels avis, però, també s’hi formaven tertúlies amb artistes i intel·lectuals que rondaven per la zona. “L’avi era molt formal i rigorós”, recorda Riba, que admet no haver tingut gaire temps per conèixer-lo bé. Només tenia dotze anys quan va morir. En canvi, de l’àvia Clementina en té més records. “Va quedar molt tocada per la mort de l’avi, fins i tot va deixar de fer poesia a partir d’un cert moment. És com que es va retirar interiorment”, explica el net.

“L’àvia Clementina va quedar molt tocada per la mort de l’avi, fins i tot va deixar de fer poesia. És com que es va retirar interiorment”

Un cop mort l’avi, el pare d’en Carles va comprar la caseta de Cadaqués, encara que la resta de germans també hi podien anar. “Nosaltres érem nou germans, però és que els de l’oncle Oriol eren set, els de la tieta Eulàlia eren tres i a la casa només hi havia tres habitacions!”, riu en Carles, que recorda una llar sempre plena de criatures. Molts dies, els germans sortien a pescar i a navegar amb el pare en una petita barca de quatre metres. Aleshores hi havia poques barques fondejant a la badia i l’aigua era neta. A les tardes també anaven sovint amb els nens del poble fins al far del cap de Creus.

I, entre tota aquesta canalla, també s’hi trobava Pau Riba. “De seguida va ser transgressor”, somriu en Carles. “Recordo vagament que hi va haver un conflicte un dia perquè els van trobar, a ell i a en Martí Llauradó, fent cançons al soterrani de l’escola, en comptes d’estar a classe”, riu. A casa també va apuntar maneres des de jove. “Al pis de Barcelona els germans ens repartíem en moltes habitacions i a cadascuna sempre hi havia molta gent, amics que venien de visita. Moltes persones recorden casa nostra perquè hi havien passat moltes coses, allà. En Pau també s’hi trobava amb els seus amics... Passaven coses...”, riu sense acabar de desvelar-me’n res més. Un misteri.

“Ma mare obria el portal i s’asseia al costat de l’entrada. Tenia les flors absolutament ufanoses i tothom que passava per aquí s’aturava i li feia fotografies; era molt fotogènica”

I la seva mare sempre estava encantada de tenir la casa plena de gent. “Era de les que deia que tots hi caben i que tots vinguin. Aquí, a Cadaqués, havíem arribat a tenir la terrassa coberta de matalassos amb nets i amics, fills dels amics...”, riu. I continua: “Ella no era de manar, sinó d’acollir. Era enormement acollidora. Venia amb en Pau a principis de juny i s’instal·lava en aquesta casa, al pis de baix. Obria el portal i s’asseia al costat de l’entrada. Tenia les flors absolutament ufanoses i tothom que passava per aquí s’aturava i li feia fotografies; era molt fotogènica. Tothom li deia: «Senyora Mercè, com va?». Era una referència del carrer. S’hi passava tot l’estiu, i anaven venint tots els germans a la casa fins que algú se la tornava a endur cap a Barcelona al setembre”, somriu recordant-ho.

Amb l’absència de la mare i d’en Pau, la casa està una mica més buida. També hi ha menys reunions familiars, com l’arròs que feia en Pau per Sant Jordi a la casa de Tiana, o els aplecs per celebrar Santa Mercè. “Moltes dones de la família es diuen Mercè”, apunta. Mentrestant, en Carles mira les barques que fondegen a la badia. N’hi ha moltíssimes més de les que hi havia quan era petit. “Avui ve vent de mar, les barques apunten mar endins”, m’assenyala.

Riba aposta perquè amb el temps, i sobretot durant els mesos d’hivern, Cadaqués es converteixi en un poble autosuficient

Cadaqués tampoc és com abans. “S’està morint d’èxit”, lamenta Riba, que pensa que és una desmesura el seu creixement i el gran nombre de persones que hi arriben per visitar-lo. Per això, ha fet propostes a l’Ajuntament per evitar un turisme tan invasiu, com fer arribar els turistes en autocar. També aposta perquè les motos i els taxis marítims siguin elèctrics i que, amb el temps, i sobretot durant els mesos d’hivern, Cadaqués es converteixi en un poble autosuficient. Petits molins en zones pròximes i plaques solars als terrats podrien contribuir a aconseguir-ho. El temps dirà.

Ara és hora d’acomiadar-me. Entre flors i casetes blanques, ens diem adeu davant del número 15 del carrer de l’Amargura. Un carrer que no en té res, d’amarg. Més aviat diria que encara hi ressonen els crits i les rialles dels nens que han estiuejat en aquesta caseta de pescadors. Com ell. I és quan començo a desfer el camí cap al passeig Marítim que m’adono que, en el fons, en Carles sí que és un poeta. Científic, racional i rigorós, sí. Però també un poeta que ha sabut traçar la seva pròpia història, amb energia, com versos que ens desxifren l’entorn que ens envolta, que ens expliquen els canvis, la necessitat de veure-hi més enllà, com la poesia.