“Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido”. És el 27 de gener de 1939, i així resa el text preliminar del ban del general Eliseo Álvarez Arenas, cap dels serveis d’ocupació de la ciutat de Barcelona. Només un any més tard, es dona inici a un seguit de classes particulars de català a casa de l’escriptor Josep M. Folch i Torres. Mestres d’abans de la guerra com Artur Balot, Antoni Jaume, l’assagista i traductor Josep Farran i Mayoral i el mateix Folch i Torres hi fan de professors. El català perviu. El català no mor.

“Havíem d’anar amb molt de compte perquè el porter no se n’estranyés, perquè ningú no pogués figurar-se que allò era una reunió. A vegades fèiem veure que es tractava de classes d’anglès i àdhuc teníem preparades llibretes amb apunts d’anglès per si es presentava la policia…”, detalla l’escriptor i pedagog Joan Triadú, en el llibre Vint anys de resistència catalana (1939-1959), de Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Antoni Ribas. La intervenció de la policia podia comportar clausurar les classes i fer-los anar a declarar, “la cosa no passava d’aquí”, precisa Triadú. “Molts cops, els professors callàvem una intervenció de la policia perquè no se n’assabentessin els alumnes. Si no, agafaven por a ser fitxats i perdíem la clientela i el local…”, comenta. Triadú comença a fer classes de català primer a Cantonigròs i, després, també, a casa dels Folch i Torres. Com explica Agustí Pons a Joan Triadú, l’impuls obstinat, Triadú s’adona ben aviat que “l’objectiu de les classes ha de ser la preparació de mestres més que no pas l’extensió generalitzada de l’ensenyament. I això perquè la dictadura s’anuncia llarga i, per tant, també la prohibició d’ensenyar la llengua i la literatura pròpies del país”. Comença la lluita d’una generació invisibilitzada.

Les classes del mestre Pere Elies i Busqueta

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) reprèn les seves activitats de manera clandestina el 1942 i els Amics de la Poesia es reuneixen per primera vegada el 28 de març a la botiga del joier Ramon Sunyer de Barcelona. L’any 1944, l’escriptor i professor de llengua d’abans de la guerra Pere Elies i Busqueta comença a impartir català a grups restringits. “Fèiem les classes en pisos particulars, amb només tres o quatre persones, perquè no es notés […]. Quan acabava el curs, alguns cops em regalaven una ploma estilogràfica o alguna cosa com a agraïment, puix que aleshores no hi havia quotes ni res semblant”, rememora en el llibre de Fabre, Huertas i Ribas. 

El 1947 té lloc l’inici d’alguns cursos de català per a adults, celebrats principalment en centres de l’Església i privats, a Barcelona, i també a Reus i a Mataró, com documenta Carles-Jordi Guardiola a Per la llengua. Llengua i cultura als Països Catalans 1939-1977. És un moviment clandestí però palpable, que es produeix i reprodueix en tots els punts de la geografia catalana. El 1949 es produeix una de les grans fites de la història de l’ensenyament i la normalització a València, amb l’organització dels cursos de gramàtica valenciana de Lo Rat Penat. La primera convocatòria consta de tres cursos orals, amb 57 alumnes i 93 que s’inscriuen als cursos per correspondència. Per primer cop en molts anys, com diu Santi Cortés en el llibre Ensenyament i resistència cultural. Els Cursos de Llengua de Lo Rat Penat (1949-1975), s’anuncia la possibilitat d’aprendre una llengua no oficial mentre a Catalunya i les Illes l’ensenyament del català es fa clandestinament en parròquies i domicilis particulars. Així, Lo Rat Penat esdevé “una entitat de la resistència que ofereix un ensenyament alternatiu”.

Amb el canvi de dècada, als anys 50, les classes de català, clandestines i gratuïtes, persisteixen en la intimitat de les cases particulars. L’ensenyament clandestí del català s’estén, també, a centres parroquials i excursionistes, que ofereixen cursos per a adults al vespre. “Es tracta d’iniciatives esporàdiques, sense cap mena de coordinació, i en la majoria dels casos, sense una continuïtat assegurada. I amb molta por entremig”, afirma Agustí Pons. Els professors Artur Balot i Antoni Jaume ensenyen català al Club Diagonal, en unes classes organitzades pels Amics dels Castells i Monestirs a principis dels 50. Pere Elies i Busqueta fa cursos de llengua en entitats culturals com l’Agrupació Excursionista Catalunya, l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona o el Centre Comarcal Lleidatà.

“En aquests primers temps les classes eren d’amagat, anàvem amb compte de no fer gaire soroll: no sortir tots alhora, ara sortir un i al cap d’un moment sortir uns altres... ens anàvem dissolent per l’escala a poc a poc. Suposo que el veïnat ho sabia, que allò era un centre de clandestinitat”

L’escriptor, il·lustrador i professor Enric Larreula ens parla de les classes de català del mestre Elies i Busqueta a l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona. Un mestre que anava amb llacet, clenxinat, camisa blanca i americana, que els tractava sempre de vós i es referia als seus alumnes com a “estimats deixebles”. Les classes es donaven un cop per setmana en un pis a la Via Laietana. “Hi entràvem discretament. En aquests primers temps eren d’agamat, anàvem amb compte de no fer gaire soroll: no sortir tots alhora, ara sortir un i al cap d’un moment sortir uns altres... ens anàvem dissolent per l’escala a poc a poc. Suposo que el veïnat ho sabia, que allò era un centre de clandestinitat. Era una mica així, ho dissimulàvem una mica, però aviat ho vam deixar de dissimular. Perquè, en aquella època, per molt que Franco visqués encara, guanyàvem nosaltres”, exposa. Les sessions, teòricament, havien de durar una hora, “el que passa és que s’allargaven les converses”. Larreula assegura que les classes d’Elies i Busqueta “no és que fossin divertides, les d’ell eren classes solemnes, acadèmiques, però el context ens portava a riure per les indirectes que llançava referint-se a Franco”. “Hi havia unes grans complicitats, perquè la gent que en aquella època anava a classes de català era gent que era com tu”, indica. Als anys 60 es van produir uns avenços importants. “Òmnium es va organitzar, va sortir Cavall Fort, va sortir el Serra d’Or uns anys abans, va sorgir el moviment de la Nova Cançó, es van començar a fer classes per a algunes escoles... Així va anar, i la sensació era que guanyàvem alguna cosa”, clou Larreula.

Els cursos clandestins de català proliferen d’ençà del final de la guerra, sempre evitant de donar publicitat al contingut de la reunió, que era el curs de català. En una conversa amb LA MIRA, el mestre i pedagog Joaquim Arenas, que als anys setanta va ser coordinador de la Delegació d’Ensenyament de Català (DEC) d’Òmnium Cultural, remarca el fet que “hi havia un interès molt gran perquè la gent pogués aprendre i transferir el coneixement del català. I tot això va ser una resistència passiva molt amagada”. 

Del CICF a les sessions al domicili de Joan Triadú

A partir de 1951, Triadú comença a col·laborar amb el Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF), com a professor de l’Escola de Secretariat de Direcció. Triadú proposa introduir classes de català en l’oferta formativa del centre, que estava situat a la Via Augusta de Barcelona. Mossèn Narcís Saguer, rector de la parròquia de Sant Ildefons, dona suport a la iniciativa. Com detalla Pons, “es comença impartint tres classes a la setmana però de seguida cal augmentar-ne l’oferta, en un procés que –segons l’expressió del mateix Triadú– creixerà de forma tan espectacular com una carbassera: de les tres classes setmanals es passa a la formació de dos grups, dels dos grups als tres i així, esglaó a esglaó, l’ensenyament del català va obrint-se camí de forma inexorable”.

L’oncle d’Enric Larreula, Frederic Larreula, hi impartia classes de llengua: “El meu oncle Frederic, el germà petit del meu pare, feia classes al CICF, amb en Josep Baiget, en Jordi Mir i en Triadú”. “Molta gent recorda el CICF com un lloc on va poder aprendre català. I es va fer a cara oberta, no com les classes que s’havien fet d’amagat en un pis”, afegeix. Pere Grau, alumne de Joan Triadú a les classes de català del CICF, assenyala que aquells cursos “van ser la cèl·lula originària des de la qual en Triadú, amb una tasca que Catalunya mai no li podrà agrair prou, va anar escampant l’empresa d’ensenyar a escriure correctament als adults que, poc o molt, no sabíem fer-ho per no haver-lo pogut aprendre a l’escola”. Ho explica en un article al número 98 de Llengua Nacional. Per encomanament de Triadú, Pere Grau comença a impartir una classe setmanal a l’Orfeó Gracienc la tardor de 1957. El curs següent ho fa al Cercle Sardanista de la plaça del Pi.

“A la sala-menjador, bastant gran, hi va col·locar un llarg escó perquè hi pogués cabre molta gent, és a dir, futurs alumnes”

L’any 1957, el gramàtic i escriptor Albert Jané assisteix a un curs de perfeccionament de català que organitza Joan Triadú, a casa seva, al carrer Príncep d’Astúries de Barcelona. Ja en el moment de moblar el seu domicili particular, Triadú preveu els possibles usos docents dels diferents espais. “A la sala-menjador, bastant gran, hi va col·locar un llarg escó perquè hi pogués cabre molta gent, és a dir, futurs alumnes”, recull Agustí Pons. Els alumnes de Triadú contribueixen amb una quota a les despeses de material de curs. Les classes són un cop a la setmana. Jané hi acudeix amb altres companys de l’època: Gabriel Bas, Maria Eugènia Dalmau, que era filla del pedagog Delfí Dalmau, i Josep Ibàñez, el seu espòs. “El meu enllaç amb el curs va ser la Maria Teresa Sacristà, que era excursionista, una activista de l’època, i ens coneixia molt bé. Érem amics, sortíem d’excursió i ens va proposar d’anar-hi”, recorda. El nombre total d’alumnes és de nou. Quan acaba el curs, el juny del 58, Triadú els demana seguir la tasca, a partir d’aquell moment cal que ells també es dediquin a fer de mestres de català.

I així, la tardor del 58, Albert Jané s’inicia com a professor. “Durant molts anys, vaig fer classes de català al local del Centre Sardanista, que en deien així perquè hi havia una entitat d’abans de la guerra que es deia Foment de la Sardana. La van suprimir l’any 39, i llavors en van fer una altra amb nom diferent, la tasca principal de la qual era organitzar sardanes, però feien altres activitats, com els cursos de català”. El nivell de llengua dels alumnes era molt irregular. “Hi havia molta gent que havia llegit, i gent que no havia llegit mai. Hi havia qui no havia vist mai el català escrit, és clar. Llavors havies d’insistir. Jo mateix em vaig formar de manera autodidacta, a base de llegir coses de Fabra. Vam fer el que vam poder. La sort és que la llengua estava molt fixada, ben establerta. Estava unificada, i això va ser una sort. Les normes estaven fixades i, per tant, es tractava de divulgar-les fent molts dictats, exercicis i explicacions”, relata Jané.

El 1959, Triadú convoca la primera d’una sèrie de trobades regulars amb professors de català, celebrades una o dues vegades l’any fins al naixement d’Òmnium Cultural. “Recordo que el dia 2 de gener del 59, l’endemà que Fidel Castro va entrar a l’Havana, va fer una reunió de professors de català a casa seva, amb el senyor Ramon Aramon i Serra, que era secretari general de l’IEC i membre de la seva Secció Filològica. I ens va fer unes quantes consideracions sobre els problemes que podíem tenir i com ens havíem de comportar. Es va dir que ho havíem de fer amb molta discreció, sense que se’n parlés gaire, però sense tenir por. En certa manera, no es podia fer soroll, havíem d’adoptar una actitud més aviat discreta. Les reunions de professors primer es van fer a casa seva i després a la seu d’Òmnium”, descriu Jané. “Triadú deia que calia encoratjar els tímids i frenar els massa audaços”, evoca en un altre moment de la conversa.

“Tot allò era clandestí, evidentment. Es tractava, per tant, de convèncer els directors de les entitats de fer el curs. Era un fenomen multiforme, cada cas era especial”

Fabre, Huertas i Ribas revelen com algunes entitats no acabaven d’estar tranquil·les amb el fet que els cursos es fessin de forma clandestina, i per això demanaven permís a l’autoritat. Un permís que els era denegat. “Tot allò era clandestí, evidentment. Es tractava, per tant, de convèncer els directors de les entitats de fer el curs. Era un fenomen multiforme, cada cas era especial. Jo no vaig tenir cap problema, no vaig tenir conflicte, però sí en va tenir en Josep Ibàñez, que feia classes a l’Agrupació Excursionista Catalunya, a la plaça del Pi, molt a prop d’on ho feia jo”, afirma Jané. Un delegat governatiu va suspendre el curs de l’Agrupació Excursionista amb el pretext que en els Estatuts de l’entitat no constava que es poguessin desenvolupar aquest tipus d’activitats.

El març de 1960, es fa públic el manifest Per la llengua catalana, en el marc de la Campanya dels 100, en defensa de l’ensenyament i la normalització del català. Guardiola assenyala que, per primera vegada, del 1939 ençà, “hom dona el nom públicament per prestar suport a un document d’aquest tipus, il·legal i clandestí, però amb voluntat de fer-se públic”. Aquell any es duen a terme, també, els primers cursets de català a la Universitat de Barcelona, a les Facultats de Dret i de Filosofia i Lletres, amb concurrència de més de 200 estudiants.

El Centre de Lectura de Reus i la senyoreta Teresa Miquel

“No és fàcil de saber quan, després de la guerra, la senyoreta Miquel va fer, a casa seva, reservadament, un curs de català a algun alumne. Al Josep M. Arnavat i a mi, no es pot dir que ens en fes un, perquè –d’una manera no programada– n’anàvem aprenent a partir d’observacions seves damunt dels escrits que li sotmetíem a consideració; no tan sols a consideració lingüística sinó de tota altra mena. L’Arnavat i jo havíem anat adquirint molts coneixements de llengua catalana a partir d’una relació molt estreta i continuada amb ella, iniciada el 1939”, exposa Ramon Amigó en el llibre L’ensenyança de la llengua catalana, des de Reus, sota el franquisme. El poeta reusenc Josep M. Arnavat i l’escriptor Ramon Amigó van ser alumnes seus de francès. No van fer mai un curs sistematitzat amb la senyoreta Miquel però van comptar amb la seva supervisió en termes d’ortografia, sintaxi i llenguatge. “Vam aprendre molts principis, que ens explicava amb aquella severitat sintètica que la caracteritzava”, observa Amigó.

L’any 1958, Teresa Miquel i Pàmies, nascuda a Reus el 1900, professa el primer curset de llengua al Centre de Lectura de Reus, consistent en sis lliçons sobre gramàtica catalana. A partir del curs 1959-1960, el Centre de Lectura acull classes regulars de català, impartides per Maria Vallverdú en el nivell elemental i per la senyoreta Miquel en el superior, totes dues formades com a professores de català abans de la guerra. “No ens consta quina va ésser la resposta dels socis en aquells primers anys, i pensem que devia ésser petita o, si més no, mediocre. A més, això era com una floreta esporàdica en un gran desert”, raona Amigó.

La senyoreta Miquel havia après català amb Teresa Mallafrè, una de les primeres mestres d’escola que n’ensenyava als seus alumnes cap al 1915. Teresa Miquel és, a Reus, una de les primeres professores reconegudes per Pompeu Fabra en els exàmens oficials que convocava la Universitat Autònoma. “Va donar la casualitat que li va tocar com a president del jurat en Pompeu Fabra, cosa de la qual estava molt satisfeta. La va engrescar tant la bona rebuda i la bona nota de Fabra que ho explicava alegrement. Perquè a mi m’ho va explicar”, revela el poeta reusenc Xavier Amorós. Amorós, que va ser alumne seu de francès quan tenia 13 anys, explica a LA MIRA que la senyoreta Miquel “era una persona que va dedicar tota la seva vida a estudiar i ensenyar”. La coneixia perquè era amiga de la família. “Sempre tractava d’una manera normativa, en general, no només amb la gramàtica, sinó amb tot. La seva norma era no fer bromes, no riure per qualsevol cosa, era una persona seriosa, molt seriosa, fins i tot en la forma de vestir, vestia molt severament, no portava ni flors ni violes”, recorda.

“Es pot dir que casa seva era l’únic illot ciutadà on la cultura del país seguia bategant, en una intimitat que deixava, però, escapar un rajolí de llum cap enfora. Els poetes i els qui aleshores aprenien a fer versos trobaven a ca la senyoreta Miquel guia i encoratjament”

El primer llibre escrit en català a Reus després de la guerra és un recull de poemes de Josep M. Arnavat titulat Gamma. El llibre, publicat el 1946, porta un poema (Designi) dedicat a la senyoreta Miquel.

Seny i cor, missatgers de fortitud
en l’horitzó secret dels pensaments,
i en el poema pur d’hores silents
coronades per llum de solitud.

I oh meravella de la solitud!
la ignota mà que duu els destins fervents
us escollí perquè infantéssiu ments
fidels, i les nodríssiu de virtut.

I pròdiga en el Seny, i alhora humana
en el Cor –sereníssima harmonia
coronada d’amor– nodriu encara.

I un designi diàfan agermana
el pensament i la paraula pia
al vostre entorn, com pressentint la mare!

Per a Teresa Miquel i Pàmies

L’octubre de 1971, en el davantal del Butlletí interior dels seminaris d’ensenyament de català, la DEC d’Òmnium Cultural retia homenatge a Teresa Miquel i Pàmies, de Reus: “Després del gran trasbals bèl·lic i polític del nostre país, dintre la grisor esfereïdora de l’ambient, en un clos estret tal com l’època exigia, la seva porta va estar sempre oberta a aquells qui s’interessaven per l’idioma. Es pot dir que casa seva era l’únic illot ciutadà on la cultura del país seguia bategant, en una intimitat que deixava, però, escapar un rajolí de llum cap enfora. Els poetes i els qui aleshores aprenien a fer versos trobaven a ca la senyoreta Miquel guia i encoratjament, i hi educaven l’eina de l’expressió. Era una diminuta i excelsa acadèmia, càlida en l’acollida”.

La JAEC i els primers exàmens per a professors de català

L’any 1961 marca un abans i un després en la represa cultural catalana. L’11 de juliol es constitueix Òmnium Cultural i, amb només 24 hores de diferència, neix la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) a casa de l’escriptor Josep M. de Sagarra, president de la Secció Filològica de l’IEC.

Dos mesos abans, l’11 de maig del 1961, la Secció Filològica celebra una trobada al domicili de Sagarra. Hi assisteixen, també, Coromines, Casacuberta, Moll, Sanchis-Guarner i Bohigas. L’acta de la reunió constata la necessitat de “vetllar pel bon encert en el nomenament de professors de català i sotmetre’ls a certes proves de preparació que haurien d’ésser vigilades per la pròpia institució”. L’1 de juliol es tornen a reunir a casa de Sagarra. La Secció accepta constituir una JAEC integrada per tres membres de la Secció Filològica i tres professors de català acreditats, la qual “vetllaria per la solvència dels professors i estendria documents acreditatius de les proves a què serien sotmesos i de l’aptitud demostrada”. S’acorda celebrar una nova reunió. Joan Triadú és convidat a participar-hi per definir les funcions de la projectada JAEC. I es constitueix la primera Junta, conformada per Ramon Aramon, Josep M. Casacuberta i Joan Coromines, per part de l’IEC, i pels professors de català Eduard Artells, Josep Miracle i Joan Triadú.

La fundació d’Òmnium Cultural el 1961 i el nomenament de Joan Triadú com a secretari tècnic de l’entitat suposen un gran impuls per a les classes de català. Es crea la Comissió Delegada d’Ensenyament (CDE) d’Òmnium. I, així, mentre la CDE agrupa els professors de català i promou l’ensenyament del català a través de l’organització de cursos presencials i per correspondència, la JAEC s’ocupa de l’organització dels exàmens i l’expedició dels títols de mestre de català. “Van crear una institució que fes d’Acadèmia de la Llengua per donar validesa als professors que tenien capacitat per ensenyar català”, comenta Arenas.

“La sala del Cercle Sardanista on es va concentrar la gent era gran i atapeïda. Tot i que ja s’havia entrat a la tardor, hi feia calor, però era prohibit d’obrir els balcons perquè aquella reunió no era autoritzada i s’havia d’evitar que, des del carrer, se la pogués notar”

El primer examen per obtenir el certificat de grau elemental es convoca a Barcelona el 1961, al local del Cercle Sardanista, a la plaça del Pi. “La sala del Cercle Sardanista on es va concentrar la gent era gran i atapeïda. Tot i que ja s’havia entrat a la tardor, hi feia calor, però era prohibit d’obrir els balcons perquè aquella reunió no era autoritzada i s’havia d’evitar que, des del carrer, se la pogués notar”, descriu Amigó en el seu llibre. En aquesta primera convocatòria participen només aspirants de fora de Barcelona, la majoria dels quals havien seguit un curs preparatori per correspondència. Albert Jané fa l’examen de professors de català per a aspirants residents a Barcelona el 7 de gener de 1962, novament al Cercle Sardanista i junt amb els seus companys Maria Eugènia Dalmau i Josep Ibàñez. En acabar l’examen ho celebren amb un àpat a la plaça Lesseps. Fabre, Huertas i Ribas expliquen que s’organitzava una mena de banquet de noces dels senyors Triadú, en restaurants com el ja desaparegut Caribe, “i entre plat i plat, hom parlava del català”. 

L’aparició de la gramàtica ‘Signe’

“Hi va haver una persona que va fer molt perquè associacions i entitats poguessin fer classes de català, i aquest va ser Josep Tremoleda”, referencia Joaquim Arenas. Deixeble dels primers cursos de català de Joan Triadú i fundador de la revista infantil Cavall Fort el 1961, Tremoleda impulsa la creació d’una xarxa de classes de català en entitats i parròquies d’arreu de Catalunya, amb el lema de 20 lliçons de català per a perdre la por a llegir i escriure en català. Les classes de català augmenten molt significativament, arribant a organitzar-se una cinquantena de cursos. En aquella època, Albert Jané imparteix català al Centre Moral del Poblenou, en una entitat recreativa de Sants i a l’Ateneu de Sant Just Desvern.

El 1962, Albert Jané, Josep Ibàñez, Enric Gual i Maria Eugènia Dalmau publiquen Signe. Normes pràctiques de gramàtica catalana. “Hi havia un llegat d’un català que vivia a Amèrica, que havia donat uns diners per la cultura catalana. En Josep Tremoleda ens va convocar als quatre autors, encara me’n recordo, això devia ser l’agost de l’any 61. I ens van dir: podríem fer una gramàtica popular, una gramàtica de gran difusió. No se’ns hauria ocorregut mai fer una gramàtica...! Aquesta gramàtica havia d’estar llesta, impresa, a principis del 62, per tant vam anar molt ràpid. Recordo que, l’any 63, quan vaig entrar a Cavall Fort, al mes de juny, vam fer la segona edició. Se n’han fet set o vuit edicions. Es va difondre molt... Jo encara em meravello una mica, perquè els quatre autors no érem gramàtics, i ens vam atrevir i el vam fer. Justament, potser aquest va ser l’element que va fer que molta gent connectés. Jo dic que els defectes de Signe són la seva virtut”, observa Jané.

Enric Larreula explica com utilitzaven la gramàtica Signe en les classes de català de Pere Elies i Busqueta: “Passàvem el llibre Signe. Fèiem els exercicis del llibre i després llegíem pomposament la poesia, perquè cada lliçó té una poesia”. Signe consta de 25 lliçons, les quals acaben sempre amb el poema d’un autor català, exercicis sobre el text literari, i sobre la lliçó en qüestió.

Mentrestant, a Reus, Robert Miralles, fundador de la colla sardanista Roques Montserratines el 1949, comença a donar classes de català als dansaires de l’esbart Montserrat del Centre de Lectura, i també a casa seva. “Fins a l’any 61 havien estat molt minsos, perquè realment no arribaven a la categoria de cursos”, explica en un opuscle sobre l’ensenyament del català a Reus i des de Reus, del 1961 al 1966. En aquell període, Miralles fa classes a la Secció Excursionista del Reus Deportiu. L’any 1962 dona inici a un curset de català a l’acadèmia Cervantes de Reus, on també fa classes de comptabilitat. A Riudoms comença a fer classes a un grup de 17 dansaires del Casal Parroquial, i al Patronat per al Foment de la Sardana, a l’Orfeó Reusenc, inicia un curset de català amb 12 estudiants. Primer fa servir la gramàtica de Jeroni Marvà i a partir de febrer del 62 comença a utilitzar la gramàtica Signe. Aquell any endega, també, un curs al Club Natació Reus Ploms, que l’any següent continua el seu company Ramon Amigó. Amigó també dona classes de català a l’Associació Excursionista de Reus i al local dels escoltes a la parròquia de Sant Joan.

El Centre d’Estudis Francesc Eiximenis i els cursos de la Diputació Provincial de Barcelona

Amb només dos anys d’existència, la JAEC ha diplomat 77 professors, i en el curs 1962-1963, gairebé 90 entitats de Barcelona capital ofereixen cursos de català per a adults. El 2 de desembre de 1963, Òmnium Cultural és suspès governativament i el Govern Civil de Barcelona clausura la seu del Palau Dalmases número 20. Amb tot, les classes de català i l’activitat de la Comissió Delegada d’Ensenyament continuen sota l’empara del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis. Amb la clausura d’Òmnium, els exàmens dels aspirants que s’havien presentat a la convocatòria de 1963 queden tancats dins i s’han de tornar a repetir el 21 de juny de 1964, al local del Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF). L’any 1965 es crea la primera càtedra de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de Barcelona i, el 1967, amb Òmnium encara en la clandestinitat, la JAEC expedeix 197 certificats, mentre a Barcelona es fan 130 cursets i 650 estudiants aprenen català per correspondència. La defensa del català persisteix. El català no es rendeix. 

“L'any 1967, va ser una administració pública, la Diputació de Barcelona, la que es va incorporar a l'oferta de docència i d'avaluació de l'idioma”

El mateix any 67, la Diputació Provincial de Barcelona acorda una moció que incorpora el català en la seva oferta de cursos. La Diputació organitza els seus primers exàmens de català, amb 500 aspirants, i expedeix certificats d’aptitud per fer docència en les seves escoles i biblioteques populars. “Les classes de català impartides clandestinament durant les dècades dels anys 50 i 60 del segle XX, en diferents punts del territori, estaven organitzades per la societat civil o per entitats privades. L’any 1967, però, va ser una administració pública, la Diputació de Barcelona, la que es va incorporar a l’oferta de docència i d’avaluació de l’idioma”, apunta Daniel Casals en l’article La represa de l’ensenyament del català durant el tardofranquisme: els cursos i els exàmens de la Diputació de Barcelona (1967-75), publicat a Zeitschrift für Katalanistik 31.

Amb la legalització d’Òmnium el 1967, la Comissió Delegada de l’Ensenyament passa a dir-se Delegació d’Ensenyament de Català (DEC). I, com explica Josep Faulí a Els primers 40 anys d’Òmnium Cultural, el creixement de l’activitat de la DEC no cessa fins als darrers anys dels 70. Les classes de català segueixen creixent i superen l’esfera privada per començar a introduir-se a les escoles. Joaquim Arenas destaca que la JAEC va arribar a titular a més de 2.000 professors. Arenas es va examinar en els primers 60: “I la veritat és que es va fer una gran tasca. Perquè no tan sols es va dedicar a examinar. És de considerar el to amb què la gent hi anava, com si anés a fer un pas molt transcendent. És a dir, “jo m’apunto per examinar-me, treure una bona nota, però també m’adhereixo al procés de reconstrucció d’aquest país”. Continuarà.