Deia el biòleg Ramon Margalef que el bosc és l’ecosistema terrestre d’estructura més complexa i que cal un poeta per descriure apropiadament la complexitat d’un arbre. És el cas dels set que ens esperen avui. Arrecerats en la penombra del bosc i enmig d’un silenci trencat només pel cant d’ocells i cigales, les seves arrels s’aferren als boscos de Vimbodí i Poblet de fa ja molts segles, i tots ells són testimonis i punt d’unió del canvi que ha viscut aquesta terra en els últims anys. Prop del monestir de Poblet i en ple paratge, just sota la Casa dels Monjos, anem a trobar-nos amb els set castanyers de Castellfollit.

Hi anem amb un doctor en ciències ambientals, en Jaume Marlès; un periodista, l’Enric Alfonso, i un fuster, en Francesc Garcia. Tots tres comparteixen l’estima per aquestes terres i pel seu patrimoni natural, i són els encarregats de guiar-nos per la història d’avui. Des de Poblet mateix, deixem a poc a poc l’escalfor del sol i ens anem endinsant en la fresca del bosc. Després de deu minuts per una pista forestal, veiem els dos primers exemplars a peu de camí. Els cinc restants descansen al vessant de la muntanya que queda sota nostre.

“Calculen que els castanyers són aquí des de l’edat mitjana, quan van arribar-hi els monjos, perquè els feien servir per proveir-se de castanyes”

Amb unes soques robustes i uns troncs plens de clivelles, els castanyers de Castellfollit s’aferren a terra des de fa molts segles. Són enormes. Una mica més amunt, hi queda la casa d’estiueig dels monjos de Poblet. Encara hi van de vacances, per descansar o per canviar d’aires. “Calculen que els castanyers són aquí des de l’edat mitjana, quan van arribar-hi els monjos, perquè els feien servir per proveir-se de castanyes”, comenta l’Enric. A més d’oferir castanyes, en Jaume centra l’atenció en la simbologia del fruit: “Hi ha un vincle religiós amb aquest aliment, amb les castanyes, relacionat amb el dia dels morts i tot aquest ritual”, explica.

Ha passat molt temps des que els monjos en collien les castanyes, però l’entorn d’aquests castanyers sempre ha estat ben viu. En Francesc, xerraire de mena i gran coneixedor de la zona, ens fa viatjar enrere, quan ell tenia divuit anys i unes ganes boges de conèixer tot l’entorn d’aquests arbres. “Aquests castanyers els he vist tota la meva vida! Sempre pensava que quan tingués diners em compraria una moto i recorreria Vimbodí, ja que el terme municipal és molt gran. I així ho vaig fer; quan vaig fer la majoria d’edat, me la vaig comprar. Vaig fer moltes excursions per la zona, a mi m’agradava molt caminar pel bosc. No et pots imaginar el que hi ha dins seu...”, diu tot misteriós.

“Va haver-hi un moment que vaig deixar la moto i em vaig posar a l’ADF de Vimbodí... Ara tinc una bicicleta amb motor”

I de recórrer amb moto aquests boscos va passar a viure’ls amb una perspectiva diferent. “Va haver-hi un moment que vaig deixar la moto i em vaig posar a l’ADF de Vimbodí... Ara tinc una bicicleta amb motor. Quaranta anys enrere, amb la moto de trial, fèiem el nostre servei, perquè netejàvem els senders, que són els que ara es troben els excursionistes, i els dissabtes a la tarda ens dedicàvem a netejar els boscos. Després ja va començar a venir molta gent de fora i es va enredar la cosa...”, comenta pensatiu.

L’Enric també ha viscut des de ben jove aquesta terra, ell mateix ens ho explica. “Quan érem petits, a l’escola, fèiem aquí la fi de curs, amb un arròs. Hi havia unes basses i ens hi anàvem a banyar, el riu ens feia més gràcia que la piscina”, recorda mig somrient. Han trepitjat aquests boscos des de fa molts anys i hi tenen records, com aquell qui diu, a cada giravolt. Però abans que ells, ja n’hi havien passat d’altres.

Ja en època dels romans hi havia una mina de plata; d’aquí que el barranc es digui “de l’Argentada”

Aquesta zona ha estat històricament explotada pels humans. En Francesc ens detalla que ja en època dels romans hi havia una mina de plata; d’aquí que el barranc es digui “de l’Argentada”. Ens indica, també, enllaçant èpoques i fent un salt temporal, que si es tira barranc amunt arribem a les Setcases dels Miners, perquè aquí també hi havia hagut carboneres.

“Aquí es va arribar a fer molt carbó i, és clar, si es feia carbó bé que s’hi havia de baixar i de treure’l. Així que van haver de fer un camí a dins del bosc per tirar avall. En aquest vessant de muntanya encara hi ha els carrerons. N’està ple, de senders i carboneres. Un besoncle meu encara ho va viure, això; jo ja no”, recorda.

Des del 1901 fins als anys cinquanta es feia vidre i el combustible era la llenya. Hi va haver fins a quatre forns durant aquests anys, i el combustible era el bosc

I del carbó, al vidre. L’Enric ens ho explica. Des del 1901 fins als anys cinquanta es feia vidre i el combustible era la llenya. Hi va haver fins a quatre forns durant aquests anys, i el combustible era el bosc. “És clar, els forns abans havien d’estar dia i nit encesos, perquè per fer vidre calia arribar als mil graus i el consum de llenya era bestial. Però quan van plegar, aquest ús també va desaparèixer”, comenta.

“Hi ha un canvi socioeconòmic que provoca un abandonament forestal, i és quan el bosc comença a augmentar, amb tota aquesta massa forestal, perquè ja no se’n fa cap ús”

I amb la poca explotació i amb l’abandonament d’aquestes indústries, el bosc es va talar i hi van entrar els ramats. En Jaume afegeix: “Aquí, més enllà de bosquerols i forestals, hi havia molta agricultura, per exemple les vinyes. Però quan es deixa d’explotar el bosc?”, pregunta. Ell mateix respon: “Quan hi ha l’explosió dels combustibles fòssils, quan comença a haver-hi calefacció, tractors... Cap als anys seixanta aproximadament. Hi ha un canvi socioeconòmic que provoca un abandonament forestal, i és quan el bosc comença a augmentar, amb tota aquesta massa forestal, perquè ja no se’n fa cap ús. Avui dia tot aquest combustible que té el bosc és conseqüència de l’abandonament del sector primari”, conclou Marlès.

Ja no en queda gaire, d’aquest passat, tan sols les restes de camins i els vincles de les persones que ho van viure i que en mantenen viu el record. Al bosc hi van començar a créixer pins i altres espècies; però, malgrat les tales i els canvis, els castanyers de Castellfollit van resistir, ningú els va tocar.

Els castanyers de Castellfollit formen part de la ruta Arrelats, una iniciativa que reivindica i protegeix arbres de la zona lligant-los a la cultura

Baixem a peu pel vessant i ens trobem la resta de castanyers, que han quedat separats dels altres dos pel camí. Fent silenci només sentim el cant d’ocells i cigales i el cruixit de les fulles als nostres peus. Els cinc castanyers reposen, amb uns troncs robustos que enfilen amunt amb formes barroques, protegits per uns branquillons que broten de nou amb fulles d’un verd brillant i marcades pels rajos de sol. Observar i escoltar aquests arbres et fa viatjar a un altre món i, sens dubte, són uns arbres amb identitat pròpia, però també col·lectiva. De fet, els castanyers de Castellfollit formen part de la ruta Arrelats, una iniciativa que reivindica i protegeix arbres de la zona lligant-los a la cultura.

“Teníem molts arbres amb valor, però ningú els feia cas [...]. Ja se n’havien tallat alguns que eren importants, i vam pensar que aquests valia la pena conservar-los”

“El nom ve d’arrels i de relats”, comenta l’Enric. Del 2011 al 2019 va ser regidor de Poblet i va tirar endavant aquesta iniciativa, que va sorgir d’una inquietud: “Vèiem que al terme hi teníem molts arbres amb valor, però ningú els feia cas. És un terme molt gran i, a banda de tenir molt patrimoni d’arbres, en tenim d’espècies molt diferents. Ja se n’havien tallat alguns que eren importants, i vam pensar que aquests valia la pena conservar-los. Des de l’Ajuntament, vam encarregar un estudi, en què van participar en Jaume Marlès i la Júlia Pérez, sota la coordinació d’en Martí Boada, per poder catalogar els arbres d’interès local i comarcal. Un cop catalogats, entre els anys 2013 i 2014, vam proposar fer una ruta natural, però afegint-hi també història i literatura, de manera que cada arbre tingués vinculat un relat literari. També els castanyers”.

La ruta Arrelats es pot consultar des de la seva pàgina web, en la qual, a través d’una ruta circular per fer a peu o en bicicleta, se sobrevolen els arbres més singulars de la zona de Vimbodí i Poblet. “Vam posar cartells amb un codi QR a cada punt de la ruta on hi ha un arbre per poder accedir a la seva informació de manera digital i poder llegir també els relats, escrits tots per Teresa Duch, una escriptora del terme”, explica l’Enric.

“Hem de tenir en compte que aquí mateix, al seu dia, potser tot eren alzines, i malgrat que les van talar, els castanyers els van conservar”

En Jaume, que va participar en el projecte des del vessant científic, aportant tot el seu coneixement i bagatge per poder catalogar els diferents exemplars, escolta amb atenció l’Enric i afegeix: “És molt interessant veure una cosa. Què envolta aquests castanyers? Pinasses, roures, créixens... Són arbres que tenen molts menys anys! Hem de tenir en compte que aquí mateix, al seu dia, potser tot eren alzines, i malgrat que les van talar, els castanyers els van conservar. Donaven fruit i, a més, ja devien tenir una mida grossa per no voler-los tocar”.

“No hi ha gaire consciència en general. Si fas una carretera o has de posar un carrer i hi ha un arbre de cinquanta anys, primer serà l’urbanisme que no pas els arbres”

Aquesta consciència pel patrimoni natural i, en especial, pels arbres, creieu que és present en la societat? L’Enric pren la paraula i contesta: “No hi ha gaire consciència en general. Si fas una carretera o has de posar un carrer i hi ha un arbre de cinquanta anys, primer serà l’urbanisme que no pas els arbres. Algunes accions poden ajudar a conscienciar; per exemple, quan fas la festa de l’arbre a l’escola, que ajuda a vincular-hi els més joves i de retruc els més grans”.

I continua: “Donar valor als arbres també és una manera de dir que és identitat. Per això la ruta Arrelats la vam voler vincular amb la cultura, per donar-hi un valor afegit; per vincular un valor natural, del qual potser hi ha gent que no és conscient, i vincular-ho al record. Hi ha països on l’arbre és sagrat i plantar-ne és símbol de futur. L’arbre és omnipresent en la història i en la humanitat, i potser per això no li fem gaire cas, sobretot quan parlem d’aquests tan antics”, conclou Alfonso.

“Els arbres són patrimoni i aporten moltes coses. Ens han subministrat energia, llenya; n’hem pogut fer utensilis; n’hem pogut extreure aliment, i hi hem relacionat llegendes, mites, poemes... Penso en Josep Carner o Perejaume, entre d’altres. Són éssers vius”

En Jaume encara amplia més la mirada i comparteix: “Els arbres són patrimoni i aporten moltes coses. Per exemple, serveis ecosistèmics. Des de sempre que l’arbre ens ha subministrat energia, llenya; n’hem pogut fer utensilis; n’hem pogut extreure aliment, i hi hem relacionat llegendes, mites, poemes... Penso en Josep Carner o Perejaume, entre d’altres. Són éssers vius. Quan fèiem l’estudi dels castanyers, recordo que em deien que aquest paisatge semblava un bosc de fades... Són una inspiració. Quan ets aquí, desconnectes, hi ha pau. És una cosa diferent”, explica.

Els castanyers de Castellfollit fan perdre el món de vista. Ells ja fa molts segles que hi són i, com narra l’Enric, han passat guerres i han vist canviar tot el país. “Fa tant temps que són aquí... La història ha vist aquests arbres, aquests castanyers. Són un llegat històric, que hauríem de preservar. D’acord que no ens parlen i que no ens ho poden contar, però ells ja hi eren i segurament fa 300 anys devien ser igual de grans. Ells sempre hi són i nosaltres estem de pas”, comenta Alfonso.

“Ells no formen part de nosaltres, sinó que nosaltres formem part d’ells! És ben bé així, només hem de canviar el centre. Ens adonem que formem part d’alguna cosa”

“Exactament això”, enllaça en Jaume. “Ells no formen part de nosaltres, sinó que nosaltres formem part d’ells! És ben bé així, només hem de canviar el centre. Ens adonem que formem part d’alguna cosa. Diuen que Plini ja deia que el primer temple dels humans va ser sota un arbre, a la seva ombra; de la mateixa manera que ara som sota aquests castanyers. Aquesta sensibilitat que avui en dia falta tant és una manera de potenciar el patrimoni natural, i posar-ho en valor està molt bé. Com sempre dic, tots aquests arbres han sobreviscut per alguna cosa; al seu dia potser aportaven a la cadena tròfica, o donaven ombra al ramat, eren un arbre fruiter... Molts d’aquests usos s’han perdut perquè el context socioeconòmic també ha canviat”, explica.

I justament perquè han perdut aquesta utilitat, en Jaume remarca la importància que estiguin catalogats i que es recopili el coneixement que acumulen. “És una manera de protegir-los, ja que abans no els tallaven perquè donaven fruit o ombra. D’aquí a cinquanta anys, tot aquest coneixement tradicional empíric, que ara ens explicava en Francesc, i que a mi també m’han explicat a casa, perquè jo ja no l’he viscut, es perdrà. Però si es documenta i es protegeix, és una manera d’assegurar el futur als arbres i que se’n conegui el llegat”, conclou.

Ens quedem en silenci i escoltem per última vegada els castanyers. L’Enric explica que, quan encara era regidor, va casar una parella allà mateix, entre els castanyers. Ho recorda com un dia preciós, entre natura i celebrant l’amor enmig d’aquells arbres centenaris, testimonis d’honor de l’enllaç. Els castanyers que tot ho uneixen, que tot ho veuen i que sempre continuen.