Escena primera. So vehement de violins en re menor. El jove David Bagué, de dotze anys, mostra als seus pares el violí que acaba de trencar. No sap per què ho ha fet. Ha estat un acte impulsiu, arrauxat, fatal. L’ofici de lutier l’acaba de travessar com un llamp, com un estrall sortit de les portes de Delfos. Una catarsi que ha tingut lloc a la seva casa del barri de Gràcia, en un temps en què Gràcia encara és un indret menestral, d’homes d’ofici i tallers centenaris.

Els seus violins, violes i violoncels passen per les mans de prestigiosos músics nacionals i internacionals, com Jordi Savall, Ruggiero Ricci o Leonidas Kavakos

“Construiré violins.” És el missatge que, clar i concís, transmet als seus progenitors. Tot i l’acte rebel, aquests li donen suport i es rendeixen als seus designis. El seu fill és lutier. No hi ha res més a dir. Des d’aleshores, David Bagué i Soler (Barcelona, 1964) dedica tota la vida a perfeccionar el seu art, l’ofici que l’ha escollit a ell. Els seus violins, violes i violoncels passen per les mans de prestigiosos músics nacionals i internacionals, com Jordi Savall, Ruggiero Ricci o Leonidas Kavakos, i el 2003 rep la Creu de Sant Jordi en reconeixement del seu renom mundial i com a lutier referent del país. És un home d’ofici, però també un home amb un do. Una vida plena de llums i ombres.

Escena segona. Pico a la porta al carrer de la Virtut del barri de Gràcia. Una porta de fusta, ferma, discreta. Espero uns segons i ho torno a provar. Ningú obre. Potser està concentrat i no em sent, penso. Potser m’he equivocat de dia. Potser... No tinc més temps per divagar, perquè de sobte s’obre la porta amb energia, com un torrent elèctric. Mentre percebo els primers detalls de la figura de David Bagué, sento de fons una melodia de música clàssica. El mestre artesà va abillat amb una elegant camisa texana, uns pantalons de pana granats, un davantal de cuir de color coure i unes sabates de xarol negre impecables. Em convida a entrar i és aleshores quan, com si un vel màgic hagués fet córrer les agulles del rellotge, el temps retrocedeix fins al 1877, l’any en què es construeix aquest petit edifici on viu i treballa.

Com els antics menestrals, el seu taller és a la planta baixa i la llar es troba al pis superior. L’espai està separat per unes gruixudes cortines vermelles de vellut, com si fos un teatret, i està ple de quadres i mobles nobles acumulats generació rere generació. D’un racó del sostre, en pengen fileres de violins en procés de creació. En David és un home antic, i això li agrada. Li agrada que el seu estil de vida sigui més proper al que hi havia fa un segle. Fins i tot es considera un militant d’aquella època, com quan decideix anar amb vestit de mudar. “Pensa que només tenim una oportunitat per presentar-nos a la vida, no dues. Una!”, em fa seure en una petita butaca del taller.

“Només tenim una oportunitat per presentar-nos a la vida, no dues. Una!”

I així es presenta: “El meu besavi, i després el meu avi, eren ebenistes d’un cert nivell. A finals del 1800 l’ebenista era considerat com «el senyor ebenista». Un senyor que anava a casa de la família Bertrand i Serra, la dels teixits, perquè la seva filla s’havia de casar i se li havia de moblar tot un pis a rambla de Catalunya amb Rosselló. Era «el senyor ebenista» i, per tant, era tractat com a tal, perquè era un home de coneixement tàcit”, apuja la veu en dir l’última paraula.

“Vivíem al carrer Gran de Gràcia, tan senyorial i modernista com és, però si giraves a la cantonada, et trobaves la Gràcia real, la dels menestrals. I d’aquí és d’on vinc, d’on soc i com soc”

I quan “el senyor ebenista” acabava la jornada, tornava al seu barri de menestrals, en aquest cas a Gràcia, a Barcelona. En David es va movent amb nervi per l’estudi mentre s’aparta els cabells del front. “Estic molt orgullós del barri, no el canviaria en cap concepte”, continua. Ell ha nascut a Gràcia, igual que els seus avantpassats, i creu que aquest és un dels ingredients que l’ha dut a ser lutier. “Vivíem al carrer Gran de Gràcia, tan senyorial i modernista com és, però si giraves a la cantonada, et trobaves la Gràcia real, la dels menestrals. I d’aquí és d’on vinc, d’on soc i com soc. Jo soc un menestral, un home d’ofici.”

“Amb vuit anys anava per aquests carrers i encara hi havia gent de noranta anys que havia nascut abans del 1900. Es respirava l’esperit vuitcentista, un esperit que veig que marxa i que se’n va”

Un home que treballa amb les mans, que considera que són la finestra de la ment. “Qui té habilitat manual, té habilitat mental. La mà ha de ser intel·ligent per poder crear un objecte de valor. I quan dic «valor» no em refereixo només a un valor monetari, sinó a un valor d’acumulació de coneixement.” Per a Bagué, aquesta és una herència que ens ve donada des del Renaixement. La qualitat mai és parenta de la casualitat: darrere d’una peça d’actualitat sempre hi ha aquest pensament heretat. Un pensament que el lutier ha pogut conèixer des de ben petit, amb la seva família d’artesans i els veïns del barri. “Amb vuit anys anava per aquests carrers i encara hi havia gent de noranta anys que havia nascut abans del 1900. Es respirava l’esperit vuitcentista”, es meravella. Un esperit que encara avui reivindica. “Per què?”, s’avança a la meva pregunta. “Perquè veig que marxa i que se’n va. La revolució industrial ja va deixar enrere tot un concepte d’artesans i de tallers organitzats com a l’època del Renaixement. La revolució tecnològica posarà fi del tot a aquest pensament antic”, lamenta.

“De petit veia tota aquella gent que feia oficis amb les mans plenes de durícies. Unes vides entregades a l’ofici”

“A casa fèiem ‘soirées’ de pobre, perquè sempre han estat uns treballadors absoluts, però a la vegada era un ambient bohemi i artístic. I també era gent d’ordre i d’anar a missa”

A dins seu, s’hi ha quedat incrustada tota una acumulació de vivències, com quan de nen surt del col·legi, al carrer Gran de Gràcia, i passa per davant d’un tallista que fa sants. “Era com el meu Miquel Àngel particular: en una setmana veia com uns blocs de fusta es transformaven en el braç d’un àngel”, es fascina. “I també passava per davant dels mestres basters, que feien selles de cavalls, i tota aquella gent que feia oficis amb les mans plenes de durícies. Unes vides entregades a l’ofici, una paraula que s’ha perdut absolutament.” I quan puja les antigues escales del seu edifici, sent la seva mare tocar el piano, sovint acompanyada per una cantant d’òpera que entona àries de Schubert. I davant seu, el pare plantat amb un cavallet pren apunts de dibuix. “Eren soirées de pobre, perquè a casa sempre han estat uns treballadors absoluts, però a la vegada era un ambient bohemi i artístic. I també era gent d’ordre i d’anar a missa”, recorda Bagué.

“T’asseguro que aquell 11 de juliol del 1977, aquell nen, amb aquell acte [destrossar un violí], va saber a què es dedicaria. L’ofici el va trobar a ell”

Un dia el seu pare compra un violí, una peça noble en qualsevol llar, per si algun dels seus tres fills vol tocar-lo. I és aleshores, un dia d’estiu en què en David es queda sol amb els germans, que sent la necessitat de desmuntar-lo i destrossar-lo. “T’asseguro que aquell dia, l’11 de juliol de l’any 1977, aquell nen, amb aquell acte, va saber a què es dedicaria. L’ofici el va trobar a ell”, em mira fixament. I així ho comunica als seus pares, que arriben a casa i el troben amb l’instrument trencat a les mans. “I què va passar?”, m’interroga Bagué. “No va passar res. Em van dir: «Endavant. Nosaltres t’ajudarem, fill». Amb això vull dir-te que els pares tenen aquesta gran influència. Es podria haver armat un ciri del quinze. En canvi, van deixar que el nen fos qui havia de ser.”

“Els artesans em van ensenyar a pensar. Em deien: «Si no ho saps, pensa, que trobarem la solució»”

“Esmolava una eina i em deien: «Mira, quan ja notis escalfor a la mà, aleshores treu-la». Són aquestes sensacions, aquests petits inputs i detalls”

Des d’aquest moment revelador, la intuïció ha estat sempre la seva guia. És l’únic concepte que desafia la lògica, i per al lutier, la seva manera de viure la construcció d’instruments respon més a un estat místic que no tècnic. “Evidentment hi ha una tècnica darrere, però la tècnica és necessària perquè t’ha de fer lliure.” Per començar-ne a aprendre, als quinze anys deixa l’escola. “Va ser tota una alliberació, perquè era dislèctic, tot i que aleshores no ho sabia”, confessa. En aquell moment no hi ha cap tradició de lutiers al país. Els seus mestres són els artesans dels diferents tallers del barri. “Em van ensenyar a pensar. Em deien: «Si no ho saps, pensa, que trobarem la solució».” I amb ells se li desperta l’amor per la feina manual. “Esmolava una eina i em deien: «Mira, quan ja notis escalfor a la mà, aleshores treu-la». Són aquestes sensacions, aquests petits inputs i detalls de com han d’anar les coses, si t’has de dedicar a un ofici”, s’emociona.

“L’academització de les arts és un drama. Sigues lliure, home!”

Mentrestant, el jove Bagué fa instruments de manera autodidàctica i passa per l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i per La Llotja. Fins que amb disset anys se’n va a la ciutat de Cremona, a Itàlia, a l’Escola Internacional de Lutieria. És el primer espanyol a matricular-s’hi. “Volia aprendre la tècnica, tot i que només vaig durar quatre mesos. No vaig aguantar. És la meva tendència a ser sempre un outsider. Allò eren estudis regulats, però jo necessitava solucions als meus problemes plantejats durant el meu aprenentatge als tallers, i no ho trobava a classe.” En altres paraules, només als tallers és on s’aprenen els oficis. “L’academització de les arts és un drama. I una persona que ha estudiat art i després no es desacademitza...”, fa que no amb el cap. “Sigues lliure, home!”

“Hi ha molt més que un objecte físic. Hi ha una ànima. Un esperit que viatja directament des del moviment artístic que s’ha heretat de l’època del Renaixement, la Il·lustració o el Romanticisme”

Dos anys més tard, després de passar per diferents tallers italians, torna a Barcelona. És lutier i és pioner a l’Estat. Ell domina la tècnica, sí, però com bé diu, “aquí no estem parlant de rellotges”. Un instrument és molt més. Un instrument apel·la directament les emocions. I després d’anys construint violins, Bagué ha arribat a la conclusió que no hi ha cap secret tècnic per assolir el virtuosisme de Stradivari, el gran lutier italià del segle XVIII. “Si fos així, avui dia ja estaria més que superat.” Per tant, hi ha molt més que un objecte físic. Hi ha una ànima. Un esperit que viatja directament des del moviment artístic que s’ha heretat de l’època del Renaixement, la Il·lustració o el Romanticisme.

“Tot i que l’època era estreta, grisa i bruta, hi havia una gran llum en els objectes, perquè estaven fets amb entrega i amor”

“Tots els moviments artístics, filosòfics, sociopolítics i culturals moltes vegades no donen la raó a la tècnica, donen la raó al despertar de qui ets, què vols i com vols canviar el recorregut de la vida. Aquells artesans eren esperits lliures. No havien passat per la revolució industrial, encara no els havien passat pel sedàs. Eren hereus d’una època, d’una època de renaixement, i per tant es comportaven com a tals. Tot i que l’època era estreta, grisa i bruta, hi havia una gran llum en els objectes, perquè estaven fets amb entrega i amor.”

“Jo he nascut emocionat i commocionat per aquest ofici. Per a mi, que m’encarreguin un violí és un acte de fe”

“Quan entrego un violí sovint la gent es posa a plorar, i aquesta és la diferència: les obres d’art emocionen; en canvi, les peces d’artesania les pots fer tota la vida igual”

Transcendència. Aquesta és la paraula. Les grans obres, com les de Caravaggio o Miquel Àngel, estan fetes de transcendència. De la mateixa manera, “un instrument ha de seduir, i la seducció ve per la càrrega emocional i el missatge que hi posis”, matisa Bagué. Aleshores, un lutier és un artista? “Sempre he procurat que l’ofici saltés a la seva part més artística. Hi ha un misticisme al darrere, això està fet per emocionar”, diu mentre agafa un dels seus violins amb la mà. “Jo he nascut emocionat i commocionat per aquest ofici. Per a mi, que m’encarreguin un violí és un acte de fe. No t’ho pots prendre a la lleugera, has de posar-hi els cinc sentits, en el que estàs fent. Quan entrego un violí sovint la gent es posa a plorar, i aquesta és la diferència: les obres d’art emocionen; en canvi, les peces d’artesania les pots fer tota la vida igual.”

Crear un violí és un acte místic, un procés creatiu que comença amb la gènesi dels arbres i que acaba a les sales de concerts. Des del taller més artesanal fins a la Filharmònica de Viena o de Berlín. Per al lutier cal entendre aquest viatge vital pel qual passen tots els instruments. “En el fons, són màquines del temps. Un orgue en una església és un ordinador d’aquella època. Un orgue et pot enviar al cel o a l’infern”, posa com a exemple. I també cal entendre’n el so, l’ànima. “Quan em demanen un violí, ja saben al que van. Jo estic atrapat en el meu propi so.” I com és aquest so?, li demano.

“Un Bagué és vehement, té prestància, solvència i un record i perfum de so antic”

El lutier es queda uns segons pensatiu, assegut a la taula del seu taller. Darrere seu, una petita finestra amb porticons de fusta dona al pati exterior. Som al 1800, sens dubte. Fins i tot podria semblar que se senten els cavalls repicant a fora el carreró. “Un Bagué és vehement, té prestància, solvència i un record i perfum de so antic”, defineix. “És molt important saber rovellar-se, perquè a la vida ens oxidem. Aleshores, provocar aquest òxid acústic en un instrument crea la il·lusió en els músics d’estar tocant instruments del segle XVIII.”

“Els instruments no són mai teus, sinó que s’hereten i passen a través de les famílies”

“La vida m’ha portat a no tenir fills. Ara, en perspectiva, veig que el meu llegat són els meus fills de fusta, i com a tals, com a expressió meva, és molt probable que tinguin una vida”

Són instruments vius. “A mi la vida m’ha portat a no tenir fills. Ara, en perspectiva, veig que el meu llegat són els meus fills de fusta, i com a tals, com a expressió meva, és molt probable que tinguin una vida. En el moment que jo he construït aquest instrument, hi he deixat un tros de la meva vida, i la persona a qui va dirigit aquest instrument n’hi donarà un tros de la seva, i així durant molts anys, perquè els instruments no són mai teus, sinó que s’hereten i passen a través de les famílies.”

“Els grans instruments van ser construïts entre el 1700 i el 1800, i aleshores, per moure’s d’una ciutat a l’altra, havien d’anar amb carros i trigaven dies a arribar-hi. Ara portem aquests mateixos instruments amb un estrès molt gran. Ens oblidem que són com persones grans i s’esgoten”

I per aquest camí de la vida, els instruments també es poden estressar. “És una anècdota que ha corregut per les xarxes i que detesto absolutament”, m’adverteix Bagué abans de continuar. Es refereix a una història que li va passar amb la viola de Jordi Savall. Un dia, el músic li truca des de Zuric, després d’haver arribat del Japó, alertat perquè la seva viola no emet cap so, no funciona. Cancel·la el concert de la gira i vola fins a Barcelona perquè hi doni un cop d’ull. “Me la vaig mirar i no tenia res, però li vaig dir que l’instrument havia patit una acumulació d’estrès. Aleshores li vaig proposar de quedar-me’l deu dies al taller. Durant aquest temps la vaig desmuntar; li vaig treure les cordes, la pressió, i la vaig posar a la butaca, tranquil·la, reposant. Deu dies més tard la vaig tornar a muntar i quan va venir en Jordi Savall i la va provar, va dir que sonava com el primer dia. Només estava cansada”, resumeix el lutier. “Hem de pensar que els grans instruments van ser construïts entre el 1700 i el 1800, i aleshores, per moure’s d’una ciutat a l’altra, havien d’anar amb carros i trigaven dies a arribar-hi. Actualment portem aquests mateixos instruments amb un estrès molt gran, volant en avió per tot el món. Ens oblidem que són com persones grans, estan molt vellets i si els sotmets a aquesta terríiifica mobilitat s’esgoten”, afegeix.

“Soc un home absolutament romàntic, i encara que pugui semblar que tinc una vida plena de ‘charm’ i glamur, al darrere també hi ha molt patiment. Perquè jo persegueixo alguna cosa, però encara no sé quina és”

El lutier té a les mans un violí que considera que està “en blanc”. “Està mut. És com un cuc de seda que és a dins del violí, encara és un embrió”, explica. Aviat arribarà el moment de la seva gran apoteosi, que és la part pictòrica, de donar-hi color. “Quan arribo a aquest punt de la creació em converteixo en un paio insuportable. Puc estar una setmana envernissant i, si no m’agrada l’essència, ho trec tot, faig uns crits que la meva dona em sent des de dalt. Entro en una catarsi, soc una mica assalvatjat, però és que jo no he hagut de respondre mai per ningú, sempre he estat jo i les meves circumstàncies, i això pot crear situacions una mica difícils de vegades.” Són les llums i les ombres del seu ofici, les ondulacions entre els moments pletòrics i il·luminats i els esclats trencadissos carregats de dramatisme. “Soc un home absolutament romàntic, i encara que pugui semblar que tinc una vida plena de charm i glamur, al darrere també hi ha molt patiment. Perquè jo persegueixo alguna cosa, però encara no sé quina és.”

Escena tercera. El concert està a punt de començar. Bagué ha aconseguit una de les grans fites de qualsevol lutier: ha fet el seu propi quartet de cordes. Un punt culminant que només s’aconsegueix després d’una llarga experiència i maduresa a l’ofici. Dalt de l’escenari es presenta el Cosmos Quartet, amb els dos violins, la viola i el violoncel fets per Bagué. Quan comencen a tocar, se’n desprèn tot el seu so, el seu ADN en la seva màxima expressió. Per això, el lutier es transforma en el cinquè element del conjunt. N’és el pare, el creador màxim d’aquesta homogeneïtat acústica. Una fita que, d’altra banda, no es dona a la península Ibèrica des de fa més de 300 anys.

El record del concert, celebrat el 2019, sura en l’ambient mentre el lutier explica aquest punt àlgid de la seva carrera. “Vull començar a deixar tot aquest llegat i pensament a les noves generacions”, explica. Una experiència que es basa en aquest viatge vital des dels primers contactes amb els oficis centenaris de Gràcia fins ara. Mentrestant, segueix vivint intensament i refugiant-se al lloc on és més feliç: el seu taller. La seva arcàdia.

“Com els antics menestrals: aquells no es jubilaven, aquells es morien aquí, al banc”, diu mentre pica amb el puny sobre la taula de fusta

I si en aquesta història s’hagués d’escriure una escena final, aquesta acabaria amb el so vehement d’un violí dins del taller, el lloc on assegura que vol morir. “Com els antics menestrals: aquells no es jubilaven, aquells es morien aquí, al banc”, diu mentre pica amb el puny sobre la taula de fusta. Vol morir mentre dona vida a l’última de les seves creacions, l’últim llegat sorgit directe des del Renaixement. “Aquí! Haig de morir aquí! I segurament ho aconseguiré. Sí, senyor! S’ha acabat això, adeu, passi-ho bé!”