Quan, dies abans, he enviat un missatge a la Teresa Turiera-Puigbò (Puigcerdà, 1968) per si accepta una entrevista amb LA MIRA, resulta que és a Washington, i després m’envia un enllaç d’una entrevista amb la cadena nord-americana ABC. “Són la pera, aquests americans!”, em diu al missatge de resposta i m’explica que a la Universitat de Georgetown, a Washington, s’ha creat un departament conjunt entre el departament d’arts escèniques i l’escola de diplomàcia, el Laboratory for Global Performance and Politics, que es dedica a mostrar exemples d’arreu del món de teatre i altres disciplines artístiques per posar temes a l’agenda política a través de la cultura. Es va entenent d’on surt el criminal que va esguerrar la truita de la Teresa, no?

Dies després, i abans no comencem a conversar sobre allò que motiva la meva visita, ja portem una hora parlant d’un personatge internacional, mític, amb una biografia que dona molt de si, que la Teresa va tenir l’oportunitat de conèixer i que permetria fer de tot: documentals, sèries, pel·lícules, llibres, pòdcasts, exposicions... Però ho reservem. Algun dia potser en parlarem.

“Jo veig que un contingut periodístic es pot explicar d’una altra manera, i el director de teatre veu que si uns actors tenen un text reforçat per una feina periodística el treball que en surt també és diferent”

De fet, en part lliga amb el tema que ens ocupa. Si volgués explicar a què es dedica la Teresa, ho resumeix molt bé el web de “Cultura i conflicte”: “Som un equip multidisciplinari de professionals que creu en la capacitat de la cultura com a motor de diàleg i reflexió i com a eina de transformació social. En aquest sentit, plantegem propostes en l’àmbit de les arts escèniques, l’audiovisual, la fotografia i el periodisme, partint d’un treball de recerca conjunt que permeti donar context i generar noves preguntes i noves òptiques d’una realitat sempre polièdrica i diversa”.

Però no m’interessa tant el que fan, que també, sinó com s’hi ha trobat i especialment com ho viu i com això l’ha transformat com a periodista. Tornem a la truita. Es va cremar. Com voleu que no es cremés! Però qui trucava? Doncs ni més ni menys que el serbobosnià Duško Tadić, condemnat per violació durant la guerra dels Balcans pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia —la Teresa m’explica el cas i és irreproduïble de salvatge—, el primer judici per crims de guerra des del procés de Nuremberg contra els nazis després de la Segona Guerra Mundial, que aquesta periodista ceretana va seguir en primera persona a la Haia.

A la vida, si t’han de passar coses bones, està molt bé que siguin buscades i desitjades, però si arriben sense ser esperades ni pensades gairebé s’assaboreixen més. I això és el que li va passar un dia a la nostra protagonista. La Teresa va rebre l’encàrrec, com a freelance, d’escriure un guió per a una Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural i va coincidir amb el director de teatre Joan Arqué, que portava la part artística de la gala. I aquí es va produir la màgia interdisciplinària. “Jo veig que un contingut periodístic es pot explicar d’una altra manera, i ell veu que si uns actors tenen un text reforçat per una feina periodística el treball que en surt també és diferent. I vàrem dir: «Ostres, tant de bo poguéssim fer més coses com aquesta».”

“En Joan Arqué volia dur a escena una novel·la sobre les violacions massives de dones a la guerra de Bòsnia i em va demanar si el podia ajudar a documentar els actors, i em va fascinar”

Joan Arqué volia dur a escena una novel·la de la periodista croata Slavenka Drakulić titulada As if I am not there (“Com si jo no hi fos”). Al final de la guerra dels Balcans, Drakulić va visitar camps de refugiats per fer un reportatge i es va trobar el cas de les violacions massives de dones. “Però els testimonis eren tan punyents que va preferir posar-hi noms ficticis i fer-ne una novel·la”, m’apunta la Teresa. La realitat supera la ficció, sí, però en aquest cas la ficció va servir per dopar la realitat.

“I en Joan em demana si el podia ajudar amb els actors, a documentar-los sobre la guerra de Bòsnia, sense saber que jo en aquella època editava l’informatiu del vespre a Catalunya Ràdio. Era en ple Jocs Olímpics de Barcelona i les imatges de Bòsnia anaven degotant: de camps de concentració, de violacions al centre d’Europa a tan sols dues hores d’avió..., mentre aquí estàvem en plena festa i amb el debat periodístic sobre amb què obrim avui.” Més tard, la Teresa seria la corresponsal de Catalunya Ràdio a Brussel·les, des d’on seguiria les negociacions de pau i els judicis de la Haia.

La Teresa es va llegir la novel·la de Drakulić i va quedar ben enganxada. “La proposta d’en Joan, aquesta mirada, em va fascinar, i tots els periodistes que vàrem seguir la guerra de Bòsnia teníem una espina clavada per no haver sabut explicar bé que la comunitat internacional no va saber aturar allò a temps i va ser un desastre.” En va sortir el primer viatge a Bòsnia de preproducció teatral per enregistrar imatges, i la Teresa s’hi va apuntar per parlar amb dones violades i amb algun dels fills, per vendre’n alguna entrevista a diaris catalans com a freelance.

De tornada ja va decidir que, més enllà de l’obra de teatre, en faria un documental que duu el mateix nom que l’obra: Encara hi ha algú al bosc. “El teatre és efímer i això ho hem d’escampar als quatre vents, vàrem pensar. I, a banda del documental, el fotògraf Oriol Casanovas també va proposar fer-ne una exposició itinerant.”

L’obra Encara hi ha algú al bosc no deixa indiferent ningú i la proposta global, en un format o altre, arriba a Portugal, els Estats Units, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i a una cinquantena de municipis dels Països Catalans.

“I després ens va semblar que això havia d’arribar al món educatiu, i em costa d’entendre que el sistema educatiu no estigui més connectat amb el sistema cultural. Tot està connectat. Hi ha una sinergia i ens està costant molt, però tenim clar que tot el que fem ho portarem a les aules. Costa, però quan ho han vist, tots diuen: «Ostres, això és increïble!»”

“No és tant deixar de ser periodista, com canviar la mirada. Ara veig una manera de servir informació, opinió, reflexió... més divertida, més útil i fins i tot més eficient”

Així neix “Cultura i conflicte”, o cultura i problema, cultura i indecència, cultura i misèria... Moltes maneres de dir el mateix amb la cultura com a arma de construcció massiva. I així en surt el segon projecte, titulat Moriu-vos, un treball multiformat contra l’edatisme i l’arraconament de la gent gran.

Ara ja no ets la mateixa periodista, suposo. T’ha d’haver transformat, tot això.

“Totalment! No és tant deixar de ser periodista; el periodisme és una mirada i aquesta mirada ha canviat en el fet que ara hi veig una manera de servir la informació, l’opinió, la reflexió... més divertida, més útil i fins i tot més eficient. Avui en dia, que no deixem el mòbil ni quan mirem el telenotícies, amb l’atenció dividida, tenir un públic enfocat a l’escenari i amb el mòbil apagat durant dues hores per servir-los un contingut no és només una oportunitat, sinó una responsabilitat, perquè generes debat, preguntes... Ara tot és molt visual i ràpid, i de debat, poc. Jo veig els meus fills, i de debat real, poc. Abans hi havia els llibres que t’ajudaven a aprofundir, però les noves generacions llegeixen poc i has de buscar altres formats, començant per les sèries. Ja no és només que s’entretinguin, és que s’informin. Si miren una sèrie ben feta amb referències històriques i que introdueix temes de debat social i que estan ben documentats periodísticament, doncs alguna cosa farem.”

El que compta és la cura, en aquests casos.

“És clar. I aquí és on veig que el periodisme té una funció i una obligació, i que hi ha un forat.”

Quan li faig aquesta observació, a banda de la cura, penso en les paraules del periodista Ryszard Kapuściński quan deia que “per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”, i em sembla evident que la Teresa ho ha de ser.

“Jo ho he descobert per casualitat, però m’han explicat que a Alemanya el dramaturg té dos perfils professionals: el que escriu pròpiament i el que documenta el context.”

Com un editor?

“Sí, i això és una feina periodística.”

I li cito The Crown, amb episodis com “Aberfan”, on descobreixes i aprens sobre la desgràcia de la mina de Gal·les del mateix nom. Em venen al cap unes paraules de Josep Maria Castellet, fundador d’Edicions 62, que va dir que si fos en ple segle XXI potser fundaria una productora de sèries perquè algunes estan a l’altura de grans clàssics de la literatura.

“Un fill meu està mirant ‘Peaky Blinders’, i l’altre dia vèiem el telenotícies i mencionen Churchill. I salta i diu: «Ei, en Churchill! Aquest era algú molt important, no? Surt a ‘Peaky Blinders’!». I vaig pensar: «Perfecte!»”

“Sí, i tant. Mira, un meu fill està mirant Peaky Blinders, i l’altre dia vèiem el telenotícies, perquè els obligo a veure’l, i sortia una notícia sobre la reina d’Anglaterra i el seu regnat, i mencionaven Winston Churchill. I el meu fill salta i diu: «Ei, en Churchill! Aquest era algú molt important, no? Surt a Peaky Blinders!». I vaig pensar: «Perfecte!». L’altre dia vaig llegir un reportatge absolutament genial del The Economist sobre una colla de nanos que acampen il·legalment a Txernòbil i els enganxa l’inici de la guerra d’Ucraïna. Ho explicava als meus fills i em deien: «Uau, sembla una sèrie de Netflix!», quan és periodisme en estat pur. Aquestes capes que deixem fora quan expliquem l’actualitat són les que val la pena recuperar.”

I els formats clàssics periodístics ja no t’interessen?

“A mi m’agrada explicar històries en el format que sigui, i ara he trobat aquesta veta de mercat i em fascina molt perquè, en part, n’estic aprenent. Quan investigava sobre el tema de Bòsnia no em podia imaginar com seria l’obra de teatre, feia esforços i pensava: «Però tot això, com ho passaran al teatre?». I després, quan vaig veure com feien la maionesa, em va fascinar, i quan n’aprens t’atreveixes a proposar coses, a anar més enllà. Ja tinc el xip posat i quan entrevisto algú ja penso en com es pot posar en escena.”

Tornem al criminal de guerra que va esguerrar la truita de la Teresa.

“En Joan em va dir que en teatre, per escenificar la dialèctica, va molt bé treballar amb contraris, i que mirés de buscar testimonis dels violadors. I ho anava provant i li vaig dir que costaria molt. Em va dir que no patís, que, si no, ho faríem fer a un actor a partir de les transcripcions dels testimonis dels judicis. Vaig pensar: «Ostres, no se m’havia acudit». És clar, en periodisme no ho podem fer, això, però serà igual de real allò que expliquem. Finalment, vaig trobar en Duško Tadić per casualitat, però va costar que acceptés parlar.”

Aquestes solucions escèniques em recorden muntatges de teatre documental com Ruz-Bárcenas o Estado B. Kitchen, sobre la putrefacció de la gran corruptela espanyola, del dramaturg català Jordi Casanovas.

“Obres imprescindibles, com se’n podria fer una sobre el judici del Procés. Agafes el sumari i és ple de detalls.”

“Abans em preguntaves que què havia canviat en mi. Saps què em passa ara? Que ara, quan llegeixo històries, penso: «Això és molt teatral»”

Aquest viatge personal i professional de la Teresa és ple de muntanyes russes d’emocions, doloroses, d’una banda, i absolutament impagables, de l’altra. Sentir el fàstic d’haver de saludar un criminal de guerra però alhora la joia de contribuir a solucionar una aparent petitesa insignificant com fer retirar una vegada per totes dels formularis de l’administració bosniana la casella del nom del pare per fer qualsevol sol·licitud. “Els fills i filles de dones violades o no el saben o el saben i no el volen posar més enllà que sigui una norma masclista a superar pel progrés social. Si algun sentit tenia fer aquest projecte era aquest, ser útils.”

La Teresa em posa d’exemple un moment de l’obra que no cito per no fer-ne espòiler —sempre que escric això penso que hem de preguntar a la correctora com en podríem dir en un català més genuí... Espatllador? L’hi pregunto i em respon que més aviat hauria de ser espatllament o espatllada— sobre els recursos i les solucions escèniques que donen sortida a la seva feina periodística, i encara se li posa la pell de gallina quan recorda un monòleg concret del muntatge d’Encara hi ha algú al bosc, que, quan es va estrenar al Teatre Nacional de Sarajevo, va sacsejar de ple el públic.

“Abans em preguntaves que què havia canviat en mi. Saps què em passa ara? Que ara, quan llegeixo històries, penso: «Això és molt teatral».” Abaixem el teló.