Alcover. Any 1910. És diumenge al matí, i Josep Maria Català de Ca Fiti, d’un temps ençà, cada final de setmana fa el camí de Santa Coloma de Queralt amb la mula i el carro carregat amb la producció de la setmana. Comença la tardor, i porta els últims tomàquets del Benach, pebrots, aubergínies i, com sempre, el planter, que tant agraeixen els veïns quan és l’hora de sembrar. Aviat arribaran les carbasses, i més tard els bròquils, les cols i els fesols del ganxet.

Les collites venen quinze dies abans a Alcover que a la Baixa Segarra, i gràcies a això porta el gènero per avançat. Aquesta zona horària Alcover +1 són quinze dies a la terra i dotze hores de camí en carro; d’Alcover a la Riba, peatge a la Conca, Montblanc, Pira, Sarral, Rocafort, el coll de Deogràcies passant per les Piles i arribar fins a Santa Coloma. L’última parada, l’Hostal Colomí, a deixar-hi la mula. I a esperar per al mercat de l’endemà, dilluns al matí.

La tecnologia i el transport són rudimentaris, però cada dilluns la plaça està plena

La tecnologia i el transport són rudimentaris, però cada dilluns, a Santa Coloma, entre el poble, els masos del voltant i la gent que ve d’Aguiló, del Pla de Santa Maria, de Cabra del Camp, de Sarral, de Pontils, de Biure, de Montbrió de la Marca, de Conesa…, la plaça està plena. I si el matí és el de cada setmana, al migdia el Josep Maria haurà venut tota la verdura i serà hora de desfer el camí. Perquè no és peix, que, si no, podríem dir que ja el té tot venut.

Amb el pas dels anys, al Josep Maria l’acompanyen son fill i, sobretot, el seu net, Josep Maria Figueras Català, que el 1941, amb catorze anys, comença a agafar el relleu de l’avi. Impedit per la ceguesa passats els seixanta, a ell el seguiran els seus fills: d’entrada, la Montserrat, i més tard, el Cisco, que pels volts del 2000 cedeixen definitivament el relleu als seus germans més petits, el Josep Maria i el Ventura.

Cada dilluns, a quaranta quilòmetres de casa, la plaça de Santa Coloma de Queralt també és casa des de 1910. Un mercat que es fa des de 1222 

Ells són la quarta generació a la mateixa terra i a la mateixa parada. Cada dilluns, a quaranta quilòmetres de casa, en un lloc que també ho és. La casa dels dilluns des de 1910, a la plaça que acull el mercat des de 1222, quan Jaume I va atorgar al seu súbdit Pere II de Queralt aquest privilegi. Quantes generacions hi deuen haver passat en vuit segles, si ells, amb una vuitena part, que els fa els més longeus, en sumen cinc? Per sort, bona part dels últims anys el transport ha estat més ràpid i senzill. Però estan desperts des de dos quarts de cinc i des de dues hores després ja són aquí mateix, rere les caixes que separen venedors i clients, veïns a temps parcial de la plaça i veïns perpetus.

Des d’aquí mateix, el Ventura explica aquests records que només ells conserven, tots dos tipus de veïns i els que hi hagi. Ànim, moviment, vendes… Tots explicats en passat. Passat que sembla finit. Cada cop menys veïns. El passat de vendre molt “perquè els pobles estaven plens”, diu el Ventura.

Abans, es comprava per a tota la setmana, cada producte durant la seva temporada, i s’aprofitava de totes les maneres

Ell i son germà, el Josep Maria, creien que amb ells acabaria la nissaga. Abans, es comprava per a tota la setmana, cada producte durant la seva temporada, i s’aprofitava de totes les maneres: sofregits, escalivades i conserves. I així mateix, es preparava el producte per a cada dilluns. Amb la intuïció que ofereix l’experiència i amb un calendari mental rigorós de tots els sants, els costums i els inicis de temporada. Aquesta infal·libilitat no desapareix, però abans es venien maduixes a caixes i ara ja no.

La nissaga sí que continua i, tot i la incertesa, tots diuen que, “de moment”, això no s’acaba

Setmanes enrere era Sant Blai, i anys enrere es beneïa la poma. Tradicionalment, en porten més, però enguany no en van vendre. El “tipus de clientela” que en comprava era “la nostra”. “Però, per algun factor, no se’n va vendre.” Això ho explica la Neus, la cinquena generació, la filla del Ventura, que és a la parada des dels volts de l’any 2015. La nissaga sí que continua i, tot i la incertesa, tots diuen que, “de moment”, això no s’acaba. Amb voluntat i la possibilitat de continuar, seguirà, diu el Ventura, referint-se a sa filla.

Ella no ens perd de vista mentre atén els clients que venen a comprar cap a les nou del matí. És dilluns de Carnaval, festa a l’escola, i això permet també a alguns clients poder-se apropar a la plaça. És aviat, però hi ha alguns infants. Ha arribat una veïna amb el seu fill, que, ja ho diu la Neus, “deu tenir festa, poder…”. I efectivament:

—És una de les persones del WhatsApp.

—Si no, li faig un whatsapp i m’ho porta.

El rebesavi, el besavi i el padrí ja es van emmotllar a les circumstàncies amb l’oli d’estraperlo i portant avellana quan no anava bé. I la Neus, dilluns a Santa Coloma, dimecres a Mollerussa, divendres a Montblanc i dissabte a Balaguer...

El rebesavi, el besavi i el padrí ja es van emmotllar a les circumstàncies amb l’oli d’estraperlo i portant avellana quan no anava bé. I la Neus, quan no són dilluns a Santa Coloma, dimecres a Mollerussa, divendres a Montblanc i dissabte a Balaguer, és a dir, dimarts, dijous i diumenge, tomba portant a casa dels clients les comandes que li arriben per telèfon i des de la pàgina web a través de la qual ven els productes. I els dies de mercat, ho fa a cada poble on són, en acabat de vendre a la parada. És la manera que molts clients que compren per herència familiar ho puguin continuar fent. Molta gent jove que valora el producte però que no té temps per venir, però també clients més grans, a qui faciliten la feina quan cal.

“I sort d’això”, exclama son pare. En la intuïció, diu la Neus que encara va de remolc d’ell, però en això de no saber “què és un dia festiu”, sí que es fa més visible l’aprenentatge. Perquè, esclar, “és un servei que tu has de posar, preparar, i després de desmuntar, repartir. Acabes tardíssim”. Casa és evident que és casa, però ho deu ser més el camió.

Bona part del que porteu aquí és vostre, de l’hort? “No. Ara, cada vegada menys. Hi ha alguna cosa nostra, que és la gràcia, però arribes on arribes. Per poder anar aquí i allà… És impossible. O ets en un lloc o en un altre. És anar buscant producte teu, però el que no tens, ho compres”, respon el Ventura. Abans, tenien inclús una granja, però la van tancar, de la mateixa manera que han reduït el cultiu. Ara ja tampoc preparen ells el planter, el compren a Mas Pastoret de Torredembarra.

“Però intentem prioritzar el producte de proximitat sempre. El que passa és que ara has de portar més varietat”, diu sa filla. Perquè, per exemple, la gent abans menjava taronja només durant la temporada, i ara hi és gairebé tot l’any.

Factors. Els que “estan complicant bastant la cosa”. La cosa econòmica. El canvi que s’ha notat: el preu i la qualitat. El preu i no tant la qualitat

Passa el mateix amb la mandarina. I el pebrot i l’aubergínia, al mes de febrer. Exemples que són realitats, com aquests, són els factors de què parla la Neus. Els que obliguen a portar més varietat, però menys quantitat. Factors. Els que “estan complicant bastant la cosa”. La cosa econòmica. El canvi que s’ha notat: el preu i la qualitat. El preu i no tant la qualitat. El supermercat i el producte del pagès del mercat del Camp de Reus. I la balança, que som els clients, els veïns a temps parcial o complet.

Tenir el que consideren “el reclam” de portar producte seu és també una manera d’adaptar-se, una manera de conservar un mínim d’unicitat. Avui, porten cols, bledes, bròquils, coliflor, patata i avellanes. Tot seu, també tomàquets del Benach i, a més, nous d’Alcover i la mel d’El Remei que fan els Llorens. Tampoc perden l’essència del principi, el planter, que aviat començaran a demanar els pocs veïns grans que encara en compren per cultivar-se la seva verdura.

“La majoria ja no compren ni per a la setmana, perquè prefereixen anar comprant i gastant, no allò de tenir reserves. Perquè tot és més accessible trobar-ho”

Però cada cop hi ha menys clients que valoren aquesta mena de producte, i el consum tampoc és el mateix. Més factors. “Ara compren per a dos o tres dies. La majoria ja no compren ni per a la setmana, perquè prefereixen anar comprant i gastant, no allò de tenir reserves. Perquè hi ha un avantatge: tot és més accessible trobar-ho. De petita, veia com la gent comprava en quantitat per passar la setmana, perquè no tenien on anar després a comprar.” “Ara, hi ha més competència”, conclou la Neus. “Cada cop menys gent” amb una prioritat, “però no perquè no vulguin, sinó perquè no hi arriben”.

La població també es va fent gran i els pobles s’empetiteixen, perquè “los jóvens han marxat dels pobles petits”

Es fan grans ells i es fa gran una manera de fer, de viure i de consumir. La població també es va fent gran i els pobles s’empetiteixen, perquè “los jóvens han marxat dels pobles petits”, diu el Ventura. A Santa Coloma, estima que, amb els pobles del voltant, trenta o quaranta anys enrere hi devia haver bastanta més població. Tots els pagesos portaven les seves viandes. Dècades més enrere, hi havia 25 o 30 parades. En una vida amb menys diversitat d’estímuls i rutines més establertes —les que hi havia—, res devia discutir els dies assenyalats de mercat.

Aquí, si es perd un client, no en sol aparèixer un altre que en compensi la baixa. No hi ha relleu a la terra i tampoc a la banda exterior de les caixes

Però, per al Ventura, el poble està una mica “mort”. No està buit, perquè un poble amb la rellevància de Santa Coloma a la zona no perd la vida així com així. Però és notable la diferència amb les temporades d’estiu i de vacances, en què fills del poble que n’han marxat omplen les cases familiars i les segones residències. I això, sobretot a Santa Coloma, té una conseqüència no tan visible als altres mercats, sobretot al de Balaguer, que se celebra en un dia de festa per a la major part de la clientela: aquí, si es perd un client, no en sol aparèixer un altre que compensi la baixa. No hi ha relleu a la terra i tampoc a la banda exterior de les caixes.

Els factors. Factors que no es poden controlar. Segur que al llarg d’aquests 800 anys hi ha hagut alts i baixos, potser més notables i traumàtics que aquest. Però és evident que a totes dues bandes de la parada es fan visibles els símptomes d’una evolució demogràfica i uns canvis en el consum, en els hàbits i en les possibilitats econòmiques. I un símptoma és un avís, la percepció d’una anomalia en el funcionament que ves a saber si el canviarà per sempre.

“Tot el dia amb l’ai al cor perquè no estàs segur de vendre tot el que portes, no tot és tan fix i segur”

La resposta és continuar i adaptar-se, però en estat d’alerta. Com l’arbre més vell, que ha vist ràfegues de tota mena, i que continua fent front al mal temps. “Tot el dia amb l’ai al cor perquè no estàs segur de vendre tot el que portes, no tot és tan fix i segur”, conclou la Neus. Per a ella, que té a les mans el que pot controlar del futur de la parada, és qüestió “d’adaptar-se o morir”. Ho estan fent, diu, “i de moment, continuarem”.

El 2022 van fer festa grossa. I amb raó. La incertesa no els va impedir celebrar el vuitè centenari del mercat i la seva veterania. La revista La Segarra els va dedicar una entrevista al número 512 i van ser els pregoners de la Festa Major. Tant la Neus com son pare expliquen el record contentíssims, perquè “no és normal que et proposin, i menys per a una cosa així”.

Un mercat deu ser una mostra prou universal de patrimoni immaterial, patrimoni humà de cada poble

Però encara que no cridi gaire l’atenció, per discret que pugui ser, i per apagat que pugui estar, un mercat deu ser una mostra prou universal de patrimoni immaterial, patrimoni humà de cada poble, que té els orígens segles i segles enrere, perquè el consum i l’intercanvi són activitats pròpies dels humans i inherents a la nostra organització social.

Per molt o poc que ens agradés el mercat, tots hi devem haver passat estones i matins quan no aixecàvem un metre de terra. Inclús quan encara ens portaven en cotxet. I potser és quan ens anem fent grans i conscients, que en reconeixem el valor; més encara en un context econòmic i social de consum massiu, intensiu i ràpid que, a falta de consciència, voluntat i potser alguns sacrificis, ens cala a tots i se’ns incrusta a la rutina i a les activitats més quotidianes, com anar a comprar, que, precisament perquè són costums, també són culturals. Per això continuen després de tants segles. Per això, segurament, continuaran...