Fins que no es van democratitzar les càmeres fotogràfiques i fer una fotografia no es va convertir en un gest fàcil a l’abast de qualsevol individu i classe, anar-se a retratar era un ritual plaent i poc freqüent, propi d’ocasions especials. Tant fer-se com fer una fotografia eren tasques més llargues i, sobretot l’última, més delicades i incòmodes. A Tarragona, fins al primer grapat d’anys del segle XXI, si es necessitava un retrat, una foto de carnet o lluir felicitat el dia de la boda, el costum era fer cap a cals Chinchilla. Primer, al carrer Sant Francesc; després, als baixos del número 75 de la Rambla Nova. Rere el taulell, segons el dia, i segons l’època, hi havia Gerard Chinchilla, ses filles Mercè i Paquita o Ramon Segú, el marit de la Paquita i pare de Ramon Segú Chinchilla.

Molts anys abans, pels volts de 1910, quan ni tan sols es podia parlar de turisme, indústria, desarrollismo ni franquisme, ni tan sols encara de Guerra Civil, Gerard Chinchilla, nat a Barcelona el 1890, va conèixer Tarragona. En va quedar enamorat, així com el fascinava la pesca —que va practicar durant anys al Serrallo— i la fotografia. Precoç, encara en edat escolar, uns familiars l’havien introduït en aquell món incipient, i d’allà no en sortiria mai. Menor d’edat, ja s’havia professionalitzat amb la càmera a la mà. El 1913, es va instal·lar a Tarragona, al carrer Julià Nogués, l’actual Sant Francesc, un carrer en aquell moment molt cèntric. I allà mateix, en època d’auge de la fotografia, hi va obrir el seu negoci.

Els retrats van ser els protagonistes durant els primers anys del negoci. Fotografies familiars i comunions van contribuir a expandir i consolidar l’empresa familiar. Eren el pa de cada dia, la base dels ingressos diaris, el servei públic als tarragonins i al veïnat dels pobles de la rodalia, on els Chinchilla passaven tardes senceres immortalitzant els pagesos que tornaven de la terra o els pescadors que venien de mar, un cop havien passat per casa a vestir-se amb els millors vestits de gala.

Sovint, per tal que els que s’havien de fer el carnet d’identitat arribessin a primera hora a l’oficina de la policia, els Chinchilla obrien abans d’hora

Cada dia es feien seixanta, setanta o vuitanta fotos. Qualsevol dia de la setmana. Sovint, per tal que aquells que s’havien de fer el carnet d’identitat arribessin a primera hora a l’oficina de la policia, els Chinchilla obrien abans d’hora. Inclús els caps de setmana, en què se celebraven els casaments, alguns nuvis cridaven des del carrer a casa dels Chinchilla perquè els fessin un retrat d’aquell dia tan especial. Sempre al servei dels veïns i clients.

Chinchilla, Tarragona i els tarragonins estan lligats per un vincle etern, encara que no sigui perenne

Quants tarragonins han estat retratats per la mirada i les mans dels Chinchilla... Quants deuen guardar-ne fotografies pròpies o de familiars a la cartera o en un calaix de casa... Passar per davant del local i buscar-se entre les cares exposades a l’aparador; observar, curiosos, l’evolució de la ciutat, o conèixer l’actualitat a través de les fotos dels Chinchilla era una tradició, un costum d’aquells menys premeditats, però més assentats. Chinchilla, Tarragona i els tarragonins estan lligats per un vincle etern, encara que no sigui perenne.

I si això és així no és tan sols pels retrats familiars, sinó perquè els Chinchilla, un rere l’altre, han estat durant gairebé un segle els encarregats de llegar el testimoni gràfic de la vida social, cultural, esportiva, laboral, educativa, política i familiar dels tarragonins. Van ser pioners en el fotoperiodisme, pràctica amb què van mantenir una estreta relació i que van obrir a la ciutat perquè, anys després, avui dia, hi hagi professionals que, encara que amb dificultats, s’hi dediquin. 

D’això, l’origen també va ser el Gerard. Al voltant de 1920, es va convertir en el corresponsal gràfic de publicacions com El Día Gráfico, La Vanguardia i l’ABC i, més tard, de l’agència Europa Press i del Diari de Tarragona, anomenat Diario Español durant la dictadura. Va obrir un camí que, anys després, continuarien els que en van seguir els passos. Primer, la Paquita, i sobretot, després, el seu fill Ramon.

Dir Chinchilla era dir omnipresència. En qualsevol esdeveniment social o polític que succeís a la ciutat, hi rondaven els Chinchilla càmera en mà: en un accident inesperat, a la inauguració del Nou Estadi o en una de les diverses visites del rei Alfons XII. Comprensible, doncs, per aquest motiu, que, quan el 2004 la nissaga va tancar una etapa de gairebé un segle d’activitat, un bon grapat d’homes i dones de lletres de la ciutat els dediquessin un llibre, Una història de Tarragona en imatges. Un segle en un clic, la saga Chinchilla (Arola Editors, 2015).

El periodista Antoni Coll va definir els Chinchilla com “els notaris de la història” de Tarragona

Comprensible, doncs, que en el pròleg d’aquest homenatge als Chinchilla i, per tant, també a la ciutat, el periodista urgellenc Antoni Coll, durant vint anys director del Diari de Tarragona, els definís com “els notaris de la història” de la ciutat. “Durant aquest segle”, escrivia el fill adoptiu de la ciutat, “han conservat la memòria de com era la vida dels nostres avantpassats o la nostra infantesa i joventut. Ens recorden com eren els carrers, els edificis, les persones, els costums, les celebracions públiques”. I “nosaltres”, apuntava referint-se als tarragonins, som “els beneficiaris de la seva professionalitat”.

El 2024 fa vint anys que va tancar la botiga dels Chinchilla. Fa dues dècades que Ramon Segú Chinchilla (Tarragona, 1948) ja no es guanya la vida fent de fotògraf, per més que no s’hagi separat de la càmera. Ell no va arribar a conèixer la botiga del carrer Sant Francesc, destruïda per les desenes de bombardejos que van arrasar la ciutat. De fet, les bombes, a més d’esfondrar l’edifici, van malmetre i fer perdre un bon gruix de material fotogràfic que Gerard Chinchilla, l’avi del Ramon, no va poder salvar. Però el Ramon va fer-se gran a la nova botiga, la dels baixos del 75 de la Rambla, on va arribar el zenit de la popularitat del negoci familiar.

Quan la persiana va abaixar-se, molts antics clients se sorprenien en veure la botiga desapareguda

Hem quedat amb ell davant d’aquest establiment que avui dia pertany a una cadena de perruqueries, però que per a molts ha quedat en el record com la botiga dels Chinchilla. Al centre, al rovell de l’ou de la vida de la ciutat i de tot el que hi ha passat, i, per consegüent, un dels llocs que més han fotografiat els Chinchilla. El Ramon se’n recorda, del final, de 2004, quan després d’abaixar la persiana, el nou arrendatari del local li explicava les visites de molts antics clients que se sorprenien en veure la botiga desapareguda.

Segons el Ramon, la tasca de retratista, que ha desenvolupat tal com els seus avantpassats, té una capa de modista i de perruquer

El Ramon és un home força robust, alt, atractiu, de mirada elegant i caminar lent i solemne. Té aspecte de reietó. I no perd el sentit estètic, no només per a allò que li és aliè, sinó també per a si mateix. De fet, diu que la tasca de retratista, que ha desenvolupat tal com els seus avantpassats, té una capa de modista i de perruquer. D’estètica, de cercar-la i suggestionar-la. I ara, no és fotògraf, però sí perruquer. De si mateix. El Jordi Borràs li ha de fer unes quantes fotografies al carrer amb la Leica M4 que porta penjada al coll, l’arma descarregada que tants milers de bales ha disparat. Ell, presumit, es preocupa per la seva cabellera blanca, que es repassa amb les puntes dels dits.

La bonhomia del Ramon “és proporcional a la seva gran estatura física”

Després, s’acomiada del Jordi amb un fraternal “adeu, company” que verbalitza harmoniosament mentre se’l mira i li dona la mà durant uns segons d’aquells que, com més s’allarguen, més estima mostren. Ja ho diu, en l’epíleg del llibre dedicat a ell i la seva família, l’advocat Antoni Vives, que la bonhomia del Ramon “és proporcional a la seva gran estatura física”. En acabat d’acomiadar-se del col·lega, em convida a entrar a la fleca on va cada dia a fer el cafè, just a la vorera oposada, i em fa passar fins a l’última taula, la que sembla que és la seva. No sense aprofitar per escodrinyar, abans, tot allò que té a dreta i esquerra. Deu ser deformació professional.

Deixem la Rambla enrere i el local, ja indiscernible des del fons de la fleca. El Ramon el va tancar 91 anys després que l’obrís el seu avi. La venda de material queia, el negoci no es podia esprémer gaire més i ell desitjava la llibertat que ara té, diu, per trobar-nos, per exemple. No podia suportar tanta inquietud lligat al taulell, a l’estudi i al laboratori.

“Un periodista mai es jubila, és vocacional”

I si bé els nous llogaters del local van fer-se farts de rebre missatges tristos i nostàlgics de “què se n’ha fet, del Chinchilla?” i “on és?”, la feina, precisament, no se li va acabar. Amb 56 anys, tenia ganes de poder-se dedicar només a fer “reportatges de carrer, molta actualitat”, tal com havia après a casa. És on tenia el cor, recorda. “Un periodista mai es jubila, és vocacional”, diu, autoreferencial.

Prematur com el seu avi, hereu de coneixements multiplicats, va seguir-ne la trajectòria als mitjans de comunicació, com el Diari de Tarragona, El Correo Catalán, Tele/eXpres, El Noticiero Universal, La Vanguardia, Europa Press, EFE... Tenint la càmera, l’ofici, la infraestructura i els mentors a casa, amb quinze anys ja dominava la fotografia i començava a aprendre a fer de fotoperiodista i fotògraf de carrer.

El Ramon va sortir de l’estudi i es va avesar al carrer. S’autodenomina “fotògraf convencional”, però “amb una ànima molt de periodista”

Ell, encara que son avi ja ho havia fet, va sortir de l’estudi i es va avesar al carrer. S’autodenomina “fotògraf convencional”, però “amb una ànima molt de periodista”, cosa que reconeix que alguns directors li comentaven. “La notícia la veia ràpidament”, diu, sense gaire vanitat, més aviat amb orgull i senzillesa. Ell era i és un fotògraf de carrer, necessitat de llibertat, i és per això que, al ritme de les innovacions i dels estils marcats en cada època, ben jove, cap a la dècada dels seixanta, va obrir encara més el ventall dels serveis Chinchilla: el reportatge d’exterior, el reportatge social. 

Tot passa al carrer, i això és el que més li ha quedat en el record de la seva trajectòria professional: el plaer i l’alegria de divertir-se treballant; de, gràcies a l’ofici, ser a tot arreu, a tots els esdeveniments succeïts i organitzats; el goig de visitar i conèixer tots els 180 pobles de la demarcació fent-hi fotos o cobrint-hi les incomptables inauguracions i visites d’autoritats, tan pròpies dels darrers temps franquistes. Entre aquestes, l’estrambòtica visita de Salvador Dalí, que va portar l’excentricitat fins a l’extrem amb la petició de ser rebut a la ciutat amb un elefant.

Aquells, diu el Ramon, van ser “uns temps diferents del que és ara”. Va arribar la Transició i “l’època de les manifestacions”, “el canvi d’actitud”, les ganes de transformar de la gent

Aquells, diu el Ramon, van ser “uns temps diferents del que és ara”. Definició simple, que cadascú la interpreti. Uns anys de frontissa. Va arribar la Transició i “l’època de les manifestacions”, “el canvi d’actitud”, les ganes de transformar de la gent, la regeneració del teixit social i polític mentre es continuava gestant el canvi socioeconòmic del Camp, cap a la indústria i el turisme, que aviat esdevindrien protagonistes i farien de la zona una de les més dinàmiques —i també dependents— de Catalunya.

“L’arribada del turisme es va notar molt. Va començar a crear llocs de treball, va promoure l’obertura d’establiments… Potser no era, encara, un turisme de grans masses. Anava arribant a poc a poc”, comenta el Ramon. Al pla, hi havia una ciutat que començava a despertar-se, i al contraplà, un camí encara molt llarg per recórrer, defectes que continuen existint.

De fet, el Ramon i la família van ser pioners en la reproducció en format de postal d’imatges paisatgístiques dedicades a l’incipient turisme que va començar a arribar als anys seixanta a la Costa Daurada. Passejaven pels pobles fotografiant-los a sobre d’un sidecar. A Torredembarra en tenen un bon record. Sense la fotografia a l’abast com tenim ara, van aprofitar l’escletxa comercial per on entrava la llum de les platges de la Costa Daurada, que començaven a omplir-se de visitants al ritme de l’obertura internacional del règim franquista. Es van convertir en referents, i van fer encara més popular el negoci.

“En aquell temps, informàvem de Tarragona com si fóssim a l’estiu. Una sensació de com si fos tot de color de rosa”

La descripció que fa el Ramon de com era explicar gràficament què passava a Tarragona en aquells anys setanta sembla que dibuixi un petit paradís d’il·lusió: “En aquell temps, informàvem de Tarragona com si fóssim a l’estiu. Una sensació de com si fos tot de color de rosa. Una Tarragona que es preparava per al que havia de ser”, i que el Ramon fotografiava en termes paisatgístics, festius i, especialment, urbanístics. Tot plegat, aquells setanta van coincidir amb la plenitud fotoperiodística del Ramon, que, a la vintena, va ser narrador i testimoni de diverses fites memorables.

Així com el seu avi havia fotografiat el Mercat Central, recentment construït el 1915, o les conseqüències de les inundacions dels anys trenta, el Ramon va narrar altres fets catastròfics, com les inundacions al Serrallo de 1972. Allò que més recorda, però, per desgràcia, és l’explosió d’un camió que transportava propilè ben a prop del càmping d’Els Alfacs, el 1978, on van morir cremades, calcinades i ofegades més de 200 persones. Ell va ser dels primers a arribar al lloc de la tragèdia, on l’aigua del mar, ben a tocar del càmping, va arribar a assolir una temperatura de 2.000 graus. Els dies immediatament posteriors, diversos mitjans internacionals van passar pel local a demanar-li les fotografies que hi havia fet.

Per al record va quedar la manifestació de 1969 en agraïment al Caudillo per portar la refineria a Tarragona

Anys després, també seria a l’atemptat que ETA va perpetrar en una de les fàbriques d’Empetrol, al complex petroquímic de Barcelona. La dècada anterior, però, va ser ben fructífera. Per al record va quedar la manifestació de 1969 en agraïment al Caudillo per portar la refineria a Tarragona. “Tarragona agradece al Caudillo la Refinería”, “¡Refinería, sí! ¡Turismo, también!”, es podia llegir en algunes pancartes. Encara que diuen que la demostració no va ser tan espontània com ens pot semblar…

Una anacrònica desfilada militar per les festes de Sant Magí de 1972. Maria Aurèlia Capmany en un certamen literari al saló de plens del consistori. La visita del flamant rei d’Espanya el 1976, així com el seu avi, Alfons XIII, havia estat a la ciutat a principis de segle. L’estada del president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, al Serrallo. La simbòlica vinguda del retornat Josep Tarradellas, que va agafar un enxaneta des del balcó de l’ajuntament. La manifestació de rebuig al cop d’estat del 23-F i la primera Diada nacional postfranquista. La Tarragona que canviava, com tot al seu voltant. Ramon Chinchilla, Chinchilla per si sol, sense que calgui res més, la va immortalitzar. Immortalitzar, sí, perquè si no ho hagués fet, no n’estaríem parlant ni ho recordaríem. Com allò que diuen que algú no es mor si no se l’oblida.

Fent fotografia de paisatge i de carrer sempre és interessant captar-hi persones, ja que la seva indumentària és una manera de datar la imatge

A banda d’esdeveniments excepcionals com aquests, com la visita de Franco, a qui tenia permís per fotografiar des de la distància, el Ramon també va retratar la senzillesa de la vida quotidiana. I, en aquest sentit, fa una altra observació d’allò més lúcida, a tall memorístic: per fer fotografia de paisatge, o en qualsevol carrer de la ciutat, o al Serrallo, com les diverses que n’hem recollit, on, per exemple, apareixen pescadors amb l’església de Sant Pere al darrere, sempre és interessant fer-hi aparèixer o captar-hi persones, vianants, veïns, ja que la seva indumentària és una manera de datar aproximadament la imatge i de mostrar com es vestia en cada època. 

Veure la plaça de braus envoltada de camps de conreu i erms és una mostra evident de com ha crescut Tarragona

Però, així com fotografiar la vestimenta ratifica el pas del temps, hi ha moltes altres fotos que el mostren: les moltes que els Chinchilla van fer per ensenyar els canvis urbanístics de la ciutat i deixar-ne constància. Veure la plaça de braus envoltada de camps de conreu i erms, quan encara hi transitava per la vora el rec Major, i quan marcava els límits de la ciutat per l’oest, és una mostra evident de com ha crescut Tarragona.

En aquella època, no existien els barris obrers de Ponent, ni tampoc la majoria de les empreses del complex petroquímic. La plaça de braus era el màxim exponent de la cultura espanyola. Ara, és la Tàrraco Arena Plaça —“la TAP” per als amics—, que, a més de nombroses festes i concerts, acull cada dos anys el Concurs de Castells. Però, per canvis, els del patrimoni, si bé els tarragonins no haurien de cantar victòria...

Tarragona, Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2000, ha fet passos endavant per conservar el seu tresor

Si bé Tarragona podria cuidar més el seu innegable patrimoni i extreure’n molt més suc, cosa que implica creure-hi, invertir-hi econòmicament i apostar-hi políticament, és evident que, de dues dècades ençà, la ciutat ha fet lluir més el seu patrimoni. Només cal fixar-se en les fotografies que els Chinchilla van fer de l’amfiteatre romà, gairebé irreconeixible sota tanta runa.

Encara que el teatre romà estigui en mal estat, i encara que la font dels Lleons estigui amagada rere una caixa de formigó que la protegeix del pas del temps que només una pluja de milions podrà aturar, Tarragona, Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2000, ha fet passos endavant per conservar el seu tresor. Cal, però, insistir en el que molts diuen: hi ha molt camí per fer.

El Ramon recorda la deixadesa del passat i l’evolució positiva: “Ara s’ha valorat tot molt, s’ha restaurat amb molta cura. Durant els anys setanta, inclús hi va haver edificis modernistes, com el situat a la cantonada de la Rambla Nova amb el passeig de les Palmeres, que se’n van anar enlaire… No es valorava com ara. No hi havia la mateixa mentalitat que ara. Si poguéssim tirar enrere, quantes coses estarien restaurades…”.

“Hi havia una mena de construcció sense escrúpols”

De fet, als anys seixanta, el Ramon recorda fer reportatges per reclamar més interès a conservar l’amfiteatre, que, en aquell moment, estava ocupat per una església al centre i ple de brossa, cobert d’una capa bruta d’oblit i grisor. En més d’una ocasió, es lamenta el Ramon, “pensava que s’hi aixecaria una casa i fumerien les pedres”. Per sort, diu, “no va ser així, però hi havia una mena de construcció sense escrúpols”.

“La ciutat va començar a créixer molt per la zona de la Rambla Nova, a la Imperial Tàrraco, en direcció al riu”

Si més no, allà on es va manifestar el creixement de la ciutat de Tarragona, a cavall dels anys cinquanta i seixanta, fou des de la plaça Imperial Tàrraco fins a l’Hospital Joan XXIII, inaugurat l’any 1968. La Tarragona eixamplada. El nou hospital cobriria una necessitat bàsica que, en aquell moment, només l’Hospital de Santa Tecla i clíniques privades eren capaços de satisfer. “La ciutat”, explica el Ramon, “va començar a créixer molt per la zona de la Rambla Nova, a la Imperial Tàrraco, en direcció al riu, amb tres o quatre edificis que van marcar que aquella zona es convertiria en un nucli urbanístic”.

I més enllà. Els barris perifèrics de Ponent. L’Albada i la Floresta, Bonavista i Buenos Aires, Riu Clar, Campclar i Icomar, la Granja i Torreforta. Aquest últim, que prengué el nom d’una antiga torre de vigilància del segle XVII, va ser el primer a néixer. L’any 1946 s’hi van fer les primeres construccions, tot i que no va ser fins a partir dels anys seixanta que creixerien tots aquests nuclis, alguns impulsats de manera privada, i convertits, tots, en el punt d’acollida de treballadors de les empreses del complex petroquímic.

El boom dels barris de Ponent, nascuts cap als anys seixanta, es produiria cap als setanta i els vuitanta

Tan sols fa falta llegir els noms d’alguns d’aquests barris, com Campclar, la Floresta, Riu Clar o Bonavista, per imaginar-se què havien estat temps abans que hi arribés el ciment, el creixement, la nova Tarragona que faria créixer considerablement les xifres demogràfiques. El boom, recorda el Ramon, es produiria després, a partir dels setanta i els vuitanta, no sense aconseguir abans les millores necessàries per als barris.

L’altre boom va produir-se no pas a l’altra riba, sinó nord enllà, al turonet des del qual s’observa la muralla de Tarragona i la vall de l’Arrabassada, Sant Pere i Sant Pau. Nascut com una cooperativa d’un grapat de grans blocs de pisos, el barri va créixer, amb la implicació de l’Ajuntament, fins a “tenir una magnitud important”, segons el Ramon. En bona part, diu, des de l’experiència, perquè “molta gent de Tarragona, sobretot de la Part Alta, se n’hi va anar a viure. Eren pisos de cent metres quadrats, dignes… Això, a mitjan seixanta”.

Menys de 70.000 dels més de 130.000 tarragonins viuen al nucli de la ciutat

Actualment, el barri té prop de 17.000 habitants i és el segon barri més gran de Tarragona, per darrere de Torreforta, que voreja els 25.000 habitants. Tarragona és una ciutat descentralitzada, de barris perifèrics. Les xifres demogràfiques i la distribució geogràfica ho diuen. Menys de 70.000 dels més de 130.000 tarragonins viuen al nucli de la ciutat. Tan sols caldria observar un mapa electoral per intuir les diferències que aquest model de ciutat ha generat.

Si parlem de creixement, del qual la plaça Imperial Tàrraco, punt de comunicació viària de Tarragona amb si mateixa i amb l’exterior, és el gran exponent, tampoc podem obviar, i les fotografies dels Chinchilla ho demostren, el port. Així com la plaça Corsini o els carrers Smith i Apodaca, el port de Tarragona va ser un element clau per al desenvolupament econòmic de la ciutat durant el segle XX. Va ser escenari de durs bombardeigs durant la guerra, també. 

El port de Tarragona és un dels centres d’exportació i importació més importants del país, i un element clau per al comerç i la indústria

El pas del temps, però, ha convertit el moll de costa en un espai per als esdeveniments festius i la creació, ja que hi ha obert el Centre d’Art i el port hi organitza activitats periòdiques. Tot i això, el port, ampliat mar endins de tal manera que aquells que el veieren fa un segle al·lucinarien, continua sent un dels centres d’exportació i importació més importants del país, i un element clau per al comerç i la indústria.

Íntimament relacionat amb la indústria petroquímica i especialitzat en els cereals, el port és, també, un dels més actius de la Mediterrània. A més, és la porta d’entrada del turisme de creuers, que, tot i ser venut com un gran èxit, genera conseqüències negatives per a la ciutat, en forma de contaminació ambiental, malestar veïnal i pressió al centre i la Part Alta.

“El progrés també ha portat al Serrallo una falta de vida diària més potent”

Al seu costat, hi ha l’estimat barri del Serrallo, que s’ha transformat des que Gerard Chinchilla hi anava dia sí dia també a pescar. Del barri, es lamenta el seu net, li agradava “el sabor d’abans”, “el Serrallo Serrallo”. “Està ben dotat”, diu, “però el progrés també ha portat una sèrie de limitacions d’accés als carrers, una falta de vida diària més potent i més accés al mar, a la confraria de pescadors, a les barques…”.

“Està en un boom, la ciutat. Hi ha hagut un despertar”

I no podem tancar aquesta agradable estona amb el Ramon sense fer-li una pregunta: com definiria Tarragona i els tarragonins? Opinió personal, punt de vista. I pam. “Està en un boom, la ciutat. Hi ha hagut un despertar.” Encara que ja no és a primera línia, té la sensació que hi ha “un col·lectiu de gent, gent jove, que s’ha incorporat als castells, al seguici i a tot aquest seguit de manifestacions”.

N’hi ha prou amb un exemple: “Només cal veure-ho els caps de setmana, passejant per la Part Alta. Quan era més jove, veies quatre persones a la catedral; ara, en canvi, veus grups de famílies, gent amb plànols editats... Hi ha un potencial turístic, també. I la ciutat està ordenada; els monuments, conservats i vigilats; la catedral, restaurada... És una ciutat que té l’avantatge que es visita en poques hores, en un dia, i a peu”.

“Dins la col·lectivitat d’una capital, però que no és molt gran, encara ens coneixen”

I ells? Què són els Chinchilla per a Tarragona? Què han estat? Cares conegudes, famosos, reconeguts… Tant a Tarragona com a la rodalia. Podríem atribuir-los totes aquestes consideracions, però la més profunda i rellevant és l’afecte que reben, ara que el seu llegat no l’ha heretat cap descendent. Al Ramon, encara el paren veïns i vianants, encantats de veure’l i saludar-lo. I ell, encara més satisfet de veure el record que han deixat a la ciutat i sentir que, “dins la col·lectivitat d’una capital, però que no és molt gran, encara ens coneixen”.

“Hi havia un col·lectiu familiar que sempre tenia la porta oberta per a tothom”

I per què deu ser? Potser, tal com diu, perquè “hem deixat essència, perquè no hem plegat i hem dit adiós, sinó que s’ha guardat el nostre record”. D’entrada, comenta amb seguretat, “perquè hi havia un col·lectiu familiar que sempre tenia la porta oberta per a tothom, perquè no hi havia cap gest hostil cap al client, perquè es notava la bondat i el bon fer de l’ofici”. Tant és així, creu, que per això la gent li facilitava la feina. La seva credencial, com a fotoperiodista, era ell i el seu nom, la seva cara. El seu carisma. “De vegades”, recorda, “la gent feia un acte i deien: «Només faltaria que vingués Chinchilla, avui!»”.

Un copet a la taula, un gest d’apropar-s’hi, separant l’esquena de la cadira, i llum als ulls, vidriosos i humits. Silenci, immobilitat. Sentir i tornar en si. Així sent l’afecte el Ramon. De gent com ell, poca en queda. I de comerços com el que van tenir obert la família durant 91 anys, tampoc gaires, en una ciutat amb tants locals tancats. Ell té la vida feta: viu bona part de l’any a la caseta que el seu avi va comprar a prop de la platja de l’Arrabassada l’any 1940 i puja en bus fins al centre. Una vida discreta i modesta, rutines senzilles, com venir diàriament a la fleca, ben a prop d’on abans passava els dies, i gaudir dels racons bonics de la ciutat com un bon vivant que és.

A més d’haver vist passar el temps, els Chinchilla n’han deixat constància fotogràfica

A més d’haver vist passar el temps, com els homes i dones jubilats que veiem asseguts als bancs de la Rambla, ell i la seva nissaga n’han deixat constància fotogràfica. I això contribueix al fet que, a més de no jubilar-se de la seva professió, tampoc es jubilin els seus clics i clacs, i tots els que van fer els seus avantpassats, és a dir, la memòria que han generat. Memòria gràfica, més accessible, més reconeixible, més penetrant.

L’edat, el canvi de segle, les innovacions tecnològiques i la poca necessitat d’anar-se a fer un retrat van deixar obsolet el servei que oferien a la botiga. Però el llegat humà perviurà mentre el Ramon perduri. I, per sort, gràcies a ell i a la família, el gràfic i històric, aquest que ens permet fer passos enrere en el temps, hi serà sempre.

L’any 2013, el Ramon va llegar un milió de fotografies al Centre d’Imatges de l’Arxiu Històric de Tarragona

L’any 2013, el Ramon va llegar fotografies en paper, negatius i plaques, gairebé un milió de fotografies que emmagatzemava a l’entresol del 75 de la Rambla Nova, al Centre d’Imatges de l’Arxiu Històric de Tarragona. Perquè així com el que apareix a les imatges, aquestes no són només seves, sinó de tota la ciutat i dels tarragonins.

Això dona sentit a les dècades de feina i fotografia. El Ramon, els Chinchilla, com les seves fotografies, són cultura popular i són història. La unió de la família amb la ciutat i els seus ciutadans, tal com va escriure Antoni Vives en el llibre que els ret homenatge, traspassa les fronteres de la normalitat.

“No és agosarat afirmar que en Ramon és un dels millors fedataris de la història tarragonina més recent”

“No és agosarat afirmar que en Ramon és un dels millors fedataris de la història tarragonina més recent”, deia Vives, emulant les paraules del seu homònim Coll, i “que la seva obra és una de les aportacions culturals més penetrants que s’han produït a la ciutat”. Deu ser per això que Vives considera els Chinchilla “un fenomen convertit en patrimoni sentimental de tots els tarragonins”. Deu ser per tot això, com va dir el mateix Vives, que Ramon Segú Chinchilla i la seva família són “pur tarragonisme”.