Un país amb pòsit gràcies a unes arrels històriques molt fermes duu la seva ànima, la seva cultura, la seva empremta antropològica, a infinitat d’aspectes de la vida. Llengua, gastronomia, animals, arquitectura, folklore, però també a estris, maquinària o sistemes de transport com ara les embarcacions, per exemple, que acaben reflectint una geografia, un clima, un modus vivendi...

I entre les embarcacions que connoten els Països Catalans hi ha el llagut. De llaguts encara se’n veuen, però la reculada en els darrers anys és depriment. Només cal agafar una postal antiga de platges amb una estiba impressionant de tota mena de llaguts de pesca i passejar-se en ple segle XXI per badies i ports per comprovar que llanxes, iots i velers dominen el panorama i en globalitzen l’estètica. I tot en detriment de l’embarcació marítima catalana per antonomàsia, el llagut, la més popular de les anomenades barques llevantines catalanes.

L’empremta catalana de les barques llevantines no s’ha limitat als nostres litorals, sinó que ha marcat èpoques en indrets com Califòrnia, on els pescadors de San Francisco es referien, al segle XIX, a les veles llatines com a catalan rigg o catalan sail o, per exemple, catalan bay, a Gibraltar. Gussi, palangrera, tartana, falutx o barca de mitjana, teranyina, barca de bou... o la denominació genèrica de menorquina entre la població menys avesada als afers marítims; diverses maneres d’anomenar un llagut de més o menys eslora, però lligat a la pesca i amb una estètica inconfusible.

Els llaguts de fusta que naveguen són comptats i la majoria descansen panxaamples a les platges i cales per fer bonic i no perdre les essències enfrontades a la pressió turística i a la modernitat, que, a vegades, resulta demolidora

De fet, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d'Estudis Catalans defineix el llagut com un “bastiment català no cobertat, amb corredors o sense, no gaire gran, de dues rodes [components de la quilla], d’aparell llatí d’un sol arbre inclinat endavant i al bell mig de la carena, amb cap de mort, rems, etc., i destinat a la pesca o al tràfec”. Els llaguts són esmentats en català pel cap baix des de 1249, segons va descriure al seu dia el gran filòleg Joan Coromines, la Reserva Federal del nostre or lingüístic, que també el detecta en el document mercantil “Tarifa dels corredors de Barcelona l’any 1271”. El mot també apareix en una de les quatre grans cròniques reials catalanes, la de Pere III el Cerimoniós.

La dècada dels vuitanta va suposar definitivament la transició de la fusta a la fibra de vidre. A la Capitania Marítima de Palamós, la darrera barca de pesca professional de fusta matriculada data de 1989, i la primera de fibra, de 1983. Als vuitanta, la inflexió. Avui els llaguts de fusta que naveguen són comptats i la majoria descansen panxaamples a les platges i cales per fer bonic, en un darrer esforç per no perdre les essències enfrontades a la pressió turística i a la modernitat, que, a vegades, resulta demolidora.

Els mestres d’aixa que en construïen el buc i els calafatadors encarregats de segellar-lo ja han passat gairebé a la història. Ara bàsicament es dediquen al manteniment i a la restauració de les poques embarcacions de fusta que romanen actives gràcies als més romàntics del mar, que en la vela llatina o en l’hipnòtic pop-pop-pop d’un vell motor de gasoil se submergeixen al seu univers particular. Les drassanes de llaguts tradicionals que queden als Països Catalans són comptades, però hi són. A l’Estartit, al Port de la Selva, a Roses... De mica en mica han anat plegant veles, i mai més ben dit. A banda de tres a Menorca i una a Mallorca, al Principat només en queda una d’una certa capacitat, i me n’hi vaig. Si com a catalans els llaguts formen part del nostre imaginari col·lectiu i no ens podem imaginar un futur sense passejar, navegar i nedar per les costes sense que els llaguts formin part del paisatge, serà gràcies a gent com en Joan Zaragoza i Llagostera (Roses, 1974), director de Norfeu, una petita drassana familiar situada a Palau-saverdera (Alt Empordà), on m’espera amb la seva dona i mà dreta, l’Alba.

“Molts llaguts de fusta són herències que suposen una càrrega per als hereus pels costos de manteniment. La fusta és viva, es va movent i és un pou sense fons. O tens temps per fer-t’ho tu o calés i nostàlgia”

“Benvingut a la família Norfeu! Això és el que dic a tots els clients que compren un Norfeu i puc dir que amb tots hi acabo amic”, m’avança en Joan. No tinc cap dubte que quedarem amics després d’aquesta entrevista, tot i que m’adverteix que no n’hi han fet mai cap. De fet, més que una entrevista m’agrada pensar que serà una conversa encuriosida.

“Ens diem Norfeu pel cap Norfeu —situat entre Roses i Cadaqués—, que és un altre món i una frontera que, quan la travesses, la mar ja canvia i els pescadors mateix sempre diuen: «Ui, el cap Norfeu és un altre món». Això ho sentia quan me n’anava al moll de Roses i m’asseia al banc dels pescadors a escoltar les seves històries. I nosaltres som un altre món.”

—D’on et ve aquesta obsessió pel llagut?

—El pare era mestre d’aixa, tot i que feia vaixells grans, i va aparèixer un llagut vell al taller del Fusteret, les drassanes d’aquí a Roses on treballava el meu pare, ara ja desaparegudes. Jo tenia tretze anys, vaig dir-li de quedar-me’l i vaig demanar permís per tenir-lo amarrat a uns antics pantalans. Feia 3,90 metres d’eslora i portava un motor “Campeón” de quatre cavalls i sense marxa enrere. De nom vaig posar-li En Joanet, que és com a mi em coneixen perquè soc petit... Sortia fins al far i quan venien les barques d’arrossegament, amb l’onada que generaven, em fotien contra les roques.

—Com? Sense marxa enrere? Però i aleshores, què?

—Sí, mira, havia de calcular la velocitat de la inèrcia per no fotre’m unes faves increïbles contra el port.

Em ve al cap una vegada, quan era petit, que em varen deixar una bicicleta italiana que frenava pedalant endarrere. Fins que no ho vaig aprendre també vaig experimentar la mateixa mena de faves increïbles d’en Joan.

“El llagut estava a punt de morir i es tractava de ressuscitar-lo. Jo faig el llagut català modernitzat, el llagut català retromodern. A tots ens agrada el 600, però qui el portaria?”

“Amb catorze anys ja remenava pel taller i ajudava a plastificar, preparava resines i, com que En Joanet era de fusta i es filtrava aigua per tot arreu, jo mateix el vaig laminar i plastificar. El pare em va ajudar i me’n va ensenyar. Amb els primers sous de les primeres feines i després, quan vaig començar a treballar definitivament amb el pare, me’n vaig comprar un de 4,95 metres, però ja va ser de fibra. Tinc una fixació pel llagut perquè vaig créixer amb el llagut i per navegar és molt còmode. Jo havia anat amb llanxa amb algun familiar, i sí que era ràpid i divertit, però les faves contra les onades... Pam-pam-pam. El llagut és més relaxat. Pensa que jo deixava de sortir de farra per poder sortir sol ben aviat al matí i poder-me arribar tranquil·lament fins a cala Montjoi.”

—I la nostàlgia de la fusta?

—Molts llaguts de fusta són herències que suposen una càrrega per als hereus, pels costos de manteniment. La fusta és viva, es va movent i és un pou sense fons. O tens temps per fer-t’ho tu o calés i nostàlgia.

—I et sap greu haver perdut la fusta?

—Mira, jo soc fill del temps que m’ha tocat.

—I el temps, cada època, dicta...

—Amb la crisi de 2008 deixem de fer vaixells. Fèiem quatre catamarans de passatgers a l’any, i de cop ja no fèiem vaixells i anàvem tirant gràcies a fer manteniment i petites reparacions. Però quan no hi havia res, anava a fer de manobre i aleshores em preguntava què coi estava fent. I el meu pare fins i tot es va prejubilar perquè el negoci no donava ni per a dues nòmines. Entre 2014 i 2018 només en fem tres, un parell feien 25 metres d’eslora per a 250 passatgers, i el tercer era per a 60, però vèiem que o ens centràvem en el llagut o... I vaig dir a l’Alba: “M’ho jugo tot i viurem dels estalvis”. I em vaig posar a recuperar motlles antics de llaguts fets pel pare de cinc i sis metres d’eslora. El llagut estava a punt de morir i es tractava de ressuscitar-lo. Jo faig el llagut català modernitzat, el llagut català retromodern. A tots ens agrada el 600, però qui el portaria? Saps què li va passar, al Porsche? Que era molt bonic, que era un clàssic, però que es va deixar de vendre. Agradava, és clar, però la gent vol innovació, modernitat, comoditat, i varen dir: “O ens renovem o morim”. Ells ho varen fer i en tornes a veure molts.

En Joan va detectar una veta de mercat per oferir un llagut català retromodern per sota dels set metres (que no paga impost de luxe), còmode per a tota la família i que conservés l’estètica tradicional

L’emprenedor, inventor i fundador de la marca automobilística Ford, Henry Ford, deia que “innovació sense execució és al·lucinació”. En Joan es va passar dos anys al·lucinant fins que va començar a executar el Norfeu retromodern, però jugant fort, i el 2014 es va integrar en el projecte Norfeu amb els llaguts entre cella i cella.

Els usos han canviat. Si abans el llagut era sobretot professional, ara és bàsicament recreatiu. I abans el llagut d’esbarjo era cosa de quatre gats amb possibles i molt de temps, com Salvador Dalí amb el Gala fet pel mestre d’aixa Joan Pascual, de Torroella de Montgrí, o el Mestral, un llagut d’onze metres d’eslora propietat de l’escriptor Josep Pla, fet a les antigues drassanes Sala de l’Escala, vila de la qual va sortir per anar fins a Cadaqués quan va estrenar-lo l’any 1946, i que s’estavellaria contra les roques tres anys després, fent contraban entre l’Empordà i el Rosselló.

Tot el que en Joan va aprendre del seu pare com a mestre d’aixa, li ha servit ara per al llagut retromodern. “Jo no et faig un llagut amb fusta i tot el calafatament amb estopa, com es feia abans, però el buc dels llaguts que fem ara és herència d’allò. Soc un mestre d’aixa de la fibra de vidre i trobo un drama la manca de mà d’obra; ningú ha pensat a fer una FP de mestres d’aixa moderns!”

“M’agradaria que quan facin les havaneres de Calella per TV3, al costat dels pocs llaguts antics tradicionals que vagin quedant, hi vegis un Norfeu, i que no hi canti i s’hi integri perfectament”

L’aire retro va començar a proliferar a les costes catalanes fa uns deu anys, però amb models d’estètica italiana coneguts com a gozzo, per sobre dels vuit metres, i això implica embarcacions molt cares, de luxe, i culturalment allunyades del nostre país. I en Joan va detectar una veta de mercat que no quedava atesa: oferir un llagut català retromodern per sota dels set metres, que no paga impost de luxe; còmode per a tota la família, de grans a petits; que conservés l’estètica tradicional, i que fins a un cert punt no tingués un preu prohibitiu per als qui potser han d’estalviar però estimen la nàutica.

Seguint amb els manaments de Henry Ford, toca recordar allò de “si hagués preguntat a les persones què volien, m’haurien dit que cavalls més ràpids”. Una sentència que ha passat a ser un mantra de la innovació, com a sinònim d’atendre una necessitat que ni aquelles persones que en principi volien cavalls més ràpids sabien que tenien. En Joan sembla que agafi les paraules de Ford i les llanci a mar com a principi intocable, perquè ell ha optat precisament per fer el llagut, el cavall català de mar de tota la vida, molt més ràpid i especialment còmode i accessible per al gaudi i l’oci. No sempre cal que mori la nostàlgia per atendre les necessitats de l’home modern. “M’agradaria que quan facin les havaneres de Calella per TV3, al costat dels pocs llaguts antics tradicionals que vagin quedant, hi vegis un Norfeu, i que no hi canti i s’hi integri perfectament.”

Si abans els llaguts solcaven la mar amb rems o vela llatina i després amb motors que feien pop-pop-pop per anar-se a guanyar el jornal, ara a bord hi impera la ‘dolce vita’ i el ‘dolce far niente’

Aquesta redefinició moderna del llagut es deu, en bona part, a la societat de la pressa. De la pressa i l’hedonisme, dit sense acritud. Són els nostres temps, no passa res. I de la pressa en Joan se’n queixa. I ben mirat no deixa de ser una contradicció que, en plena era de l’slow, slow food, slow life o, sense anar més lluny, l’slow journalism que practica LA MIRA, a mar cada vegada hi hagi més adeptes al fast. I si abans els llaguts solcaven la mar amb rems o vela llatina i després amb motors que feien pop-pop-pop per anar-se a guanyar el jornal, ara a bord hi impera la dolce vita i el dolce far niente.

“Avui dia tothom té pressa. Hi ha una pressa i un nerviosisme terrible. La gent ve de vacances, surten amb vaixell i encara no han escalfat el motor que ja van gas a fons… Bruuuum! Van a trenta nucs i encara els sembla poc motor! I, total, arriben a la cala mitja hora abans que un llagut de tota la vida i per fer el mateix: banyar-se i prendre el sol. I ells brrruuum, bruuum! Aquí, al golf de Roses, el garbí comença a bufar a les dotze del migdia, i ves tu amb una llanxa, que no podràs pas córrer i acabaràs arrossegant el cul per terra. Una llanxa amb mala mar, obligada a anar a poc a poc, navega fatal i, en canvi, amb un llagut... És com allò del conte de la llebre i la tortuga. Amb el llagut ningú de casa pateix, i quan la gent es fa gran es desfà de les llanxes perquè té els genolls fotuts. Tota forma de buc té la seva velocitat màxima, i aquest disseny retromodern ens permet que el llagut corri com vol la gent, però a la velocitat que a mi em sembla, uns catorze o quinze nucs de creuer. A partir d’aquí ja tot s’espatlla.”

Sempre he pensat que en tota obra creativa hi ha tres moments especialment plaents, els moments “uau!”. Un és la idea, la descoberta; l’altre és el format, com donar-li forma, i el tercer, compartir-ho, fer-ho públic i, evidentment, que agradi. M’han quedat clars els dos primers, però tinc moltes ganes de saber com li va anar el tercer, a en Joan.

“El primer client que va comprar un Norfeu 30, l’any 2017, va ser un català. I quan va veure que estava fent el primer 35 retromodern se’n va enamorar tant que va voler canviar. I, a sobre, allò que et deia, em va demanar més motor i jo no ho veia clar, però vaig cedir i el provem el primer dia i arribem a dinou nucs i una navegació bestial. No saps que contents que vàrem quedar tots. Ho recordo i encara se’m posa la pell de gallina.”

“He volgut conservar la mida de l’eslora en pams, que això és català. Què coi vol dir fer una barca catalana en peus, que és com ho fan a Anglaterra?”

I aquí es tanca un cercle. Aquell noiet de tretze anys a bord d’un llagut petit, En Joanet, amb un motor “Campeón” de quatre cavalls sense marxa enrere que les onades de les barques d’arrossegament gairebé tombaven, va veure, ja a bord del Norfeu 35, que satisfeia les presses de la societat, que tornaven a passar les barques d’arrossegament, i va ser ell qui va anar a buscar les onades per travessar-les com Posidó. La redempció.

“Després va venir un belga per fer manteniment del seu veler i, quan en va veure un, va dir: «És catalana, eh!». I l’endemà em va fer la paga i senyal. I el tercer, un alemany que el va veure per Internet i també en va comprar un!”

Entenc que el seu tercer moment també va ser molt “uau!”.

—I tu no en tens cap?

—Mira, des que faig el Norfeu 35, sempre dic: “Va, aquest me’l faig per a mi i el faré blanc amb la franja blava”. Però cada vegada que prenc la decisió ve un client desesperat, que no vol quedar-se sense el llagut l’estiu que ve, i se li acaba venent. Sempre dic a l’Alba: “El meu somni és fer el meu llagut perfecte, però fet per mi sol, només amb les meves mans”.

Ja ho diu la dita: “A cal sabater, sabates de paper”.

A mitja conversa li sona el mòbil. De melodia sona la sardana “L’Empordà”. Un home arrelat a la mar i a la terra, connotacions que vol imprimir en cada llagut que passa per la drassana Norfeu.

“Ara de la sorra en diuen arena; de casament en diuen boda; en comptes de sisplau, per favor de por favor. O com quan vaig sentir en Puyal per primera vegada en una retransmissió dient que la gent estava dempeus —és a dir, de pie— quan la gent, de tota la vida, que es posa dreta. Doncs del llagut ara en diuen llaüt, i quan no t’hi posen dièresi t’hi foten una d en comptes d’una t… Llagut, home! És una cosa que també vull reivindicar.”

Queda reivindicadíssim. M’imagino en Joan en una reunió de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en una discussió moguda com la mar quan bufa garbí en travessar el cap Norfeu. Però la reivindicació no resta tan sols en l’àmbit lingüístic. Quan en Joan parla del Norfeu 30 o 35 es refereix a pams. “He volgut conservar la mida de l’eslora en pams, que això és català. Què coi vol dir fer una barca catalana en peus, que és com ho fan a Anglaterra?”, interroga. I penso que té tota la raó. Documentant-me he arribat a trobar un informe del Senat dels Estats Units titulat “Relacions comercials dels Estats Units amb totes les nacions del món”, de 1857, on distingeix els pesos i mides catalans.

—Em pensava que em costaria més fer una entrevista. T’ha agradat? Has estat bé?

—Molt, Joan. Quedem amics.