Som a Valls, a poc més de vint quilòmetres de Tarragona, però, si us hi fixeu, aquí fa olor de Tàrraco. En aquest taller hi ha un escrivà de pedres. Les pica i les fa parlar. És Ramon Llop, un valencià autodidacte que ha trobat en aquest art una conjunció dels seus oficis i aficions, el punt mitjà entre l’edició de textos i l’artesania. Gravador de pedres com els que hi havia a l’Imperi romà, en Ramon fa servir la mateixa tecnologia que fa 2.000 anys: cisell i maça, i a picar tranquil·lament. Recupera l’oblidada tècnica de la V, que duu aquest nom per la incisió i l’angle que s’exerceix sobre la pedra, que té aquesta forma i que permet la llegibilitat de la inscripció gràcies a la manera com hi cau la llum.

En Ramon va passar de gravar en paper sobre matrius de linòleum a gravar en pedres. Avui, el que va néixer com una afició afinada mitjançant prova i error arran de la pandèmia s’ha convertit gairebé en el seu dia a dia. Malgrat que continua treballant en el món editorial i en el disseny gràfic, cada vegada té més encàrrecs, i les estones lliures ja sovint són insuficients per crear les inscripcions en façanes, monòlits, plaques de carrers o retaules que li demanen. Des de les sigles SPQR romanes que adquireixen amants de la història clàssica, fins a projectes d’interiorisme amb gravats sobre pedra, passant per inscripcions en llindes de masies catalanes i valencianes de famílies que volen perpetuar el seu pas per aquella casa. I què hi ha de més etern que deixar-ne constància sobre pedra?