Per Nadal. A Mallorca. Una trucada. Quan no l’esperava. Així va saber la Joana Soto que es convertiria en editora. “Em van dir que m’havien agafat i vaig respondre: «Si jo no en sé». Vaig aterrar a Pagès Editors amb la sensació que m’equivocaria diverses vegades en un món al qual tinc molt respecte, i això em neguitejava.” Feia temps que hi havia deixat el currículum perquè sempre havia desitjat aquesta feina i, després de superar un procés de selecció, arribava el moment. Mai abans havia editat llibres, però s’endinsava en un camp que era també el seu. Ha crescut entre lectures, autors i textos que l’han interpel·lat. I això no és fruit de la casualitat, té un culpable: “El meu pare m’ha transmès l’amor cap als llibres. És professor de llengua i literatura castellanes i sempre llegeix. Aquesta relació emocional envers la cultura i els llibres l’he mamat des de petita”.

“És una feina d’equip i sempre estic demanant consell, preguntant, compartint converses. El món del llibre és un ofici. Hi ha d’haver talent, però també molta capacitat de treball i voluntat”

El pare potser és l’instigador, però la Joana és qui va pronunciar un “sí” emocionat i espantat. Després d’haver estudiat Comunicació Audiovisual i de treballar molts anys com a periodista radiofònica, un dia es va dir: “La teva feina és explicar el món als altres i tu no en tens ni idea, del món”. Llavors va cursar Antropologia. Una formació, uns coneixements, que utilitza en cada moment: “Aquesta voluntat de preguntar-te el perquè de les coses, de voler entendre com funciona la societat, de donar respostes, són eines que em van ajudar molt quan vaig entrar al món de l’edició. Primer em sentia una nouvinguda, però en realitat tothom un dia és nouvingut”.

Els estudis li han donat seguretat i tranquil·litat a l’hora de prendre decisions. Tot i així, assegura que una de les coses que aprecia de l’edició és el procés de formació i aprenentatge constants: “És una feina d’equip i sempre estic demanant consell, preguntant, compartint converses. El món del llibre és un ofici. Hi ha d’haver talent, però també molta capacitat de treball i voluntat. Passa també amb els escriptors. Quan tens un llibre sobre la taula es veu molt la feina ben feta, les hores dedicades. Perquè t’adones que cada paraula està ben triada, cada paràgraf té sentit amb l’anterior. I això no s’aprèn per inspiració divina. Hi ha un 90% de suor i un 10% de talent. Això, el llibre, sovint, t’ho comunica”.

“Tenia una imatge molt romàntica de l’editor. M’imaginava que era algú que es passa el dia llegint llibres. I, evidentment, llegim molt, però també fem  altres coses”

La Joana hi dedica gran part dels seus pensaments. Reconeix que és editora cada dia, en tot moment, sempre. Perquè l’ofici forma part de la vida o la vida també explica la destresa en un ofici. Portem pocs minuts de conversa i m’adono que mesura bé les paraules, vol que totes siguin encertades. És llavors quan li pregunto com veia ella la professió abans d’aterrar-hi fa mitja dècada. “Tenia una imatge molt romàntica de l’editor. M’imaginava que era algú que es passa el dia llegint. I, evidentment, llegim molt, però també fem altres coses. A mi m’agrada la conversa amb un autor quan discutim sobre un llibre. Poder-lo treballar, fer-lo bullir. Perquè les obres van madurant. Al final, aquesta és una feina tan artesanal que no pots fer res més que enamorar-te’n”, assegura amb un to que denota felicitat i serenitat.

“Els editors hem de tenir sempre les antenes posades per saber quines són les pulsions, les preocupacions, les pors o les certeses que avui té la societat”

Una actitud que li permet assaborir la feina sense perdre’s cap perspectiva i que l’ajuda a respondre a les exigències, pretensions, propòsits i ambicions de l’edició. “Fer un llibre té un punt de responsabilitat social molt important. Posem sobre la taula temes a través dels quals la gent discutirà. I nosaltres hem de tenir sempre les antenes posades per saber quines són les pulsions, les preocupacions, les pors o les certeses que avui té la societat”, comenta. Veure què passa, trepitjar el carrer, observar l’entorn i fer-se preguntes. Això forma part d’una rutina de treball que la Joana té molt interioritzada. Potser perquè a més d’editora és també periodista i antropòloga, potser perquè hi ha maneres de ser i de fer que, de vegades, són innates. “Jo no determino res, la societat m’hi porta. De vegades, m’adono que cal fer un llibre després de fer un cafè amb algú. Cal ser humils, jo no puc saber de tot i, per això, molta gent contribueix en les meves decisions finals”, explica.

“Amb els anys m’he adonat que, encara que a tu et pugui agradar més un gènere o un altre, quan llegeixes alguna cosa que vibra, que té qualitat, s’identifica”

Per això se sent més segura publicant llibres de no-ficció. Per la necessitat que té sempre d’observar i entendre, de qüestionar-se i intentar clarificar. Per aquest esperit curiós que, només escoltant-la, veus que la mou i la condueix. “És cert que potser dubto menys quan publico no-ficció, però gaudeixo molt llegint literatura. Amb els anys m’he adonat que encara que a tu et pugui agradar més un gènere o un altre, quan llegeixes alguna cosa que vibra, que té qualitat, ho perceps”, explica convençuda, amb determinació, aquella que una mostra quan ha pogut verificar allò que explica.

“Un autor al qual vaig descartar un original em va dir: «És de les coses més dures que m’han dit a la vida». Però és que realment potser aquella persona havia treballat un o dos anys en allò. Sempre és un procés complicat”

Perquè una de les coses que també ha descobert de l’edició és que mai hi ha un únic criteri per decidir si publica o no un llibre: “S’escriu moltíssim, te’n faries creus, però no tot s’ha de publicar. Haver d’explicar a algú que allò a què ha dedicat tant de temps tu no l’hi editaràs sempre és difícil. Un autor al qual vaig descartar un original em va dir: «És de les coses més dures que m’han dit a la vida». Però és que realment potser aquella persona havia treballat un o dos anys en allò. Sempre és un procés complicat”. Aquestes converses amb els autors mai són fàcils, però també és cert que la Joana en comparteix d’altres de més gratificants. “Amb determinats autors hi acabes teixint relacions d’amistat. Alguns treballen molt sols, però d’altres també et demanen consells. De fet, als escriptors que porten més temps publicant els pots parlar molt directament, saben que vendre mil exemplars en català és tot un èxit. En canvi, la gestió de les frustracions amb els autors novells és més delicada perquè sovint creuen en un imaginari màgic i els has d’ajudar a baixar a terra”, comenta sent conscient que això també forma part de la seva feina.

“Els autors de la plana de Lleida es passen les novel·les, es llegeixen els uns als altres i s’ajuden. És aquesta idea d’aprenentatge, d’ofici, d’una cosa artesana que es va fent a poc a poc i que amb el temps es va construint”

Tot i així, un de les coses que més valora és el procés d’acompanyament personal amb els autors: “Crec que aquest és un valor afegit i important de les editorials més petites. Nosaltres no podem posar un gran xec damunt la taula, però sí que hi som en tot moment per fer brillar l’obra”. I aprofita llavors per explicar que els autors de la plana de Lleida amb els qui treballa normalment han aconseguit teixir unes complicitats que també contribueixen en el resultat final dels llibres: “Els autors es passen les novel·les, es llegeixen els uns als altres i s’ajuden. És aquesta idea d’aprenentatge, d’ofici, d’una cosa artesana que es va fent a poc a poc i que amb el temps es va construint”. Perquè normalment la majoria d’autors estan oberts als canvis o suggeriments que ajuden a enriquir el text.

“He de reconèixer que alguns llibres me’ls sento molt meus, no com a autora, però hi he generat un vincle fort. Per tant, les coses bones que li passin al llibre em fan feliç i les dolentes em saben molt greu”

Finalment, sempre acaba arribant el moment que un llibre veu la llum i pren nous rumbs en mans dels lectors. I llavors també és important que l’editor hi sigui i acompanyi l’autor: “Per parlar de les pors o dels dubtes que pugui tenir. He de reconèixer que alguns llibres me’ls sento molt meus, no com a autora, però hi he generat un vincle fort. Per tant, les coses bones que li passin al llibre em fan feliç i les dolentes em saben molt greu”. Parla amb un to de veu suau però rítmic, acompanya les paraules amb les mans i transmet així la seva relació passional amb els llibres.

Reconeix que quan va endinsar-se en el món de l’edició, els primers passos li generaven moltes incerteses pel seu respecte, o potser devoció, a aquesta feina. Una sensació que manté, però amb la tranquil·litat dels resultats. Perquè alguns cops s’ha pogut equivocar, però també ha aconseguit que el gran públic descobreixi noves veus. “Estic molt contenta d’haver publicat Atles de l’oblit de la Teresa Ibars. Quan el vaig llegir, vaig veure que hi havia moltes hores de dedicació i cura. Pensava que era un llibre que per la pròpia idiosincràsia tindria una acollida a un lloc concret, al Baix Segre. Però és tan bonic i està tan ben fet que ha tingut un públic molt més gran. Ajudar a visibilitzar la feina d’algú és meravellós”, ho explica i deixa entreveure un somriure d’orgull.

“És important veure què publiquen els altres perquè es fa molt bona feina dins de l’ecosistema del llibre en català. I crec que és important una rivalitat sana entre tots els editors. Cal que ens mirem no amb la idea de competir sinó d’acompanyar-nos”

No totes les sorpreses deixen aquestes bones sensacions; de vegades, també n’hi ha d’agredolces. I ara sí que la Joana parla amb certa resignació: “Hi ha llibres que no arrenquen i et fa mal, perquè hi ha hagut un esforç de molta gent, una inversió econòmica, i l’autor hi ha posat tota la il·lusió. Llavors no et pares de preguntar: «Què podria haver fet millor?». Però sabem que els índexs de lectura són baixos i que els llibreters també tenen un espai físic limitat”. Ella trepitja sovint les llibreries, li agrada observar quines temàtiques interessen, quins autors proposen les altres editorials. Considera que fer-ho és imprescindible per poder seguir aprenent: “És important veure què publiquen els altres perquè es fa molt bona feina dins de l’ecosistema del llibre en català. I crec que és necessària una rivalitat sana entre tots els editors. Cal que ens mirem no amb la idea de competir, sinó d’acompanyar-nos”.

Al final el que interessa és que totes les editorials remin amb un mateix objectiu, o això és el que defensa la Joana: “La cultura té molt a veure amb la salut democràtica del nostre país. Hem de donar oportunitats a aquells autors que potser no són rendibles econòmicament per a una gran editorial però que també ens ajuden a explicar el món. És important saber quines són les veus que ens ajuden a pensar per poder aconseguir un país heterogeni, sòlid, intel·ligent i, sobretot, molt crític amb si mateix. Per això, tinc molt respecte cap a aquesta professió”.

“Em preocupa la dificultat de professionalització dels escriptors. Quin país volem tenir si els autors escriuen en cap de setmana? Hi ha molt poca gent que s’hi pugui dedicar, i això és un problema”

Aquesta idea de respecte la repeteix sovint. Potser perquè qui estima els llibres no pot evitar aquest reconeixement, perquè qui cuida els detalls dels textos vol que aquests aconsegueixin commoure, transmetre, explicar o preguntar. Per això, la Joana llença una petició: “Voldria tenir més temps per poder pensar tranquil·lament. És un recurs escàs i sempre tinc la sensació de córrer”. Però aquesta demanda potser no només la fa ella com a editora, segur que alguns autors també la compartirien. I sense que afegeixi cap pregunta, ella sentencia: “Em preocupa la dificultat de professionalització dels escriptors. Quin país volem tenir si els autors escriuen en cap de setmana? Hi ha molt poca gent que s’hi pugui dedicar, i això és un problema. Qui escriu? Molts periodistes, perquè és l’eina que utilitzen; professors, perquè potser tenen el temps; gent jubilada, o funcionaris. Tu no pots dedicar l’aportació intel·lectual d’un país als caps de setmana”.

“Normalment una persona no es converteix en gran lectora d’avui a demà, això s’aprèn. Jo m’estimo aquest món perquè he rebut un acompanyament molt especial del meu pare”

Fa aquesta crítica amb esperit constructiu, o així es percep escoltant-la. I segueix demanant més implicació per part de tothom per fer créixer el nombre de lectors: “Els pressupostos en cultura haurien d’augmentar i a les escoles caldria potenciar la figura del bibliotecari escolar. Normalment una persona no es converteix en gran lectora d’avui a demà, això s’aprèn. Jo m’estimo aquest món perquè he rebut un acompanyament molt especial del meu pare. Recordo que amb setze anys em va obrir l’univers de la literatura llatinoamericana i aquella època va ser espectacular”.

“Vivim en un món bolcat en l’aparença, en la imatge que tu projectes. Quants metges recomanen fer esport diari? És evident que és necessari. Però també és important poder recomanar llegir, per la salut holística de l’ésser humà, i ningú t’ho recepta”

Són unes paraules expressades amb la humilitat que la caracteritza, però recullen una reflexió profunda. Ha fet un silenci després de pronunciar-les que he deixat que ressonés en l’ambient i, pocs segons després, segueix: “Vivim en un món bolcat en l’aparença, en la imatge que tu projectes. Quants metges recomanen fer esport diari? És evident que és necessari. Però també és important poder recomanar llegir, per la salut holística de l’ésser humà, i ningú t’ho recepta. Hem de començar a pensar en aquests termes perquè la cultura és, realment, un element imprescindible per al nostre desenvolupament”. Es fa difícil contradir-li la recepta, com quan una pacient no s’atreveix a replicar un consell mèdic.

En aquest moment li demano que ella em recepti un llibre, aquell que més l’ha marcat. Sembla que rumiï durant un instant, però respon ràpid: “Cien años de soledad. El devia llegir amb disset anys i m’uneix emocionalment a la relació que tinc amb els llibres i amb el meu pare. Alhora, explica molt què és el que busques en un llibre: una història i una manera d’explicar-la. Les dues coses que fan l’excel·lència. I aquesta s’aprèn, ningú neix sent un García Márquez”.

La Joana Soto diu que l’edició és un aprenentatge constant. Com ho són el periodisme i l’antropologia, els estudis que l’han ajudat a mirar el món i la societat que l’envolta. Edita textos per explicar i entendre, per preguntar i reflexionar. Publica llibres com a mostra d’amor i respecte. Perquè al final, la vida és un camí d’aprenentatges, dubtes, encerts i errors. Perquè el seu ofici és una feina que amb humilitat i cura ens prepara i recepta els llibres que necessitem per comprendre, per emocionar-nos, per socialitzar, per existir.