“Em sento útil amb els pacients més greus.” Aquesta és una de les primeres frases que pronuncia. Diu que és reservada, però em fa l’efecte que té ganes d’explicar-se, de visibilitzar la seva feina. Parla amb molta naturalitat. S’estableix, de seguida, un ping-pong de preguntes i respostes espontànies. La Georgina Morón és pediatra i forma part del grup d’hematooncologia i cures pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Per tant, quan parla de pacients greus es refereix a nens o adolescents. “És sacrificat, has de posar-hi molt cor, molta empenta, moltes hores de la teva vida. Aquesta inversió ha de tenir un sentit i jo el trobo quan el pacient està greu”, comenta gairebé a tall de justificació, perquè entenguem la unitat on treballa. “Alguns dies faig trasplantaments de medul·la òssia i d’altres estic a pal·liatius; soc adjunta a les dues unitats”, afegeix. Li demano que detalli quines malalties requereixen aquest tipus de trasplantaments i fa una explicació prou divulgativa que ens permet entendre-ho sense perdre’ns en l’argot mèdic: “Aquelles malalties hematològiques-oncològiques, com la leucèmia i els limfomes, que no han respost al tractament de primera línia, i també algunes malalties hematològiques no relacionades amb el càncer”. 

Hem quedat fora de l’hospital, en una cafeteria del centre de Barcelona. Tot i així, dies després de l’entrevista la visitaré a Sant Pau juntament amb el fotògraf, el Jordi Borràs; passejarem pels espais que freqüenta i l’acompanyarem durant la vista a una pacient ingressada a la seva planta. I malgrat que darrerament hem visitat diferents centres sanitaris, hem interioritzat situacions i hem gravat imatges o converses impactants, coincidim amb el fotògraf que veure nens malalts és el que ens ha generat més incomoditats. De fet, la Georgina m’adverteix que, sovint, quan queda amb amics o coneguts, prefereix dir que és pediatra, sense detallar que treballa també a cures pal·liatives: “Quan ho expliques, tothom es desanima. Però a mi em sembla una autèntica fortuna poder-hi ser”.

“Estem preparats perquè se’ns morin els avis o els pares, però no els fills. El nostre vocabulari no té una paraula per anomenar uns pares a qui se’ls ha mort el fill. Si una dona perd el seu marit, li diem «vídua». Però no concebem que un pare perdi el seu fill”

Es parla poc de la mort, però encara menys si es produeix durant els primers anys de vida. Què significa acompanyar uns pares quan perden el seu fill? Ho pregunto i sento una punxada a l’estómac. “És molt difícil, és antinatural. Estem preparats perquè se’ns morin els avis o els pares, però no els fills. El nostre vocabulari no té una paraula per anomenar uns pares a qui se’ls ha mort el fill. Si una dona perd el seu marit, li diem «vídua». Però no concebem que un pare perdi el seu fill. La societat no està preparada per a això. Realment, algunes vegades el que puc fer en situacions com aquesta és ben poca cosa, però és important que puguin comptar amb tu; hem de ser-hi”, explica.

Costa digerir aquestes paraules. Remouen sentiments, capgiren percepcions. No deixen marge a la indiferència, malgrat la serenitat amb què parla la pediatra. “He viscut situacions molt boniques. Recordo una nena que escrivia un conte pocs dies abans de morir. Gairebé no podia ni agafar el llapis, però amb el temps ens vam adonar que aquella història era un acomiadament. Explicava que la seva família es perdia en un bosc i que, finalment, s’acabaven trobant. Aquella nena no sabia què era la mort, però hi havia elements que li indicaven que tot s’estava acabant. Hi ha nens que necessiten fer coses abans de morir, com menjar-se un gelat o dir adeu al seu germà. No és bonic que els nens morin, però intentar acompanyar-los en tot el que calgui, sí”, explica amb un to tranquil, asserenat. I acompanya les paraules amb una mirada profunda, calmada, convincent.

“Sovint hi ha històries que em retornen i necessito parlar-ne. T’immunitzes perquè la feina t’hi obliga, però hi ha experiències que t’afecten i les revius”

Abans que en busqui la resposta, ella mateixa la desvela: “Dins de l’hospital soc una, i quan surto, soc capaç de viure. Sé separar. Tot i així, sovint hi ha històries que em retornen i necessito parlar-ne. T’immunitzes perquè la feina t’hi obliga, però hi ha experiències que t’afecten i les revius”. Abans que pediatra, és una persona, amb els seus sentiments i emocions, les seves fortaleses i debilitats, les seves pors i certeses. I, potser conscientment o inconscient, els seus pacients determinen també la seva manera de veure i afrontar el dia a dia.

Assegura que, normalment, els nens malalts són persones molt vitalistes: “Els infants no tenen la concepció d’estar malalts. Els seus problemes segueixen sent que el germà els ha pres una joguina o que se’ls ha acabat la pila d’un aparell. Poden tenir un càncer, però no hi pensen. A més, la majoria de pacients els coneixem molt perquè són processos llargs i, evidentment, la bata blanca ja no els fa por. Són nens que acaben veient l’hospital com casa seva, hi fan amics i continuen l’escolarització. Generen uns vincles i creen un «pseudomon» paral·lel a la realitat que viuria un altre nen de la mateixa edat. Acostumen a ser molt més madurs del que els pertocaria. De vegades, els pares volen amagar-los informació, però en realitat són molt llestos i perceben quan alguna cosa no va bé”.

Els nens veuen la cara dels pares i poden arribar a extreure’n conclusions sobre l’evolució de la seva malaltia. Tot i així, la Georgina assegura que cada cop s’intenta empoderar i informar més els pacients adolescents: “Perquè puguin formar part de la presa de decisions, perquè puguem resoldre els seus dubtes. Hem d’evitar la por, perquè es pot convertir en el propi fantasma o els pot fer creure coses errònies. Cal trobar la manera d’explicar-los la malaltia, però és bo que entenguin cada tractament”.

“Normalment els pares acostumen a sobreprotegir el fill malalt perquè requereix més atencions. És un sobreproteccionisme natural, que es pot entendre. Però moltes vegades els germans són els grans oblidats”

La pediatra afronta malalties llargues que necessiten superar diferents etapes, però que també poden tenir un bon final. Ho explica i ho fa amb la mateixa vitalitat que li transmeten els seus pacients. L’amenaça de la mort l’ajuda a aixecar-se i a fer-ho de manera decidida. I aquest recorregut el fa amb els pacients i les seves famílies. Una unitat inseparable. “Normalment els pares acostumen a sobreprotegir el fill malalt perquè requereix més atencions. A més, un dels dos pares ha de deixar de treballar perquè han de venir a l’hospital constantment i es produeixen molts ingressos. Per tant, s’aferren al fill amb l’instint de protegir-lo. És un sobreproteccionisme natural, que es pot entendre. Però moltes vegades els germans són els grans oblidats. Tot i que la majoria entén que la malaltia és greu, els germans també tenen pors i preguntes. Per això, des de pal·liatius intentem formar equips multidisciplinaris que tracten el conjunt de la família”, comenta.

Podries quedar totalment seduïda per la seva capacitat d’entomar la vida de cara. Sense tabús, sense imposicions, sense estigmes. O això és el que sembla mostrar des de la timidesa i la discreció que la caracteritzen. Podríem deduir que aquestes qualitats són importants per garantir una bona relació amb els pacients i el seu entorn. Perquè acompanyar sigui part de l’objectiu o, en algun moment, l’única finalitat. El temps li ha demostrat que és important congeniar amb els pacients, però també amb els seus pares: “Alguns costa posar-te’ls a la butxaca, però necessites guanyar-te la seva confiança per poder tractar millor el nen. És essencial aquest vincle i fixar objectius comuns. Si sents que els pares són el teu enemic, sempre és més difícil i ho vius amb molta tensió”.

“Sempre havia pensat que la millor manera de donar una informació és fer-ho com voldria que m’arribés a mi. I, per tant, ho feia així. Però m’equivocava, perquè això depèn de cada pacient, de cada caràcter, de cada moment vital. Cada persona necessita que li expliquem les coses d’una manera determinada”

Per aconseguir-ho, el més important no és tenir molts coneixements mèdics, sinó potenciar certes qualitats i habilitats comunicatives. Perquè els metges articulen la seva vida a través de la ciència i la recerca, però els pacients reclamen que impregnin d’una certa humanitat la seva feina. Perquè la capacitat d’empatia o de comunicació potser és innata, però també es pot aprendre. “Sempre havia pensat que la millor manera de donar una informació és fer-ho com voldria que m’arribés a mi. I, per tant, ho feia així. Però m’equivocava, perquè això depèn de cada pacient, de cada caràcter, de cada moment vital. Cada persona necessita que li expliquem les coses d’una manera determinada. Has de saber si et cal ser més o menys precisa i com cal transmetre-ho en funció de qui ho està rebent”, comenta la pediatra. I abans de seguir preguntant, encara afegeix: “És una especialitat en què el tracte humà és molt important; per això m’agrada”.

I fer-ho amb un llenguatge proper, perquè les referències mèdiques no sempre són entenedores. Tot i així, la Georgina explica que els seus pacients acostumen a convertir-se en “petits metges” després de mesos de tractament: “Aprenen molt de medicina, recorden paraules llargues i difícils. L’altre dia un pacient de nou anys que va venir a urgències em va dir: «Em posaràs un catèter?». Són pacients que, com que ja hi han passat tantes vegades, saben què els espera i coneixen bé les seves pors. Normalment quan et veuen estan contents, t’abracen, t’expliquen les seves coses i et fan preguntes. És curiós i, alhora, molt agraït”.

“No parlem de la mort dels nens perquè és un fet que no segueix l’evolució de la vida. És un tema tabú, per a mi tampoc és natural. Però que no se’n parli no vol dir que no existeixi”

Malgrat que les realitats que retrata la Georgina són difícils d’encaixar, ella transmet positivitat. Les paraules es conjuguen amb el seu tarannà. Alhora, no eludeix cap interpretació: “No pots viure sent conscient de totes les coses dolentes que ens poden passar. No parlem de la mort dels nens perquè és un fet que no segueix l’evolució de la vida. És un tema tabú, per a mi tampoc és natural. Però que no se’n parli no vol dir que no existeixi”. Perquè, malgrat viure-la de ben a prop, ella tampoc l’ha normalitzat. Morir no és fàcil, estem preparats per viure. I alguns dels seus pacients li ho recorden contínuament, amb la seva energia.

La Georgina aprofita el seu coneixement mèdic per assistir els nens més greus. Els acompanya, a ells i les seves famílies, tot i saber que no sempre els espera un bon final. Però això no és motiu de renúncia, ni de desànim, ni de debilitat. La vitalitat que encomanen molts dels seus pacients és la seva única força. Aquella que la manté connectada a la vida. Dins i fora de l’hospital.