La primera desconstrucció que va fer el xef més xef dels que es fan i desfan, Ferran Adrià, va ser el 1995 amb un arròs a la cubana. Segons Ferran Adrià “la desconstrucció consisteix a utilitzar i respectar harmonies ja concebudes i conegudes, transformant la textura dels ingredients, així com la seva forma i temperatura, mantenint cada ingredient, per fins i tot incrementar-ne la intensitat del sabor”.

Al cap de Creus, en aquest punt del planeta on es cabussen a mar els Pirineus, i que Salvador Dalí reconeixia com a part del seu “paradís místic” i “un dels jalons del meu regne particular”, el 2009 també s’hi va començar a desconstruir, però no pas un suquet de peix ni un grapat de sonsos, sinó un complex turístic sencer al paratge de Tudela. Segons paraules del pintor surrealista, i com il·lustra el seu quadre de 1934 L’espectre del sex-appeal, “és un paratge mitològic fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Això ho deia el 1960, però el 1962 assistia a la inauguració de la ciutat de vacances del Club Méditerranée, o Club Med, l’empresa francesa que comercialitza vacances en complexos turístics situats en llocs emblemàtics d’arreu del món.

El Club Med s’havia convertit en una mena de Gibraltar enclavat a Catalunya, però no restava sota sobirania britànica, sinó sota la francesa

Una de les poesies més cèlebres de la zona es titula “Oració al Crist de la Tramuntana”, de Carles Fages de Climent, un autor imprescindible amb qui amarar-se d’Empordà, i un Crist que també pinta Salvador Dalí en un gravat. Diu així: “Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. El que va espolsar el Club Méditerranée no va ser la tramuntana, sinó el respecte als déus alterant un espai idíl·lic, singular i màgic, un “paisatge lunar d’un dramatisme inenarrable” en una “costa aspra, convulsionada, d’una magnificència còsmica obsessionant”, segons l’escriptor Josep Pla. “La última bravura de la costa, dominada”, titulava La Vanguardia Española del 31 de maig de 1962 amb motiu de la inauguració. El Club Med s’havia convertit en una mena de Gibraltar enclavat a Catalunya, però no restava sota sobirania britànica, sinó sota la francesa.

El mal menor per a un dilema shakespearià

Però com neix aquell enclavament turístic, privilegi de pocs en un patrimoni de molts? Som a l’inici del boom urbanístic de la Costa Brava, ara ja sí sense miraments. L’època en la qual anar a estiuejar a la Costa Brava era cosa de quatre rics sense voluntat invasora, més enllà de tenir una torre elegant i exclusiva sense destarotar l’ambient mariner i donar ales a l’aculturació turística, ha quedat definitivament enrere. Les repercussions del desarrollismo de la dictadura franquista arriben al cap de Creus i tot s’hi val, en aquella bacanal. Tres societats  varen promoure el complex per allotjar-hi 1.200 turistes, que es calculava que tindria un impacte econòmic de quaranta milions de pessetes anuals, una fortuna que equivaldria a uns dos milions d’euros per al municipi.

“Em dolia que aquell pla de Tudela, tan extraordinàriament privilegiat i tan estimat per mi, fos profanat per males mans. Jo hauria volgut que quedés sempre tal com jo l’havia conegut, en estat primitiu i salvatge”

Tot i l’esglai que provoca que la cobdícia i l’ambició desfermades de l’ésser humà puguin posar per sobre de l’interès natural i col·lectiu el seu guany únic i particular, darrere de tot plegat, més enllà dels promotors, hi havia més sensibilitat de la que es tenia a l’època i es podria intuir avui dia. Qui es va fer càrrec del projecte en ple franquisme no ho veia gens clar. Fer o no fer, aquesta era la qüestió, un dilema shakespearià que feia anar de corcoll el magí de l’arquitecte empordanès Pelai Martínez. “Quan van venir a encarregar-me aquest treball, m’hi vaig pensar molt abans d’acceptar-lo”, confessa per carta a l’escriptor Josep Pla; “em dolia que aquell pla de Tudela, tan extraordinàriament privilegiat i tan estimat per mi, fos profanat per males mans. Jo hauria volgut que quedés sempre tal com jo l’havia conegut, en estat primitiu i salvatge”. Quin mal de panxa, només de pensar en aquest malestar de sentir-se entre l’espasa i la paret. Martínez va optar finalment pel mal menor i va acceptar liderar el projecte pensant que, si es feia, es faria igualment i “el que hi intervingués és ben segur que no s’ho hauria pres amb tant de respecte i carinyo”. Segons explica el mateix Pelai Martínez a la missiva de 1976, els bungalous “els vàrem agrupar en petites unitats preocupant-nos que, vistes des del mar, donessin la impressió d’una volada de gavians”.

Curar les ferides del paisatge

Amb la creació del Parc Natural del Cap de Creus el 1998, el paratge de Tudela quedava inclòs en una zona declarada Reserva Integral, el grau màxim de protecció, i després d’anys de reflexions i de negociacions, tant amb el Ministeri de Foment com amb l’empresa francesa propietària del complex, el 2004 s’adquireix per 4,5 milions d’euros, i l’octubre de 2009 el Departament de Medi Ambient del Govern de Catalunya i el Ministeri espanyol de Medi Ambient donen el tret de sortida per començar a retirar pedra a pedra, i amb la màxima delicadesa, cada element dels que formaven prop de les 450 edificacions en les 90 hectàrees que ocupava. S’hi van destinar 7,5 milions d’euros més, per tal que finalment l’únic escultor del paratge de Tudela no fos home, sinó que tornessin a ser el vent, la pluja, la salabror, el pas del temps... com a legítims artistes de la natura dirigits per aquells déus ignorats. És bo rellegir novament què deia Josep Pla: “Quantes formes no han burinat el vent i la pluja en el curs de milers d’anys en els penya-segats de la nostra costa!”.

“El Club Med va ser quan va poder ser, fins que els valors naturals es socialitzen i la gent va veure que aquell paisatge es podia recuperar i preservar per passar d’un ús privatiu de sol i platja a un ús públic divulgatiu”

L’arquitecte paisatgístic Martí Franch, del despatx EMF de Girona, i el mestre d’obres Ton Ardèvol van ser els guanyadors del concurs per fer-se càrrec d’un projecte que va obligar a retirar 42.000 m³ de residus, pràcticament reciclats en un 100%; a extreure 3.000 tones de flora exòtica invasora, especialment una planta coneguda popularment com l’ungla de gat, provinent de Sud-àfrica, i a restituir l’orografia i els drenatges per restablir les dinàmiques naturals d’erosió i de transport de sediments.

El projecte, segons el tècnic del Parc Natural del Cap de Creus Xavier Vilabella, “va servir per demostrar que es poden restaurar zones degradades, tornar la brillantor a una joia, i plantejar-se si podem recuperar part del territori que ens hem menjat”. Imaginar-ho és gratis però la condició humana es debat avui entre seguir construint xalets per anar-hi a passar quatre dies d’estiu o preservar les joies pendents de recuperar la brillantor. Innovar és eliminar, invertir en el no-res per tornar a ser. La buidor per sentir la plenitud. Una reflexió a l’estil Marie Kondo que el país s’hauria de plantejar seriosament.

Passejar-s’hi avui ja no és tan sols exposar-se a la bellesa d’un paisatge tan especial i bell com inquietant, sinó submergir-se en una riquesa de flora i fauna i en un festival geològic de primer ordre, sigui per observar les vetes de pegmatita, el plegament dels marbres, les venes de quars o les formes capricioses de les roques, com les de “l’Àliga” o “el Camell”, per citar-ne algunes. I per rematar-ho, quatre tocs de cultura amb els quadres de Dalí, com ara El gran masturbador (1929), inspirat en una roca de la cala des Culleró. Si hom n’observa l’abans i el després sembla talment com si el Mago Pop hagués fet un dels seus números amb el Club Med al paratge de Tudela. Ara hi és, ara no hi és.

Com els Rolling Stones

La del Club Med segurament no és la salvatjada més bèstia de les que en el seu moment es van perpetrar a la Costa Brava, però destacava especialment per l’indret fins aleshores verge, ferotge, excels... No es tractava d’un nyap arquitectònic dels que encara contaminen l’urbanisme del litoral sinó, com dèiem, d’un bolet, com a mínim, discutible. Tant Franch com Vilabella desmenteixen que el Club Med fos un nyap. Al contrari, coincideixen a dir que paradoxalment era un bon projecte, tant des d’un punt de vista arquitectònic com per la seva integració, però en el lloc equivocat. El nyap era la ubicació. Per a Martí Franch en el seu moment el Club Med complia amb la legalitat de l’època i destaca que Pelai Martínez va fer una bona feina; de fet, reconeix que ara està molt més convençut de la desconstrucció que es va fer a Tudela que no pas al principi de tot. “Com a societat hem millorat moltíssim”, conclou, mentre que Xavier Vilabella té clar que “el Club Med va ser quan va poder ser, fins que amb la creació del parc natural es vol evitar que es segueixi urbanitzant el litoral de Roses, Cadaqués i el Port de la Selva. Amb el posterior Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge, liderat pel desaparegut Salvador Grau, i amb el suport inestimable de Jaume Vicens, excap del Servei de Parcs Naturals, i de la també desapareguda Anna Maria Figuerola, cap de l’Àrea de Medi Natural a Girona, s’aconsegueix que els valors naturals es socialitzin i la gent veu que aquell paisatge es pot recuperar i preservar per passar d’un ús privatiu de sol i platja a un ús públic divulgatiu”.

“Tots els que hi estàvem implicats vàrem anar veient que fèiem una cosa realment única”, reconeix l’arquitecte del paisatge Martí Franch

Martí Franch parla amb passió de la desconstrucció de Tudela. Reconeix que aquell va ser el seu primer gran projecte i que li va canviar la vida. Però parla d’una passió coral perquè vol escapar-se de qualsevol protagonisme i recorda i reitera que allò va ser una feina de molta gent, que, a mesura que s’anava desenvolupant, “tots els que hi estàvem implicats vàrem anar veient que érem com els Rolling Stones quan saben que estan component el «Satisfaction», una cosa realment única. Es varen alinear les estrelles com diu en Ton Ardèvol”. Xavier Vilabella, que en el seu dia també va viure en primera persona la desconstrucció, assegura que va ser “el repte més bonic que hem tingut mai al parc”. Ambdós senten profundament que aquell projecte els va fer afortunats per la seva unicitat, per la seva especificitat i per la comunió entre tots els que hi participaven, ja que tothom va deixar l’ego de banda i va entendre que era un treball absolutament col·lectiu i obert. “Era com una orquestra on tothom tocava la seva partitura i sonava una cosa molt bonica”, recorda Vilabella. Tots dos rememoren especialment com fins i tot l’encarregat de manteniment del Club Med, Tomàs Romero, s’hi va entregar tant o més que la resta. “Per a mi allò va ser una lliçó de vida”, reconeix Vilabella, “perquè demostra com la vida et pot girar les coses i allò per què has estat lluitant et fa canviar de direcció. Demostra molta humilitat i dignitat”.

Un referent mundial

Els resultats de la desconstrucció del Club Med van convertir-se de mica en mica en un referent internacional, en un dels projectes d’aquesta mena més importants del món i en el de més dimensió que s’hagi fet mai a la conca mediterrània. El 2012 va rebre el premi d’honor de l’American Society of Landscape Architects i el premi Rosa Barba de la Biennal Europea del Paisatge, i va ser finalista als premis FAD, entre altres reconeixements. Actualment la meitat de l’equip de l’estudi de Martí Franch està format per professionals i estudiants d’arreu del món i ell mateix ha viatjat per tot el món explicant la seva experiència al cap de Creus, amb especial interès a Oceania, ja que allà hi ha molts parcs naturals. Malauradament les actuacions com les del paratge de Tudela són comptades, i aquest cas ha estat novament un bolet, no tan sols a Catalunya, sinó arreu del món.

La meticulositat va ser extrema i el paisatgista gironí explica que “sobretot el nostre rol va ser convertir-nos en uns editors per traduir i destil·lar tot un coneixement científic per aplicar-lo a la desconstrucció”, treballant sobre el terreny de manera pluridisciplinària amb ambientòlegs, biòlegs, geòlegs, experts en comportaments de les platges, l’empresa constructora que havia de desconstruir —que no enderrocar... “Pensa que s’arribava al nivell de procurar que la pols calcària de les construccions quan s’anaven desconstruint no es barregés amb la terra àcida del sòl i creés un substrat que no corresponia”, remarca.

Cultivar l’espai per expiar un de tants pecats

Però, més enllà d’aquesta feina quirúrgica, hi ha una part tant o més interessant, que és la de les sensacions i com un afronta filosòficament un repte com aquest, ja que des del Parc Natural del Cap de Creus l’únic repte, el gran problema, simplement era eliminar el Club Med, buidar l’espai i tornar-lo al seu estat original, sense donar-hi més importància ni transcendència.

“L’espai s’anava empoderant. Fent poc, el lloc et tornava moltíssim. Com més despulles, menys has de fer. Es tractava d’aportar sense edulcorar, d’afegir des de la pràctica immaterialitat”

Franch confessa que “a mesura que s’anava buidant l’espai, les muntanyes es feien més grans, era una percepció acollonant però molt poderosa. L’espai s’anava empoderant. Fent poc, el lloc et tornava moltíssim. Com més despulles, menys has de fer. Es tractava d’aportar sense edulcorar, d’afegir des de la pràctica immaterialitat. Com diu l’artista Perejaume, es tractava de «conrear l’espai», en l’espai de l’espai, en l’espai que es fa espaiós”. L’única intervenció de l’ésser humà que es va permetre va ser adequar l’espai de l’antiga infermeria com a mirador, un camí central asfaltat i unes marques de ferro per marcar un itinerari, procurant evitar que la gent trepitgés el terreny a tort i a dret, i les indicacions discretes dels capricis lítics amb les esmentades formes animals que configuren aquest tros de costa.

“Ara que es parla tant dels banys de bosc, es tracta que quan vas a Tudela facis un bany de roca”

Martí Franch explica que la proposta es va basar en la idea que “el patrimoni és el caminar”, i es volia transmetre als ciutadans l’experiència de vagarejar i badar pel paratge de Tudela, potenciant l’Homo ludens que juga amb el paisatge. Per això es va fer una intervenció minimalista, absolutament subtil, paradoxalment “no fer de l’arquitectura la protagonista i deixar les mínimes traces possibles. Ara que es parla tant dels banys de bosc, es tracta que quan vas a Tudela facis un bany de roca”, proposa aquest doctor honoris causa per la Universitat de Greenwich.

Una desconstrucció com la del paratge de Tudela regala al Parc Natural del Cap de Creus —el que genera més negoci de tots els parcs naturals de Catalunya— un aspecte singular, un valor afegit que no tenen altres parcs. L’espai recuperat atrau entre 20.000 i 30.000 visitants, segons l’any, sobretot catalans, francesos, espanyols i en menor mesura anglesos, alemanys i holandesos. Hi venen arquitectes de tot el món i estudiants de geologia d’universitats alemanyes i holandeses perquè tenen en superfície allò que passa als mantells inaccessibles del planeta Terra. “No cal ser científic per apreciar el paratge de Tudela, és com un museu natural”, aclareix el tècnic del parc natural.

Tornant a la definició de desconstrucció de Ferran Adrià i aplicant-la al menú que ofereix avui el paratge de Tudela, no es va fer gaire cosa més que “utilitzar i respectar harmonies ja concebudes i conegudes”, en aquest cas pel xef de la natura, que ha tornat a alliberar aquella bravura dominada que anunciava als quatre vents, i mai més ben dit, la premsa franquista. Van haver de passar 37 anys fins que aquells gavians no van deixar de volar per tal que el pecat d’haver contrariat la voluntat dels déus no fos expiat.