Entre Arsèguel, l’Alt Berguedà i el Garraf, 75 cavalls, ponis i rucs amb un passat, en la majoria de casos, infaust viuen en llibertat gràcies a la Fundació Miranda. És el projecte nascut el 2008 gràcies a l’actriu i cantant Rosa Galindo. Després d’un llarg recorregut en teatre musical, Galindo va passar per una travessia existencial que li va fer plantejar-se accions “útils per a la humanitat”. Durant deu anys havia donat vida a la mestra i infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz a La maternitat d’Elna. “Vaig sentir que la seva no era una història prou coneguda. I amb els cavalls, passa el mateix: volem donar veu a un ésser que ha estat oprimit, sotmès, maltractat i que ha fet un gran servei a la humanitat”, explica amb veu mel·líflua en un cos delicat però de passos ferms. “Tenim un deute històric amb ell, i la seva història s’ha de conèixer.” I a això es dedica la fundació que va crear i que presideix, amb seu al Pla de l’Orri, al Castell de l’Areny (Berguedà).

Miranda era el nom d’una gata que va ser testimoni del moment de transició en la seva connexió amb la natura i els animals. “Era molt resilient, dolça i propera a les persones i, alhora, tenia un punt salvatge impressionant.” La Rosa, però, no va deixar el món de les arts escèniques. De fet, dirigeix l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, de Barcelona, gràcies a la qual pot abocar-se als cavalls, ja que a la fundació s’hi dedica íntegrament de manera voluntària.

“El primer que em va dir és que el cavall és un animal gregari i claustrofòbic, que necessita grup i espai”

Tornant als orígens, la Rosa i la seva parella d’aleshores van traslladar-se al món rural. “Havia sortit de Barcelona feia uns quants anys, i era conscient que era una porta que s’obria per no retornar; cada vegada toleraria menys un entorn urbanitzat per viure.” L’actriu va tenir l’oportunitat d’instal·lar-se en una finca a la Llacuna (Anoia), on van començar a arribar animals que venien de situacions de maltractament i abandonament. Hi tenia dos cavalls. “Escoltant-los vam adonar-nos que havíem de buscar llocs amb més espai.” Aleshores va tenir la necessitat de formar-se en el món dels èquids i va contactar amb la reconeguda etòloga equina gal·lesa Lucy Rees. “El primer que em va dir és que el cavall és un animal gregari i claustrofòbic, que necessita grup i espai.”

Descriu la finca de 103 hectàrees del Pla de l’Orri com “un paradís per als cavalls”, amb riques pastures d’estiu enmig de boscos de pi negre, faigs, boixos i arços

Cada vegada s’aproparia més al Pirineu, passant per l’Empordà, fins a establir-se a l’Alt Berguedà, a l’emplaçament ideal. És un indret a 1.760 metres d’altitud en el punt més alt, aparentment inhòspit per a les persones, perquè és d’accés difícil, “però per arribar a un paratge natural com aquest és impossible ser al costat de casa, perquè és un vòrtex energètic, un espai molt especial”. Descriu la finca de 103 hectàrees del Pla de l’Orri com “un paradís per als cavalls”, amb riques pastures d’estiu enmig de boscos de pi negre, faigs, boixos i arços. Quan hi neva, els cavalls rasquen sota la neu per si hi ha herba. Però no hi ha suficient aliment per als 75 èquids, motiu pel qual a l’hivern fan transhumància cap a altres indrets.

El cavall és un agent de biodiversitat i prevenció d’incendis que impacta positivament en la natura, però si un excés de cavalls pot desequilibrar les finques, s’acaba perjudicant tant els animals com el territori

La Fundació Miranda no és una protectora ni un santuari. Capir-ne l’essència requereix entendre’n la filosofia: s’autodefineix com “un projecte transversal que treballa amb cavalls, persones i natura” i es considera una entitat per a la conservació del territori. D’aquí que Rosa Galindo destaqui que encara que físicament els cavalls hi càpiguen, no vulguin saturar els espais naturals d’aquests animals, sinó que busquen “l’equilibri que faci sostenible un cercle tancat”. El cavall és un agent de biodiversitat i prevenció d’incendis que impacta positivament en la natura, però si un excés de cavalls pot desequilibrar les finques, s’acaba perjudicant tant els animals com el territori. Per aconseguir aquesta harmonia, són necessàries sinergies amb l’Administració. En aquest sentit, per exemple, amb la Diputació de Barcelona han signat un conveni pel qual se cedeix a la fundació 300 hectàrees del parc de Garraf, on hi ha 22 cavalls, rucs i ponis.

“El cavall és originari de zones més desèrtiques, i la pastura pobra i la roca calcària, que li fa una llima en el casc, li van de conya”

Els 75 animals que han fet sort sota el paraigua de la fundació estan repartits entre el Berguedà, Arsèguel (Alt Urgell) —on s’ubica la seu del peu del Cadí—, el parc de Garraf i finques privades de productors de vi ecològic d’aquesta mateixa comarca, on es gestionen unes mil hectàrees. Tot i aquesta vastitud, no hi poden viure gaires cavalls per la manca de recursos hídrics. Què fa que hi tinguin tanta extensió? Senzill: “Perquè la pastura del Garraf no la vol ningú, és molt poc productiva i molt baixa en proteïna”. La Rosa comenta que aquestes terres no surten a compte per a la ramaderia productiva, ja que requeririen suplementar l’aliment amb molta herba. “En canvi, el cavall, per mantenir una òptima condició corporal, fibrada, musculada i atlètica, no necessita una pastura rica. El cavall és originari de zones més desèrtiques, i la pastura pobra i la roca calcària, que li fa una llima en el casc, li van de conya.” Ara s’està valorant la funció ecològica del cavall, que “al nostre país està gairebé perduda”, i això explica el conveni amb la Diputació.

El model del qual parlem es basa, simplement, a “tornar els cavalls al seu lloc en el planeta, que és a les muntanyes, i respectar-ne la naturalesa”

El model del qual parlem es basa, simplement, a “tornar els cavalls al seu lloc en el planeta, que és a les muntanyes, i respectar-ne la naturalesa”. És una fórmula senzilla que beneficia totes les parts: els cavalls aporten biodiversitat als espais, fan prevenció d’incendis i descobreixen patrimoni amb la neteja del sotabosc: marges de pedra seca, antics senders, feixes de cultiu que s’estan perdent... A més a més, el cavall ens apropa a la natura com a “gran intermediari, ambaixador o connector”. “Com a mirall de les persones també ens retorna tot un potencial de salut”, subratlla la Rosa.

“Ens especialitzem en la recuperació de camins ancestrals que s’estaven perdent o en tornem a la vida d’altres”

És paradoxal com, amb el retorn a allò que és natural, primigeni, la Fundació Miranda és pionera al nostre país en diversos aspectes. Un d’aquests és la transhumància, una pràctica que ningú més no fa amb cavalls. Sí que hi ha ramaders que fan transterminància, que consisteix a pujar els cavalls a la muntanya en terres veïnes i baixar-los amb l’estacionalitat de pastura, per exemple a la Cerdanya. Però l’entitat de la Rosa s’hi dedica més dies. “Ens especialitzem en la recuperació de camins ancestrals que s’estaven perdent o en tornem a la vida d’altres, com els que recupera l’Associació del Camí Ramader de Marina de la Cerdanya al Penedès. Una cosa és netejar camins i recuperar-ne el traçat i l’altra és dotar-los d’una activitat ramadera i fer que estiguin vius, no com un fòssil.”

Centrem-nos, però, en la psicologia i el comportament dels cavalls, perquè ja ensumo que després de l’entrevista veuré amb ulls molt diferents la forma de vida de la majoria d’individus d’aquesta espècie amb els quals he tingut contacte alguna vegada. Els eixos del nou paradigma del benestar, segons l’etologia equina, ens recorden que el cavall és herbívor i que, per tant, no ha de menjar gra; que és gregari i que, per tant, necessita el grup, i que és claustrofòbic, per la qual cosa necessita espai. “Quan està tancat, com a animal depredable sent la necessitat de fugir.” Per això, “els cavalls que viuen permanentment estabulats pateixen estrès i, per descarregar-se, passen el que els humans anomenen vicis de quadra per autoregular-se el sistema nerviós”. “I més enllà de l’etologia, hi ha la dimensió emocional”, afegeix. “Els cavalls no s’han de separar, perquè fan vincles, com les persones.”

S’organitzen en grups de solters i cerquen eugues joves que s’emancipen... “Com més espai i més ramats, més es produeixen aquestes interaccions. I això no es pot veure enlloc més de Catalunya”

En llibertat, al Berguedà o al Garraf, podem veure poltres que mamen fins als cinc anys i que arribats a aquesta edat han de buscar la seva pròpia família i crear un ramat. S’organitzen en grups de solters i cerquen eugues joves que s’emancipen... “Com més espai i més ramats, més es produeixen aquestes interaccions. I això no es pot veure enlloc més de Catalunya.” Un dels pilars de la Fundació Miranda és el respecte pel vincle, perquè “els cavalls són éssers familiars i per a ells el més important és el grup. Fan amistat de per vida, no obliden, tenen un elevat nivell de noblesa i d’incondicionalitat”. No és estrany, doncs, que l’allunyament forçat de cavalls del propi grup recordi a la Rosa els camps de concentració, on eren separats els homes de les dones i els infants.

“Si el cavall no es pot bellugar, que és per al que l’ha creat la natura, es converteix en un ésser dependent i un malalt crònic. Un cavall camina per pasturar i pastura per caminar, i això el manté en salut”

L’entitat elabora un manual de bones pràctiques amb què compartir la seva experiència i que el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, del qual depenen les polítiques relatives al benestar animal, ha acceptat recomanar a tothom que tingui èquids. Però per a la fundació no és suficient, i treballa per aconseguir entrar al Parlament i influir en la legislació, que actualment permet pràctiques que encara considera inadmissibles, com el maneig de cavalls permanentment tancats. “Si el cavall no es pot bellugar, que és per al que l’ha creat la natura, es converteix en un ésser dependent i un malalt crònic. Un cavall camina per pasturar i pastura per caminar, i això el manté en salut.” Parlem d’un animal amb un estómac molt petit que requereix una aportació continuada de menjar i en poques quantitats. Quan està tancat sense poder pasturar, se l’ha d’alimentar amb grans quantitats de menjar en uns determinats moments del dia, fet que li provoca úlceres i còlics, segons lamenta la Rosa.

“Nosaltres som més de connectar l’animal amb el medi natural, observar-lo i intervenir només quan cal”

Em va quedant clar com representa que ha de viure un cavall. És freqüent que les protectores traslladin als animals “un patró humà, humanitzador, sobreprotector”. “Però un cavall, per exemple, no necessita ni abric ni sostre.” De fet, necessita poc més que un grup i un espai on poder triar posar-se sota un arbre o dins d’un bosc quan fa fred. “Nosaltres som més de connectar l’animal amb el medi natural, observar-lo i intervenir només quan cal”, explica la Rosa. Segons aquesta visió, quan l’animal pot autoregular-se s’enforteix per resiliència. “Però si el sobreprotegeixes, això l’afecta negativament, com a un alumne el perjudica la mirada d’un mestre que no confia en la seva capacitat. Perquè el pensament és energia i impacta i mou el món”, rebla. No tothom combrega amb aquest paradigma. La Fundació Miranda ha rebut crítiques pel fet de tenir els cavalls “a la seva sort”. Mentrestant, la Rosa lamenta que famílies senceres visitin animals que viuen sota el sol tot el dia en un perímetre quadrat desforestat esperant que els portin el menjar. “Això fa mal de veure.” A més, “el retorn que els cavalls poden oferir a les persones és molt més gran quan viuen amb benestar i plenitud, per la seva força inspiradora i el potencial emocional i d’energia”.

Per viure en llibertat en un territori concret mantenint l’equilibri, la fundació no pot deixar procrear els cavalls. Per aquest motiu practica la vasectomia als mascles, una intervenció que aconsella a tot propietari per evitar tancar els sementals en una caixa. “D’aquesta manera no s’altera la conducta natural dels mascles, la qual cosa també és molt positiva per a les eugues.” És una manera de “mantenir l’ordre sistèmic en els grups”.

“Cada setmana ens truquen demanant que ens fem càrrec d’algun cavall, perquè la gent ja no el vol”

I els 75 cavalls de què es fa responsable, quin passat tenen? N’hi ha que venen de decomisos de l’Administració arran de denúncies. “No saben què fer-ne i la Generalitat ens demana que els acollim.” Això ha passat, per exemple, amb desenes de cavalls que tenia un home tancats tot el dia sense llum i sense alimentar. També es dona el cas de cavalls de particulars que “queden petits” per a joves genets que competeixen. Així mateix, hi ha centres hípics que ja no poden alimentar l’animal perquè és vell i “no surt a compte” —això en el millor dels casos, ja que hi ha cavalls que, després de tota una vida de servei donant voltes a una pista fent guanyar diners, van a parar a l’escorxador. “Cada setmana ens truquen demanant que ens fem càrrec d’algun cavall, perquè la gent ja no el vol.”

“Passàvem a prop d’allà en transhumància i, de lluny, la vèiem sempre al costat d’un arbre en un gran prat. Però com que estava sola i no es movia, un dia ens hi vam acostar i vam adonar-nos que estava lligada de dues potes”

Entre les històries colpidores que pot compartir la Rosa hi ha la de la Josa. Era una euga que durant una dècada va viure lligada a un arbre davant l’ajuntament d’un petit municipi. Havia desenvolupat una greu artrosi que li impedia caminar. “Passàvem a prop d’allà en transhumància i, de lluny, la vèiem sempre al costat d’un arbre en un gran prat. Però com que estava sola i no es movia un dia ens hi vam acostar i vam adonar-nos que estava lligada de dues potes.” D’aquí que la fundació comprés l’animal al seu propietari per donar-li una nova oportunitat. “L’euga tenia el maltractament gravat al cos des de la infantesa, perquè tenia la columna invertida, un fenomen que passa quan un èquid es munta de mala manera i quan encara és massa petit.” La Rosa m’aclareix que tot i que hi ha estesa la idea que als tres anys un cavall ja es pot muntar, això és fals. Quan es va tallar la corda de l’arbre, a l’animal captiu, que ja era molt vell, li costava moure’s. “Però vam trobar una euga amb un amor propi dalt de tot i al Pla de l’Orri, al cap de pocs mesos, ja galopava i va tenir-hi una vida plena fins que es va morir” (un dels significats de Josa és “la que és allà dalt”).

“Si els escoltem, els cavalls són justos i amb un ordre molt fi, sense paranoies, perquè són nobles i van de cara, qualitats de les quals podem aprendre”

Una altra història que l’actriu sol explicar a adolescents que s’acosten a les seves instal·lacions és la de l’Indi, “un bon referent en el qual identificar-se”. Va arribar a la fundació perquè el consideraven un cavall agressiu i estaven a punt de sacrificar-lo. Venia d’una eugassada d’alt standing de la qual el van separar i es va rebel·lar contra la mare quan era un poltre per dur-lo a un centre hípic. El van isolar en una quadra, el van castrar i “el van domar sense diàleg, obligant-lo”. Com que era un cavall extravertit i valent, “es va rebel·lar”. Un dia el va muntar un home a la força i el cavall se’l va treure del damunt alçant-se de davant i provocant-li una fissura. Però l’Indi va acabar esquivant l’escorxador i va anar a parar a la Fundació Miranda. “Avui viu en ramat i en llibertat a Arsèguel sense cap signe d’agressivitat.” És un exemplar que la Rosa descriu com un cavall molt valent i centrat, que sap expressar què vol i què no, però subtilment. “Si els escoltem, els cavalls són justos i amb un ordre molt fi, sense paranoies, perquè són nobles i van de cara, qualitats de les quals podem aprendre.”

“Els únics animals que tenen traumes són els domèstics, aquells que han estat en contacte amb l’home, perquè són una prolongació del que nosaltres projectem i fem. Un animal salvatge, en canvi, té l’oportunitat d’alliberar el trauma”

I com es gestionen els traumes d’aquests cavalls? La resposta no us deixarà indiferents. “Els únics animals que tenen traumes són els domèstics, aquells que han estat en contacte amb l’home, perquè són una prolongació del que nosaltres projectem i fem. Un animal salvatge, en canvi, té l’oportunitat d’alliberar el trauma.” És quan no es pot lluitar ni fugir que roman el trauma, segons aclareix la Rosa. A la Fundació Miranda, els cavalls renegocien el trauma perquè poden fer-ho i el grup els transmet saviesa. “Els que venen després de no haver pogut menjar, un cop ho fan, es recuperen.” Tot i això, “el trauma emocional ja és més difícil”. Quan els cavalls arriben a la fundació procedents de situacions de maltractament no se’ls sotmet a cap procés concret. “No els curem nosaltres, són ells els que es curen amb la seva resiliència, mentre que nosaltres estem atents per intervenir quan cal.”

Si centrem la mirada en el si del grup, estic convençuda que també hauríem d’aprendre d’aquest magnífic animal. Em venen al cap paraules de l’etòloga Lucy Rees, quan remarca que els cavalls no entenen la idea competitiva dels humans; ells no intenten imposar-se els uns als altres, sinó fluir junts. La Rosa m’ho corrobora: “El lideratge va canviant i els rols s’adapten en funció de les edats; hi ha relleus, igual com a les famílies i les empreses”. El líder, segons explica, és plàstic, ja que és qui pot ser útil per a la supervivència del grup en aquell moment. Així, si es tracta de buscar aigua, tots segueixen l’euga prenyada, que és la que més necessita beure. Si es troben en un territori nou per explorar, segueixen l’euga més vella, perquè és la que s’ha equivocat més vegades i, per tant, la més sàvia. El semental té la funció de protegir el grup i mantenir les eugues juntes, la qual cosa no vol dir que mani més, sinó que està més atent a possibles perills. “Els cavalls són bastant matriarcals, de fet.”

“Els cavalls viuen en presència i aquesta capacitat de viure l’ara i l’aquí se t’encomana quan ets a prop d’ells. Per això quan et trobes en un ramat és com fer un retir de ‘mindfulness’ amb els millors mestres”

Una altra pota de la Fundació Miranda és la interrelació dels cavalls amb les persones. “Els cavalls viuen en presència i aquesta capacitat de viure l’ara i l’aquí se t’encomana quan ets a prop d’ells. Per això quan et trobes en un ramat és com fer un retir de mindfulness amb els millors mestres. Són un molt bon canal d’educació emocional.” Així, per exemple, la fundació té un programa pedagògic d’educació emocional i educació ambiental per a escoles. La Rosa prefereix no donar-me detalls sobre els tipus de beneficis sanadors dels cavalls. “Per a mi és una experiència que si la verbalitzem molt, ja la traiem del lloc on ha de fer l’efecte, perquè ens adrecem al còrtex cerebral. Tot i això, hi ha molts estudis que parlen del camp electromagnètic del cor i de com sintonitza amb l’altre ésser que tens a prop.” En aquest sentit, fa referència a la física: “Som una unitat psicofísica i no es pot tocar una part del nostre ésser sense afectar les altres”. L’entitat està a punt de registrar un mètode propi que treballa en diverses fases.

I quines activitats s’hi poden fer? Es disposa d’un munt de recursos, amb professionals de diferents perfils per a l’acompanyament d’expressions emocionals diverses. “Però sempre confiant que el sistema de l’altre sigui el que acabi trobant la manera d’autoregular-se i trobar la solució que busca.” “Amb els infants, joves i altres col·lectius que ens visiten fem el mateix que amb els cavalls: vetllem perquè la vivència sigui segura, en els sentits físic i emocional, però sense dirigir.” Segons el tipus de públic, únicament se li plantegen propostes d’exercicis, jocs d’atenció o eines de ioga, però deixant que “es produeixin coses”. El cavall, és clar, no sempre hi està disposat i pot quedar-se o marxar; els treballs es duen a terme en espais de llibertat. En qualsevol cas, l’experiència sempre és segura. Tothom que s’adreça a la fundació per fer alguna activitat rep unes pautes per saber com bellugar-se amb un cavall, en un ramat o en més d’un, i com llegir el llenguatge corporal de l’animal, que és molt clar i sempre avisa. A l’hora d’acariciar-lo, a tall d’exemple, hem de deixar que sigui ell qui se’ns apropi i ens olori, en lloc de posar-li directament la mà a sobre.

“Jo he vist moltes vegades persones que arriben, miren el cavall, el toquen, o sense tocar-lo, i de cop i volta connecten amb una emoció i es produeix una descàrrega, que és una alliberació molt important per renegociar un trauma”

Per acabar de sentir-se captivat per aquest projecte només cal saber que es tracta d’una iniciativa cent per cent inclusiva, amb propostes per a col·lectius amb tota mena de diversitats. “No mirem la diferència, sinó que treballem de la mateixa manera i cadascú, des de les seves capacitats, arriba on vol o pot.” Ho demostra el fet de col·laborar amb Apip-Acam, una fundació dedicada a col·lectius en risc d’exclusió social, com persones refugiades, persones amb diversitat funcional, centres de menors, cases d’acollida, règim de tercer grau, persones que han patit abusos... “Jo he vist moltes vegades persones que arriben, miren el cavall, el toquen, o sense tocar-lo, i de cop i volta connecten amb una emoció i es produeix una descàrrega, que és una alliberació molt important per renegociar un trauma.” La Rosa també explica l’exemple d’adolescents amb trastorns de conducta greus que participen en els campaments d’estiu al Pla de l’Orri: “Amb els cavalls emergeix la millor versió d’ells mateixos i es converteixen en persones col·laboradores i assertives”.

Tanmateix, la Fundació Miranda no ho té fàcil i ha de fer front a diversos reptes, entre els quals hi ha l’accés a la terra i als recursos necessaris per mantenir-se. Ja li falta territori i no pot beneficiar-se dels ajuts de la Unió Europea que gestiona el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i que van a parar als ramaders que produeixen carn. L’entitat que lidera Rosa Galindo es basa en ramaderia extensiva sense producció de carn, fet que no encaixa en cap línia de finançament. “Estem en desigualtat d’oportunitats, perquè els ramaders tenen molts diners per arrendar terres i nosaltres, no.” “Ens falta espai per als cavalls, alhora que el Departament ens demana que acollim animals quan hi ha comisos.”

“Som en un país en què aquest projecte encara és massa innovador i visionari per tenir suport de l’Administració, mentre que en altres països d’Europa estaríem més posicionades”

Per sort, l’entitat ha creat una potent xarxa de voluntariat i, paral·lelament, són clau els socis i padrins i el públic que s’inscriu a les activitats. Ser soci suposa una despesa mensual equivalent a una entrada al cinema amb crispetes i permet a tota la família visitar l’espai i tenir un vincle amb la natura en estat pur. “Som en un país en què aquest projecte encara és massa innovador i visionari per tenir suport de l’Administració, mentre que en altres països d’Europa estaríem més posicionades.”

Si la fundació aconsegueix doblar socis i padrins, tindrà solucionada la seva estabilitat econòmica i podria acollir més cavalls

La meitat dels cavalls estan apadrinats i el repte és trobar padrins per a la resta. En aquest cas, són més diners, però hi ha les modalitats “tàndem” i “tricicle” per compartir despeses. Si la fundació aconsegueix doblar socis i padrins, tindrà solucionada la seva estabilitat econòmica i podria acollir més cavalls. I és que durant un temps ha hagut de tancar l’aixeta per no arriscar més del compte. Un dels projectes en què ha posat fil a l’agulla és Landing Horses, que posa en contacte persones que no poden fer-se càrrec del cavall o ruc amb d’altres amb terreny suficient que en busquen un, “fent maridatges”, sense que l’entitat hagi d’assumir el cost de manteniment i adaptació. Cal esperar també que arribin a bon port les converses amb la Generalitat per accedir a ajuts europeus per aconseguir terres.

Abans d’acomiadar-nos, la Rosa mostra el futur: la internacionalització de l’entitat, amb la marca més explícita Miranda Free Horses Foundation. Contacten amb altres indrets de l’Estat i amb països europeus i sud-americans explorant noves vies de col·laboració. I no m’estranya, havent pogut copsar el temperament de la dona que hi ha al capdavant de tota aquesta moguda tan transversal i singular. Estic segura que quan ens tornem a trobar, la fundació s’haurà fet encara més grossa gràcies a l’actriu que xiuxiueja als cavalls i els regala llibertat, tot el que necessiten.