[…] els meus ancestres són d’Esterri,
i també d’Estaron, Isil i Alòs
—­fins al divuit puc resseguir-ne traces—.
Arnalot el cognom, i Teresic
la casa enmig d’Esterri, ara tancada.
Allà el besavi —a sota, en la foscor—,
hi tenia el taller, sempre ple d’eines.
Era ferrer i sembla que, a l’encop,
manifestava dons de curandero.

(‘Cor pirinenc’)

Aquesta és la història d’una casa on ja no es pot entrar. També és la història d’una infància que acompanya durant tota una vida. Que s’impregna en tots els porus, els ossos, la pell, el cor. Una infància que modela una persona i que, amb el temps, la rememora a través de paraules i cants al passat. Cants que sobrevolen camins i muntanyes. Himnes que fan homenatge a la terra perduda. Un Pirineu que existeix dins d’una ànima que ens regala paraules. A qui pertany, aquesta ànima?

Les campanes de l’església de Sant Vicenç d’Esterri d’Àneu toquen les deu del matí. Al cel, uns núvols negres i amenaçadors s’entrellacen com una poció maligna a punt d’esclatar. A la terra, davant la Fonda Agustí, un poeta m’espera per explicar-me una història. És Lluís Calvo (1963), que arriba amb Pepa Jiménez, la seva companya inseparable de camins i aventures. Junts han recorregut moltes de les muntanyes que ens envolten. Són moltes també les històries que estan preparats per contar. Però, sobretot, la trobada és per conèixer l’interior d’aquest poeta, escriptor i assagista català.

Nascut accidentalment a Saragossa (el pare hi va treballar un temps), Calvo creix al barri de Sant Antoni, a Barcelona. Però on realment forja la seva identitat, on guarda tots els seus records d’infància, és on ens trobem ara, a Esterri d’Àneu. D’aquí era la seva àvia paterna, l’Agustina, dels Arnalot d’Isil. Per això, el poeta em fa caminar uns metres fins a arribar a la confluència del carrer del Camp amb el carrer del Mig. “Aquesta és la casa Teresic”, m’assenyala.

L’entrada és de fusta vella i està tancada amb cadenat. “Fa gairebé mig segle que no hi puc entrar”, lamenta el poeta

Davant nostre s’alça un petit edifici cantoner que data de l’any 1893. Tot i que aguanta el pas del temps amb dignitat, fa la impressió de poder-se esfondrar en qualsevol moment. L’entrada és de fusta vella i està tancada amb cadenat. “Fa gairebé mig segle que no hi puc entrar”, lamenta el poeta. M’explica que, a causa de litigis familiars, l’edifici ja no és de la seva propietat. “Ningú ha fet res amb aquesta casa i es va quedar tal com estava, amb tot el mobiliari que hi havia. Fins i tot hi ha la ferreria del besavi a peu de carrer”, s’entristeix. Què passarà amb tot aquest llegat?

És aleshores que Lluís Calvo, sempre amb un llibre a la mà, m’ensenya un fragment del seu poema “La forja de la memòria”:

La foscor té molts noms, molts replecs i fronteres,
molts objectes i alens. Per mi era una porta
que no gosava obrir: olor de resclosit,
espectres, polsineres. Era ferrer, el besavi,
i als baixos clausurats de casa Teresic
les eines romanien cobertes per un dit
d’una pols enganxosa, solemne com el llot [...]

El pare del seu besavi, Antoni Arnalot, era d’Isil i també havia estat ferrer. “Hi ha tota una nissaga de ferrers a la meva família que jo no he seguit, però forjo paraules, que també és una manera de picar ferro, no?”, em somriu el poeta, que durant molts estius d’infància arriba a passar fins a tres mesos a Esterri d’Àneu.

Assegura que la casa està igual com era aleshores, amb el balcó fet de taulons de fusta separats i les parets de pedra arrebossades. “Abans això donava més prestigi a les cases”, m’explica Calvo mirant cap amunt. Aquí també hi havia viscut la seva besàvia Maria, d’Estaron. “Li deien «la gavatxa» perquè havia estat treballant a Tolosa. Aleshores molta gent migrava a França”, recorda el poeta, que m’ensenya un gran casalot a l’altra banda del carrer.

“Abans hi havia les cases riques i les cases pobres. Aquesta tan gran era rica. Hi vivia la Rosario de can Riart, que vaig fer sortir en un poema. Era una dona amb molt caràcter i poca gent podia entrar a casa seva, però la meva àvia sí que podia”, somriu. La Pepa, que la va arribar a conèixer, afegeix: “L’àvia era modista i cosia a Barcelona per a gent benestant. Per això, quan venia a Esterri, totes les dones volien que els fes els vestits. Era una gran cosidora”.

“Es deia que quan les primeres ovelles arribaven al pla, on passaven l’hivern, les últimes encara estaven sortint d’Alós d’Isil”

En aquest carrer es coneixien tots. Encara avui, el poeta se sorprèn quan algú el reconeix per haver jugat amb ell a la plaça. En aquells temps el poble és un lloc de ramaderia i agricultura. Molts dies, el petit Calvo observa entusiasmat com per davant de casa passen grans ramats d’ovelles. “Es deia que quan les primeres ovelles arribaven al pla, on passaven l’hivern, les últimes encara estaven sortint d’Alós d’Isil. No sé si és cert, però s’estaven minuts i minuts passant. Era magnífic de veure, un espectacle. Són aquesta mena d’imatges que de petit se’t queden totalment”, rememora.

“No s’ha d’idealitzar; aquí també hi havia històries de violència, masclisme i alcoholisme. La gent era molt animal, però també hi havia aquest contacte amb la natura”

A la seva memòria són molts els records i fragments d’una vida en què hi havia una saviesa que ara es perd. Però no tot era sempre tan idíl·lic. “No s’ha d’idealitzar; aquí també hi havia històries de violència, masclisme i alcoholisme. La gent era molt animal, però també hi havia aquest contacte amb la natura”, explica. En el seu assaig sobre literatura pirenaica, inclòs al final de Cor pirinenc, Calvo recorda que gran part d’aquesta literatura ha estat escrita per persones de fora, fet que ha contribuït a vendre la visió més idíl·lica i romàntica de la vida al Pirineu. “Jo n’he vist la part dura i real, com quan pujàvem a les cases com un rosari, a fer visites. Era molt pesat, perquè havies de visitar tothom i no s’acabava mai. Es cuinava tot amb llenya, es mataven els conills a l’aigüera... Són imatges potents. Fins i tot la neu no es vivia com una cosa bona. A la gent de muntanya no li agrada la neu, i a mi tampoc no gaire”, va enumerant el poeta, que em torna a llegir un fragment del poema “La forja de la memòria”:

[...] era el record, també, de les cases i els noms
—Morelló, Bigatà, Marxets, Salitó, Arrose—
i dels xais escorxats que deixaven l’Areny
sangonós i replè de potes, caps i vísceres.
Eren temps d’esguerrats, d’alcohol i d’ofecs,
d’homes forts que pudien a terra, vins i bèsties;
a llet, suor i fems. El valor de la vida
era sols un esbalç de cossos estimbats,
perduts a les muntanyes, negats als remolins,
anorreats per febres, escurçons i someres.
¿I Déu? ¿I els cants cruels? Allí, a la vall d’Àneu,
els tolits sempre foren tolits. I els coixos, coixos.
I els forasters solars érem, sols, l’enemic [...].

També corrien moltes històries fosques. “Ma àvia sempre m’explicava que el besavi era curandero, i me’l presentava com un santet que, quan van desenterrar el seu nínxol anys després, van trobar el seu cadàver incorrupte. En canvi, es va fer un llibre sobre els Arnalot on a ell se’l descrivia com una persona que no s’acabava d’adaptar a la societat i que tenia molts problemes amb la família i la beguda. Eren pobles molt tancats, amb molta xafarderia; no podies fer un pas que tothom ja ho sabia”, reflexiona mentre passem per davant de casa Gassia. “En aquesta finestra sempre hi havia una senyora gran mirant, hi passessis a l’hora que hi passessis. Això que diuen avui de les càmeres de vigilància a la Xina no és res; són aficionats, al costat del que hi havia aquí!”, riu.

Potser per escapar-se d’aquest petit món on tothom es coneix, des de petit el poeta s’aficiona a rondar per les muntanyes del voltant. La majoria de nois de la seva edat van en bici, però ell no n’arriba a tenir mai cap. “Em feien molta enveja, però també m’agradava poder explorar tots els pobles”, somriu mentre caminem pel carrer del Camp, ple de cases baixes. “Aquí ja hi havia els primers prats, que aleshores tenien tot un sistema de canalitzacions i a l’estiu estaven molt verds. Contínuament hi veies aigua circulant; era un país d’aigua, tot això”, recorda.

“Quan et canvien tota la topografia que tens de la teva infantesa i la topografia personal, no reconeixes els llocs. És impossible conservar les coses perquè tot evoluciona”

Ara, en canvi, tot està edificat. Una situació que li costa. “Quan et canvien tota la topografia que tens de la teva infantesa i la topografia personal, no reconeixes els llocs. És impossible conservar les coses perquè tot evoluciona”, reflexiona. El mateix passa amb les persones, que desapareixen amb els anys, i deixen una empremta inesborrable.

Com la seva àvia Agustina. “Vaig deixar de venir a casa Teresic cap als anys setanta, quan tenia uns deu o dotze anys. Ma àvia, que era una dona lluitadora, en perdre la casa se’n va fer una altra molt a prop. Hi veníem amb la Pepa als estius dels vuitanta i ens passàvem el dia caminant, però al migdia ella ens esperava a casa amb la carn d’olla i ens explicava històries. Era un goig parlar amb ella. Va viure fins als noranta-sis anys; és gent que es perd...”, s’emociona.

Al cel esclata un llamp. A terra es comença a dibuixar un mosaic de gotes grans i espesses. Decidim refugiar-nos al bar Antiga Casa Tendenou, al carrer Major. I entre cafès, reflexionem sobre com, al final, la natura sempre ens guanya. Ella és la que mana. Però, alhora, també és un canal per on flueix tot. “Els meus últims llibres estan fets a la natura, al bosc. Algun cop he escrit mentre queien flocs de neu a l’hivern o petites gotes de pluja”, continua el poeta, que considera que estem perdent l’instint que ens connecta amb l’essencial.

“Tot allò que nosaltres en diem casualitat, atzar o fets inexplicables és en realitat més explicable del que ens pensem. El que passa és que no va per la via racional. Per fer poesia t’has de connectar amb tot això”

Un cop, durant una estada a Kyoto, escriu una frase: “Quan arribis al cim, continua pujant”. Més tard s’adona que és una dita zen. “Sempre dic que això és algun mestre que me la va dictar des d’allà”, assenyala el cel. “Són aquestes connexions, que sintonitzes per uns moments amb alguna longitud d’ona. Tot allò que nosaltres en diem casualitat, atzar o fets inexplicables és en realitat més explicable del que ens pensem. El que passa és que no va per la via racional. Per fer poesia t’has de connectar amb tot això.”

La veritat de la vida no es troba en els titulars del dia a dia: “Tot allò que avui ens sembla importantíssim, d’aquí a uns anys serà totalment efímer”, continua el poeta, que se sent molt influenciat per la filosofia oriental. “Segueixo molt Panikkar, que tocava la tradició cristiana occidental, el budisme i l’hinduisme, que en realitat són com 500 religions”, explica Calvo.

“Hi ha un cristianisme lluminós i un que ha estat molt fosc, però perquè ha tingut una reinterpretació política”

I sobre l’hinduisme, Calvo matisa que té un punt de contacte amb la part més mística i poètica del cristianisme. “També és una via molt femenina. És la via de l’èxtasi, del misticisme de Teresa de Jesús, de Juliana de Norwich o Hildegarda de Bingen. És una via amb molt d’amor, de recerca espiritual interna; res a veure amb la visió més fosca i barroca del cristianisme, amb aquella moral de vigilància. Hi ha un cristianisme lluminós i un que ha estat molt fosc, però perquè ha tingut una reinterpretació política”, reflexiona.

“T’has d’apartar de qualsevol solució màgica, perquè l’espiritualitat és un camí ple d’entrebancs”

En un món que avui considera distòpic, on al tren tothom està enganxat al mòbil, cal vigilar amb les noves espiritualitats. “T’has d’apartar de qualsevol solució màgica, perquè l’espiritualitat és un camí ple d’entrebancs”, considera. I pel camí, ens hem oblidat de l’instint d’abans, quan hi havia un respecte per la saviesa dels padrins i les padrines. “Tinc l’esperança que en algun moment hi haurà un renaixement”, somriu.

A fora, els llamps continuen il·luminant el cel. La natura ens manté allunyats dels seus dominis. Mentrestant, parlem d’aquest Cor pirinenc que és un poema èpic i narratiu de 6.133 versos, 14 cants i 1 preludi on dos companys de viatge, Fontalba i Gotanegra, viuen una aventura caminant pel Pirineu, des de Benasc fins al cap de Creus.

“Verdaguer no era del Pirineu, però, en canvi, és el gran poeta del Pirineu”

“Jo he pogut tenir a l’abast informació geogràfica, mapes i fins una dialectologia treballada, però Verdaguer anava a la muntanya i el que feia era parar l’orella”

Una lectura en què no es pot obviar la influència de Jacint Verdaguer i el seu Canigó. “Sempre dic que Verdaguer és únic i que el que va escriure és prodigiós; la resta només fem el que podem”, riu. “Jo he pogut tenir a l’abast tota una sèrie de coses, des d’informació geogràfica, mapes i fins una dialectologia treballada, però ell anava a la muntanya i el que feia era parar l’orella, com Maragall”, reflexiona. “Verdaguer no era del Pirineu, però, en canvi, és el gran poeta del Pirineu.” En aquesta línia, Calvo enceta l’escriptura amb aquesta gran incògnita: és possible escriure èpica en ple segle XXI?

Ell creu que sí, però no és pas fàcil. A l’exterior, la pluja ha parat una estona i decidim anar cap al pont romànic. “És una èpica més descreguda, en què els éssers fantàstics s’han vehiculat amb els altres”, em continua explicant. A mi, el que més em fascina és com s’ho fa per escriure aquest volum ingent de paraules i estrofes perfectament orquestrades.

“A casa no teníem cap gran biblioteca ni res. Tot va sortir de dins, sobretot quan vaig fer el servei militar a Lleida”, confessa Calvo. La Pepa m’afegeix, a sota veu: “Ho va passar molt malament allà, la poesia era com una fugida”. Són moltes, les hores que ha dedicat des de llavors a crear amb paraules. “Es passa l’estona comptant, movent els dits com si toqués el piano”, afegeix la Pepa. El poeta també confessa que és molt disciplinat, organitzat i fins i tot obsessiu, sobretot amb les correccions.

“Un dia, parlant amb Jaume Pons Alorda, em va dir: «Fes un poema llarg en català, que els catalans es foten catxondos amb els poemes llargs»”

Hi ha moments que la seva feina es converteix en un autèntic martiri, com quan s’encalla amb una rima o ha de refer una estrofa. Això li passa mentre escriu Cor pirinenc, un llibre que considera que ha pogut fer en arribar a un moment de maduresa. “Volia fer un nou llibre de poesia i un dia, parlant amb Jaume Pons Alorda, em va dir, textualment: «Fes un poema llarg en català, que els catalans es foten catxondos amb els poemes llargs»”, riu.

En tot cas, opina que aquesta ha estat la seva aportació al Pirineu, un indret que l’ha definit molt. En comptes de fer una autobiografia, agafa una història i uns personatges amb una picada d’ullet al Quixot i a la literatura barroca, en què sempre hi ha perfils molt contrastats que donen joc, com el pragmàtic Gotanegra i l’idealista Fontalba. “Al final acaben agafant trets l’un de l’altre en el camí”, somriu.

I mentre l’escriu, surt al bosc, on fa els esquemes de cada cant. Admet que no ha fet la mateixa ruta que els protagonistes, però sí alguns trossos. “Potser ho hauria d’haver fet fa trenta anys”, torna a riure. Tan sols desitja que el llibre expandeixi la poesia als Pirineus. “I que, qui camini, es trobi molts Fontalbes i Gotanegres als cims”, acluca l’ull de manera invisible.

“Avui en dia els camins estan molt marcats amb el que s’ha de fer, el que s’ha de consumir... Es tracta d’escapar-se de tot això i que no ens puguin classificar, o com a mínim que sigui més difícil fer-ho”

La pluja ens torna a enxampar al mig del carrer Major. Ens refugiem sota una balconada per seguir conversant. “Què és el camí, sinó un pelegrinatge?”, ens preguntem. “Aquesta idea de caminar és molt medieval. És una transformació personal”, remarca. Els mateixos peripatètics filosofaven caminant. “Avui en dia, però, els camins estan molt marcats amb el que s’ha de fer, el que s’ha de consumir... Es tracta d’escapar-se de tot això i que no ens puguin classificar, o com a mínim que sigui més difícil fer-ho”, reflexiona. “Com més referents obres i més rutes imprevistes agafes, més desorientes el sistema.”

Un tro esclata amb força a prop nostre. La natura ens torna a guanyar. No ens podem moure de sota la balconada. I mentre ens esperem per poder sortir sense quedar xops, el poeta em regala un últim pensament: “Ens pensem que ho tenim tot controlat, però realment no tenim res controlat. Aquesta és la idea del camí, que mai saps què et passarà”, em somriu. Poc després, la pluja dona una petita treva i ens acomiadem. Els dos continuarem fent el nostre camí. I a dalt, al cel i a les muntanyes, la natura decidirà cap a on anirem.