Treballadores dins i fora de casa. Des dels inicis, veritables gestores d’una llar i professionals de la feina pagesa al mateix temps. Superwomen sense paper en la història, mancades d’història en la història del país. Les dones pageses són un dels pilars fonamentals de Catalunya. Un pilar de la societat sovint oblidat i relegat a les parts més invisibles de les masies i les terres que cultiven. Terres on bolquen tots els seus esforços i les seves energies com si fossin el seus fills, les criatures que cuiden i ajuden a créixer amb l’amor d’una mare.

Es troben repartides per tot Catalunya, de nord a sud, d’est a oest. A les terres fermes sota cels de foc i a la humitat de les muntanyes més fèrtils, des dels camps ondulants de la plana central fins als cims imponents dels Pirineus. Aquest és un viatge al cor del país, al seu motor i als seus orígens.

Un viatge que comença a les vinyes de Rubió de Sòls. Aquest és el nom del petit celler que dirigeix Judit Sogas (Valls, 1972), ubicat als afores del poble mil·lenari de Rubió de Baix, també conegut com “de Sòls”, al municipi de Foradada (la Noguera), de la vall del Montsec de Rúbies. És en aquest paratge natural on una dona de mirada càlida i terrosa ha decidit recuperar-hi la varietat de raïm xarel·lo, amb una gestió de la terra totalment artesanal i ecològica.

Enòloga i viticultora de formació, els seus inicis professionals els va passar a l’interior de diversos cellers del Penedès, el rovell de l’ou de Catalunya, “un dels punts neuràlgics del món del vi”. Fins que un dia va descobrir unes terres a Rubió de Sòls, a la serra del Munt, i se’n va enamorar. Sobretot li va cridar l’atenció que era una zona on no hi havia vinya, però feia unes tres o quatre generacions que sí que n’hi havia hagut, abans de patir la fil·loxera. És així com el 2009 va adquirir amb la seva parella la finca Vinyes Dalt, que té cinc hectàrees i una masia. Des d’aquell moment s’ha dedicat en cos i ànima a tirar endavant el celler. I es pot enorgullir d’haver-ho fet pràcticament tot ella sola.

Ella es considera una “nova pagesa”. Però a mesura que s’ha anat repetint el cicle de les estacions, li ha florit el sentiment de dona pagesa. Ara ja comença a sentir la terra, a viure-la i respirar-la. S’hi identifica. La terra i ella són una sola cosa. “Potser en el dia a dia no te n’adones, però si alguna vegada te n’allunyes, la trobes molt a faltar”, assegura.

“Ara mateix no hi guanyo diners, però tampoc en perdo. Intento sobreviure”

És clar que en el món de la pagesia no tot és idíl·lic. I menys quan, com la Judit, s’intenta fer una producció orgànica, artesanal i cuidada fins al mínim detall. Si a això s’hi suma el canvi climàtic, que l’està “afectant moltíssim” a causa de les gelades primaverals, les sequeres estrictes o l’aparició de plagues com la del míldiu, la cosa es complica. De fet, la Judit encara no pot afirmar que tingui una producció anual òptima i admet que el principal suport econòmic de la llar és el del marit. “Ara mateix no hi guanyo diners, però tampoc en perdo. Intento sobreviure.” Per això creu que és molt dur passar de tenir qualsevol mena de feina a un projecte d’aquestes característiques. “Això ho fas perquè t’agrada; si no, més val no posar-s’hi.” O en altres paraules, són iniciatives que només amb molt d’esforç i molta il·lusió poden tirar endavant. I en un futur voldria arribar a tenir una producció òptima: “Hauria d’estar entre 10.000 i 15.000 botelles a l’any, i ara estic a 5.000”. Una tasca que sap que és feixuga, i més quan durant els últims anys han sorgit un gran nombre de petits cellers per tot el territori. La competència és palpable.

No només la competència li suposa un entrebanc a superar, sinó també el fet de ser dona. Ho explica de manera molt senzilla: “Encara que jo sigui la cap i la que contracti el personal, veig que no és el mateix si mano jo la feina que si la mana el meu marit”. “Penso que un cap pot veure que ets bona, però no et mira igual que un home i sempre te l’has de guanyar.” Per sort, en els últims anys les coses han canviat molt en el món del vi, i ara gairebé hi ha més dones que homes que s’hi dediquen. S’estan intercanviant els papers.

Mentre plantava les primeres vinyes de Rubió de Sòls, va descobrir que estava embarassada. “Pràcticament es podria dir que la meva filla ha nascut sota un cep”

Durant anys, la Judit va apostar fort per la feina, sempre al davant de tenir fills i formar una família. Era l’única manera que veia per poder avançar professionalment. Fins que un dia, mentre plantava les primeres vinyes de Rubió de Sòls, va descobrir que estava embarassada. “Pràcticament es podria dir que la meva filla ha nascut sota un cep”, riu. També riu quan assegura que, per a ella, la feina més dura de totes les que ha fet ha estat la de ser mare. “Jo recordo haver treballat moltíssimes hores als cellers, però per a mi allò no era res; en canvi, quan ets mare, és una cosa que no et pots imaginar”, el seu rostre es posa seriós. A més, els primers quatre anys de vida de la nena van anar estretament lligats als primers quatre anys de la vinya, uns moments en què hi ha molta feina a fer. Ara aquells temps tan feixucs ja han passat, i la filla, que té nou anys, ja es coneix tots els racons de la finca. “Sovint em suposa un gran esforç combinar la meva feina amb la de ser mare, i em sento malament de no poder estar més amb ella”, admet la Judit, que de vegades no sap com s’ho faria sense l’ajuda de la padrina.

La nova pagesia i la nova agricultura tendeixen a recuperar la terra, a donar-hi valor i cuidar-la més

“La vinya m’ha costat suor i llàgrimes i hi ha dies molt durs, però després el resultat és molt gratificant.” Unes vinyes on, per sobre de tot, s’aposta per la sostenibilitat. Ella té la convicció que la finca ha de ser ecològica. El seu respecte per la natura és total, i no només això, sinó que creu que la gràcia d’una persona que és “nova de pagès” ja ha d’anar enfocada cap a aquesta direcció: apostar per la sofisticació i per la nova informació que apareix cada dia, amb les últimes tècniques que permetin respectar la terra. “Als pagesos que ara ja són avis els van vendre tot de químics, i durant molts anys s’ha abusat d’això”, lamenta l’enòloga, que creu que aquest abús va provocar un desastre monumental, com la contaminació de les aigües a la zona. Ara la Judit considera que la nova pagesia i la nova agricultura tendeixen a recuperar la terra, a donar-hi valor i cuidar-la més.

Hi ha una nova revolució en l’agricultura, un dels puntals de la qual és la incorporació de la dona com a entitat visible en tot el procés

En realitat, està convençuda que hi ha una nova revolució dins del món de l’agricultura i que la pagesia està fent un canvi generacional molt important. Mentre alguns pagesos de tota la vida veuen com els seus fills no volen continuar amb la tradició familiar, sorgeixen altres persones que entren dins d’aquest món amb aires renovats. És una revolució, un dels puntals de la qual és la incorporació de la dona com a entitat visible en tot el procés. Primer de tot, perquè, segons la Judit, la dona aboca tots els seus sentits a la feina i té una altra visió de la terra: “Està tot relacionat: la dona és la mare terra i la mare dona. És la cuidadora i la que cuida la terra. Si moltes dones tornen a la pagesia, a la terra, a les cases pairals, això donarà molta vida al territori”.

Una de les dones que ha decidit tornar a la terra, a la casa pairal, és la Carla Albareda (Igualada, 1995). Té 25 anys, i mentre que les seves amigues surten de festa i fan jornades laborals de vuit hores, ella ha apostat per dirigir Cal Corbella, la masia i granja dels seus avantpassats, on es dedica al preengreix d’uns 360 vedells. I ho té molt clar: és pagesa i vol que la seva vida i la de la seva futura família creixin entre els camps de l’Anoia. Concretament, entre les terres que envolten les poblacions de Montmaneu i Sant Guim de Freixenet, on es troba l’antic mas on viu la Carla i la seva parella, a banda de tres cavalls i una desena de gossos.

Un dia, amb tan sols vint anys, va arribar a casa dels pares i els va dir que volia muntar una granja

Els seus pares —ella dentista, ell informàtic— mai s’haurien imaginat que un dia la Carla seria pagesa. Haurien d’haver començat a sospitar el dia que va decidir estudiar un grau superior de producció animal i veterinària a Balaguer. “Allà ho vaig veure tot clar.” I quina va ser la sorpresa quan un dia, amb tan sols vint anys, va arribar a casa dels pares i els va dir que volia muntar una granja. “No s’ho esperaven per res del món.” Els va costar gairebé un any digerir aquella decisió, però quan van entendre que no hi havia alternativa, la van ajudar a fer els tràmits. Era el 2016, tenia 21 anys i tot un futur al davant. No estava sola, també l’acompanyava en Jesús, la seva parella, un andorrà amb qui comparteix l’edat i la mateixa passió per la granja.

“Tinc la intenció de viure aquí tota la vida”, declara. És conscient que hi ha molt poques persones de la seva edat que hagin apostat per aquest tipus de vida. I encara menys que ho hagin hagut de fer tot des de zero. “És molta inversió i ja abans de començar et demanen una sèrie de coses que, ni que tinguis tots els diners del món, hi ha gent que mai podria fer.” En el seu cas, l’Administració li demanava que tingués, com a mínim, quatre hectàrees, i ella havia tingut la gran sort que el seu avi li havia donat un terreny de sis hectàrees. Sort d’això, sobretot si es té en compte que a la zona on viu és molt difícil que es venguin terrenys i que les ajudes d’agricultura arriben molt temps després d’haver fet la inversió.

“Tots deien: «Nooo! No farà res, aquella nena».” Fins que un dia van veure, incrèduls, com dos tractors esplanaven els terrenys per fer-hi una granja de vedells

Però en aquesta vida mai hi ha res regalat. “Al poble tothom deia: «A Montmaneu, si no teniu feina, no hi aneu». I jo sempre pensava: «Per què ho deuen dir?». Fins que ho vaig entendre.” El cas és que a la Carla li ha costat molt ser acollida a les terres on ha decidit viure. No només per ser dona pagesa, sinó també per l’edat. “Els pobles de poca gent normalment tenen una mentalitat antiga i molt tancada”, comença. La història és que els hereus de la masia i de les terres dels seus avis eren el seu pare i el seu oncle, però cap dels dos va voler continuar amb la granja. Per això, alguns pagesos del poble ja es fregaven les mans pensant que aviat es vendrien totes les terres. “Ja estava tot repartit”, riu la Carla. L’alegria d’aquells homes va durar poc quan van començar a sentir veus sobre “una nena” que volia muntar una granja. “Tots deien: «Nooo! No farà res, aquella nena».” Fins que un dia van veure, incrèduls, com dos tractors esplanaven els terrenys per fer-hi una granja de vedells. A partir d’aquell moment, alguns homes es van posar molt nerviosos i van començar a posar-li pals a les rodes.

“Les granges on hi ha dones funcionen el doble de bé que les granges on només hi ha un home. Però aquí tenen la mentalitat antiga que una dona no pot fer res sola”

No van ser temps fàcils, però el que li dol més a la Carla és que, al final, hi ha la percepció que sense un home les coses no poden funcionar. “I moltes vegades és el contrari, perquè està comprovadíssim que les granges on hi ha dones funcionen el doble de bé que les granges on només hi ha un home. Però aquí tenen la mentalitat antiga que una dona no pot fer res sola.” Fins i tot el seu avi, que li va donar una part dels terrenys, no va cedir fins que va saber que en Jesús també estaria a la granja treballant amb ella.

El mateix li passava al principi quan havia d’anar a demanar algun permís. “Va arribar un moment en què vaig veure que l’única solució perquè m’atenguessin era que vingués la meva parella.” En aquestes ocasions, la feina d’en Jesús consistia a posar-se darrere d’ella, sense parlar, però amb cara ben seriosa. “Aleshores em prenien d’una altra manera, i a mi això m’ha costat molt de pair.”

“És important ser forta, sobretot perquè és una feina en què se sol estar molt aïllada del món”

Tres anys més tard del seu inici com a dona pagesa, la Carla considera que ja ha aconseguit estar tranquil·la amb els habitants del poble. Després de tota aquesta experiència inicial, ha arribat a la conclusió que el millor és intentar no prendre’s les coses a la valenta. “Al final t’ha de relliscar una mica tot. És important ser forta, sobretot perquè és una feina en què se sol estar molt aïllada del món.”

“Jo no tinc fills, però sempre que marxo estic patint pels gossos, els vedells i els cavalls, i això és complicat”

En tot cas, ella se sent molt feliç, perquè té una vida molt tranquil·la. Encara que treballi per a una empresa, que és la que els envia els vedells per fer-ne el preengreix, ella es posa els seus propis horaris i ningú “l’emprenya”. Bàsicament, la seva feina és cuidar els vedells durant els seus primers tres mesos de vida, quan se’ls ha de donar llet i se’ls inicia a menjar pinso. “Som com una nurseria, els fem de mares”, somriu. Això sí, la seva feina és de dilluns a dilluns, sense dies de festa. “Els de la meva edat volen tenir festa els caps de setmana i marxar quinze dies a l’altra punta del món sense patir pel que deixen a casa. Jo no tinc fills, però sempre que marxo estic patint pels gossos, els vedells i els cavalls, i això és complicat.”

Unes inversions materials i emocionals molt grans en una feina en què tampoc es guanya tant. “Si t’ho mires lògicament, és així. Si jo no pensés amb el cor, em penso que amb tot el que hi he invertit, les hores que hi he dedicat i tot el que he arribat a patir, hauria pogut posar els diners en un altre lloc i n’hauria guanyat el doble.”

Però ella no vol deixar aquesta vida. Al contrari. Si pogués, ampliaria la masia i faria una casa de turisme rural amb piscina i espai exterior. Fins i tot també valora la possibilitat d’afegir-hi una petita granja de pollastres. Però primer calen més diners. Mentrestant, la Carla seguirà treballant per tirar endavant aquest tros de terra que tant estima.

Qui també s’estima molt la seva terra és l’Ester Gomis (Vilallonga del Camp, 1978). “El meu marit no és pagès, aquí la pagesa i la mestressa de les terres soc jo”, m’anuncia clara i contundent mentre es menja per esmorzar un entrepà de pernil a la terrassa de l’antiga masia familiar, situada en un dels extrems de Vilallonga del Camp, al Tarragonès. Quan li pregunto què és el que més li agrada de la seva vida de pagesa, es limita a refer-me la pregunta: “On esmorzo ara?”, i amb els braços oberts ensenya la vista que té del Camp de Tarragona. “Soc una persona d’exterior, a dins dels llocs no m’hi sé estar.”

Amb 42 anys, aquesta dona forta i enèrgica cultiva amb el seu pare una explotació d’avellaners, ametllers i oliveres. A més, el 2012 va crear la marca Ca Rosset, que ven els seus productes en línia i en una petita botiga que es troba just a sota la casa familiar, a peu de carrer.

Els seus pares no van voler mai que les seves dues filles es dediquessin a la pagesia perquè eren dones

Des de ben petita l’Ester volia seguir els passos dels seus pares, que eren pagesos i treballaven al tros. “Però aquí, en aquestes terres, ser pagès és maixant, de baixa categoria”, lamenta. “Quan anava a l’escola m’insultaven i es reien de mi; em deien «pagesa, pagesa...».” Per això ella ara sempre diu amb orgull que és PAGESA. Els seus pares no van voler mai que les seves dues filles es dediquessin a la pagesia, volien que estudiessin. “Tot això només perquè som dones”, explica l’Ester, que sap que si ella hagués estat home, les coses haurien anat molt diferent. “Aleshores no hi hauria hagut opció! Jo hauria estat pagès, ho haguera volgut o no. Passa que jo soc tossuda, rampelluda o estic xalada, no ho sé, però com jo n’hi ha moltes, eh!”

Al principi, les dues germanes no van tenir més remei que posar-se a estudiar. L’Ester es va decantar per una FP de química, li va agradar i de seguida va trobar feina. Però sempre vivia “amb la vista al tros”. Quan hi anava s’hi sentia molt bé, en pau. Allà descobria que era una persona de terra.

Fins que un dia, parlant amb la seva germana, va reflexionar sobre el futur de les terres familiars. Els pares es jubilarien al cap d’uns deu anys, i aleshores, què passaria amb el tros? L’haurien de vendre? Una terra que abans de ser dels seus pares ja havia estat dels avis i dels besavis. No tenia cap sentit vendre-ho, i més quan ella sempre havia volgut ser pagesa. És així com va decidir muntar la marca Ca Rosset i començar a treballar al camp amb el seu pare. “Faig de tot, des de la part agrícola i productora fins a tot el que és la marca.”

“He anat amb el meu home a comprar màquines i, encara que vagin al meu nom i les pagui jo, el dependent sempre s’adreça al meu marit”

Des que treballa a la terra, l’Ester ha vist com s’ha equilibrat molt la seva conciliació entre la feina i la vida familiar. I com a dona pagesa l’Ester també es veu obligada a lluitar cada dia. “Li has de fotre molt morro, has de perdre les tonteries que t’han inculcat de joveneta i fotre-li canya.” Creu que la dona pagesa també té el seu propi sostre de vidre; per això sempre s’ha intentat involucrar en sindicats i associacions, com Unió de Pagesos. “De vegades costa que et facin cas i has de reclamar el teu lloc, però estic veient un canvi de xip.” A més, a la zona del Camp de Tarragona l’Ester observa que, “com a tot arreu”, hi ha moltes dones pageses, però són invisibles. “I no és que no tinguem més iniciativa, sinó que fins ara no se’ns havia tingut en compte per a res.” Fins i tot a l’hora d’anar a comprar maquinària la dona no es té en consideració. “He anat amb el meu home a comprar màquines i, encara que vagin al meu nom i les pagui jo, el dependent sempre s’adreça al meu marit.”

Una bona solució que ha trobat per desfogar-se, empoderar-se i donar visibilitat al món de la dona pagesa és formar part de l’associació Dones del Món Rural, que està activa des de 2008 i que disposa d’un grup de WhatsApp que és una de les joies de la corona: hi ha gairebé 200 pageses i ramaderes connectades a l’instant i preparades per resoldre tota mena de dubtes i angoixes. La vida de pagesa és una vida més aviat solitària, i trobar un grup de persones que parlin el mateix llenguatge no és fàcil. Les noves tecnologies han estat clau per fer possible aquesta comunitat.

“La pagesia només creixerà i funcionarà el dia que ens hi guanyem la vida. Perquè si no paguen el preu just pels teus productes, com t’hi has de guanyar la vida?”

Ser pagesa no és fàcil, i l’Ester té una cosa molt clara: “La pagesia només creixerà i funcionarà el dia que ens hi guanyem la vida. Així de clar. Perquè si no paguen el preu just pels teus productes, com t’hi has de guanyar la vida?”. La pagesa considera que les ajudes econòmiques van bé per acabar de pagar inversions, però no ajuden a viure, i menys si les terres no són teves i les has de llogar. “Si no tingués terres pròpies, no n’agafaria ni boja”, té clar l’Ester, que per sort disposa de gairebé 22 hectàrees que són de propietat familiar. I ja no només és la preocupació de poder pagar totes les inversions, sinó la d’estar sotmès sempre a les inclemències del temps. “Un dia passa un núvol i ja està, ja ho has perdut tot. És espectacular com el temps ho controla tot.”

El món de pagès feia unes quantes generacions que havia perdut l’autoestima i no era “ben vist”; però, per sort, aquest sentiment està canviant

S’ha d’estar cada dia al peu del canó, encara que després vingui una pluja i ho capgiri tot. “I el més extraordinari, i desastrós, és que no ens paguen per fer la nostra feina. Però aleshores després ve una crisi com la del coronavirus i resulta que els treballadors més indispensables som els pagesos i les infermeres”, es queixa. També és conscient que el món de pagès feia unes quantes generacions que havia perdut l’autoestima i no era “ben vist”; però, per sort, aquest sentiment està canviant i ara la pagesia s’estima i es valora molt més. Ara caldria fer molta pedagogia perquè la resta de la societat també s’ho cregués, ja que la desconnexió entre el món rural i el món urbà és gran. Per això l’Ester creu que, si les administracions volen tenir un equilibri territorial, volen que hi hagi pageses i pagesos a la terra i que surtin productes de qualitat i proximitat, s’ho han de creure. I creure-s’ho vol dir apostar-hi econòmicament.

Apostar per la pagesia també és una de les reivindicacions de Maria Àngels Prat (Anglès, 1966), que treballa a la seva granja familiar de vaques de llet. Per arribar-hi s’ha d’anar fins a Franciac, un veïnat de Caldes de Malavella, i agafar una pista de terra envoltada de camps de blat de moro, raigràs, sorgo i cereals. És l’alimentació dels seus 380 bovins, entre vaques i vedells de raça frisona, un dels motors del negoci. I tot i que no fan ramaderia ecològica i venen a la indústria, consideren que són “naturals”. És a dir, no donen subproductes a les vaques, sinó menjar com farina de blat de moro, d’ordi o soja.

La Maria Àngels va néixer en una família en què res feia preveure que acabaria vivint de la terra. Els seus pares treballaven a les fàbriques d’Anglès i ella va estudiar una FP administrativa per dedicar-se a l’economia i les finances. Fins que un dia va conèixer l’Eduard, un home que tenia un somni: tenir la seva pròpia granja lletera.

“Si hagués de tornar a fer alguna altra cosa a la vida, segurament seria això.” Per a ella és una satisfacció poder alimentar les vaques i que, a canvi, li ofereixin un producte tan exquisit com la llet

Quan la parella es va conèixer, a principis dels anys vuitanta, l’Eduard li va encomanar la il·lusió de sumar-se al projecte. Ella dubtava, creia que no sabria com tractar les vaques ni si li agradaria aquesta vida que se li oferia. Fins que un dia el seu sogre li va ensenyar a munyir i aviat va veure que sí, que potser sí que li agradaria treballar a la granja. A més, va adonar-se que, com en qualsevol altre negoci, també es necessitava algú que sabés portar la part administrativa. Tot encaixava. Es convertiria en pagesa i en dona de pagès. I des d’aleshores li encanta. “Si hagués de tornar a fer alguna altra cosa a la vida, segurament seria això”, em diu amb un somriure sincer. Per a ella és una satisfacció poder alimentar les vaques i que, a canvi, li ofereixin un producte tan exquisit com la llet.

“Sempre ens ajudem i el que un no pot acabar ho fa l’altre.” Un sentiment d’equip i d’unitat que ha fet que, com a dona, no s’hagi sentit mai marginada ni exclosa

El principal objectiu de la família és tirar endavant la granja lletera i cultivar, tant com sigui possible, tot el menjar per als mateixos animals, que tenen els farratges com a base de la seva alimentació. És una feina que fan entre el seu marit, el seu fill de 31 anys i ella mateixa, a banda de tres treballadors que ajuden a la granja. “Som un equip”, assegura. Totes les tasques estan distribuïdes; el seu marit s’encarrega dels camps, el fill gestiona la reproducció i inseminació dels animals i ella és la responsable de les munyides i la cura de les vaques. “Però sempre ens ajudem i el que un no pot acabar ho fa l’altre.” Aquest sentiment d’equip i d’unitat també ha fet que, com a dona, no s’hagi sentit mai marginada ni exclosa. “Crec que m’he pogut adaptar i he tingut la sort que tant el meu sogre com el meu marit sempre m’han deixat fer. Sempre m’han involucrat en tot i m’han tingut en compte a l’hora de prendre decisions, com fer els números per comprar maquinària nova.”

“No m’importa si després d’estar al camp he de posar-me a planxar”

La Maria Àngels recorda somrient el dia que li van fer conduir un tractor per primera vegada. Ella no s’hi veia amb cor, però aleshores el seu sogre va agafar embranzida i li va dir que sí, que no es preocupés i pugés a dalt del tractor, que el farien anar i anirien junts a buscar les bales. Una naturalitat que de seguida la va ajudar a tenir més confiança a l’hora de treballar a la finca. Fins i tot gràcies al seu sogre, que estava en el consell rector en una cooperativa lletera, va entrar juntament amb una altra dona dins del consell. Era principis dels noranta i, vist des d’ara, la Maria Àngels creu que va ser tota una revolució per a l’època. Però a ella les tasques de la llar també li agraden: “No m’importa si després d’estar al camp he de posar-me a planxar”.

“Nosaltres hem de saber què ens costa produir, les despeses que tenim quan treballem, per poder comptar el preu de la llet per litre”

Ara ja quasi no toca el tractor, perquè les feines administratives han crescut molt durant els últims anys. I tot i que ho tenen controlat, no és fàcil que sempre surtin els números: “Tot depèn del preu de la llet i de la carn, i aquest preu no el posem nosaltres”. Per tant, a l’hora de fer comptes han de fer la suma “de baix cap a dalt”. “Nosaltres hem de saber què ens costa produir, les despeses que tenim quan treballem, per poder comptar el preu de la llet per litre.” D’altra banda, lamenta l’especulació que hi ha a la terra per abocar els purins. “Hi ha gent que ve aquí a oferir unes quantitats de preus de lloguer que fan inviables les explotacions. Si tothom s’hagués de limitar a les capacitats d’animals pel nombre d’hectàrees que treballen, a les granges de porcs o d’engreix de vedells no sé com s’ho farien.” En canvi, en una explotació de vaques de llet sí que es necessita tenir unes hectàrees per conrear el menjar dels animals. “Perquè si a més a més ho has de comprar tot a fora, aleshores sí que no surten els números.” És a dir, la base principal d’una explotació de vaques de llet és tenir una superfície farratgera amb terres bones, si poden ser de regadiu, i fer-les rendir al màxim, com dos cultius a l’any.

Les coses han canviat molt a la granja en els últims trenta anys. Abans el seu marit havia de dedicar tres hores diàries a carregar, remenar i repartir el menjar a tots els caps de bestiar. Ara, en canvi, s’han adherit a una agrupació d’agricultors amb cinc granges més de la zona i han comprat una Unifeed, que és una màquina que fa tota aquesta feina en tan sols mitja hora. Quan la màquina acaba en una granja, se’n va a la següent, i així cada dia. “Són coses que ajuden molt i simplifiquen més la feina.”

És un peix que es mossega la cua: s’ha de fer créixer el nombre d’animals per poder rendir més i tenir més personal

D’altra banda, tot i que sempre han estat de lloguer, sí que han invertit en canvis i millores per perfeccionar el rendiment del cost de la llet per litre. “Si no fas això, no avances.” De fet, considera que tot és un peix que es mossega la cua: s’ha de fer créixer el nombre d’animals per poder rendir més i tenir més personal. És l’única manera, també, que la família pugui tenir un mínim descans en una feina que mai s’atura.

“Als mitjans de comunicació hem vist un bon metge, un bon advocat o un bon futbolista, però un bon ramader?”

Ser pagès a Catalunya és difícil. La Maria Àngels ho té clar: mai hi ha hagut polítics o consellers d’agricultura que hagin donat prestigi a aquest ofici. “Potser també és culpa dels ramaders, que no ens l’hem sabut guanyar, però no és una feina que diguis: «Ostres, mira aquest senyor, és ramader i està criant animals perquè jo em pugui alimentar». Als mitjans de comunicació hem vist un bon metge, un bon advocat o un bon futbolista, però un bon ramader? Això no s’ha vist enlloc. Està mal vist, la gent pensa: «És pagès, fa pudor».” Lamenta que des de les administracions no se’ls hagi promocionat ni defensat.

Constància, sacrifici i esforç. Aquests són els tres pilars essencials per dedicar-se a un negoci com una granja lletera. “Sobretot t’ha d’agradar la feina, perquè si no, és un esforç i pagues un preu molt alt i molts dies i moltes hores per dedicar-te a una cosa amb què només acabes tenint un sou. T’ha de compensar.” Ella se sent afortunada: pensa que, tot i les dificultats, no canviaria res de la seva vida; fins i tot no creu que li agradi el fet d’haver-se de jubilar algun dia. “És el que he viscut, i ara tinc la satisfacció que el nostre fill continuarà amb el projecte, així que tot encara adquireix més sentit.”

Una continuació familiar que també ha fet la Maria Casoliva (Sanaüja, 1985), que, després de més d’una dècada voltant fora de casa, ha decidit tornar a les terres familiars. A la pagesia. Però, això sí, amb aires renovats.

Per trobar-la, cal anar fins als afores de Sanaüja, una petita vila de poc més de 400 habitants situada a la vall del riu Llobregós, en un extrem de la Segarra. En un dels turons que emmarquen aquest paisatge s’hi alça mas Pinyol, una masia centenària on viu la seva família des de fa generacions.

Llicenciada en Ciències Ambientals i amb un màster en Ecologia Fonamental i Aplicada, el 2016 la Maria va decidir tornar a casa, on ja hi havia plantacions de cereals de secà i una granja amb uns 3.000 conills, per introduir-hi una plantació de més de 8.000 pomeres de la varietat mandy. De fet, és la primera plantació de pomes que es coneix a la Segarra i de les poques que s’han desenvolupat en aquestes contrades. Tota una iniciativa sorgida de la cooperativa Fruits de Ponent, que vol revifar una fruita que s’està perdent al pla de Lleida, en contrast amb d’altres com la pera o la nectarina.

Una dona és qui fixa la gent, la família, al territori

El seu marit la va seguir fins a Sanaüja, on es van instal·lar, i va trobar una feina de funcionari. Amb aquest canvi, es va consolidar una de les idees que moltes dones pageses comparteixen: on s’instal·la la dona es crea la llar. O, en altres paraules, una dona és qui fixa la gent, la família, al territori. I quan es tracta de la vida de pagès, aquesta afirmació cobra un sentit encara més transcendental. És la vida a la terra, la mare com a llar.

“A Lleida hi ha molts temporers, però aquí costa molt trobar-ne”

I amb el temps la “mare dona” ha tingut dos fills, de quatre anys i tres mesos. Dues criatures que, com en moltes altres famílies, ha pogut criar gràcies als avis, que encara viuen a la masia familiar. I sort d’ells, que també ajuden a la granja, perquè sovint la Maria no es podria permetre contractar ningú. I quan sí que s’ho pot permetre, aleshores es troba que no hi ha personal. “A Lleida hi ha molts temporers, però aquí costa molt trobar-ne”, assegura la jove agricultora, que veu que és difícil que la gent del país vulgui fer feines del camp. Un altre problema amb què es troba és que, de moment, encara no hi ha cap allotjament al poble on poder acollir els temporers perquè hi passin la nit, de manera que molts prefereixen anar i venir de Lleida el mateix dia. La seva terra és viscuda com un lloc de pas. I això que de feina sempre n’hi ha.

A banda de les pomes, la Maria també s’ha d’ocupar de la granja de conills, que també suposen molta feina. “Jo faig tot el cicle de reproducció de les mares, i cal vigilar els petits, que són uns animals molt delicats”, m’explica. Una feina amb la qual no gaudeix tant com amb les pomeres, però admet que és la que li aporta uns ingressos més fixos.

Són minoria. La Maria sap que, a la zona on viu, les dones pageses són minoria. I si n’hi ha, són dones grans que sempre han treballat a la finca, però que mai han cotitzat ni aparegut formalment enlloc. Un desprestigi que la jove agricultora considera injust: la realitat és que la dona sempre ha estat el pal de paller d’una casa de pagès. Per sort, creu que aquesta situació, a poc a poc, va canviant, però encara no ha arribat a un nivell d’igualtat. “Mentre encara hi hagi algú que dubti que una dona pugui dur un tractor, és que no anem bé i no hi ha igualtat”, lamenta. “I mentre una dona, sigui pagesa o no, vulgui ser mare i per això ho tingui més difícil que un home, és que tampoc n’hi ha.”

“No pot ser que posis un nou cultiu a la zona, en ecològic, i que a les ajudes no t’hi entri una picadora d’herba, però sí una màquina de sulfatar o d’herbicides”

Tot i això, la Maria creu que ha tingut molta sort: la sort que el seu pare li hagi donat sempre el suport i la llibertat absoluta a l’hora d’emprendre el projecte dels pomers. “El món de pagès és dur, no és fàcil, i la seva feina no està prou valorada a la societat.” El seu bri d’esperança és pensar que sí que es valoren, cada cop més, els productes de proximitat. I amb productes de proximitat es refereix també a productes ecològics. Uns productes que, malauradament, considera que no reben els ajuts que es mereixen, o estan mal repartits. “No pot ser que posis un nou cultiu a la zona, que ho facis en ecològic, que representa que és més respectuós, i que a les ajudes no t’hi entri una picadora d’herba, però, en canvi, una màquina de sulfatar o d’herbicides, sí”, es queixa. “És a dir, t’ajuden per seguir cultivant cereals a la zona, però no per fer coses noves.”

La vida de pagès ha canviat molt en els últims anys. A la família de la Maria saben que, abans, amb quaranta conills es podia viure tranquil. Ara, en canvi, se’n necessiten 400 per poder tenir uns ingressos mínims. Abans cada pagès també podia tenir la seva pròpia recol·lectora; en canvi, “ara no la pots comprar ni en somni”, lamenta la jove agricultora. Ara es veuen obligats a contractar altres pagesos per segar i embalar el cereal. I pel que fa al pomerar, la Maria calcula que encara li falten uns cinc anys perquè sigui rendible. De moment el projecte només li comporta costos, però ella veu el futur amb esperança. El seu objectiu és plantar més pomeres, ja que disposa de més terreny, però s’ha trobat amb problemes administratius que li fan ajornar l’ampliació.

“De vegades les lleis es fan des dels despatxos, sense parlar amb la gent del territori, sense trepitjar el camp que estàs marcant”

Per començar, una part de les seves terres està afectada per la ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus), perquè hi passa el vol de l’àliga cuabarrada. “Estic molt a favor que es protegeixin zones per la fauna, perquè tots hem de conviure. El que passa és que de vegades totes aquestes lleis es fan des dels despatxos, sense parlar amb la gent del territori, sense trepitjar el camp que estàs marcant. I sovint aquests plànols delimitats es queden allà, en un calaix.” De la mateixa manera, la jove agricultora assegura que des de la pagesia se senten “escanyats” per tenir cada vegada més exigències i normatives que sovint es fan sense el coneixement real de les terres on es treballa.

Tot i els impediments amb què s’ha pogut trobar, reconeix que no canviaria la seva vida ni tornaria enrere. Li agrada estar a l’aire lliure, ser la seva pròpia cap, fer-se els horaris que ella vol i poder estar pels fills quan ho necessiten. Tot i això, també li agradaria que s’instal·lessin més famílies a la zona, perquè així s’evitaria el tancament de l’escola i les petites botigues del poble. Creu que al món rural s’haurien de tenir sempre els mateixos drets i serveis que la gent de ciutat, i la balança està molt desequilibrada. D’aquesta manera, és difícil que la gent pugui o vulgui instal·lar-se al territori.

No abandonar el territori també ha estat una prioritat per a la Marta Borràs (Solsona, 1984). La seva no és només una història sobre la vocació d’una dona pagesa, sinó també una història d’amor. Per la família i pels animals. Som a pocs quilòmetres de Solsona, població que ha vist créixer la Marta, que la descriu com a “terra de ningú”. Però això no ha impedit que precisament en aquest indret del país s’hagi creat una granja de porcs ecològics. “Que jo sàpiga, només n’hi ha set o vuit a tot Catalunya”, diu orgullosa. Però anem al principi de tot, als orígens.

La Marta no venia d’una família de pagès, però el seu pare treballava en granges de porcs convencionals, una feina que la fascinava i, sempre que podia, anava amb ell a ajudar-lo. Amb els anys va voler estudiar Veterinària, però no hi va entrar per nota, així que es va decantar per Enginyeria Agrònoma. “Allà vaig conèixer el Martín”, em diu mentre m’assenyala un noi amb barba i cabells arrissats que va atrafegat amb una granota blava. És el seu marit i company inseparable del negoci.

Inquiets i apassionats, quan van acabar la carrera tots dos tenien clar que volien fer algun projecte que els permetés poder quedar-se a viure a Solsona. “Aleshores estàvem en plena crisi econòmica i tothom marxava a viure a fora”, explica. Però ells volien quedar-se al territori i aportar-hi el seu granet de sorra. La Marta va completar els estudis amb un màster de Sanitat i Producció Porcina, “que és estudiar el sector porcí fins a l’últim detall”, i a poc a poc va anar perfilant el seu futur negoci.

“No pot ser que un porc només vegi la llum del sol un cop a la vida, i que només sigui el dia que va a l’escorxador”

Un negoci que, per sobre de tot, es volia centrar en el benestar dels animals, ja que la jove parella no estava gens d’acord amb el funcionament del model agroalimentari industrial. “No som vegetarians, però no estem gens d’acord amb com es tracta l’animal. No pot ser que un porc només vegi la llum del sol un cop a la vida, i que només sigui el dia que va a l’escorxador”, lamenta. És així com la jove parella va començar a fer una mica de recerca i va descobrir que, tot i que la indústria porcina és molt important a Catalunya, hi havia molt poques granges del sector que tinguessin certificat ecològic. El seu somni es va fer realitat el 2014, quan van iniciar Dpagès, una granja amb porcs de certificació ecològica que ja té unes 50 truges i 400 porcs.

Encara que la raça gascona sigui la que hi encaixa més bé, “numèricament és un desastre”: menja molt, creix molt a poc a poc i fa pocs garrins

Quan van engegar el projecte buscaven un porc que fos més resistent que el porc blanc industrial, que ha estat modificat genèticament per produir molts garrins i gairebé no té greix. “El model ecològic necessita porcs que puguin aguantar bé el fred de l’hivern i la calor a l’estiu, i tampoc volíem que cada truja ens fes molts garrins. En volíem pocs però que sortissin bé.” Per això des del principi es van decantar per la raça de porc gascona, que és autòctona del sud de França i genèticament és la més propera al ja extingit porc català. Aviat s’adonen que un dels problemes és que, encara que la gascona sigui la raça que encaixa més bé amb el seu projecte, “numèricament és un desastre”: és un animal que menja molt, creix molt a poc a poc i fa pocs garrins.

De seguida van veure que havien d’ampliar el negoci i vendre també la carn a través d’una botiga a Solsona i en línia. Era la millor manera de donar a la granja el valor que es mereixia i aconseguir que al final només es treballés amb porcs gascons. Una filosofia de vida i de negoci que aviat van veure que no era gens fàcil: “És gairebé impossible que et surtin els números”. La Marta reconeix que sobre paper ja no els hi aguantaven, els números, però tot i això van voler tirar-ho endavant. Era una qüestió de principis, s’havia de fer. “Vam pensar que tard o d’hora trobaríem la manera de capgirar-ho i aconseguir fer-ho rendible. No sé si ho aconseguirem”, somriu amb la mirada cansada.

Els inicis de la granja van ser molt difícils. La parella no només va haver de dedicar-se dia i nit a cuidar els estables i a vigilar els parts de les truges, que transcorren durant la nit, sinó que també els va coincidir amb el naixement del seu primer fill. Com que ella feia lactància, havia d’anar a la granja de matinada a comprovar que els parts anessin bé i posar els garrins en un lloc calent, i després tornar a casa a donar el pit al seu nadó. “Hem fet moltes bogeries”, assegura. Anys després, la parella ja té el seu segon fill, de vint mesos, i continua treballant a un ritme febril, encara que ja pot comptar amb més ajuda, com una dependenta a la botiga de Solsona i un ajudant a la granja.

Una de les seves principals complicacions és que no tenen res en propietat. “No tenim terres; ho lloguem, i paguem per tot.” Si a aquests costos s’hi suma la conciliació familiar, el resultat és una bomba de rellotgeria que sempre està a punt d’esclatar. “No tenim horaris, ni caps de setmana, ni festius.”

“Hi ha més interès per la indústria tradicional, perquè aporta més diners a les grans empreses, que no pas per un projecte com el nostre”

Amb el temps, la parella ha anat veient com, encara que hi hagi cada vegada una empenta més forta cap a l’ecologia, cap a fer-ho tot més sostenible i cap a la proximitat, hi ha molta pressió per part de les grans empreses del sistema agroalimentari. “Hi ha més interès per la indústria tradicional, perquè aporta més diners a les grans empreses, que no pas per un projecte com el nostre”, lamenta. Considera que si s’aposta per fer un projecte petit i ecològic com el seu, no és gens fàcil ser pagès a Catalunya. “Per què m’han de beneficiar a mi? Què els aporto, jo, a ells? Res.”

Una situació que considera injusta, perquè creu que amb la seva granja contribueixen no només a fer una producció ecològica i sostenible amb el medi ambient, sinó que també donen feina als habitants de la comarca. Fins que la societat no es desperti de veritat, creu que aniran sortint petits projectes com el seu, “de gent amb ment inquieta i una mica sonada”. Uns projectes en els quals s’ha d’invertir molt temps i esforços, però amb què se senten molt orgullosos. “Ens surt tot d’aquí dins i no hi podem fer res”, em diu assenyalant-se el cor.

Després d’anys treballant la terra, de vegades també es necessita un descans. Així és com se sent la Maite Pallarés (el Perelló, 1977) quan arriba a la finca on produeix oli i una horta ecològica. M’espera pacient davant la porta de la masia centenària de la seva família, senzilla i de parets blanques. I al seu voltant, una gran extensió d’oliveres, ametllers i garrofers. Som a pocs quilòmetres del Perelló, a les Terres de l’Ebre.

“Sempre he tingut un vincle amb la terra i la necessitat de reconnectar les persones amb la natura, el menjar saludable, les plantes medicinals i els animals en llibertat”

Amb 43 anys, confessa que de vegades continuar amb la tradició familiar és més una decisió inconscient que no pas el que un realment vol. I això és el que li ha passat a ella. “Vinc de família de pagès. Els meus avis, besavis, rebesavis i ja perdo el fil venen de pagès. Mon pare tenia un ramat d’ovelles, però els meus germans grans van decidir seguir per un altre camí, perquè l’agricultura cada vegada s’ha pagat més malament i és difícil viure d’això”, sospira. Durant un temps, la Maite també va intentar treballar en altres feines que no estaven lligades al camp. Però no hi acabava d’encaixar. “Sempre he tingut un vincle amb la terra i la necessitat de reconnectar les persones amb la natura, el menjar saludable, les plantes medicinals i els animals en llibertat.”

Aquesta filosofia de vida la va empènyer a tornar a la masia familiar i fer el seu projecte personal, que consistia en una espècie de turisme rural, però més enfocat a mostrar als visitants com es fan les conserves o la cosmètica natural, i a fer una mica de formació de com es fa un hort i les teràpies naturals. Però en aquells moments la finca no era de la seva propietat, sinó del seu pare, i a ell no li va agradar gaire la idea. Aleshores la Maite va decidir que treballaria al camp fins que li arribés el moment, el dia en què podria iniciar el seu projecte i recuperar la seva essència. “Però pel camí m’he despistat una mica”, riu amb mirada cansada.

Era el 2014 quan va descobrir que existien unes ajudes per a la incorporació al món agrari com a jove agricultora i la Maite va pensar que seria una bona oportunitat per començar a treballar les finques. Amb aquestes ajudes va adquirir noves terres, que estaven abandonades, i va comprar màquines i tota mena d’estris per iniciar un projecte que batejaria com a Terra de Burgans, on faria oli verge extra amb oliveres morrudes i arbequines i una horta ecològica.

Al principi es va formar per fer oli de qualitat i enfocar-se cap a l’agroturisme. Animada amb el projecte, dos anys més tard va demanar un pla de millora per fer un petit molí i tancar tot el procés que havia iniciat amb l’oli ecològic, però aleshores va rebre una sanció molt greu per part del Departament d’Agricultura. Un trasbals que ha arrossegat durant tots aquests anys i que l’ha obligat a demanar molts crèdits per poder seguir i pagar els treballadors.

I cada vegada estava més i més lligada a la terra, als crèdits i a estar pendent del negoci les 24 hores els 365 dies de l’any

Després d’un bon temps de batalla, el 2018 va aconseguir que li aprovessin el pla de millora, però això volia dir haver de demanar 130.000 euros més, a part del que ja devia al banc dels crèdits. “Vaig pensar: «Quin sentit té tot això?»”, reflexiona. En aquells moments, a causa de la sequera, de les trenta hectàrees que tenia amb oliveres només sis li produïen oli, o de vegades menys. “Tot val un ull de la cara i al final és molt desmoralitzador”, se li trenca la veu. Mentrestant, també havia fet un hort ecològic i venia els productes a la mateixa finca, però això també li havia suposat un sobrecost, que l’obligava a fer més inversió. I cada vegada es trobava més i més lligada a la terra, als crèdits i a estar pendent del negoci les 24 hores els 365 dies de l’any.

Un dia la Maite es va despertar de tota la bogeria que l’envoltava, amb els deutes i la feina que mai s’acabava, i es va preguntar per què estava fent tot allò. “Si jo el que volia era fer una altra cosa!”, riu amb tristesa. Per això, va prendre una decisió: renunciaria al pla de millora, no faria el molí, es trauria de sobre les finques que no eren seves, es quedaria les sis hectàrees de propietat, es vendria la maquinària i reduiria l’hort fins a fer-lo d’autoconsum.

Ara està a punt de complir els cinc anys de compromís que li quedaven del crèdit (“Cinc anys molt intensos i durs, en què cada vegada m’he sentit més cansada, angoixada i amb molts dolors físics”), i el seu somni és buscar un equilibri més natural a la seva terra, enfocant-la cap a l’agricultura regenerativa i la permacultura. “Vull abaixar el ritme, viure tranquil·la, sense endeutar-me ni fer inversions. Vull recuperar energia perquè m’he desgastat molt”, confessa.

“Falta consciència i falta continuïtat per part dels clients, perquè d’un dia a l’altre canvien de productor i et menges els mocs amb tot el que hi has invertit”

Considera que projectes com el seu, de petita escala i que aposten pel producte ecològic, són molt difícils de tirar endavant. “Falta consciència i falta continuïtat per part dels clients, perquè d’un dia a l’altre canvien de productor i et menges els mocs amb tot el que hi has invertit”, lamenta. A més, es troba que el Departament d’Agricultura està desconnectat de com funciona la naturalesa de manera equilibrada. “Consideren que si l’herba entre els arbres és massa alta, és sinònim que aquella finca està abandonada”, es queixa la Maite, que va rebre una forta sanció per aquest motiu. “És una herba que no s’hauria de tallar, perquè totes les plantes t’estan indicant com està el terreny, les vitamines i propietats d’aquella terra, i a partir d’aquí tu pots gestionar-la d’una manera o d’una altra.” “S’hauria de mirar el camp des d’aquesta visió més holística, veure que tot és un equilibri natural, però en comptes d’això ens posen sancions com a mi, que ja m’han pres gairebé 15.000 euros.”

“Antigament tots s’ajudaven i era més sostenible que no pas endeutar-te per comprar maquinària, fins al punt que no tens vida”

La Maite també veu amb tristesa com s’ha perdut la solidaritat i l’intercanvi que hi havia abans entre els veïns. “Antigament tots s’ajudaven i fer-ho així era més sostenible que no pas endeutar-te per comprar maquinària i contractar treballadors, fins al punt que no tens vida.” Una de les solucions que ha trobat durant tot aquest temps ha estat rebre una xarxa de voluntaris d’arreu del món a la masia familiar, on encara viu el seu pare, de noranta anys. “M’ajuden a la finca a canvi de menjar i allotjament.” Una vida compartida que també podria potenciar si endegués el seu projecte personal, més enfocat a la permacultura.

De fet, no descarta acabar muntant una ecovila a les seves terres: “Em penso que cada vegada hi haurà més gent que no té terra, però que tampoc vol viure a la ciutat, que trobarà aquests espais compartits com una bona solució”.

Sense pastores no hi ha revolució. Aquest és el missatge, clar i ferm, que du escrit a la samarreta la Teresa Torner (Prullans, 1981) . Així se’m presenta la jove ramadera de 39 anys. De fons, les ondulades muntanyes de la Cerdanya llueixen groguenques amb els darrers raigs de sol. Ens trobem a les terres de Mas Montagut, a Fontanals, on des de 2015 s’encarrega, juntament amb el seu marit, d’una explotació agrícola i ramadera amb certificació ecològica.

“Soc filla d’un pare molt masclista, molt autoritari. Un home per al qual la figura femenina només era mà d’obra”

La seva és una història que comença amb una infància dura, igual que els gèlids hiverns que glacen els cims de les muntanyes. Va néixer a Prullans, a la Bastida, considerada la finca habitada més alta de Catalunya. Vivia a 1.800 metres d’altitud en una família ramadera, i els tres germans només baixaven i pujaven per anar a l’escola. I no només la cruesa de les altures va modelar-ne el caràcter, sinó també la seva relació amb el pare. “Soc filla d’un pare molt masclista, molt autoritari, amb unes certes aptituds per manipular. Un home per al qual la figura femenina només era mà d’obra.”

Ja de ben petita, la Teresa va agafar el seu primer volant. “Em posaven en un tractor a remolc a embalar”, explica. Una feina que, més que un suplici, li suposava tota una via d’escapament. “La meva única opció per fugir dels conflictes i les discussions era agafar el volant del tractor.” Amb el seu esforç, la nena aviat es va convertir en un dels puntals de la feina a casa. Quan va complir onze anys tota la família es va traslladar a viure al Mas Montagut, que aleshores era una casa pairal, i va començar a treballar les terres on ara estem assegudes, mentre ho explica amb mirada trista. En aquesta nova etapa la família va apostar per treballar la terra de manera ecològica, tota una innovació de l’època, i va continuar amb la ramaderia extensiva.

“Tenia moltes responsabilitats i autonomia a dins la finca, però com a persona; com a noia, no”

Als setze anys va acabar l’institut i va dir a casa que el seu somni era estudiar mecànica. Li encantaven els cotxes, el tractor i els camions. “Però no vaig tenir opció. Em van dir que jo havia de treballar a les terres.” Aleshores es va dedicar a cuidar les vaques, que sempre li havien agradat molt. “Tenia moltes responsabilitats i molta autonomia a dins la finca per fer l’ofici, però com a persona; com a noia, no”, continua amb mirada trista. Era jove, volia fer moltes coses, però res no li era permès. Ni tan sols es podia treure el permís de conduir.

Es va instal·lar a Bellver i per fi va poder complir els seus veritables objectius: es va treure el carnet de cotxe, de camió i de tràiler

Als 22 anys va decidir que ja n’hi havia hagut prou: “Vaig agafar la porta i vaig marxar. Vaig començar de zero”. Es va instal·lar a Bellver, on els seus avis tenien un pis, i per fi va poder complir els seus veritables objectius: es va treure el carnet de cotxe, de camió i de tràiler. “Els tinc tots”, somriu. Poc després ja conduïa una formigonera fins que va passar a estar quinze anys conduint tràilers amb materials de construcció. A l’hivern aprofitava la temporada d’esquí i conduïa les erugues per les pistes, allisant la neu fins a altes hores de la matinada. Aquesta va ser la seva vida fins que un dia va tornar a sentir el crit de la terra. Un crit que la reclamava de nou.

El cas és que els propietaris de la finca on treballaven els seus pares van demanar que, per renovar el contracte dels terrenys, el pare havia de fer societat amb algú de la família per continuar amb el compromís de cultivar les terres amb certificat ecològic i amb la ramaderia extensiva. “Per a mi va ser com una crida als orígens”, diu la Teresa, que en aquell moment es va sentir preparada per gestionar-ho juntament amb el seu marit, en Paulo, que també provenia d’una família de pagès. Pocs mesos després de fer la societat, el pare els en va vendre la seva part. Per fi estaven alliberats de la pressió paterna.

La parella va decidir continuar amb els cultius de certificació ecològica, tal com s’havien compromès amb els propietaris, i compaginar-ho amb la ramaderia extensiva de la raça autòctona bruna dels Pirineus. Això vol dir que els bovins no estan mai tancats i tenen accés a la pastura durant tot l’any. “Ara estan pasturant a dalt de les comunals de Queixans”, i m’assenyala una muntanya boscosa que ens queda al davant.

“El preu d’un vedell no s’ha mogut des de fa més de vint anys”

Un dels següents passos que voldrien fer és tenir una estructura més àmplia i un obrador per poder vendre la carn directament al client. Un projecte que, de moment, haurà d’esperar. “El meu pare no ens va deixar ni un tractor, ho vam haver de comprar tot nosaltres”, explica. Tot i que van rebre les ajudes per fer la primera instal·lació del Departament d’Agricultura i com a joves agricultors, la ramadera creu que després, si comptes els cinc anys de compromís que s’han de complir, “no et dona ni per pagar els autònoms”. A més, la jove ramadera, que té un centenar de caps de bestiar, assegura que el preu d’un vedell no s’ha mogut des de fa més de vint anys.

“Els propietaris de les finques també tenen responsabilitat a l’hora de decidir a qui lloguen les terres i quin tipus d’agricultura volen que s’hi faci”

Tot i els entrebancs, la Teresa està convençuda que s’ha d’apostar per l’ecològic. “La ramaderia tradicional i els mètodes que s’han fet servir fins ara no funcionen i tenim un repte climàtic molt sever.” Creu que d’aquí a pocs anys hi haurà molts canvis en el món de l’agricultura, i que un paper molt important l’hauran de fer els propietaris que lloguen les seves finques. “Ells també tenen responsabilitat a l’hora de decidir a qui lloguen les terres i quin tipus d’agricultura volen que s’hi faci.” D’altra banda, intenta trobar sortida al negoci apostant per la venda de proximitat.

Hi ha hagut un abús per part dels ajuntaments, han descuidat la pagesia i han incentivat la construcció de cases de segona residència a la Cerdanya

La pagesa creu que, durant molts anys, s’ha fet creure que la pagesia no tenia valor; la societat consumista ha dut molts fills de pagesos a abandonar la tradició familiar perquè se sentien poc remunerats. “Abans vèiem que un banquer guanyava més que un pagès i ens crèiem que no movíem diners, però en canvi teníem una riquesa que ara no tenim. Ara tenim una dependència.” Es refereix al turisme “invasiu i molt estacional” que ha crescut com una bombolla a la Cerdanya durant els últims anys. “És un turisme molt poc conscient que hi ha una activitat agrícola, i malauradament a la Cerdanya cada vegada hi ha menys pagesia. Tot és de cara als de fora, i això no pot ser.” Hi ha hagut un abús per part dels ajuntaments, han descuidat la pagesia i han incentivat la construcció de cases de segona residència. “I al final jo no tinc accés a comprar un habitatge d’aquests ni a comprar la terra que treballo”, lamenta. De fet, des de fa uns anys la seva família viu al poble d’Enveig, a la Cerdanya francesa. No només perquè els preus són més econòmics, sinó perquè considera que allà el sistema educatiu i les oportunitats són iguals per a tothom.

Queda molt per fer; per això la Teresa forma part del col·lectiu Ramaderes de Catalunya i del grup Pagesos GPS i és presidenta de l’Associació Agroalimentària de Cerdanya, en què, entre altres coses, intenta vetllar per trobar un punt d’equilibri entre el turisme i els habitants de la comarca. “Hem iniciat un camí de vida.” Per començar, volen aconseguir que les persones que treballen la terra tinguin accés a comprar-la i habitar-la. Li agradaria poder-ne fer una gestió més regenerativa, tornar al vincle que hi ha amb els animals i la terra, “formant-ne part, no com una cosa de la qual s’extreu uns beneficis, sinó formant part d’aquest cicle i poder-ho viure”. Un tipus de vida senzilla i, sobretot, lligada a la mare terra.