Setè fill d'una família carlista benestant, Josep Guardiola i Grau (L'Aleixar 1831 – París 1901), republicà i progressista, abandona el poble amb 16 anys per voltar món amb l'exfrare Anton Artells i Vallverdú. Primera estació, Anglaterra. Segona parada, Califòrnia. A San Francisco ja destaca en l’art del negoci. S’hi arriba a comprar dues cases i quan s’acosta a la quarantena i fort d’armilla, posa rumb a Guatemala.

Guardiola innova inventant una màquina que renta, asseca els grans de cafè més ràpid, uniformement i els trilla. Patent al canto. I més diners. Molts diners

Arriba a San Pablo Jocopilas i compra a diversos petits propietaris locals una extensió de terrenys de 81 quilòmetres quadrats, aproximadament el doble de tot el terme municipal de la ciutat de Girona. I allí hi estableix la finca Chocolá. Parlem de cafè, sí, però no queda clar que el nom de la finca tingui res a veure amb el cacau i la xocolata. O potser sí. En llengua indígena kiché, “Chok´ La Ta” significa “Benvingut sigui”, tot i que altres veus apunten que en la mateixa llengua hi ha una expressió “Chocola’j” que efectivament significa “Prendre xocolata plegats”. Xocolata, cafè, te, infusions... és igual, benvinguts tots.

A Nova York fabrica les noves màquines i les ven arreu del món. Encara avui és coneguda com “la guardiola”

D’entrada, Guardiola munta una indústria dedicada al processat de la canya de sucre però aviat hi afegirà la producció de cafè. Som a l’altiplà maia. Fresqueta combinada amb aires temperats de la costa del Pacífic, bon clima... Ho té tot per aconseguir el cafè de més bona qualitat de l’Amèrica Central. A banda d’exportar-ne, però, Guardiola innova inventant una màquina que renta, asseca els grans de cafè més ràpidament i uniforme, els trilla i els torra. Patent al canto. I més diners. Molts diners. Chocolá va que xuta.

I a partir de 1879 no dubta a invertir part dels guanys en la companyia promotora del Canal de Panamà. I també li surt bé. Però tornem a Chocolá. El 1882 comença a internacionalitzar la màquina. Les fabrica a Nova York i les ven arreu del món. Encara avui és coneguda com “la guardiola”. 

Guardiola ven la finca Chocolá el 1891 a uns inversors alemanys. Els beneficis són enormes i es retira a una vida regalada entre l’Aleixar, Barcelona, París i els estiuejos a Blanes. Torna ple de bitllets. Les butxaques vessen. I no ho fa sol. Entre cafè i cafè Guardiola ha tingut temps per feines tan plaents com guanyar diners. Ha engendrat una nena, mulata, anomenada Lola, que l’acompanyarà per sempre al seu retorn a Catalunya. Una tornada tràgica. La mare mor en el trajecte. Però la Lola li canviarà la vida per segona vegada. Amb una seixantena d’anys a sobre, Guardiola, vidu, no ha canviat d’estat. I la Lola li presenta una reusenca de 22 anys, de nom Roser Segimon i Artells. I en efecte, entre cafè i cafè, s’hi casa el 1891.

La vídua de Guardiola s’acaba casant amb Pere Milà en segones núpcies i amb la fortuna heretada finançarà la construcció de la Pedrera de Gaudí

La Roser també manté despert i inquiet l’inventor de “la guardiola”. I el despertar desvetlla moltes inquietuds. Quan tens diners i temps el cap bull com una cafetera. La cafeïna fa la resta. I Guardiola pensa, imagina, crea. Ha passat molts anys a Sudamèrica, ha hagut de tractar amb els indígenes i sempre l’ha neguitejat, tot i parlar català, anglès, francès, alemany i espanyol, no haver-hi mantingut una comunicació verbal fluïda. Estem en plena època de creació de l’esperanto i ell es postula amb la seva pròpia proposta.

El 1883 edita a París la Kosmal idioma. Gramàtica uti nove prata Kianso Orba (Idioma Còsmic. Gramàtica d’una nova llengua anomenada Orba). La intenció, segons les seves paraules, no és altra que satisfer “una necessitat evident d’un idioma universal. Aquell que aconsegueixi inventar-lo o crear-ne un que atengui aquesta necessitat contribuirà al progrés de la civilització i haurà fet un bé a la humanitat.” El Kosmal Idioma no té cap èxit còsmic i resta com una curiositat, un intent més per facilitar que els homes s’entenguin.

Josep Guardiola mor a París el 1901 d’un atac de cor amb 70 anys. Els diners ajuden a passar les penes. La Roser ho sap prou bé. Ha heretat quinze milions de pessetes, 90.000 euros. Però la seva, de pena, és grossa. Se la fa passar a base de temps i diners. I el 1903, al balneari de Vichy coincideix amb el jove Pere Milà i Camps. S’hi casarà el 1905. El populatxo, tirant d’ironia assegura que en Perico s’ha casat amb la guardiola de la vídua i no tant amb la vídua d’en Guardiola. Mala llet o certesa, no deixa de ser una unió afortunada que repercuteix en la universalitat catalana. I és que aquest Milà no és altre que el de la Casa Milà, la Pedrera d’Antoni Gaudí, que es finançarà a partir de 1906 amb un bocí de 600.000 pessetes, 3.600 euros, de la fortuna de l’assecador de Chocolá. Però aquesta ja és una altra història per explicar tot fent un cafè, com no podia ser d’altra manera. Roser Segimon, persona agraïda, morirà el 1963 i per desig propi es fa enterrar a l’Aleixar, al costat de Josep Guardiola. Cafè per a dos, sisplau.