El sol cau implacablement a través d’un cel despullat mentre els nostres ulls intenten atrapar tot el que poden. Un grup de flamencs, amb els seus colls sinuosos i elegants, capbussen els caps en les aigües poc profundes d’un estany per trobar-hi petits crustacis. Les seves potes llargues i roses sustenten els cossos emplomallats. Més enllà, un camallarga en ressegueix solitari la vora amb el bec negre i afilat. Entre Eivissa i Formentera, aterrem en un dels indrets més únics de les Pitiüses: el Parc Natural de ses Salines.

Mentre veiem altres aus, unes sargantanes de les Pitiüses, espècie endèmica i en perill d’extinció, corren clandestinament pel nostre voltant. Uns rocs amuntegats són un bon lloc per prendre el sol i mostrar-nos les esquenes maragda amb sanefes negres mentre giren el cap per fugir al mínim moviment.

Però a ses Salines també hi trobem tradició i identitat. Amb una calor aclaparadora, una muntanya blanca s’alça davant nostre, com un bloc de gel enmig de camins i aigües. Parem. Tenim al davant “l’or blanc” de l’illa, la sal d’Eivissa, molt apreciada entre fogons. Els estanys salins que acompanyen aquesta estampa immaculada ja estan llestos per recollir tota la producció en ple mes d’agost.

I, a l’últim, el mar. Ses Salines és terra i és mar. La posidònia s’estén sobre el fons marí: refugia diverses espècies i dona la transparència cristal·lina característica a les aigües que van des de la costa fins a l’horitzó. Els penya-segats esquerden violentament el mar i erupcionen cap al cel per oferir unes panoràmiques en què conflueixen tots els elements: estanys salins, arbustos que creixen sobre colors terrosos, i el blau turquesa, trencat només per petits illots rocosos on descansa alguna parella de corbs marins. 

Tot en un mateix lloc. El Parc Natural de ses Salines, a Eivissa, és natura, història i cultura. Una terra i un mar que donen identitat a tota una illa i a la vida.