Plana de Vic, tres mesos abans de la mort de Franco l’any 1975. Un jove nord-americà arriba a la contrada parlant un català antic. Fa servir paraules com malgrat o puix que, en un moment en què la llengua està molt corrompuda per la dictadura. Es passa les hores tancat a l’arxiu de la ciutat, investigant i copiant textos de segles passats. Ningú sap d’on ha sortit. Alguns diuen que és un espia dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. Altres, en canvi, el veuen com una espècie d’emissari vingut de l’edat mitjana.

Aquest home és Paul Freedman (Nova York, 1949) i als anys setanta arriba a la Catalunya central fascinat per la història medieval catalana. Però no us penseu que sempre hagi conegut la catalana terra. De fet, quan comença a estudiar història medieval a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, vol fer un doctorat centrat en Anglaterra. El que passa és que no s’acaba d’entendre amb el professor.

“No sabia quasi res de Catalunya, només coneixia l’obra de George Orwell i una mica de folklore, com la sardana”

En canvi, un altre docent el convida a estudiar els documents de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, considerats d’una gran riquesa, amb molts pergamins que daten dels segles X i XI, èpoques en què es conserven molt pocs documents en països com Anglaterra. Sembla tota una oportunitat. “No sabia quasi res de Catalunya, només coneixia l’obra de George Orwell i una mica de folklore com la sardana”, admet Freedman, que aviat descobreix la importància d’aquest territori durant l’edat mitjana, amb els seus castells, el feudalisme i el comerç mediterrani.

Per poder viatjar fins a l’arxiu, ha d’aprendre català, i ho fa gràcies a Efrem Compte, un antic monjo de Montserrat que, casualment, també és docent d’història medieval a Berkeley. És ell qui li ensenya la parla més culta i refinada, que sorprèn tant els vilatans que es troba durant els nou mesos que passa investigant entre els arxius de Vic.

Un antic monjo de Montserrat li ensenya català a la Universitat de Berkeley

L’estada li marca l’inici d’una carrera molt llarga i fructífera, amb la publicació de nombrosos estudis sobre la pagesia catalana sota el feudalisme i el poder de l’Església, com The Diocese of Vic: tradition and regeneration in medieval Catalonia (1983), The origins of peasant servitude in medieval Catalonia (1991), Church, law and society in Catalonia, 900-1500 (1994), o l’Assaig d’història de la pagesia catalana (segles XI-XV) (1998), entre molts d’altres.

El dia que Freedman arriba a Catalunya, hi ha una manifestació a la plaça Sant Jaume de Barcelona arran de l’assassinat al garrot vil de tres militants d’ETA. Preocupat, pensa que potser no podrà estudiar amb gaire tranquil·litat els arxius històrics. Tot i això, quan entra a dins d’aquest espai aturat en el temps, cau absorbit per tota la documentació que s’il·lumina al seu voltant.

“Investigava els llibres del segle XVIII que havien estudiat l’edat mitjana. No hi havia fotocòpies ni res: vaig transcriure uns 300 documents”

Al principi, queda embadalit davant de pergamins que tenen segles d’història. No hi està acostumat, vivint en un país del Nou Món. Amb el temps, ho acabarà normalitzant. També s’acostumarà a treballar amb poca electricitat, i a recórrer amunt i avall la vintena de sales de l’arxiu, on passa les hores documentant-se. “Investigava els llibres del segle XVIII que havien estudiat l’edat mitjana. No hi havia fotocòpies ni res i, per tant, vaig transcriure uns 300 documents, i encara en volia fer més, perquè... ¿i si no tenia l’oportunitat de tornar?”, explica Freedman.

En aquella època, els historiadors catalans s’acostumaven a centrar en la seva comarca o en el seu àmbit d’especialitat. “Si eres de la Seu d’Urgell, anar a Lleida era com..., no ho sé, anar a la Xina. Suposo que això passava perquè cada comarca tenia una història prou rica per haver de buscar altres llocs. Si tens una masia que et dona molta feina i produeix molt, per què anar a buscar-ne una altra?”, reflexiona l’historiador nord-americà, que des del 1996 és membre de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Catalunya conserva una gran quantitat de documentació antiga amb relació a altres països, i això que durant la Guerra Civil es va cremar una bona part de l’arxiu de la ‘mensa’ episcopal

I, mentre transcriu, s’adona que al segle XII la lletra és molt clara d’entendre. “Tots els documents són en un llatí molt pràctic i fàcil, i s’hi tracten temes com vendes, testaments, donacions a l’Església, negocis per ser capellà o canonge, privilegis del Papa o del rei...”, enumera. El cas és que Catalunya conserva una gran quantitat de documentació antiga amb relació a altres països, i això que durant la Guerra Civil es va cremar una bona part de l’arxiu de la mensa episcopal. “L’altra part estava mig cremada, i semblaven una pila de draps bruts. Vaig poder repassar els pergamins, uns 300, i al final eren els més importants”, recorda.

Durant aquells mesos, també se sorprèn en descobrir que en moltes masies encara es guarda documentació que es remunta a segles enrere. “Vaig viure en una masia que guardava pergamins sobre la seva història que dataven del 1190”, diu mentre li brillen els ulls. Per a ell, la conservació de tants documents històrics és gairebé insòlita, tenint en compte que no només han sobreviscut a la Guerra Civil, sinó també a períodes com la invasió napoleònica.

Abans de descobrir la història medieval catalana, Freedman veia els territoris del sud d’Europa com un espai de frontera. Una perifèria, en contraposició al món anglosaxó, considerat com a lloc central en aquest moment històric. No podia estar més equivocat: “Catalunya tenia totes les característiques típiques medievals, tant pel que fa al comerç, la política o les relacions amb els senyors o reis, com en relació amb l’opressió i sublimació dels pagesos”, assegura.

“Catalunya era gairebé com un imperi mediterrani, amb una cultura molt important, amb la seva poesia i prosa, com la de Ramon Llull”

A més, era un període de puixança catalana al Mediterrani. “Amb l’Aragó era més aviat com una confederació, en la qual era Catalunya qui dominava, no només a Barcelona, sinó també a València o Mallorca, així com en parts de Sardenya i Nàpols. Era gairebé com un imperi mediterrani, amb una cultura molt important, amb la seva poesia, molt relacionada amb el provençal i l’occità; amb prosa, com la de Ramon Llull i molts altres escriptors religiosos i didàctics”, continua.

“Als Estats Units els sembla una mica estrany que em dediqui a la història medieval catalana. Ells sobretot coneixen Catalunya per Gaudí i Ferran Adrià”, riu Freedman, que també ha estudiat molt sobre la història de la cuina, amb la publicació de llibres com Food: The History of Taste (2007) i Out of the East: Spices and the Medieval Imagination (2008).

“M’interessa el tema de l’estatus i la jerarquia social: a l’edat mitjana hi havia els estatus molt definits a la societat: els pagesos, els artesans, els comtes, capellans... En canvi, ara oficialment som tots iguals, però hi ha moltes maneres de distingir-nos, i la gastronomia és una manera”, reflexiona. Fins i tot els trastorns alimentaris han estat vistos diferent al llarg de la història: “A l’edat mitjana, hi havia noies com santa Caterina de Siena, que feia un règim terrible. Deia que no volia menjar res que no fos l’hòstia eucarística, i va morir de fam. Però com que era una persona molt espiritual... Es pensaven que era una santa”, explica.

“Francesc Eiximenis deia que els catalans tenen seny a l’hora de menjar i els agraden coses bones, però no excessives”

Pel que fa a l’antiga gastronomia catalana, Freedman té una predilecció especial pels escrits de Francesc Eiximenis sobre cuina. “Deia que els catalans tenen seny a l’hora de menjar i els agraden coses bones, però no excessives”, relata l’historiador, que recorda una recepta de gat rostit escrita en el Llibre del coch. “Abans, a les carnisseries, igual que ara, es mostraven els conills amb les potes, per deixar clar que no eren un gat”, continua. En tot cas, assegura que en aquells temps les receptes de la cort eren molt refinades i de molta complexitat: “Menjaven paó, ocells una mica exòtics, i els encantaven les vísceres i la seva textura”, matisa.

L’edat mitjana catalana ha suscitat interès des de fa segles. N’és una prova la figura de Jaume Caresmar (1717-1791), que al monestir de Bellpuig de les Avellanes va transcriure milers de documents que han servit per estudiar millor aquesta època. Uns manuscrits que es troben el 2002 i que Freedman recupera, amb la publicació del llibre The splendor and opulence of the past: studying the Middle Ages in Enlightenment Catalonia. “Aquells canonges parlaven en català, però els seus escrits eren en llatí o castellà. El sentit d’identitat catalana relacionat amb la llengua no és dona fins a la Renaixença”, afirma l’historiador.

“Aquells canonges parlaven en català, però els seus escrits eren en llatí o castellà. El sentit d’identitat catalana relacionat amb la llengua no es dona fins a la Renaixença”

És en aquest període, durant el segle XVIII, que es tornen a fer valdre els vestigis de l’edat mitjana, com l’art romànic i les glòries d’una Catalunya independent de la Corona d’Aragó. “Per això es van arreglar molts arxius i també es van fer moltes relacions amb la Il·lustració, sobretot econòmicament”, afegeix Freedman. És un temps en què historiadors com Antoni de Capmany defensen Catalunya com a model perquè Espanya sigui més europea. “Semblava que els emprenedors amb més força eren els catalans, en comparació amb els castellans. Una imatge que encara persisteix”, diu l’historiador.

En canvi, al segle XXI el nacionalisme català té molt poc a veure amb l’edat mitjana, segons Freedman. “Penso que tot això de l’imperi mediterrani ja no es veu com una glòria, sinó com una espècie d’imperialisme i colonialisme. També hi ha el declivi de l’Església catòlica, i el sentit de la Catalunya profunda dels pagesos i l’art romànic ja no tenen interès per als joves, sinó més aviat el Modernisme, Gaudí o l’avantguarda gastronòmica”, apunta.

“El sentit de la Catalunya profunda dels pagesos i l’art romànic ja no tenen interès per als joves, sinó més aviat el Modernisme, Gaudí o l’avantguarda gastronòmica”

Què ens en podem endur, doncs, de la nostra edat mitjana? “La gent que es pensa que hi ha com un manual d’instruccions del passat s’equivoca”, reflexiona. “Tot i la puixança mediterrània, poc tenim a ensenyar sobre la poca tolerància que hi havia aleshores, amb tot el fanatisme, la imposició i la persecució de jueus i càtars”, lamenta. Ara bé, Freedman considera que els catalans sí que hem d’estar orgullosos de la permanència sobre el nostre sentit polític i cultural de la història. Un sentiment que ha travessat segles fins a arribar a avui dia.