Molts catalans malden sempre per salvar els mots, com deia Salvador Espriu.  Però hi ha tantes coses a salvar! Quan no has de salvar res, mal senyal, però alhora fa bo saber que hi ha salvadors. Pot ser el cas del llagut català retromodern, del qual hem parlat a LA MIRA, o del patí català de vela, un gran desconegut i, en canvi, una espècie única al món. I si no està en perill d’extinció és gràcies a persones com en Rafel Figuerola (Torredembarra, 1975), president del Club Patí Vela Barcelona, situat al Port Olímpic. No fa gens de vent. Una brisa imperceptible tan sols. Mal dia per navegar, bon dia per conversar.

La història del patí català té un segle. Remuntem-nos als anys vint del segle passat a Badalona. Les aigües de la platja fan fàstic. Banyar-s’hi és una quimera. Cal anar mar endins per refrescar-se com Déu mana i s’hi va dret damunt d’un patí sense vela, tot remant

La història del patí català té un segle. Remuntem-nos als anys vint del segle passat a Badalona. Les aigües de la platja fan fàstic. Banyar-s’hi és una quimera. Cal anar mar endins per refrescar-se com Déu mana i s’hi va dret damunt d’un patí sense vela, tot remant. Però es fa pesat i algú pensa a posar-hi la vela per anar per feina. Així va ser com va néixer el primer patí català de vela. Després, l’any 1942, s’estableixen les dimensions oficials, encara vigents avui, del patí català estàndard homologat, que ha de fer 89 quilos de pes, una eslora de 5,60 metres i una mànega d’1,60 metres. I per què aquest pes i aquesta longitud i no uns altres? Doncs certament té molta gràcia. Fou tan senzill com decidir que es faria una regata a Vilanova i la Geltrú, cadascú amb el patí de vela construït a la seva manera, i que el guanyador —que acabaria essent el patí dissenyat pels germans Lluís i Emili Mongé de Badalona— esdevindria “el model”.

“M’agradaria que com a mínim hi hagués algú més com jo. El patí no estaria perdut. Aniria bé que algú agafés el relleu, tot i que jo estic encantat d’haver recollit aquest guant”

Abans de parlar amb en Rafel, faig un tomb, acompanyat de la responsable esportiva, Cynthia Sánchez, per la drassana, on els trepants i els cops de martell marquen el pas entre olor de fusta i olor de cola. La drassana del Club Patí Vela Barcelona —l’única que encara fa patins de fusta— es fa càrrec de gairebé tota la producció del país, uns trenta patins l’any, que es complementa amb una de Sitges, que en fa unes cinc unitats l’any, però només amb fibra de vidre.

D’una banda, es fan les bancades amb fusta d’acajou i aiús, mentre que els dos flotadors del patí, fets de plaques de fusta laminada i aiús, encara es fixen amb els serjants al motlle original, de finals dels anys seixanta, del primer constructor en sèrie, l’ebenista i fuster badaloní Antoni Soler. Es tracta d’una autèntica relíquia del patrimoni nacional marítim. En Rafel em reconeix que, a banda que segueix essent perfectament útil, té un punt de romanticisme i relat històric lligat a la voluntat del projecte.

Em ve al cap allò que en el món del vi en diuen “la mare”, un sediment reposat resultant de la fermentació alcohòlica, que pot venir de moltes dècades i que es va mesclant amb el vi que reomple les botes i li dona el toc i el solatge que el converteixen en excepcional. Continuo el tour. “No tocar, ni mirar”, adverteix un rètol que interpreto com a irònic. Jo miro i toco. Val més demanar perdó que permís, que deia aquell.

En tota la història del patí català es calcula que se n’han fet uns 3.500 des que es van començar a numerar a mitjan anys cinquanta 

Torno a l’exterior, on hi ha una varada amb una vuitantena de patins descansant a la sorra i degudament numerats. De fet, va ser un altre Rafel, el mestre d’aixa Rafel Escolà, qui va construir el primer patí a la seva drassana de la Barceloneta. En tota la història del patí català es calcula que se n’han fet uns 3.500 des que es van començar a numerar a mitjan anys cinquanta del segle passat.

“On vols que ens asseguem, David?”, em pregunta en Rafel Figuerola.

“No ho sé, tu ets l’amo de la finca.”

“No! Jo en soc el masover. La finca és de l’Ajuntament de Barcelona.”

I és que tot comença quan en Rafel presenta la idea d’oferir a la ciutat aquest centre en un espai públic, però amb inversió 100% privada, i ho aconsegueix el 2015. Seiem en un vell patí al qual s’han integrat dues taules per si algú ha de menjar o beure. Demano a en Rafel que faci el favor de deixar la modèstia al calaix i li pregunto si es podria arriba a dir que si no fos per ell el patí català estaria en greu perill d’extinció.

“M’agradaria que com a mínim hi hagués algú més com jo. El patí no estaria perdut. Aniria bé que algú agafés el relleu, tot i que jo estic encantat d’haver recollit aquest guant.”

Bé, touché. Quina resposta tan elegant.

Ara està restaurant el patí català més vell del qual té constància. Es tracta de l’Helvetia. Era propietat d’un suís, data aproximadament de 1925 i el Club Patí Vela Barcelona el cedirà al Museu Marítim. A la drassana estan construint el patí català número 3.350 de la història, i d’aquests, un miler ja està en desús, uns 1.500 es troben arreu del litoral —sobretot des de la costa del Maresme fins al País Valencià— i entre 200 i 300, per la resta del món.

M’encurioseix saber si el patí català es coneix com a tal a fora de casa. Si és una eina de fer país, per entendre’ns. “I tant que fem país! La seva gran particularitat és que no té timó i, com que és l’única embarcació del món que no té ni orsa ni timó, qui sap navegar reconeix que és l’embarcació d’aquells bojos catalans. Pensa que anem a les trobades de vela tradicional d’Europa amb vela llatina, tot a poc a poc... I que està molt bé... Jo també hi navego, que consti. Però de cop apareixem amb els patins, com un coet, fiu!, fiu!, i la gent es pregunta: «I aquests qui són?»”, relata en Rafel amb passió.

“Un dia m’escriu una dona d’Indonèsia i em diu que el patí català li va bé perquè té molt poc calat i per travessar les barreres de corall és ideal”

És ben cert i ben dit del dret i del revés que la línia entre bogeria i genialitat és tan fina com un tel de ceba. Pensar una embarcació sense orsa ni timó semblaria que n’hi ha per exclamar “Rellamps!”, però no. La bogeria catalana esdevé una genialitat mundial. I en Rafel m’explica una història molt curiosa sobre la implantació del patí català a Andalusia, concretament a Puerto Sherry (Cadis). Resulta que els propietaris de les Bodegas Osborne, quan el 1970 varen comprar l’Anís del Mono de Badalona i venien aquí, varen veure els patins catalans. Hi navegaren i se’n varen endur un parell, i al cap del temps, un parell més, fins a assentar una flota de patins catalans prou nombrosa a Puerto Sherry. L’ànima del patí català també en té de detectats a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a Ciutat del Cap, a Chicago, a Buenos Aires, a Tòquio...

“Ara n’estic fent un per a Miami. Sempre solen ser catalans pel món, ambaixadors del patí. Un dia m’escriu una dona d’Indonèsia que en tenia un allà i un altre a Eivissa i quan li pregunto que què coi hi fa, un patí català, a Indonèsia, em diu que li va bé perquè té molt poc calat i per travessar les barreres de corall és ideal.” Per un moment m’imagino els viatges a la Polinèsia de l’escriptora gironina Aurora Bertrana a bord d’un patí de casa passant per sobre les barreres de corall.

“El primer dia et mors, el segon ja dius «Va» i el tercer dius «Ostres!». Per a gaudi personal, en tres dies ets hàbil per navegar amb patí català”

Cada dimarts, dijous, dissabte i diumenge hi ha regates a les dues de la tarda en un campionat social trimestral que el Club Patí Vela organitza a mitges amb el Club Natació Barcelona. Avui n’hi ha, de regata, i, efectivament, els “patinaires” van arribant. Són sobretot homes d’entre 45 i fins a 80 anys. Hi ha poques dones, tot i que de mica en mica se n’hi van afegint i alguna regatista ja ha guanyat regates d’aquest campionat.

“El planter és adult”, m’apunta en Rafel. Ho trobo preocupant, però em diu que no. Que molts joves que ara naveguen amb altres tipus de vaixell —de fet, hi ha patins de mida júnior— quan toquen la quarantena adopten el patí català. “Barcelona es mereixeria tenir tres o quatre clubs més com el nostre, perquè implicaria que hi hauria tranquil·lament 400 practicants més per navegar amb aquest trasto autòcton amb un gran impacte cultural, social i comunitari. Tenim manca d’espai i llista d’espera”, reflexiona entre dolgut i il·lusionat.

Tinc la sensació que deu permetre un aprenentatge més ràpid.

“El primer dia et mors, el segon ja dius «Va» i el tercer dius «Ostres!». Per a gaudi personal, en tres dies ets hàbil per navegar amb patí català.”

He llegit que navegar en patí català és com tocar un violí. Entenc que la navegació en patí català deu ser la més delicada de les que es fan i es desfan

Uns 500 catalans competeixen en patí català, tot i que molts més ho practiquen per lleure. No m’estranya. S’assoleixen fins a quinze nusos de velocitat. Abans de venir, he llegit que navegar en patí català és com tocar un violí. Entenc que la navegació en patí català deu ser la més delicada de les que es fan i es desfan. “Sí. El contacte que tens amb el patí i l’aigua és molt directe, a diferència d’altres embarcacions. L’aigua et passa a tocar, i el mous amb el moviment del cos, perquè el patí català no porta ni orsa ni timó. Hi ha molts músics que naveguen amb patí. Un dia de molt de vent demana molt de cos.”

Abans de venir, mentre preparava aquesta conversa, he pres apunts d’algú que va dir que el patí no es deixa manar, que se l’ha de convèncer. Pur pactisme català. El patí de vela només podia néixer aquí.