Admetem-ho: tots som còpies. L’essència intrínseca de qualsevol ésser es troba en la còpia genètica. És clar que no és un calc exacte, però tots estem formats de material genètic heretat dels nostres pares, avis, etc. Per no parlar de l’educació, del caràcter, de la personalitat que cadascú desenvolupa. Tots aprenem i agafem trets identificatius dels nostres pares. La nostra essència, però, vindrà determinada per milers de detalls més. Però gran part del que som no és 100% original. La còpia forma part de la nostra essència.

La propietat intel·lectual protegeix l’originalitat

Així doncs, com podem pensar que qualsevol creació que parim serà original? “L’originalitat no existeix”, adverteix el músic i pèrit musical Eduard Iniesta. Tota creació parteix d’una còpia o almenys una part d’aquesta sempre vindrà determinada pels seus referents. “Sempre existeixen les aromes, una obra sempre en recordarà d’altres. Sempre hi ha hagut aquest traspàs, aquestes influències. Però quan parlem de plagi és molt més que tot això.” Així doncs, iniciem una investigació sobre els plagis. Però dels plagis que més ens sonen, els plagis musicals.

Primera conversa amb Enric Enrich, advocat especialitzat en els drets de propietat intel·lectual i d’imatge. A l’Enric l’he localitzat a través de l’ESMUC, on imparteix l’assignatura sobre dret de propietat intel·lectual. Però la seva activitat principal la realitza a través del seu despatx, Enrich Advocats. Per poder contestar a la pregunta “què és un plagi?”, abans hem de saber què és el dret de la propietat intel·lectual. “És un dret que la llei concedeix als autors d’una composició i, per altra banda, als intèrprets de la composició. És el dret que els dona la possibilitat d’autoritzar qualsevol reproducció, distribució i comunicació pública, transformació, etc.”. Per tant, l’autor d’una composició serà qui tindrà l’última paraula sobre l’ús que se’n farà. I si un autor no autoritza que la seva obra sigui transformada o reproduïda, qui ho faci estarà atemptant contra el seu dret i, per tant, haurà de retre comptes amb la justícia.

Però com es pot determinar que una composició és una còpia? Per la coincidència en parts de text, en les paraules? Però, i si no és així? Si més aviat sols es tracta de l’argument i d’alguna frase? I això com ho traduïm a la música?

Detecció d’un plagi musical

No és precisament una feina matemàtica, la de determinar el nombre de coincidències. Segons Enric Enrich, tot plegat és més interpretatiu: “No és una suma de dos més dos és quatre, sinó que hi ha diferents punts de vista i segons com ho miris un pot dir que fa cinc. Potser tu ho veus claríssim, que és un plagi; ho veus d’una manera molt obcecada, que jo estic copiant alguna cosa de la teva peça, però un jutge potser no ho veu així”. Però ha d’haver-hi alguna fórmula, no? “El requisit perquè una cançó sigui un plagi no és sols que hi hagi algunes coincidències, sinó que siguin quantitativament i qualitativament substancials.” Coincidències que acabarà validant una sola persona.

Com es detecta un possible plagi? “Quan hi ha molta difusió de l’obra plagiària. I el detecta l’autor plagiat. Normalment, el plagiat, el que farà primer és deixar-se assessorar per un expert”

Però abans de la deliberació final s’ha hagut de fer molts altres passos. Primer de tot, com es detecta un possible plagi? “Quan hi ha molta difusió de l’obra plagiària. I el detecta l’autor plagiat. Normalment, el plagiat, el que farà primer és deixar-se assessorar per un expert, ja que el pare de la criatura hi pot veure moltes similituds, però el més prudent seria assessorar-se amb un advocat o un musicòleg per portar el tema d’una manera més racional”, remarca l’advocat.

Val a dir que l’advocat pot estar de part del demandant o del demandat. Però, vinguin d’on vinguin, el primer que haurà de fer serà actuar com un pacificador. “Quan ve algú a denunciar, arriba enfadat, amb una sensació de paternitat, que li han robat la seva creació. I quan és al revés, demano tranquil·litat. Primer hem de veure si l’altra obra també és original o si potser ell també, sense adonar-se’n, utilitza parts que ja apareixen en altres obres anteriors i, per tant, la seva obra no podria ser protegible, ja que el dret sobre la propietat intel·lectual protegeix la creació original.” Ser original o no ser original. Aquesta és la qüestió. Per això Enric Enrich recomana que qualsevol autor faci un registre de la seva obra en què detalli al màxim com ha estat el procés de creació. Per si de cas.

“La meva feina com a pèrit musical no és determinar quan és plagi o quan no, sinó bàsicament fer una anàlisi crítica i comparativa entre una obra original i una obra plagiària”

La primera anàlisi, doncs, vindrà a través de l’advocat, que tindrà la missió d’intentar aclarir el tema sense la intervenció d’un jutge. “Hem d’evitar que el conflicte arribi al jutjat perquè la resolució serà incerta, com tirar una moneda enlaire.” Però si aquesta primera escolta per part de l’advocat no és prou concloent, haurà de demanar l’ajuda d’un pèrit musical. De la mateixa manera que existeixen els pèrits que analitzen tots els detalls d’un accident automobilístic o aquells que es dediquen a taxar un pis, també hi ha qui analitza la composició d’una obra musical comparant-la amb una altra per tal d’assenyalar les coincidències o diferències entre ambdues obres. Però un pèrit musical no assenyala culpables, ni emet sentències. “La meva feina com a pèrit musical no és determinar quan és plagi o quan no, sinó bàsicament fer una anàlisi crítica i comparativa entre una obra original i una obra plagiària”, aclareix Eduard Iniesta.

La figura del pèrit musical és un músic o un musicòleg, algú amb amplis coneixements sobre la música que pot analitzar amb profunditat qualsevol mena de peça musical

Iniesta és un dels músics més reputats de casa nostra, un guitarrista excel·lent amb una llarga carrera col·laborant en moltíssims projectes musicals i escènics. Però, a més a més, té la carrera de Dret i ocasionalment actua com a pèrit musical. La figura del pèrit musical és un músic o un musicòleg, algú amb amplis coneixements sobre la música que pot analitzar amb profunditat qualsevol mena de peça musical. Però no sembla que sigui una figura precisament gaire popular. No hi ha cap associació, ni gremi que agrupi aquests professionals. Sembla més aviat que actuïn a l’ombra.

De fet, no hi ha cap llista de plagis musicals, tot es porta en privat i la immensa majoria no arriba a l’opinió pública. “Pensa que de sentències n’hi ha ben poques, ja que la majoria de vegades s’arriba a un acord abans d’arribar al jutjat. De demandes, per dir un número, n’hi ha 20 o 25 a l’any, però segurament de plagis n’hi ha molts més. Molts no es denuncien perquè tot plegat és molt complex", ens recorda l’advocat Enric Enrich. La majoria d’obres són comercials: pop, rock, música llatina, reggaeton... Músiques que tenen presència en el món cultural i que són susceptibles de ser plagiades.

“Jo sempre els dic, als advocats: «Si sotmeteu això a la meva deliberació, que sapigueu que jo emetré allò que realment considero i que no intento acontentar cap de les parts»”

Però quan la denúncia es realitza i els indicis semblen donar la raó al demandant, l’equip d’advocats es dirigirà a l’expert en el tema, el pèrit musical, per tal que iniciï el peritatge musical que demostri el plagi. Però no us penseu que el pèrit sempre remarà a favor del corrent del client. Almenys en el cas d’Eduard Iniesta no és així. “Jo sempre els dic, als advocats: «Si sotmeteu això a la meva deliberació, que sapigueu que jo emetré allò que realment considero i que no intento acontentar cap de les parts». Perquè, entre altres coses, si això un dia passa a fet judicial, em veuràs a mi havent de declarar davant d’un jutge. Això implica haver de dir la veritat en tot moment i hauré de corroborar tot el meu contingut del dictamen.” Per això Iniesta proposa a la direcció jurídica una escolta prèvia perquè avaluï per sobre si l’obra plagiària té moltes coincidències o no amb l’original. “Si hi veig les similituds, les comentaré. Però si no les veig, el que no faré serà dir que sí per acontentar l’advocat.” Tenint en compte que pot haver-hi un contraperitatge, el pèrit ha de ser molt transparent perquè l’advocat pugui veure les possibilitats d’èxit del cas. Si l’informe pot ser favorable als seus interessos, donarà l’ok a l’Eduard.

Elaboració del peritatge musical

El primer que farà Eduard Iniesta per començar a analitzar les dues composicions serà obrir el Finale. Es tracta d’un programa de notació musical, és a dir que a partir d’aquest un pot crear qualsevol partitura musical, escriure-la i fer-la sonar. El programa és idoni també per poder comparar dues obres musicals i realitzar-ne un peritatge. “Combina la part escrita amb la part musical, amb la qual cosa jo faig un dictamen en què es barregen consideracions d’expressió prosaica amb parts més musicals. És un programa específic per a músics, compositors i arranjadors, en què tens l’opció d’introduir explicacions.” Però què s’ha d’analitzar en un peritatge musical?

“Hem d’entendre que els jutges no hi entenen, de música; hem de presumir que tot això no ho coneixen. Li explico què és la música i com es representa dins d’un paper”

Primer de tot, es representen les dues peces en partitura i separant-ne els diferents arranjaments, de bateria, de guitarra, de baix i de la veu. N’iniciem, doncs, l’anàlisi amb el compàs. “Hem d’entendre que els jutges no hi entenen, de música; hem de presumir que tot això no ho coneixen. Li explico què és la música i com es representa dins d’un paper. Així anirem alternant text amb línies i representacions al pentagrama.” Anàlisi musical for dummies. Bé, la gran majoria som bastant dummies en aquestes qüestions. En aquest primer episodi l’Eduard es fixa en si les dues peces poden tenir coincidències de mètrica, si són compassos 2 x 4, 3 x 4 o 4 x 4. Si són ritmes ternaris o binaris. El ritme d’una cançó és important, però té una rellevància mínima a l’hora de comparar cançons. És a dir, hi ha moltíssimes cançons que són de ritmes binaris (el rock o el pop es nodreixen principalment d’aquests ritmes) i d’altres que adopten un ritme ternari (sobretot en el jazz o el blues, més lliures i descompassats). “En general, que les dues obres coincideixin en el compàs és poc significatiu. El que finalment és significatiu és la suma dels elements i la part que n’afecta la versemblança. El compàs és un element més. Igual que els altres. I només tots junts et donaran la conclusió de si s’assemblen més o menys.”

Després es fixa en l’estructura d’una i altra. Tot va per estrofes i s’enumeren: A, B, C... S’avalua “si hi ha una estrofa amb dues parts, o només en té una. O potser és una estrofa que fa A i després passa a B i llavors fa la tornada o si, a més a més, inclou una part que es diu C. Tot això és el que s’ha d’analitzar i cal veure les relacions entre una obra i una altra”. Descobreix l’estructura i veu les variacions entre ambdues obres amb minuciositat, com si mirés a través d’un microscopi com es divideix una cèl·lula i una altra.

Mai us han dit allò de busca el teu to? Potser una cançó està en la major i l’has de baixar a re major perquè puguis arribar-hi millor. Més greu o més agut segons les capacitats de cadascú

Vist el compàs i vista l’estructura, el pèrit es fixa en la tonalitat. “La tonalitat és el conjunt de sons d’un sistema amb un eix, una nota tònica que és la base. La resta de les notes funcionen amb relació a aquesta tònica. La tonalitat es basa en una sèrie de graus i tu analitzes com estan distribuïts en una obra i una altra.” Així doncs, una cançó pot començar en un to, en una escala de do major, per exemple, i la melodia dibuixa una distància intervàl·lica específica entre tons. I resulta que l’obra suposadament plagiària no és en do major, sinó en re major, però si la melodia d’aquesta coincideix amb la mateixa distància intervàl·lica de la primera obra, sonarà de manera molt semblant. Vaja, mai us han dit allò de busca el teu to? Potser una cançó està en la major i l’has de baixar a re major perquè puguis arribar-hi millor. Més greu o més agut segons les capacitats de cadascú.

Si una cançó la tenim en major, ens transmetrà una emoció diferent de si és en menor. “Això no et passa gaire amb música clàssica, sinó més amb música ‘mainstream’”

Molt lligada a la tonalitat hi ha la modalitat. La modalitat és el que determinarà la manera en què sonaran les notes, si una cançó és ascendent o descendent. Així, en l’anàlisi comparativa s’haurà de definir bé la modalitat en què està cada cançó. Si una cançó la tenim en major, ens transmetrà una emoció diferent de si és en menor. “Això no et passa gaire amb música clàssica, sinó més amb música mainstream, música que té una rellevància a efecte comercial”, remarca Eduard Iniesta. Per aclarir-nos, una rumbeta estarà en do major. Una balada, en canvi, estarà en re menor. Per tant, en la comparació podrem trobar que l’original i la plagiària sonen molt semblants, però que la plagiària és com més trista. És per la modalitat.

Un altre aspecte important és el caràcter de la peça. El caràcter marca el sentiment que ressegueix tota obra musical. En aquest sentit, el pèrit apuntarà si una obra és animada, dolça, amb molta càrrega sentimental, misteriosa... Una altra cosa és l’estil, el gènere. Eduard Iniesta remarca que “el gènere no és apropiable, però és important saber si és un caràcter apropiat, si és el mateix”. És a dir, que les dues peces siguin rock no s’avalua com a coincidència, però que ambdues tinguin un caràcter èpic sí que compta.

Passem al ritme, en què “analitzo els temps, les pulsacions, els accents, les síncopes, els contratemps... També emeto la meva opinió sobre si és una cosa que va arrelada a l’estil. I si és més o menys flagrant la coincidència”. I lligat al ritme hi ha el tempo, el moviment, que fa referència a la velocitat en què s’executa la peça musical. El tempo serà també determinant per transmetre un caràcter o un altre. Si una peça es considera que té un caràcter tranquil, el moviment serà més lent i sinuós. La coincidència o no en el tempo estarà estretament lligada a la valoració sobre el ritme i el caràcter. També es valora l’orquestració d’un peça. És el timbre de les peces. “Si les dues obres fan servir un set de bateria similar, uns teclats similars, les guitarres...”

Probablement els aspectes més essencials que determinen les similituds i les diferències entre dues obres musicals són l’harmonia i la melodia

Però probablement els aspectes més essencials que determinen les similituds i les diferències entre dues obres musicals són l’harmonia i la melodia. Iniesta parla de l’harmonia com “l’estudi de les progressions que anomenem harmònics i dels principis que les estructuren. La relació vertical de les notes”. Mentre que la melodia seria la relació horitzontal. La melodia està formada per diverses frases i estrofes musicals que es poden anar repetint al llarg de la peça. És la part que taral·legem d’una cançó. En canvi, l’harmonia són els acords que acompanyen la melodia principal. És el fons i el que acabarà donant la bellesa a la peça.

Per acabar, probablement la part més senzilla, i també una de les més determinants en un peritatge musical, és l’anàlisi de la lletra. No sols es tracta de veure si coincideixen frases i paraules, sinó també “la similitud entre el timbre de les lletres i les coincidències o no entre les síl·labes, etc.”. 

El compàs, l’estructura, la tonalitat, la modalitat, el caràcter, el ritme, l’harmonia, la melodia i la lletra. I finalment, les conclusions, en què el pèrit resumeix les coincidències que hi ha entre les dues peces. A l’informe, de quinze a vint pàgines, però, en cap moment fa una valoració que determini si hi ha plagi o no. Clar que el mateix peritatge ja insinuarà la resolució final, “si les similituds són més en una part de pas o en una part important, com pot ser una tornada d’una cançó, o fins i tot les cadències harmòniques, els moviments que pot haver-hi de background instrumental”.

Valoració del peritatge

Un cop entregat el peritatge, l’advocat podrà presentar-lo a l’altra part perquè valorin la possibilitat d’arribar a un acord o no a través d’una acta de conciliació. “Al final es pot acabar solucionant amb una indemnització de 10.000 euros, 156.000 euros..., depenent del volum de què estiguem parlant”, explica Enric Enrich. I si la denúncia s’efectua a una marca que suposadament ha plagiat a través d’un anunci de televisió, un cas molt comú, el més probable és que al final l’agència que ha creat l’anunci decideixi assumir la sanció per no perdre l’anunciant (sobretot en el cas que sigui un peix gros). Però si no hi ha acord, tot passa a via judicial. En aquest cas, el jutge rebrà probablement dos peritatges amb dues posicions diferents, i si determina que cap dels dos informes és prou concloent, acabarà demanant-ne un tercer. Realment, arribar al jutjat acabarà sent, per a ambdues parts, esgotador i pot acabar sent frustrant: al final, tot depèn de l’opinió personal del jutge.

Creem a partir de les nostres emocions, però també a partir dels coneixements assolits. Tenint clar que l’originalitat és una fal·làcia, l’únic a què aspirem és a crear a partir del que ja coneixem

Un té la sensació que la clau de tot plegat es troba en els nostres mecanismes de creació. Creem a partir de les nostres emocions, però també a partir dels coneixements assolits. Tenint clar que l’originalitat és una fal·làcia, l’únic a què aspirem és a crear a partir del que ja coneixem. Així doncs, si ets un fan del Tom Waits, és probable que com a compositor vulguis crear una peça amarada de l’esperit del cantant americà. Però ves amb compte. “És un músic amb un caràcter i una música molt definits, però que sobretot és la seva veu. Si tu demanes drets i no te’ls concedeixen i en un espot televisiu busques algú que canti com ell, doncs ja te’n guardaràs prou, de fer una música que no se n’allunyi molt, perquè si a més a més l’estil s’hi assembla molt, les coincidències poden ser determinants, tot i que ja he dit que l’estil no és apropiable”, explica l’Eduard.

Limitar la lliure creació?

I amb tot plegat, em pregunto si no estem limitant la creació, si un compositor ha d’anar amb peus de plom a l’hora de crear una peça per veure si s’assembla o no a una altra. Hi ha casos de plagis inconscients sonats, com el de “My Sweet Lord”, de George Harrisson. Va ser declarat culpable de plagiar “deliberadament o inconscientment” la cançó “He’s so fine” de Chiffons.

“Sempre hi ha una tensió entre el copyright de la gent creadora i el sentit col·lectiu que la cultura sempre s’ha de posar a l’abast de tothom”

La llei espanyola, però, segons Enric Enrich, no és especialment restrictiva, molt semblant a les homòlogues d’altres països europeus. Però hi ha un corrent que clama per una flexibilització dels drets de propietat intel·lectual. “Sempre hi ha una tensió entre el copyright de la gent creadora i el sentit col·lectiu que la cultura sempre s’ha de posar a l’abast de tothom.” “Però, és clar, si estic dos anys escrivint una novel·la, no vull que tu, amb l’empara de l’accés a la cultura i que això ha de ser per a tothom, m’acabis privant a mi dels meus drets. S’ha de trobar un punt d’acord entre tots dos perquè així jo pugui seguir menjant per seguir creant”, conclou l’advocat especialitzat en propietat intel·lectual.

Encara que la majoria no busquin el plagi deliberadament, sempre hi haurà qui anirà un pas més enllà, que buscarà la rèplica quasi exacta per poder encapçalar la llista d’èxits musicals. Un cop a dalt, la multa que pugui venir per plagi pot acabar sent un pessic, amb els guanys que n’hagi tingut. La picardia està arrelada a les altes esferes. Però al gran gruix de músics que creen des dels seus estudis modestos, tots aquests mètodes els queden molt lluny. Viuen la llibertat de compondre sense cap més compromís que amb ells mateixos i les seves muses. Vinguin d’on vinguin.