En un camí rural entre el Papiol i Sant Cugat, s’alça un tòtem de fusta que representa el cap d’un cavall, com a únic indici de la finca que, més enllà, reposa a la falda del puig Madrona. Aquesta figura fa de pont entre el ritme bulliciós i un temps que transcorre al compàs dels renills dels cavalls i del tractor que transporta fenc amunt i avall. És el racó dels caçadors d’espàrrecs, dels afortunats que s’escapen de la cursa eterna de les ciutats i treuen, durant un parell d’hores, a passejar l’ànima. És en aquests boscos secs de Collserola on es fan aguts els sentits i el cos vibra de nou. Per a alguns, una tremolor provocada per aquest anhel de serenor que, per fi, s’ha satisfet. Per a altres, és l’evasió que, sota formats diferents —bicicleta, rutes a cavall, fúting...—, aflora barrejada amb adrenalina. La finca duu el nom de Can Domènech: és un refugi, però també és on viu la família de pagesos Domènech Dunfoy, en una masia del segle XVI.

Els guardians d’aquesta casa amagada pels sons del bosc són set rucs que patrullen per quaranta hectàrees, limitades per l’autopista, la torre elèctrica i la pedrera. Però qui surt a rebre’m és Pep Domènech, de 67 anys i metre noranta d’alçada. Duu un barret de cuir a l’estil cowboy, i l’escorta un gat pèl-roig que ens segueix i s’asseu amb nosaltres a taula, com dient: “Aquí també hi visc jo, no t’oblidis que això és llar de bèsties i persones, encara que sovint costi diferenciar-nos els uns dels altres”.

“Abans la masia es deia Casanovas, però els Casanovas només van tenir dues filles, i la pubilla va casar-se amb un Domènech, i el 1600 i pico ja va passar a dir-se Can Domènech”, diu en Pep, mentre amb una mà remena el cafè amb llet i amb l’altra acaricia el caparró del gat. “Soc el petit de vuit germans, i també l’únic que m’he dedicat a la pagesia. Tot i que vaig estudiar una enginyeria, des de petit ja tenia clar que jo volia quedar-me aquí.” M’imagino un noi de deu anys corrent amunt i avall, que s’esmuny entre els estables per amagar-se de les seves germanes, que, cansades de les joguines, decideixen que el seu germà petit és molt més interessant, una nina viva amb qui poden jugar i que poden vestir al seu gust. Els vuit germans es capbussen a la piscina i després juguen al frontó que els ha muntat el pare, elements d’un paisatge que ara han quedat substituïts pels tancats dels cavalls i l’escola d’equitació. “De dilluns a divendres vivíem a Barcelona, perquè estudiàvem allà, però ja desitjava tenir un dia de festa a l’escola per pujar aquí amb el meu pare i portar el tractor, plantar, i fer de tot.”

“Fa tres o quatre anys vam començar a dedicar-nos al cultiu del tomàquet mandó, i ara és una de les entrades fortes per sustentar la masia”

Els dilluns al matí com avui tot és quietud i silenci: l’hípica, un dels motors amb què es finança la masia, queda ben bé engolida per pins i alzines, però en aquest estómac de bosc l’activitat no s’hi atura. Els cavalls esbufeguen tranquils des dels estables en la seva condició d’animal destinat a l’oci, mentre que els tractors llauren les terres i transporten el farratge, més avall. La polseguera forma remolins, produïts pels dos quads que utilitzen els mossos per desplaçar-se d’una banda a l’altra de la finca. Al costat de la pista, on s’entrenen els genets, hi ha un hort amb un hivernacle.

“Fa tres o quatre anys vam començar a dedicar-nos al cultiu del tomàquet mandó, i ara el tomàquet és una de les entrades fortes per sustentar la masia. N’estem venent molt a Barcelona, i a banda en portem als supermercats de Valldoreix, Rubí i Sant Cugat.” El tomàquet mandó de Collserola és una varietat de tomàquet que es caracteritza pel seu fruit gran i la seva forma esfèrica aplanada, i també és especialment saborós. Gràcies als anys de feina dels agricultors locals per recuperar-lo, ara torna a comercialitzar-se. “L’any passat vam plantar unes 6.000 tomaqueres i vam treure’n uns 15.000 quilos de tomàquets”, explica en Pep sense poder amagar un mig somriure d’orgull.

En Pep i la Patrícia, la seva dona, i qui manté al dia els números i la gestió dels cavalls (veterinaris, vacunes, ferradors, dentistes, pupil·latges…), tenen tres fills, i és en Paul qui ha continuat amb el llegat dels pares. Entre la gestió de l’escola d’equitació i les tasques d’agricultura, ha trobat un racó per dur a terme un projecte de silvopastura amb rucs als boscos de Collserola. Deixem enrere els tancats on pasturen els 55 cavalls que tenen i pugem a la zona zero, un petit turó des d’on es veu el tros de bosc que enfila fins al puig Madrona. Al costat hi tenim un estable buit i, sota la muntanyeta, ja es perceben els camins que s’han fet grans, amb els arbustos més petits, el rastre inequívoc del pas dels rucs, que reflecteix la seva feina ben feta.

“El projecte va començar el 14 de juliol del 2022, i ara tenim set rucs que pasturen amb l’objectiu de canviar l’estructura del bosc”

“El projecte va començar el 14 de juliol del 2022, i ara tenim set rucs que pasturen amb l’objectiu de canviar l’estructura del bosc. Aquí on som ara hi ha quinze hectàrees, i calculem que un ruc pastura tres hectàrees l’any”, relata en Paul. Modificar l’estructura del bosc vol dir aclarir-ho tot una mica, és a dir, fer brotar les alzines baixant la densitat d’arbres, i que en comptes de tant arbust hi hagi més vegetació herbàcia a sota. “El que no pot ser”, es queixa, “és que hi hagi monocultiu i que tot Collserola sigui igual, amb aquesta densitat d’arbres, perquè llavors tampoc hi ha biodiversitat. Per tant, es fa per preservar la biodiversitat i per prevenir els incendis”.

Cada mes porten els rucs a la zona zero per fer-los una revisió i controlar que no s’hagin fet cap ferida. A vegades també se’ls ha de desparasitar i vacunar. Mentre pugem a la pick-up per anar a veure els ases, en Paul, coneixedor de l’entorn, reivindica que cal que hi hagi “mosaics agroforestals”, és a dir, “formacions d’alt nivell de qualitat, pel que fa a la biodiversitat, que garanteixin la funcionalitat dels cicles naturals”. La idea és que els rucs facin el manteniment d’aquests espais per convertir-los en zones de baixa càrrega, ja que, segons els bombers, ara formen part del mapa de punts d’interès crític, pel que fa al risc d’incendis.

L’objectiu és traçar un mapa de zones de baixa càrrega a partir de la neteja que facin els ases durant els pròxims tres o quatre anys

Tot i això, falta que hi hagi un pla global impulsat per l’administració que marqui quin preu per hectàrea els pagaran per netejar les zones, per així poder complementar els ingressos que obtenen de l’agricultura fent una aportació al bosc de Collserola. L’objectiu és traçar un mapa de zones de baixa càrrega a partir de la neteja que facin els ases durant els pròxims tres o quatre anys.

El sol s’alça damunt nostre i fa brotar gotes de suor, la il·lusió irrisòria d’una pluja que no arriba. Els rucs pasturen a l’altra banda, una mica més enllà del Cementiri Comarcal Roques Blanques. Entre el ramat, hi ha exemplars força menuts, i hi distingeixo una mula. “La selecció que han fet amb el ruc català no va gaire bé per netejar el bosc, perquè l’han fet més gran i fort, i acaba tenint el coll una mica curt i en els llocs més emboscats no entra tan endins. És per això que tenim dos rucs africans, que són més petits, i una mula de poni. També tenim quatre rucs catalans i va bé, perquè on no entra un hi entra l’altre… Mira, aquesta és l’Hortènsia i darrere hi ha la Miqueleta.”

El projecte es fa amb rucs perquè són resistents, grans, i mengen més que altres animals

En Paul ens explica que el projecte es fa amb rucs perquè són resistents, grans, i mengen més que altres animals. “Ara els hem baixat aquí per donar un període de descans a l’altra zona i per no sobrepasturar. A l’estiu seria inviable dur-los aquí perquè hi ha pocs arbres, i no podrien suportar les altes temperatures.”

La vida que comporta aquesta recuperada condició d’animal agrari també sembla agradar als rucs, que acluquen els ulls mentre remuguen amb la boca plena.

El ruc català va anar desapareixent amb la mecanització dels camps, i es va passar de tenir-ne 50.000 exemplars a principis del segle XX a un centenar l’any 1996

El ruc català va anar desapareixent amb la mecanització dels camps, i es va passar de tenir-ne 50.000 exemplars a principis del segle XX a un centenar l’any 1996. Dels 25 pagesos que hi ha a Collserola, els de Can Domènech no són els únics que fan silvopastura amb rucs: “Aquí mateix hi ha una casa, Can Cusó, on ja tenen quatre o cinc rucs i 25 hectàrees perquè pasturin. Després hi ha la Sabrina de Can Puig, al Papiol; el ramat aquest que volta per Montcada. El Toni de Can Bofill de La Tartana també en té…”

Per als pagesos, viure només de l’agricultura s’ha convertit en un negoci inviable, i és per això que moltes masies de Collserola s’han hagut de reinventar obrint restaurants o hípiques, per tal de continuar produint cultius, però sense dependre’n exclusivament. A més, la sequera ha agreujat les coses: fa gairebé impossible la producció de farratge per als animals i obliga els pagesos a comprar-ne a preus exorbitants.

“S’ha d’entendre que aquest benefici que fem els pagesos o ramaders té un impacte sobre la societat en general, i és necessari per no viure en un lloc insegur”

“S’ha d’entendre que aquest benefici que fem els pagesos o ramaders té un impacte sobre la societat en general, i és necessari per no viure en un lloc insegur, pel que fa al risc d’incendis i la preservació del paisatge i de la biodiversitat. Però tot això que aportem ho ha de pagar algú, perquè puguem continuar fent aquesta feina que ara mateix no és viable. Què passa? Que al final la gent no vol estar pagant el sou de ningú, saps? I els pagesos tampoc ens podem acostumar a viure de les subvencions”, es lamenta en Paul. M’explica que si no fos pel grup de voluntaris provinents de Valldoreix, Sant Cugat i Barcelona, que el van ajudar a construir els tancats per als rucs, el projecte no hauria estat possible.

A banda del tomàquet mandó, també cultiven calçot, coliflor, bròquil i col. Tenen un projecte amb nou escoles de Sant Cugat, i entre quatre pagesos fan verdura per a aquests centres: “Cada dimarts i divendres passa una furgoneta frigorífica per les finques i recull la verdura. Això ens va molt bé, perquè al final els nens i nenes de Sant Cugat acaben menjant verdura de proximitat i ens ajuden a tirar endavant la feina. Com que ja sabem el menú que menjaran, podem planificar que cada mes 500 quilos de col aniran a les escoles. Això ara ja fa sis anys que ho fem”.

“Tenir cavalls és molt bonic; és fantàstic tractar amb animals de quatre potes, més que amb els de dues cames, però n’acabes fins al gorro”

De tornada a la masia, veig en Pep doblegat, arreglant la tanca d’un dels estables. S’incorpora a poc a poc i fa visera amb la mà, encarant-se a la claror penetrant del migdia. “Veus, si no t’agrada no t’hi posis, perquè és molt esclau. La terra és molt avall, i això et fot l’esquena. Tenir cavalls és molt bonic; és fantàstic tractar amb animals de quatre potes, més que amb els de dues cames, però n’acabes fins al gorro.” Mentre parla amb veu aspra, la seva mà acaricia el coll ample d’una euga negra, i els ulls li viatgen de l’euga al gat pèl-roig, que ara es mou fent vuits entre les cames d’en Pep. “Jo, quan era jove, tenia amics que em deien: «Estàs segur que vols ser pagès?». I ara penso que almenys soc l’únic que menja coliflors i cols que són bones, no les mongetes aquestes que ens pugen del Marroc, que porten una mena de producte que et fa estremir quan veus aquells colorins. I llavors penses que això és merda que t’estàs fotent…”

Mentre parla, un camió s’aproxima cap a nosaltres i en surt un home, que ens saluda amb la mà. En Pep canvia el pes d’una cama a l’altra, i em mira inquiet, com un gos que sap que ara l’alliberaran de la corretja i podrà córrer pel prat i tornar a ensumar el que vulgui: firmar els documents que li allarga l’home del camió, arreglar una tanca, agafar el tractor i baixar al camp, donar ordres als mossos, rebre clients… “No saps el que t’estàs menjant”, em diu. “Ruixen la mongeta amb un producte perquè s’aguanti quinze dies, perquè s’aguanti igual de verda i forta que quan la vas collir, i això és impossible… Almenys nosaltres tenim aquest privilegi, mira.”