En algun lloc ressona la veu i les passions de l’avi Josep. Era pintor, grafista, dibuixant. Estimava l’art, en el sentit més complet del terme. I una Isabel Obiols dubtosa durant els anys de BUP i COU acaba estudiant Història de l’Art. Va decidir seguir el pressentiment o l’impuls. “Tenia una dispersió mental bastant important. Primer volia estudiar ciències, però al final vaig preferir fer alguna cosa que m’unís amb la història de l’avi”, comenta, i sembla satisfeta amb la tria. Al final es tractava de llençar-se a una piscina i començar a remar. Finalitza la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona i comença a treballar, primer com a becària, al diari El País. “D’una manera casual i sense meditar-ho gaire vaig començar a fer de periodista durant uns anys. Fins que em vaig anar afartant d’escriure. En vaig acabar tipa, no tenia una vocació gaire definida. Però els darrers dos anys al diari vaig estar editant el suplement cultural i vaig veure que m’agradava molt treballar sobre els textos d’altra gent, pensar, coordinar, ordenar. Llavors vaig deixar el diari i vaig començar a fer coses relacionades amb el món editorial, com traduccions o informes de lectura”, explica així els seus inicis, aquells que amb més dubtes que certeses l’han acabat convertint en editora d’Anagrama. Però, ai las, això no és bufar i fer ampolles, com potser li diria el seu avi.

“De seguida, vaig veure que el món de l’edició m’agradava per la seva pulcritud, per l’ordre, pel gust, per la creativitat”

Una de les primeres portes que va obrir i que li va permetre entrar intensament en el món dels llibres va ser una col·laboració televisiva: “L’Emili Manzano em va convidar a participar en el programa Saló de lectura (Betevé). Allà vaig conèixer molts autors i editors i em va servir per introduir-me en un entorn d’apassionats, de bojos per la lectura i la literatura. Jo sempre havia llegit molt i aquella experiència em va acabar encarrilant”. Així va acabar aconseguint la primera feina com a editora a La Magrana, on va estar cinc anys, i el 2013 va fer el salt a Anagrama, amb l’equip de Jordi Herralde. “Vaig decidir provar, no sabia si ho faria bé, si seria una carrera de futur. Però, de seguida, vaig veure que era un món que m’agradava per la seva pulcritud, per l’ordre, pel gust, per la creativitat”, comenta. Va veure que estava més còmoda en un segon pla que preguntant en una roda de premsa. Tot i que ja en la seva etapa de periodista s’havia adonat que els editors la seduïen: “Sempre m’havien semblat personatges molt divertits, interessants, curiosos i molt secrets”. I els astres es van acabar afilerant per conduir-la a aquest cercle, potser perquè ella també era una dona secreta, invisible, curiosa i amb la fusta per fer aflorar nous títols.

“Funcionem com els gremis antics: tu pots ser brillant i tenir moltes intuïcions des del minut zero, però la part artesanal de tot procés és acumulativa, has de ser molt soca per no saber-ne cada dia una mica més”

Va anar canviant de marxes per acabar trobant la direcció correcta, la del món de l’edició. “Quan feia de periodista estava orgullosa de no haver de portar mai una agenda, vivia al dia. Però quan vaig començar a fer d’editora, sense una agenda o un calendari et pots emportar algunes castanyes importants. Les feines necessiten uns terminis i has de gestionar molta gent”, assegura amb un somriure murri. Perquè malgrat el canvi organitzatiu, la seva vida es va adaptar ràpid a noves rutines i dinàmiques de treball. I la retribució que ara en rep té diferents gratificacions: “És una feina que et permet aprofundir en el coneixement. Evidentment és una artesania i, per tant, sempre tens la sensació d’estar aprenent coses. Funcionem com els gremis antics: tu pots ser brillant i tenir moltes intuïcions des del minut zero, hi ha companys així; però la part artesanal de tot procés és acumulativa, has de ser molt soca per no saber-ne cada dia una mica més. I experimentar-ho és molt bonic”.

Ella intenta gaudir d’aquesta evolució, d’aquesta formació constant i perseverant. El seu tarannà encaixa amb la manera de fer del món dels llibres. Però se sent feliç sabent que ajuda a reivindicar la feina que fan els altres: “Acompanyar un autor és meravellós, perquè el llibre manté encara una quota de prestigi extra per sobre d’altres formats”.

“Amb un llibre tot queda ben ordenat per a la posteritat. Em fa sentir orgullosa pensar que contribuïm al patrimoni cultural”

És difícil tallar la conversa per preguntar; explica entusiasmada, transmet passió i amor per un treball que necessita una implicació total. Però finalment deixo anar un interrogant: el llibre és el més etern? Es fa un silenci, pensa uns segons, respon amb un “sí” que no deixa cap mena de dubte i posa un exemple: “Vam publicar les obres completes del Jaume Sisa. És una persona que tota la vida ha anat guardant papers i que havia escrit coses, però estaven disseminades, separades. Amb un llibre tot queda ben ordenat per a la posteritat. Em fa sentir orgullosa pensar que contribuïm al patrimoni cultural”. L’afirmació és absoluta, categòrica, algú potser diria que és idealista, però cadascú té la seva concepció de la vida i de la feina, de dos mons, a vegades, difícils de discernir.

“Una de les coses que més m’agrada és tenir una conversa amb l’autor d’un llibre per saber què volia fer, quina era la seva idea, on volia arribar. I així puc ajudar-lo a acostar-se al màxim a l’objectiu que s’havia marcat”

I deixo que segueixi explicant-se: “Una de les coses que més m’agrada és tenir una conversa amb l’autor d’un llibre per saber què volia fer, quina era la seva idea, on volia arribar. I així puc ajudar-lo a acostar-se al màxim a l’objectiu que s’havia marcat. Ens serveix per anotar les coses que es poden millorar i gaudir de les que estan bé. És anar posant marges, discutir i pensar quina és la millor manera de fer arribar un llibre als lectors”. Apunta els secrets o la idiosincràsia de la seva tasca, però també precisa: “L’autor és sempre qui té l’última paraula, però és una feina d’equip amb els correctors, els traductors o els dissenyadors. I l’editor és el director d’orquestra”. Ella és qui marca el compàs, el ritme perquè tot soni a la perfecció. 

“Intento aportar lectures que donin eines o ens ajudin a entendre la realitat. Necessitem textos enganxats de peus a terra per interpretar el present, que ens serveixin per fer una reflexió activa”

Ho fa amb els llibres de narrativa i també amb els de no-ficció, i sempre busca una màxima: “Hi ha d’haver un autor, un projecte, una veu, un estil, una intencionalitat, una idea, més enllà d’una història. Busco intel·ligència, equilibri, gust”. Si es tracta d’una novel·la, confessa que tots aquests trets agafen encara més rellevància. En canvi, si és un assaig cerca altres pretensions: “Intento aportar lectures que donin eines o ens ajudin a entendre la realitat. Necessitem textos enganxats de peus a terra per interpretar el present, que ens serveixin per fer una reflexió activa”. Una nota, amb les seves paraules i la seva expressivitat, que malgrat que sigui una persona serena i que medita les seves accions, no sempre és amant de determinades convencions. I ella mateixa es delata: “M’agrada veure originalitat en l’estructura o dins de cada capítol, que hi hagi una mica de desafiament de les formes habituals d’explicar una història”.

“Sempre és un tràngol dir «no», per això és important tenir un raonament sòlid al darrere. Has d’explicar que tu no ho podràs defensar o treballar bé, i aquest és un argument difícilment rebatible, perquè és molt honest”

Al final és així com una obra pot marcar la diferència i seduir el públic lector. Però per aconseguir-ho la Isabel ha de descartar i escollir què publica: “Sempre és un tràngol dir «no», per això és important tenir un raonament sòlid al darrere. Has d’explicar que tu no ho podràs defensar o treballar bé, i aquest és un argument difícilment rebatible, perquè és molt honest”. En aquest moment sembla complicat replicar-la, per això deixo que sigui ella qui segueixi conjugant la conversa. “Tenia un cap que sempre em deia: «Tot es pot explicar». Sembla una obvietat, però intento aplicar-ho cada dia, perquè de vegades rumio massa”, comenta amb to autocrític. Portem mitja hora de conversa i m’atreviria a dir que és tan autoexigent com oberta als pensaments o comentaris dels altres.

I, com a editora, assegura que s’emociona fàcilment quan entra a una llibreria i veu una persona comprant un dels seus llibres; bé, un dels que ella ha editat amb atenció i cura. “Sempre anem de sorpresa en sorpresa, perquè la fórmula de la Coca-Cola no existeix. I he viscut experiències molt intenses, com quan vaig publicar la primera novel·la de la Marta Rojals, o el Canto jo i la muntanya balla, de la Irene Solà. Les coses funcionen malgrat l’editor, però m’agradaria pensar que hem remat perquè surtin”. Diu això i desvia els ulls per mirar un moment el mòbil, li ha arribat una notificació. Hores més tard sabré que les informacions que rebia eren una bomba dins del món dels llibres en llengua catalana: la seva autora, Irene Solà, era reconeguda amb el Premi de Literatura de la Unió Europea. En aquest moment deixa el mòbil i, sense fer pública la notícia, comenta una anècdota: “El primer cap de setmana que es va publicar el llibre de la Irene, un amic em va enviar una fotografia que havia fet a la plaça del barri de Sants. Era d’una parella, ell tenia el llibre a la falda i l’hi llegia en veu alta, a ella. S’havia encès una metxa d’intercanvis, allò era el millor boca-orella”, comenta emocionada pel record, per l’essència de l’escena, per la màgia que pot produir una simple fotografia feta un dissabte qualsevol.

“Com a lectors, el paper és gairebé ancestral, ens remet a la nostra memòria de la infantesa, de la biblioteca de casa els avis. És una qüestió sensorial que ens connecta amb el tu d’abans”

Potser perquè ens aferrem als intangibles que comuniquen, que parlen, que expliquen, que delaten. Com també ho fem amb els tangibles, els llibres que volem llegir, devorar en paper. M’adono que alguna cosa cavil·la sense deixar de parlar, i finalment sentencia: “Ara seré molt prosaica, però som humans i el paper està molt més fet a la nostra fisiologia que no pas una pantalla. A l’hora de corregir, d’editar, de valorar, també es veu molt millor”. M’ensenya unes galerades impreses, evidentment, i continua: “Com a lectors, el paper és gairebé ancestral, ens remet a la nostra memòria de la infantesa, de la biblioteca de casa els avis. És una qüestió sensorial que ens connecta amb el tu d’abans”.

A l’avi sempre el té present, reapareix en la conversa. Sembla admiració i agraïment, mestratge i guia. Perquè els avis teixeixen la veu d’un ahir que avui encara vibra, d’una realitat que la Isabel s’esforça per retratar: “Particularment sempre m’ha agradat més la no-ficció, i mai he pensat en el perquè, però segur que té una explicació relacionada amb la meva formació com a historiadora, i després, amb els anys de pràctica periodística”. Perquè la vida és una acumulació d’aprenentatges, de sensacions i, també, de records.

“Quan busquem un títol sempre intento evitar les obvietats, els tòpics. I en un assaig sempre crec que és molt important trobar un bon subtítol, que sigui explícit, que orienti el lector. No hi ha res pitjor que una cosa que no s’entengui”

Ella un dia es va cansar d’escriure, però, sense abandonar les lletres, va trobar un nou espai. I ara té altres pugnes discursives: “Quan busquem un títol sempre intento evitar les obvietats, els tòpics. I en un assaig sempre crec que és molt important trobar un bon subtítol, que sigui explícit, que orienti el lector. No hi ha res pitjor que una cosa que no s’entengui”. Això potser també ho va assimilar quan feia de periodista; la necessitat de ser breu, clara, concisa i explicativa. Ja té altres oportunitats per esplaiar-se, per exemple, quan valora cobertes. Cada moment té la seva particularitat i essència.

“És una feina que requereix molta passió, molta vocació, molta paciència, molta diplomàcia i molta energia”

Perquè l’edició, com diu la Isabel, té mil cares per explorar. Com també la conversa que estem mantenint, però ella sap resseguir-ne el fil conductor: “És una feina que requereix molta passió, molta vocació, molta paciència, molta diplomàcia i molta energia. T’omples de les paraules, els egos i les necessitats dels altres. I has d’estar preparada per no acabar buidant-te tu. Això requereix mantenir un equilibri i pensar bé les coses”.

Sembla que ella ha sabut trobar aquesta harmonia, la que la manté estable per prendre decisions i per seguir gaudint de la feina. Però ha pronunciat una paraula que, de vegades, pot generar controvèrsia: ego. Has de gestionar els egos dels altres, dels autors?, pregunto, empesa per la curiositat. “Sí, és clar. Però forma part del joc, d’aquest petit bestiari de relacions. La promoció obliga els autors a tenir un personatge públic. Jo no sé si estaria disposada a estar tan exposada; estar en un segon terme és més còmode. Però els editors també tenim egos, i els periodistes”, diu amb un somriure subtil i, alhora, clarivident.

Ella edita les frases que escriuen els altres, però les seves paraules són sinceres, honestes. Això és el que esperem trobar els lectors quan agafem un llibre. Per això, la seva feina és secreta, artesanal i invisible, però imprescindible perquè aflorin les habilitats dels autors. L’edició és un art que la Isabel ha anat perfilant, definint, arrodonint. Però l’art, com a font d’inspiració o aspiració, sempre l’ha acompanyat. Perquè l’avi així li ho va transmetre, perquè la memòria, com els llibres, esdevé eterna.