Respon amb veu dolça. “Passa, la porta és oberta”. Entro pel jardí. Josep Maria Gavín (1930) viu en una gran casa de Valldoreix (Sant Cugat del Vallès). I malgrat que sembli contradictori, és un espai que, de seguida, perceps que és petit per a un col·leccionista com ell. Sé que vaig a visitar un home singular, peculiar. Tothom qui el coneix m’ha fet un advertiment: als seus 89 anys la seva lucidesa és envejable i la seva capacitat de treball és ingent. Entrem a casa seva, al seu univers, al seu cosmos. Entrem a la seu de l’arxiu particular més important d’Europa, com així ho va reconèixer la UNESCO.

Era tot un nen quan va començar a col·leccionar estampes i cromos de la xocolata Ametller. El primer arxiu Gavín, que està guardat en una capseta de fusta, data del 1934 fins al 1941

S’està acomiadant. “Benvinguda. Ell és un amic, ja marxava. Ha vingut a portar-me unes fotografies”, diu el Josep Maria. I, abans de girar cua, el company etziba: “El que ha fet aquest home no es pot explicar. És un dels genis que té Catalunya”. I ens deixa sols, perquè puguem enraonar, perquè sigui el Josep Maria qui expliqui què ha fet pel país. S’asseu en la seva butaca. La taula de treball està farcida de llibres, retalls, fotografies, postals. I, malgrat l’aparent desordre, ho té tot controlat. Busca les ulleres, em mira i diu: “Des dels 4 anys!”. Era tot un nen quan va començar a col·leccionar estampes i cromos de la xocolata Ametller. El primer arxiu Gavín, que està guardat en una capseta de fusta, data del 1934 fins al 1941. I allò no va ser un joc d’infantesa, l’esperit innat per arreplegar-ho i recopilar-ho tot ha estat el seu modus vivendi, la seva manera de viure la vida, de gaudir-la. Després dels primers cromos, es va especialitzar en col·leccionar estampes de Sant Josep. I així fins que als 17 anys va aconseguir la primera càmera. “La fotografia em va canviar la vida!”, diu. Per què?

“Sóc l’únic home, encara que Jordi Pujol es vulgui adjudicar aquest mèrit, que he estat a tots els pobles de Catalunya. A tots! Fins i tot, als 62 ja desapareguts. I t’ho puc demostrar perquè en tinc localitzades totes les esglésies”

Durant 42 anys Josep Maria Gavín va recórrer el Principat, de punta a punta, per fotografiar totes les esglésies. Les que llueixen al centre del poble i les mig enderrocades. “Sortia dissabtes, diumenges i festius. Sovint m’acompanyava un bon amic, Ramon Centelles. Sóc l’únic home, encara que Jordi Pujol es vulgui adjudicar aquest mèrit, que he estat a tots els pobles de Catalunya. A tots! Fins i tot, als 62 ja desapareguts. I t’ho puc demostrar perquè en tinc localitzades totes les esglésies”, explica. Parla amb un somriure d’orgull. Aquell que no es pot amagar, que es dibuixa humilment al rostre i que denota felicitat. Un dia Josep Maria Gavín comença a fer un inventari d’esglésies, oratoris, monestirs, priorats, convents... i després ho fotografia. Més de quatre dècades de feina. Anys i anys amunt i avall. Assegura que només li falten 18.000 quilòmetres per haver-ne recorregut dos milions amb cotxe, sense haver tingut mai cap ensurt ni que li hagin tret algun punt. Un treball per conèixer el territori. Un territori que necessita treball per ser conegut i reconegut.

En el seu arxiu té fixats 26.444 edificis religiosos, documentats amb 241.000 fotografies

Però d’on ve aquest interès, aquesta il·lusió per identificar edificis religiosos? El Josep Maria creu que ja de ben petit va quedar “encampanat”. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola només tenia sis anys. Vivia a la plaça de Rius i Taulet de Barcelona, ara anomenada plaça de la Vila de Gràcia, amb els pares i els tres germans. I quan mirava per la finestra de l’habitació veia el Campanar de Gràcia, també conegut com la Torratxa de Gràcia. Li quedava just davant. “Però quan vaig començar a fotografiar, no em pensava que hi havia tantes esglésies!”, s’exclama amb una rialla d’orella a orella. Reconeix que és un enamorat de l’art i que li agraden totes les esglésies, siguin romàniques o gòtiques, tinguin un gran absis o una decoració amb vitralls. I gairebé totes tenen campanar per cridar a missa als fidels, perquè puguin ser identificades ràpidament com l’edifici més destacat d’un poble, vila o ciutat. “Normalment l’església és sempre el que ressalta, encara que també hi pugui haver una casa, un castell o un palau. Els campanars sobresurten i això vol dir que dominen l’espai”, comenta el Josep Maria. En el seu arxiu té fixats 26.444 edificis religiosos, documentats amb 241.000 fotografies.

Si una cosa ha après al llarg dels anys és que a cada poble hi ha un savi. Una persona que, com ell, ho guarda tot

I quina era la seva dinàmica de treball? Primer calia crear l’inventari de cada lloc. Una feina que feia gràcies a la col·laboració d’un equip de vuit o 10 persones a qui els donava llibres i monografies locals per llistar les basíliques, capelles, santuaris, priorats o esglésies de cada indret. Un cop superat aquest primer tràmit, calia trepitjar terreny. El Josep Maria s’enfilava al cotxe i sortia a descobrir món. “En arribar al poble que volia fotografiar, anava al bar. I sempre em trobava un grup que jugava a cartes o al dòmino. Sense dir res, posava el meu plànol en una taula. Ells anaven mirant, fins que passava el clàssic tafaner. No fallava! I jo deia: ‘Escolti, vinc a fotografiar tots els edificis religiosos que teniu al vostre municipi’. Li queia el món als peus... s’ho esperava tot menys això. I afegia: ‘Digues a la colla que està jugant si pot parar un moment. Qui em digui una església que no tinc, té el cafè o una cervesa pagada’. De vegades, alguns feien el ronso. Però jo sempre comentava: ‘Escolteu que ho estic fent per vosaltres, no m’hi guanyo un ral jo amb això. Ha de constar. Sacrifiqueu-vos i a veure si demà em pot acompanyar algú, perquè alguns indrets no sé on paren’. Una persona o altra sempre acabava venint”, narra. Si una cosa ha après al llarg dels anys és que a cada poble hi ha un savi. Una persona que, com ell, ho guarda tot. I, de vegades, un simple missatge et pot ajudar a resoldre l’entrellat. A descobrir que, sota una pila de pedres, s’hi havia alçat una petita capella o un gran santuari.

“A la biblioteca de Washington, la més gran del món, tenen els meus llibres sobre esglésies catalanes. Aquesta és la meva obra internacional”

Sabent que, de les diferents col·leccions que ha fet el Josep Maria, la d’esglésies és la nineta dels seus ulls, un podria pensar que és un gran devot. Tot i així, no eludeixo la pregunta i ell respon: “Sóc creient de tercera divisió, he tingut desenganys religiosos”. Però fa una nota al peu de pàgina, perquè no quedi cap dubte: “Em sento molt orgullós d’aquest inventari. És únic al món. A la biblioteca de Washington, la més gran del món, tenen els meus llibres sobre esglésies catalanes. Aquesta és la meva obra internacional”.

Parla dels seus llibre i, en aquest moment de la conversa, em comenta que ell també surt a l’Enciclopèdia Catalana. “Als volums 8, 16, 18 i 19”, comenta. No se li escapa cap detall, cap xifra. Veig que en un prestatge de l’habitació té tots els volums de l’Enciclopèdia, els miro i ell mateix em diu: “Agafa el 19, que hi surt fins i tot una fotografia meva. Ho comprovarem”. Sé que no s’equivoca. No en tinc cap dubte. Però ell s’entossudeix en mirar-ho. I, evidentment, no falla.

Té tots els números al cap. Sobretot, els de les seves 48 col·leccions. 54.000 estampes de Sant Josep, 821.000 postals diverses, 24.400 goigs, 163.000 medalles religioses, 90.000 monedes, 25.000 recordatoris de la primera comunió... i un llarg etcètera. Caixes i caixes de documentació que, des del 2007, es conserven al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (la Noguera). Va haver de traslladar l’arxiu perquè a casa ja no tenia prou magatzems on posar centenars de caixes: “Era una qüestió d’espai”. Però el Josep Maria continua classificant postals, retallant pàgines de diaris i buscant estampes. No hi ha qui l’aturi. Treballa totes les setmanes de l’any. “El dia de Nadal, els néts m’han de dir: ‘Avi, a dinar!’ M’hi poso després d’esmorzar, paro per dinar, a la tarda segueixo i fins a l’hora de sopar”. I ho fa amb la mateixa il·lusió de sempre: “Gaudeixo com un nen quan sé que m’ha caigut a les mans una cosa que encara no tenia”.

“Ahir ens vam reunir els d'administració de la Caixa i es va acordar, per unanimitat, alliberar-lo. Que vol dir que treballi per Catalunya, que ho fa molt bé. A partir de demà passi a veure el cap de personal, que ja ho sap”

Parlant amb ell tens la sensació que mai ha pogut fer cap altra feina que aquesta, però com es va guanyar les garrofes per poder-s’hi dedicar? Doncs treballant a la Caixa. Fins que, com si d’un miracle es tractés, des de l’entitat bancària li van posar totes les facilitats per concentrar-se en el seu arxiu, per treballar per Catalunya. Me’l miro i deixo que expliqui: “Vaig fer una exposició, pagant la Caixa, de 500 fotografies del romànic català que va còrrer per les principals poblacions de Catalunya. I es va clausurar al Palau Moja de Barcelona. En aquell acte van convidar a Salvador Millet i Bel, que era el president administratiu de la Caixa. Aquell dia, me’l van presentar. Jo no el coneixia. I em va dir: ‘Totes aquestes fotografies les ha fet vostè? 500? I jo: ‘Sí, ara en tinc ja 18.000 de fotografiades’. Ell es va exclamar: ‘Quantes diu? I on ho té tot això?’. Li vaig donar una targeta meva i li vaig dir que vingués a Valldoreix a veure-ho. Va venir i s’hi va estar tota una tarda, tres hores. Llavors li vaig ensenyar un paper, que encara guardo, que jo tenia sota el vidre de l'escriptori de la Caixa i que posava: ‘Camí a la llibertat’. Havia fet uns quadrats de cada setmana que em faltava per jubilar-me. Quan ell va venir jo tenia 54 anys. Me’n faltaven sis. Vaig pensar: ‘No sé si faig bé o no, perquè que li diguis al qui et mana que estàs esperant per poder marxar...’ Però al cap de dos o tres dies em telefonar. ‘Hola, sóc el Millet’. I jo: ‘Digui, digui’. I continua: ‘Ahir ens vam reunir els d’administració i es va acordar, per unanimitat, alliberar-lo. Que vol dir que treballi per Catalunya, que ho fa molt bé. A partir de demà passi a veure el cap de personal, que ja ho sap. Vostè a partir d’aquesta setmana ja pot plegar i dediquis a treballar per Catalunya –va repetir–’. Jo volia donar-li les gràcies i no podia. Em vaig emocionar, era incapaç de parlar”.

“El més important que tinc és una col·lecció de molt bons amics”

I això va fer i continua fent el Josep Maria: treballar per Catalunya. Fent créixer, dia rere dia, l’arxiu Gavín. I engreixant el seu millor projecte: “El més important que tinc és una col·lecció de molt bons amics”. Fa més de tres hores que xerrem i cap dels dos acabaria la conversa. Però s’atansa l’hora de dinar i ens comencem a acomiadar. Abans d’abandonar el despatx, em comenta que és molt bo explicant acudits. De fet, durant la trobada he percebut que té un bon sentit de l’humor. S’aixeca de la cadira, agafa el bastó que l’acompanya a tot arreu i diu amb to irònic: “Vaig néixer el 21 de juny, la mare va necessitar el dia més llarg de l’any per parir-me”. Riem plegats i ens dirigim cap a la porta.

Abans de sortir m’ensenya un mapa del món que té enganxat a la paret d’un passadís i on hi té marcats, amb xinxetes, els 94 països que ha visitat. Ens diem a reveure. I marxo pensant en els milers de quilòmetres que ha fet pel nostre territori, per les nostres contrades. Me’n torno feliç. He pogut conèixer Josep Maria Gavín. L’home que ha trepitjat tots els pobles de Catalunya. El col·leccionista que més ha treballat pel país.

En arribar a la redacció seguiré pensant en ell i em posaré a escriure aquest article a ritme de goigs, els que Antoni Flotats li va dedicar. Els goigs de Josep Maria Gavín, el “Sant Patró” dels col·leccionistes.

“Vostre obra meritòria,
sempre tots hem d’elogiar,
feu pàtria, ens feu història
i el cel us premiarà

[...]

Catalunya agraïda
de la vostra vocació,
us canta enfervorida
vostres Goigs amb devoció

[...]

Per les vostres dots invictes
els goigs a cantar venim,
retrateu forces ermites,
Monsenyor Josep Gavín”