“Cada matí, a dos quarts de vuit, la platja de l’Escola, que és com el pati de l’Escola, s’anima de crits i corredisses, i ofereix un espectacle que fa goig de mirar. Aquelles dues o tres-centes criatures sembla que se sentin deslliurades dels feixucs lligams que per a elles representa la poca roba que duen pel carrer, i es lliurin al seu instint de moviments i tombarelles, confiats en la sorra amiga que té la color de la seva pell nua. I tot esperant l’hora de la immersió, es deixen acaronar pel sol clement de la matinada entre jocs i exercicis executats amb ordre i disciplina, dintre de l’espontaneïtat i l’alegria que no manquen mai a la platja.” 1933. Cada any, milers d’infants de les escoles de Barcelona gaudeixen de la platja a través de l’Escola del Mar. “I tots hi van contents, fent-hi cap dels llocs més distants de Barcelona. L’Escola no pot donar més rendiment del que dona”, apunta L’Opinió. En un entorn com aquest els infants no poden ser més feliços.   

La Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona funda el servei de banys de mar l’any 1918. La seva activitat comença un primer d’agost a la platja dels Banys de La Deliciosa. El 1919 i el 1920, el servei es fa als Banys de La Deliciosa i Sant Sebastià, i a partir de l’estiu de 1921, a la platja de la Barceloneta de l’Escola del Mar. El 1921 i 1922, per estendre’n l’abast, s’amplia el servei als Banys de Mar Bella de la platja del Poblenou, i al Club de Natació Barcelona.

“Hi abunden els fills de casa pobra que no arribarien mai a mullar-se els peus a la nostra platja, perquè els pares no els hi podrien acompanyar ni es preocuparien que els banys siguin saludables a llurs fills”

Els infants, procedents de totes les barriades de la ciutat, si bé la majoria ho són de les més extremes, es distribueixen en grups de noranta. A l’Escola del Mar, “hi abunden els fills de casa pobra que no arribarien mai a mullar-se els peus a la nostra platja, perquè els pares no els hi podrien acompanyar ni es preocuparien que els banys siguin saludables a llurs fills”. En aquest entorn, els petits banyistes duen a terme “exercicis d’educació física, banys de sol graduats, banys de mar, pràctiques de natació, jocs lliures i reglamentals, prenen dutxes, i abans de tornar cap a les cases respectives se’ls dona un desdejuni compost d’un sandvitx i fruita”.

“Els hem vist com a petits grecs animar els adversaris que prenen part en el joc de la corda; advertir amb el cor a la boca el company embenat que s’atansa a trencar l’olla; esclafir a rialles veient com dos companys s’empastifen en el joc de la xocolata”

A vegades, els organitzen una petita festa durant el breu espai de temps que els infants són a la platja. En una d’aquestes festes, un grup de nois juga de manera entusiasta una partida de basquetbol. “Els hem vist com a petits grecs animar els adversaris que prenen part en el joc de la corda; advertir amb el cor a la boca el company embenat que s’atansa a trencar l’olla; esclafir a rialles veient com dos companys s’empastifen en el joc de la xocolata”, ressenya L’Opinió.

“Els nedadors, que són deu, esperen, arrenglerats, el senyal per llançar-se a l’aigua; són bruns i tots han demostrat saber-ne molt en les proves d’altres dies, i els petits coneixen els que tenen probabilitats de guanyar la copa i les quatre medalles; perquè hi ha copa i tot!”

S’ha vist els infants, també, participant en un campionat de natació en tota regla, sota l’atenta observació dels mestres, que se situen prop de les boies. “Els nedadors, que són deu, esperen, arrenglerats, el senyal per llançar-se a l’aigua; són bruns i tots han demostrat saber-ne molt en les proves d’altres dies, i els petits coneixen els que tenen probabilitats de guanyar la copa i les quatre medalles; perquè hi ha copa i tot!” Neden fins a la corda de les boies i tornen. Un grup de nois enlaira el guanyador i el passegen damunt l’espatlla. Aquest és l’estiu vora el mar dels infants de Barcelona.

La piscina dels banys

“Escolti, jove, vol fer la mercè d’enretirar-se una mica d’aquí sota. Ara em voldria tirar, sap?”, diu un home a un altre, des de la piscina dels banys barcelonins de Sant Sebastià. “Caram, quins acudits vostè també; però que no veu que no s’hi cap?”

“Us dona la sensació com si al parc zoològic haguessin donat festa a les foques. El «xaaaas!» del que s’hi llença fent una panxada deplorable és renovat contínuament, no para ni un segon”

La piscina dels banys està plena de gent ajeguda o a peu dret. Hi ha molts nedadors. “Us dona la sensació com si al parc zoològic haguessin donat festa a les foques. El «xaaaas!» del que s’hi llença fent una panxada deplorable és renovat contínuament, no para ni un segon”, retrata Xut!. “Asseguts repenjant-se a la paret, prenent el sol entre passant i passant, que són molts, i enraonant entre trepitjada i trepitjada i entre «dispensi» i «no hi ha de què», vàrem passar el matí aguantant per afegidura les bromes de quatre o cinc atletes i patint les exhibicions de tres o quatre nedadors de punta que lluïen les seves habilitats i els seus músculs a unes distingides mitges virtuts, que van començar per riure les seves facècies i que van acabar, de bon o de mal grat, de cap a l’aigua.” Ho explica Joan Soler a Mirador l’any 30.  

La platja sembla empetitida per la presència de tanta gent com hi ha: “Els primers metres de mar estan ocupats. […] Arribats prop de la bota i agafats a la corda, tornem a fer cua, esperem que els que estan més a prop vagin marxant, i així, amb paciència, paulatinament s’hi arriba”.

Des de començaments de segle, els establiments de banys de la Barceloneta “es veuen sense interrupció concorregudíssims, i bé pot dir-se que cap any com el present havien disfrutat els barcelonins de la bellesa del mar i de la higiene que els proporciona”, narra Feminal l’any 1911. La platja de Sant Sebastià “sembla el punt de reunió de la bona societat barcelonina. Allí, des de punta de dia fins a entrada de fosc, s’hi reuneixen les famílies, i és un grat i bell espectacle veure sobretot la quantitat de criatures que s’higienitzen a l’aire i al sol i a les sanes brises marines”.

Berenadors de mar

“La Adalia. Caracoles y moluscos”, “Plus Ultra. Calamares y pulpos. Arroz a la marinera”, “Mar y Playa. Se sirve con esmero y economía”. Així fan els rètols dels berenadors de la Barceloneta d’una tarda festiva de 1931 a la platja. “A les portes dels barracots engalanats amb la bandera republicana, surten els cambrers despentinats, l’americana d’un blanc confós i la cigarreta entre dents: «Paze er zeñorito. ¿Ponemos una mezita?»”, escenifica Andreu A. Artís a Mirador.

Els clients degusten els plats dels berenadors d’estovalles blanques i gerros amb flors artificials, mentre es protegeixen dels raigs de sol sota els tendals, de cara al mar. Les taules estan abarrotades de gent; “per damunt la fusta tacada de vi circulen els plats curulls de closques de marisc, les plates d’amanida i els porrons”. I “la gent va i ve. Ensuma les cassoles. Es detura davant les parades improvisades amb cavallets i posts recobertes de drap blanc”, amb les venedores despatxant peix.

“És impossible veure net un pam quadrat de sorra. Allí on no hi ha una persona, hi ha un cistell, hi ha un gos o bé una criatura. A vegades en un mateix lloc hi ha les tres coses: persona, criatura i cistell, una damunt l’altra”

Caminar entre l’arena de la platja és un propòsit irrealitzable: “És impossible veure net un pam quadrat de sorra. Allí on no hi ha una persona, hi ha un cistell, hi ha un gos o bé una criatura. A vegades en un mateix lloc hi ha les tres coses: persona, criatura i cistell, una damunt l’altra”. Tota una cursa d’obstacles si el que es vol és arribar a la vora del mar: “ens toca salvar encara cassoles, pilots de roba, galledes, gossos, bots de vi… Sense comptar les malediccions que acompanyen el nostre pas!”. Allà, assegudes sobre la sorra de la platja, les famílies despleguen els farcells: “i mentre uns sembla que estiguin entaulats en un restaurant de categoria, els altres diríeu que mengen sota el pont”.

La gent parloteja. La proximitat dels uns amb els altres fa inevitable que s’entrecreuïn converses, que es fonen amb la remor de fons del mar:

“—No el renyi. La canalla ja se sap…

»Quan es tracta del gos:

»—Cada diumenge em faig el propòsit de deixar-lo a casa, però a l’hora de marxar em fa pena.

»I de seguida ve la confraternització i les confidències de mare a mare:

»—Els diumenges que ens quedem al pis, el nen gairebé no sopa. En canvi, aquí a la platja…

»—És clar, dona. Això és salut”.

Estiuejants de diumenge

Dissabte tarda. Una jove parella que viu en un pis al carrer de les Basses de Sant Pere de Barcelona s’afanya a preparar-ho tot per a l’inici del cap de setmana: la roba, els barnussos, el pneumàtic, els pals de la tenda, la màquina de retratar, la gramola portàtil. Abans de les cinc, hora de sortida del tren que els ha de dur a la costa, han quedat amb els companys de feina per trobar-se a l’estació de França, amb destinació a la platja de Montgat.

“En arribar el dissabte veieu ja moltes famílies que, abillades de blanc, un gorret de marí nord-americà al cap, una motxilla i una tenda de campanya, emprenen el seu exili cap a les costes properes”

La mateixa escena es reprodueix en moltes llars de les barriades menestrals barcelonines: “en arribar el dissabte veieu ja moltes famílies que, abillades de blanc, un gorret de marí nord-americà al cap, una motxilla i una tenda de campanya, emprenen el seu exili cap a les costes properes, on podran passar-hi una nit amb tota tranquil·litat, mentre esguarden els estels i l’airet fresc de nova mar els fa agradable l’existència”, afegeix Màrius Vives a La Humanitat l’any 32.

“Circular lliurement per l’aigua en dia de festa és molt més difícil i més perillós que no pas travessar la plaça de Catalunya al vespre, a l’hora de congestió màxima”

La costa catalana es lleva, el diumenge al matí, coberta de tendals, tendes i casetes de lona a tot color. Dins de l’aigua, hi ha poc marge per moure’s entre tanta aglomeració: “Circular lliurement per l’aigua en dia de festa és molt més difícil i més perillós que no pas travessar la plaça de Catalunya al vespre, a l’hora de congestió màxima”, compara Jaume Passarell a Mirador. Alguns joves ballen sardanes al ritme de la gramola, altres ballen un tango o fox al so d’un piano de maneta. D’altres se’ls miren tot menjant una tallada de síndria.

“Tota aquella gent s’encaua a les tendes, cerca redós a l’ombra de les barques, de les roques o sota el toldo del bar”

A la una del migdia, “el xivarri és substituït per la remor apagada i apressada de les cassoles, els plats i els coberts”, i “apareixen les llaunes de conserves, la plata de l’amanida i el plat d’arròs, escortats pel porró ple i el pa de barra. Tota aquella gent s’encaua a les tendes, cerca redós a l’ombra de les barques, de les roques o sota el toldo del bar. […] Els talls de lluç, les cuixes de pollastre, les plates d’olives negres, les llesques de pa, circulen de mà en mà”.

I, havent dinat, arriba l’hora de la migdiada. Al lluny, se sent el so d’una gramola i d’un piano de maneta, interpretant “La reina ha relliscat” i el vals “El teniente seductor”. Els estiuejants de diumenge fan sonar els gramòfons portàtils “i comença una audició musical sense reglamentar”: “«Ara li toca a vostè. Rosell!», sentiu que crida el que acaba de delectar la concurrència amb el «seu» disc. «Vaig!», respon l’altre, amatent, amb una mà al diafragma, a punt de reprendre l’audició”, evoca Manuel Amat, en la seva estampa d’un diumenge a la platja de Montgat l’any 30, per a Mirador. Amat no s’ha quedat a dinar a cap dels tres banys de la platja de Montgat, sinó que ho ha fet “en la caseta de lona d’uns bons amics, un tros abans d’arribar als Banys Montgat”.

Els usuaris dels Banys Empòrium, en canvi, “són una cosa tota elevada, amb la seva orquestra, els seus cambrers ripolinats…”

Als Banys Montgat hi ha una estació de joc a l’aire lliure que inclou trapezis, anelles i paral·leles, reclam per a tots aquells que s’han passat l’hivern al gimnàs. Els usuaris dels Banys Empòrium, en canvi, “són una cosa tota elevada, amb la seva orquestra, els seus cambrers ripolinats…”. A l’interior del Restaurant Empòrium no és possible aparèixer-hi amb roba de bany ni barnús. També hi ha els Baños de San Gerardo, “els predilectes de la gent de sa casa”, i on pagant un preu raonable els usuaris “adquireixen l’exclusiva de poder habitar unes pseudo-torretes de fusta amb menjador, cuina i uns centímetres d’espai lliure que en un esclat d’imaginació fins podria qualificar-se de terrassa”.

“Prou nedar! És l’hora del ball; és el moment adequat per a deixar-se gronxar suaument pel ritme dels tangos o per la febre del fox”

Comença a caure la tarda i el sol baixa, “s’ha girat un vent fresc que produeix esgarrifances”, i l’aigua s’ha refredat. “Prou nedar! És l’hora del ball; és el moment adequat per a deixar-se gronxar suaument pel ritme dels tangos o per la febre del fox”, descriu Passarell. La tarda avança. I, després del refresc de rigor, l’orxata o la cervesa, és moment de començar a recollir i preparar la tornada: “Cal lligar els paquets. L’estació de Montgat els espera. De mica en mica, amb una recança comprensible, hom lliga els paquets de roba, encabeix a dins dels farcells els estris de cuina i pren el camí de l’estació”.

Els banyistes de diumenge tornen a casa. “No hi ha més remei, cal tornar al pis encongit del carrer de les Basses de Sant Pere, i, l’endemà, dilluns, al despatx a repicar el teclat de la màquina. Durant la setmana, caldrà amenitzar la monotonia de la feina fent castells en l’aire amb la imaginació i planejant la sortida del dissabte pròxim.”

“L’estiueig de la nostra gent”

“En Sami fa quatre genialitats, i tots els xicots s’esforcen a imitar-lo, en perjudici d’En Brull, que s’ha posat de porter i no dona l’abast”

“Allà hi ha En Samitier, el mago del balón.” En Josep Samitier, capità del Barcelona, pren el sol damunt la sorra. L’acompanya el nedador Brull. Un xicot d’uns dotze o tretze anys acaba de reconèixer el davanter blaugrana. Tot d’una, se’n va, segurament per alertar els amics de la seva presència a la platja de Lloret. “Al cap de pocs minuts, el nostre grup ha augmentat d’una manera considerable, fins a prendre proporcions veritablement alarmants. Quinze? Vint? Trenta xicots?”, afirma Xavier Picanyol per al setmanari gràfic d’actualitats Imatges l’estiu de 1930. Samitier s’ofereix per jugar una mica de futbol amb els nois. Amb la pilota en joc, “En Sami fa quatre genialitats, i tots els xicots s’esforcen a imitar-lo, en perjudici d’En Brull, que s’ha posat de porter i no dona l’abast”.

Allà, a Cadaqués, Salvador Dalí pinta teles en una habitació del segon pis de can Dalí: “Es lleva molt de matí, en unes hores, a la nostra manera de veure, absolutament intempestives, i es posa a treballar com un desesperat. Es pren el temps just per banyar-se i per torrar-se sota d’un sol de justícia”

Després d’uns dies de pausa, aviat el futbolista Samitier partirà amb la seva dona cap a Cadaqués, lloc d’estiueig de l’artista Salvador Dalí, del pintor Meifrèn i del futbolista Sagi. Allà, a Cadaqués, Salvador Dalí pinta teles en una habitació del segon pis de can Dalí: “Es lleva molt de matí, en unes hores, a la nostra manera de veure, absolutament intempestives, i es posa a treballar com un desesperat. Es pren el temps just per banyar-se i per torrar-se sota d’un sol de justícia”, explica Josep Maria Planes en un article de l’any 29 a Mirador.

Antoni Rovira i Virgili passa l’estiu a Tarragona, la seva ciutat nadiua. “Allí, en el meu xalet de la platja de la Rabassada, allunyat de ciutat, tinc llargues hores per a treballar, que és per a mi una necessitat, i per a contemplar la terra i la mar i el cel, i això és per a mi el gaudi millor”

Isabel Llorach, presidenta de l’associació cultural Conferentia Club, passa l’agost a Alvèrnia, a França, “per l’aigua”, i a Queralt, al castell de Biure, a la Segarra històrica, “per estar plàcidament entre aquell paisatge salvatge”. Antoni Rovira i Virgili passa l’estiu a Tarragona, la seva ciutat nadiua. “Allí, en el meu xalet de la platja de la Rabassada, allunyat de ciutat, tinc llargues hores per a treballar, que és per a mi una necessitat, i per a contemplar la terra i la mar i el cel, i això és per a mi el gaudi millor”, declara l’any 30 en una enquesta a Imatges.

L’escriptor Francesc Pujols diu que està de sort i ha resolt “la manera de passar l’estiu tot l’any. M’estic a Martorell i així m’estalvio els viatges”

El periodista Gaziel gaudeix de l’època estival a la capital de la Costa Brava, “vull dir Sant Feliu de Guíxols”, puntualitza, el seu poble natal: “No l’he triat pas jo: varen triar-me’l. Jo només faig que retornar-hi sempre, com l’ocell al niu”. “Comprenc que és un excés d’enamorat, però hi trobo totes les gràcies”, assevera. I l’escriptor Francesc Pujols diu que està de sort i ha resolt “la manera de passar l’estiu tot l’any. M’estic a Martorell i així m’estalvio els viatges”.

L’estiu sense moure’s de casa

“—Doncs jo a l’estiu, si fa no fa, faig exactament el mateix que a l’hivern. 
—Així no va a estiuejar?
—No. No em moc de Barcelona”

“—Dues paraules sobre el seu estiueig, Mercè? És per començar d’explicar als llegidors d’Imatges com estiuegen els nostres campions esportius.

»—Vol dir que li digui el que faig a l’estiu?

»—Això mateix.

»—Doncs jo a l’estiu, si fa no fa, faig exactament el mateix que a l’hivern.

»—Així no va a estiuejar?

»—No. No em moc de Barcelona.

»—Ni els quinze dies que donen de festa als despatxos?

»—No els faig.

»—Tan bé troba que s’està a Barcelona?

»—Sí, sí, molt bé.

»—I no l’espanta aquesta calor tan horrorosa i aquest sol tan empipador i que crema tant?

»—Oh, el sol rai! Quan no es vol prendre fa de prou bon evitar.”

Parla Mercè Bassols, la campiona de natació, entrevistada per Imatges el 30 de juliol de 1930: “D’acord, però no troba monòtona la vida?”. No, replica. “I això que del dilluns al dissabte faig cada dia el mateix. Però és que les hores, a la botiga, em passen que ni me n’adono. Voltada d’aparells de ràdio, atenc les consultes dels clients, escric a màquina, despatxo tots els que venen a comprar alguna cosa, etc. Si hi ha alguns moments de calma, els aprofito per a llegir una miqueta. I ja se sap que en llocs així la vida és distreta.”

“Ja els dono totes les satisfaccions de l’estiueig i tots els balnearis i totes les colònies estiuenques amb totes les seves diversions. No els ho canviaria per la meva estona de club cada vespre”

Quan plega de la botiga a les set de la tarda, la nedadora agafa el primer autobús per anar al Club de Natació Barcelona:

“—Ara a l’estiu que el dia és llarg, de les set en amunt al club s’hi està divinament.

»—Però tant li agrada la natació?

»—Molt, molt, encara més. Ja els dono totes les satisfaccions de l’estiueig i tots els balnearis i totes les colònies estiuenques amb totes les seves diversions. No els ho canviaria per la meva estona de club cada vespre. I menys, encara, per les dels diumenges.

“El sol d’estiu tan fort és al club com a qualsevol platja de la costa, no? Doncs em puc fer perfectament el càrrec que soc a qualsevol platja de moda. Prenc el sol de Barcelona que enbruneix la pell com a les altres bandes”

»—Les festes hi deu anar més, no?

»—Els dies festius m’hi passo moltes hores. Hi vaig al matí, aviat, i no tinc hora fixa per marxar-ne. S’hi està tan bé! El sol d’estiu tan fort és al club com a qualsevol platja de la costa, no? Doncs em puc fer perfectament el càrrec que soc a qualsevol platja de moda. Prenc el sol de Barcelona que enbruneix la pell com a les altres bandes”.  

I fins aquí, l’estiu dels banyistes; un estiu daurat, de banys de sol i de mar.

“Adéu estiu! No deixis de tornar, quan serà hora, ben amarat de sol roent i mars abaltides sota la besada del teu sol. Adéu, amors teixides en hores dolces i plenes de serenor! i que l’estiu vinent us converteixi en amors ferms i constants: que la tardor benefactora, i amb perfum de flor tardana, sàpiga obrir camins planers a l’esperit. I que sapiguem, bo i dient-te adéu, fruir tota la magnífica bellesa de la tardor que s’apropa, més amorosa, més dolça, més assaonada, que mai no haurà estat.”

(“Adéu a l’estiu”, de Mercè Rodoreda. ‘Clarisme’, 1 d’octubre de 1933)